Ho heu endevinat?

Cada matí, quan la Rosa arriba a la platja, ell ja fa estona que hi és assegut arran d’aigua, a tocar de les roques. Avui, i encara no sap ben bé perquè, l’observa amb deteniment. No l’hi pot treure els ulls de sobre. El seu cos, vell i arrugat, reposa damunt d’una cadira que fa temps que ha perdut el seu blanc original. L’estructura de ferro, clapejada pel rovell, l’ha devorat a queixalades. Les ones li remullen els peus, rogencs, inflats, i ells agraeixen la fredor. De tant en tant, també li mullen el cul. El seient, de ratlles blaves i blanques, està tan donat que gairebé li toca a terra. Això que està prim, amb la pell i l’os, el pobre. La seva camisa, d’un groc incert, reposa rere la seva esquena. No du ulleres de sol i per evitar que els rajos el molestin es cobreix el cap amb una gorra de roba beix que té més anys que la picor. Segurament la devia aconseguir en alguna promoció. Qui sap si aquell estiu dels anys seixanta Piz Buin la regalava amb la compra del bronzejador. Les lletres a penes es veuen, però aquell sol marró a la Rosa li és ben familiar. Les puntes esfilagarsades voleien rere el seu clatell empeses per la brisa.

Mai no parla amb ningú, tot ell és un misteri. De cop, la Rosa s’adona que mou els dits de la mà dreta, com si fes sumes i restes. Ara ha arribat al quatre. Perdó, al cinc. Li ha costat. Ja hi torna. Ara al tres. De nou, mà plana i un dos. Què compta? Els vaixells ancorats? Impossible, necessitaria més de dues mans! Gavines? Tampoc, ara n’hi ha una que reposa damunt d’una boia groga i ell ja va pel dos. Criatures? Castells de sorra? Cubells? No pas. Què deu ser? Ara ho veu!