El banc de Cartellà

Ignoro qui va tenir la brillant idea d’instal·lar-lo a tocar dels murs de l’església ni els anys que es fan companyia, perquè sé de la seva existència des de fa relativament poc.

La història del nostre encontre va anar d’aquesta manera.

Ens hem de remuntar al diumenge de Rams de 2017. El cel era net i clar. Aquell matí el paisatge espurnejava. La rosada acollia, agraïda, els rajos de sol. Havia quedat amb mossèn Josep Quer mitja hora abans de dir missa. Li volia parlar sobre els meus avantpassats, més ben dit, sobre la besàvia Clara, aquella nina que algú abandonà una nit d’estiu de 1872 a les portes de la vella església de Sant Feliu. El fet mereixia una conversa.

Quan vaig arribar, era d’hora i encara no hi havia ningú. Vaig aparcar el cotxe a tocar del mur i els meus ulls no donaven a l’abast, no sabien si mirar a la dreta, vers aquell marc de ferro abandonat que et mostra una ínfima part d’aquell bell paratge o, vers a l’esquerra, vers el banc que et convida a que t’hi asseguis i t’amaris d’aquell paisatge tan sàviament ben conformat.

El banc, decidit. Els peus i els pensaments, m’hi porten. A la dreta, aquell primer arbre, i rere seu, el petit bosquet, corprèn. M’amaro de verds i d’onades de lluentors que el ventet que bufa fa ballar al seu so.

M’evadeixo, fins el punt de que no sento arribar a ningú. Un toc a l’espatlla em torna al present. Una dona alta, espigada, de pell blanca i somriure eixut, em pregunta el meu nom i en acabat em diu que mossèn Quer m’espera al llindar. Si caminem, que sobretot l’acompanyi perquè a penes s’hi veu. Li agraeixo els consells i marxo apressada a trobar-lo. Travesso un passadís antiquíssim, de pedres ennegrides, i a tocar del taronger el veig. El saludo, aixeca el cap i els seus ulls, rere aquells vidres foscos i gruixuts, es queden a les fosques. No s’ha afaitat, una barbeta blanca vol sortir, impacient. La roba que vesteix és vellota, endolada per el pas dels anys. Damunt de les solapes reposa un núvol d’engrunetes del seu esmorzar i sobre les seves espatlles polsim i algun cabell. M’entristeix, veure un home desvalgut de qui ningú no té cura.

Parla, molt, moltíssim, s’atropella amb els mots. S’emociona amb la història que li explico. El deixo dir, savi com és en la matèria.

—Com es deia la seva besàvia? —pregunta, encuriosit.

—Clara Ventura.

—Ventura? Ventura? No recordo pas cap cognom així en aquesta parròquia! —m’ho diu quan som a tocar del petit cementiri.

—Com vol que n’hi hagi cap —li contesto— si és un cognom tret de l’Hospici!

—Però no em negarà que és bonic! —em respon, tot fent una rialla.

I li dono la raó i en acabat riem, mentre passegem agafats de bracet. L’acompanyo fins l’església, a les onze en punt comença la missa. M’hi ha convidat, em quedo, no li faig el lleig. Se sap els salms de memòria, lletanies que amb el pas del temps esdevenen consells per caminar amb el cap ben dret per la vida.

La vella esglesiola té el seu punt, una bellesa decrèpita que et captiva.

Ens acomiadem. Ell agraït em regala una creu, petitona, feta amb fulles de palma. L’ha beneïda i em diu que em protegirà. Gràcies, de tot cor.

Surto i torno al banc i el paisatge encara és més lluent, els colors del migdia senyoregen.

El matí del 17 d’abril de 2017 hi vaig obrir un compte, no pas corrent, sinó extemporani, aquell que no té cap condició afegida i et permet visitar-lo de tant en tant. Ell, agraït, sempre t’acull generós. Les seves fustes, farcides de bretolades, et conviden a seure. Si plores, engoleix les teves llàgrimes. Si rius, esclata de joia. Si t’hi apropes amb companyia, ho celebra, perquè ell és dels qui pensa que quan més siguem, més riurem. Les confidències que escolta mai no les proclama als quatre vents, les guarda dins seu com a bon còmplice.

Cap dels amics que hi he dut no n’ha fet befa, ans al contrari, en acabat tots marxen embolcallats d’una pau d’un valor incalculable.

El banc de Cartellà és un bon banc, dels millors que s’han creat fins ara. Cap interès no el mou, no et cobra comissions, ni s’enfada si no el visites. Ell només vol fer-te feliç, que quan t’allunyis d’ell, t’hagis curat l’ànima.