Els binocles de madame Queheillard

M’escriu la meva cosina per dir-me que surti a veure la Lluna. Aquest vespre està en conjunció amb el planeta Mart. Quin espectacle! M’hi estic una bona estona contemplant-los, fascinada. Ell, petitó, espurneja. Ella, neta i clara, com un llençol de fil blanc.

De sobte, penso en els binocles, aquells que l’avi va dur de França quan tornà de l’exili. Els vaig a buscar i després de graduar-los, me n’adono que la lluna té rius de plata i, a còpia d’admirar-la, diria que em somriu. Ells, pesarosos, reclamen protagonisme.

De petitona, hi jugava, amb molta cura. Recordo que fins i tot l’avi m’hi va lligar una cinta de ras verd perquè me’ls pogués penjar al clatell i no em caiguessin. Després de veure algun avió passar, una formiga que s’enfilava decidida per la branca del llimoner, els pistils de les roses o algun firmament pintat d’estels, els hi tornava, agraïda per tanta bellesa a l’abast dels meus ulls i ell, els desava dins del bufet del menjador tot esperant que la curiositat toqués de nou a la porta.

LEMAIRE FABT PARIS. La marca escrita a cada ullera. Són preciosos, fets de nacre i de metall. Cerco pistes. Ara, rai, que tot se sap, és ben fàcil.

Monsieur Jacques Lemaire començà a fabricar els delicats binocles per a l’òpera l’any 1847. «Els meus són tan antics?», em pregunto. Llegeixo que les lents fan 26 mil·límetres —i tant!—, i que sempre hi gravava el número 61. Em torno ximpleta buscant-lo i finalment el trobo, amagat sota una fina capa de pols ancestral, així com el seu logotip, el dibuix d’una abella, preciosa, la mateixa que hi ha a les ulleres. Somric i segueixo explorant. A l’altra banda, un made in France, en certifica l’origen i sota seu observo una altra xifra G31134. Els que es conserven al National Museum of American History tenen un número més gran. «Els meus tenen més anys!, ric orgullosa.

Eren de madame Queheillard, totes les coses boniques que tinc a casa li pertanyien. No sé quantes òperes o quants teatres contemplà a través de les seves lents i, si algun cop, vessà alguna llagrimeta, d’emoció. Es probable, perquè tot allò que és capaç d’apropar-te a la bellesa, que sembli que per moments la tens a tocar, fa que et tornis vulnerable, que ploris de felicitat.

Aquest vespre, sota la Lluna i Mart, ho he fet. Ho confesso!