Vint-i-sis d’abril de 1900

black-and-white-close-up-engagement-17834.jpg

El 26 d’abril de 1900 era un dijous, festiu per a les serventes i els llauraors sense terres. Aquell dia a Onil, Alacant, va ser festa grossa. Els meus besavis es van casar, després d’un llarg festeig. Parlo de l’efemèride a Quan calmin els mals vents, tornaré, en el capítol de En Vicente i la Teresa.

En Vicente, de vint-i-vuit anys, i la Teresa, de vint-i-tres, contrauen matrimoni a l’església parroquial de Santiago Apòstol d’Onil un dijous 26 d’abril de 1900, davant del prevere Don José Donat i actuant de testimonis uns amics del nuvi, en Francisco Vila i en José Esteve i un seu cosí, l’Agustín Sempere. Llarga ha estat l’espera, però ha valgut la pena vist que la novia –errant els vaticinis dels de casa– no s’ha quedat per vestir sants.

La Teresa escull per marit un home eixerit, rialler i bondadós, llest pels negocis, treballador incansable i molt responsable a la feina, emperò no pas a la taula i al llit, doncs en aquests dos llocs és persona d’excessos. Els tiberis li provocaran que de gran tingui sucre i, de vellet, es torni cec, i pel que fa a les dones, les petites infidelitats conjugals faran que el seu sigui un matrimoni d’alts i baixos.

En Vicente tria per muller una dona eixerida, morena, alta i prima, d’ulls tristos i somriure eixut. Coqueta en el vestir i en el pentinat –mai surt de casa sense els seus cabells lligats amb un monyet baix–, neta i polida, com ho seran el seu davantal i les seves espardenyes d’espart, una bona mestressa de casa que cuina com els àngels i amb un caràcter de mil dimonis, com bé comprovaran els seus fills cada vegada que el pare se’n vagi de rositas.

Si voleu conèixer més detalls d’aquesta bonica història, llegiu el llibre, us encantarà!