La sal de la vida

La consellera Salma assegura que no escollí pas el seu ofici per vocació, sinó més aviat empesa per les circumstàncies de la vida. La crisi l’enganxà de ple, quan li quedaven encara no cinc anys per jubilar-se. Aquesta merda de crisi, que s’ho havia endut tot pel davant —com una torrentada violenta que baixa sense aturador—, el present i el futur d’ella, i el de milions de famílies del país.

Fins aleshores sempre havia trobat una sortida, gràcies a la seva manera de ser, oberta i decidida, i què carai, que sabia fer de tot! Ja li deia l’àvia Conxa, des que era petitona, «en aquesta vida tot ho sàpigues fer i res no hagis de menester».

Si l’hagués vista, amb els pas dels anys, com s’havia hagut d’espavilar tota sola. Començà de secretària als despatxos d’aquells magatzems tan importants del Portal de l’Àngel i quan, de la nit al dia, uns altres els van absorbir, també ho feren amb ella i del disgust es va aprimar tant, que durant un temps a penes tenia cul per seure. Es va poder refer un xic en un consorci hipotecari de l’Eixample, on feia una mica de tot, allò que a l’estranger en deien ser un «multitasques». Hi estava bé allà, el senyor Palomares la tractava de meravella, perquè enforcaven amb la pala grossa, però quan es va descobrir el pastís, una estafa descomunal que tenia més a veure amb les piràmides fictícies que no pas amb les egípcies, tornà de nou a passar-les ben magres. Sort que els inspectors d’Hisenda, no van trobar cap signatura seva per enlloc —només als comprovants de correus i als dels missatgers—, sinó hagués anat de pet a la garjola, com ho feren el senyor director i quatre dels seus assessors.

Dos anys sense feina i la mort dels pares pel mig, semblava que mai més no tornaria a veure sortir el sol en el seu paisatge particular. No us ho penseu pas, que la roda, tot i que a voltes xerrica, mai no s’atura!

Seguidament, treballà uns anys de dependenta en una parada de fruita de la Boqueria; es casà amb un eixerit viatjant que freqüentava cada dissabte el mercat i quan un vespre, en tancar la persiana del petit negoci, s’hi va enganxar la mà i la dugueren, corrents i de pressa, al Clínic per cosir-li el tall, s’acabaren les consideracions: tastar els fruits més exòtics, un acolorit ram de flors pel seu sant i el paquetet de torrons per festes. L’endemà mateix, l’encarregat es presentà a casa seva, no pas per interessar-se per a la seva salut, sinó amb la carta d’acomiadament.

Passat l’ensurt —més ben dit els tres, perquè com bé llegireu més endavant, el casori va fer la fi d’en Cagaelàstics—, cuidà una senyora gran, la Rosa, qui tothora desvariejava, i quan ja s’havia avesat a seguir-li el ritme, la pobra morí d’un atac de cor fulminant. Vengué assegurances porta a porta, enciclopèdies i cassoles i, més d’un cop temé per la seva integritat i, al final, també provà sort venent entrades en un cinema que malauradament, al cap d’un temps, acabà enderrocat i convertit en un trist solar, propietat d’un banc el nom del qual, avui en dia, cap dels seus clients no recordava.

Als cinquanta-nou anys ja no la volia ningú, com aquell qui diu ni els funcionaris del SOC, perquè cada vegada que la veien aparèixer per la porta, no sabien quina resposta donar-li. Quanta impotència!

Una tarda assistí, desanimada, a una d’aquelles reunions que s’organitzaven, de tant en tant, al centre cívic del barri per encoratjar els aturats de llarga durada a trobar feina. Res de bo no n’esperava. Efectivament, tot allò que li plantejaren, no li feu el pes —refer el currículum, com afrontar una entrevista, saber vendre’s…— i quan ja donaven per closa la sessió, la dona que es va seure al seu costat li va proposar si li venia de gust anar a prendre un cafè. Ja us podeu imaginar que parlaren de tot i, del que més, de les misèries de la vida. En un moment de la conversa, emperò, ella li feu una pregunta: «No t’has plantejat mai de treure rendiment a aquesta veu tan dolça que tens?». Mira que li havien dit coses a la vida però, això, no! I continuà amb: «Jo de tu, donaria d’alta una línia de telèfon i repartiria consells, que la gent vaga pel món ben perduda».

Durant el capvespre hi pensà, i també tota la nit, perquè no aclucà els ulls ni amb una llet amb mel ben calentona. Aquella desconeguda, sense voler, havia sembrat una llavor dins seu que desitjava créixer ben amunt, com l’heura quan troba un mur on aferrar-se.   

A trenc d’alba agafà paper i llapis i esborrallà una llista amb totes les coses que hauria de menester. Vés per on, tornava a ser una secretària com als vells temps. Què costa donar-se d’alta d’autònoms, com funcionen aquestes línies de pagament, caldrà que ho anunciï a la premsa, quin nom li donaré, a quin banc obriré un compte, necessitaré un gestor, caldrà que em formi, preparar un llistat amb els telèfons i les adreces més importants i les activitats per recomanar: tallers, exposicions, conferències…

I dit i fet, en un mes ho tingué tot enllestit. S’engiponà un despatx a l’antiga habitació de l’àvia, perquè creia fermament que en els orígens és on hi ha la força i, de tots els de casa, ella era la que li havia dedicat les paraules més boniques, un bàlsam que li serví per superar els embats quan venien mal dades. Encara recordava la bonica conversa que tingueren totes dues, una tarda tot tornant d’escola, assegudes a la taula de la cuina:  

—Ets molt llesta, nina, i te’n sortiràs de tot a la vida —li pronosticà, la Conxa, mentre li acaronava delicadament els cabells.

—Com ho sap vostè, això? —demanà, la petitona, sorpresa.

—Perquè tens un do per les coses, hi poses voluntat i estima, una recepta que no falla mai! —assenyalà, convençuda.

—Què és una recepta, iaia? —insistí, encuriosida.

—La barreja dels millors ingredients per aconseguir l’èxit —argumentà, la més gran.

—Com aquesta llet amb Cola Cao que m’estic prenent per berenar? —li deixà anar la néta sense embuts.

—Ha, ha, ha… Aquesta sí que és bona! —exclamà, la Conxa, amb l’acudit.  

Escollí el dia de la Mercè per obrir el negoci. Dos n’eren els motius. Un regal pel seu sant i, també, perquè si aquella dona li havia dit que la gent anava perduda a diari, més ho faria un festiu. Quins nervis passà aquell matí!

La primera trucada que rebé, cap a quarts de deu, fou la d’un home de mitjana edat de Les Corts, que feia encara no un any que s’havia separat. Ella, l’escoltà amb atenció. L’individu explicava, nerviós, que ho havia perdut tot, i el que més li recava, no veure créixer els seus dos fills. La seva ex se’ls havia endut a Berga, va conèixer un paio per la Patum i d’ençà, res no va ser el mateix. Es queixava dels farts de treballar que es feia, d’anar tothora amunt i avall, i de pagar, segons ell, per bonàs. Un cop hagué abocat el cove, i després d’un breu silenci, la Mercè, magistralment, va fer un gir a la conversa, per endur-se’l al seu terreny.

—Quin dia vau néixer? —li demanà com aquell qui no vol la cosa.

—Per què m’ho pregunta això? —protestà, sorprès.

—Per donar-li els millors consells per posar en pràctica a partir d’ara. Tot el que m’ha explicat pertany al passat —contestà, la Salma, segura i amb el seu to de veu melós.

—El disset de desembre —confessà, vençut.

—Miri, Jaume, veig que té un punt fort, l’ordre. Posi’l a la seva vida —l’advertí, ella.   

—Òndia! —exclamà, astorat.

—Animi’s i surti a divertir-se, faci vida social —seguia, ella, amb els consells—No tingui mai més un no per resposta quan el convidin.  

—Però si jo…

—No treballi tant i cregui’m, no doni tanta importància a les coses materials —continuava resolta.

—Caram! I com ho sap vostè que sempre n’hi he donat? —demanà desconcertat.

—Faci exercici, surti a córrer cada vespre —ni cas, ella ja havia agafat la directa—. I cuidi’s una miqueta.

—Això ho tinc difícil —replicà, l’home, un xic decebut—. Treballo en el comerç exterior i a penes sóc per casa.

—I a vostè que li agrada tan l’art… —embolica que fa fort!— no s’ha planteja d’inscriure’s en un taller de pintura o de ceràmica?   

—Pintar? Però si això jo ja ho volia fer de petit i a casa no m’ho van permetre mai de la vida! —es lamentava tot recordant temps passats.   

—Pensi, Jaume, que el mai més és cosa dels morts i vostè, pel què copso, és molt jove i té tota la vida per endavant.

En penjar, li van agafar uns tremolors, que res ni ningú els aturaven. Ara bé, quan li arribà el missatge de valoració, amb la nota d’un vuit i mig i en comprovar l’estona, trenta-sis minuts, cinquanta-set segons, es calmà de cop. Mercedites, prova superada!

Ai, que en va fer de sort quan va trobar aquell llibre als Encants, Els secrets que amaguen els aniversaris d’un tal Max Graham, un volum de gairebé mil pàgines, en molt bon estat, que li costà encara no deu euros, una mena de guia per conèixer la personalitat de cadascú. Punts forts, punts dèbils i unes pinzellades sobre el tarannà de les persones. Se’l llegí de cap a peus i a cada dia s’hi va fer una petita fitxa, amb un resum, i així quan aconseguís esbrinar la data de naixement de qui telefonava, aniria al gra i semblaria que era tota una experta. Quin gran encert!

La segona trucada, es feu esperar. Fins havent dinat, no sonà de nou el telèfon. Aquesta vegada era l’Amèlia, una iaia de vuitanta anys a qui la seva filla estava a punt de fúmer la casa i, tot s’ha de dir, de tancar-la en un geriàtric. Es veu que necessitava els dinerets per ampliar el capital de la fàbrica. Ella, això, no s’ho creia. Segons tenia entès, el matrimoni collava amb gent de molt nivell i segur que els volien per anar de viatge. Sospitava, per donar la volta al món. Que n’hi va explicar de coses, pobrissona. Tota la vida estalviant, dues propietats, en jubilar-se, la de Barcelona per a la filla i la del Montseny pel seu home i ella. Feia cinc anys que s’havia quedat vídua. Els néts ja no la venien a veure. «Com ha canviat tot, eh! I pensar que fins fa quatre dies, avis, pares, fills i néts feien sempre vida junts a totes les cases». Malgrat la decepció, era feliç envoltada d’aquells avets centenaris, vora la llar de foc i cuidant del seu jardinet, no necessitava res més. Es podia pagar una minyona un cop per setmana i vivia bé, gràcies a la paga que li va quedar del seu difunt marit, al cel sigui. Perruqueria, casal, cinema i alguna què altra excursioneta, més que suficient! Quan van comprar la casa, el primer que van fer va ser adequar-la per quan es fessin grans i ara que en podia gaudir, ara la seva filla la volia tancar a Moià, en una residència d’un conegut seu. «S’imagina, senyoreta Salma, allà on Déu Nostre Senyor va perdre l’espardenya!», plorava desconsoladament. «Jo no tinc ningú que m’ajudi i d’aquí dos dies em temo que em quedaré sense tot això que tant m’estimo!».

La Mercè, aquesta vegada, anà al gra. No hi havia temps per perdre, més que res perquè aviat entraria en vigor la Llei de Protecció de Dades i a partir d’aquell moment, segons quines informacions ja no es podrien aconseguir tan fàcilment.

—Quin dia va néixer la seva filla? —gosà preguntar-li.

—Un trenta d’agost a les quatre de la tarda —contestà, la dona, a l’instant.

—Mala peça al teler —que consti que ho va treure del llibre, no pas perquè ho sabés—. És ferma com una roca.

—Li dono la raó, senyoreta, és dura com una pedra —declarà la mare.

—Miri Amèlia, primer de tot m’ha de prometre que, el que passi a partir d’ara, no ho explicarà a ningú —es llençà decidida.

—Seré com una tomba —jurà, l’àvia, convençuda.

—Em donarà el seu telèfon —determinà.

—El que vostè digui, senyoreta Salma —obeí.

—I confiï amb mi. Ja veurà que… —si res no es torça, pensava— tot anirà bé.

—Té paper i bolígraf per anotar, sis vint-i-quatre… Que em sent? Sí? És que sentia un sorollet estrany. Sis vint-i-quatre disset quinze…

L’endemà al matí, quan faltaven cinc minuts per les nou, la trucà. L’enxampà atrapada en un embús a la ronda del Litoral i, per ser fidels a la veritat, l’empresària treia foc pels queixals.

—Bon dia, senyora Martí.

—Bon dia —respongué, ella, amb desgana, a la trucada amb el número ocult.

—Sóc el seu àngel de la guarda —ja hi som pel tros!

—Com diu? —sorpresa.

—Pensi que aquestes converses només es tenen un cop a la vida —li engaltà, la Salma, coratjosa.

—Deu ser una broma, no? Que potser em truca d’un programa de ràdio? —intrigada.

—Si ho té tot, per què en vol més? —afegí sense embuts.

—Ara sí que no hi entenc res, què vol dir amb tot? —li començava a pujar la mosca al nas.

—Deixi de controlar els qui l’envolten, deixi’ls viure! —seguí amb els retrets.

 —Controlar? No em toqui els nassos que li penjo, eh! —quin perill!

—Vostè està a punt de cometre una injustícia, vostè no admet raons —prosseguí, tot fent cas omís de l’amenaça.   

—Injustícia? —s’oposà, atabalada.

—Faci una excepció, i escolti. No sigui tan autoritària, sigui més flexible, el seu fetge en dirà bé —patapam!

—Fetge, com ho sap vostè que tinc problemes de fetge? —tocada i enfonsada!

—Ja li ho he dit de bon principi, sóc el seu àngel de la guarda —argumentà dolçament.

—Però si d’àngels no… —res més que això gosà dir la pobra.

—Cuidi’s i faci el bé, a vostè i als altres i, de tant en tant, porti els seus dos fills a fer una abraçada a l’àvia —continuà, la consellera, tot burxant-la—. Que són els seus orígens, on començà tot.   

—Però… però qui és vostè? —suplicà, ella.

—Que acabi de passar un bon dia, senyora Martí —donà per finalitzada la conversa.

Quatre dies més tard, l’Amèlia la contactà de nou per dir-li que la seva filla s’ho havia repensat i, de moment, les coses es quedaven tal i com estaven. També li anuncià, emocionada, que diumenge els tenia a tots a dinar, gendre i néts inclosos, i que havia decidit fer canelons, que li sortien boníssims perquè tenia la mà trencada amb la beixamel, però que la seva noia no en menjaria, es veu que s’estimava més mongeta tendra bullida i unes rodelles de rap a la planxa que s’havia posat a dieta. I abans de penjar, li va dir que si alguna vegada anava a Sant Antoni de Vilamajor, que la passés a veure que, per a ella, la porta sempre estaria oberta.

De la iaia del Montseny no va pas tenir cap valoració al final de la trucada, però sí dues satisfaccions: un bon resultat i l’hora i vint-i-tres minuts de conversa. A partir d’aquell moment, així va ser cada dia, perquè el telèfon tothora sonava. Un actor vilanoví a qui li havien proposat de fer de torero en una pel·lícula i ell era el president d’una protectora d’animals. —Quin dilema!—. Una carnissera de les Borges Blanques a qui se li enrampaven els dits i tenia por de fer-se un xabec quan tallava una peça. —Quina por!—. Una infermera de l’Hospital General de Mallorca que es va tornar aprensiva després de tenir bessonada. —Quines coses!—. I un planxista de Castellfollit de la Roca que sospitava que un dels seus clients s’entenia amb la seva dona i, més d’un cop, quan li duia el cotxe a repassar de planxa i pintura li agafaven ganes de manipular-li els frens i que s’estimbés al primer revolt. —No, home, no, que fem el boig!—.

De mica en mica el seu comptador es va anar fent gran, com també les xifres del seu compte corrent. De la nit al dia passaren de les dues —que en feia d’anys que les tenia així de congelades!— a les tres i, en un obrir i tancar d’ulls, a les quatre. Fins i tot, el seu assessor personal del banc la volia veure. «Senyora Mercè, que tindria una estoneta per passar per l’oficina, m’agradaria proposar-li unes cosetes». Ara, era la senyora Mercè i, fins fa poc, una rampoina. Encara recordava la vergonya que va passar quan se li acudí fer un ingrés de tres-cents euros, diners que cobrà uns dies després d’enterrar la senyora Rosa, en agraïment per com de bé es va portar amb ella. I el molt poca-solta va tenir la barra de preguntar-li si estava blanquejant capital. «Miri que si no m’explica d’on els ha tret, em veuré obligat a bloquejar-li el compte!». I, pensar, que la sola cosa que havia emblanquit a la vida eren les camises de popelín del seu pare!

 Ara bé, no us penseu pas, que tot van ser flors i violes, perquè patí més d’un ensurt. La molestaven sovint per si tenia ganes de practicar sexe a distància —quin turment!—. Tingué algun què altre maldecap amb una pitonissa que la trucava tothora per si volia ampliar el seu negoci, que hi veia molt futur —quin suplici!—, i amb un home, que assegurava ser un vident, i l’acusava d’haver-li plagiat el seu anunci. Copiar? Però si ella se’l va inventar un migdia, després de cruspir-se un bistequet amb quatre patatones fregides, i fins aleshores no n’havia vist mai cap a la vida!

El pitjor de tot, emperò, va ser la trucada que li féu la Marta, una dietista menorquina que només plorava. El fet de no trobar consol en res, li va recordar els mals moments que ella passà, anys enrere, amb el Santiago. «No hi ha res més trist a la vida que no ser correspost. Sembles un pidolaire reclamant una almoina la qual no veus caure mai dins el pot», pensava mentre l’altra es confessava obertament. Pobre noia, era sentir-la parlar i veure-s’hi ben reflectida. La metgessa, s’havia enamorat d’una companya de feina, un xic bala perduda i es veu que les hi feia passar magres. Se l’havia de treure del cap, com va fer ella uns anys abans amb el seu home, que sempre val més estar sol que mal acompanyat.

Quan van morir els seus pares, pràcticament amb mig any de diferència, la Mercè, es va sentir molt desemparada. L’animà el fet de trobar feina a la Boqueria. De ben segur que el contacte diari amb els clients, faria que conegués gent nova. I així va ser. Freqüentava la parada un home alt i ben plantat, de cara llarga i bigoti espès, i de conversa agradable. Feia de viatjant per una de les botigues de teixits més importants de la ciutat i el cap de setmana se l’agafava per descansar. Li encantava menjar plàtans i pomes a l’hivern i a l’estiu, cireres. Ella, sempre li triava les millors peces. «Algun cop m’agradaria sortir amb tu», li xiuxiuejà un dissabte al matí mentre ella li tornava el canvi.

Aquella tarda mateix es trobaren per prendre una xocolata amb melindros al Zurich i, de mica en mica, entrà a la seva vida. Després d’un breu festeig, es casaren un assolellat migdia de primavera a l’església de Santa Maria del Mar, davant mossèn Artigas i rere un reduït nombre de convidats. Pel viatge de noces ella volia anar a Florència, i al final s’escaparen quatre dies a Mallorca. Itàlia la deixaren per més endavant. El nuvi s’instal·là a viure a casa d’ella, al piset que heretà dels pares, al Born. Només es veien els caps de setmana, els festius i per vacances. Ambdós s’hi van conformar, fins que, de cop i volta, li va notar un canvi. Ja no volia sortir a passeig, l’evitava i el més greu de tot, ni carícies ni petons. Les baralles no trigaren a treure el nas, s’enganxaven a la mínima ocasió i, cada vegada, les paraules eren més gruixudes. «Ets una dona freda!», li engaltà una matinada mentre eren tots dos al llit. «Freda? Però si fa temps que no em toca!», pensà, ella, mentre galtes avall se li escapaven mil llagrimots.

Com que d’aquella manera no podia estar, va decidir agafar el toro per les banyes. El Santiago era home de costums i no li va ser gaire difícil enxampar-lo. Cada dijous la trucava per dir-li l’hora que arribaria l’endemà. Aquell capvespre li confirmà que era a Sitges, que tenia previst tornar divendres al migdia i, bona nit i tapa’t. Ella, mitja hora més tard, ja era dalt d’un taxi que la deixà, quan encara no havia passat una horeta, a l’entrada de l’Hotel Terramar, el seu cau predilecte. No es mouria d’allà fins treure’n l’aigua clara. Cap a quarts d’onze el veié arribar, agafat de bracet d’una pèl-roja guapíssima a qui devorava golafre a petons. Com que, afortunadament, el seu home no la va veure, va poder evitar, allò que no volia, muntar un espectacle. Tornà amb el mateix taxi cap a casa i, tota la nit, anà amunt i avall, preparant-li les maletes. En fer-se clar, trucà a l’encarregat de la parada i li digué que, si no li feia res, aniria a treballar un xic més tard, perquè havia de solucionar un assumpte. Penjà i l’esperà asseguda a la banqueta del rebedor i quan, a quarts de dotze, sentí que introduïa la clau al pany, respirà fondo, omplí d’aire els pulmons, el seu futur li agrairia. Ell, no comptava pas trobar-la allà, com tampoc descobrir totes les seves pertinences tan ben posades en un pilonet.

—A mitjanit t’he vist amb aquella dona —Aquest va ser el seu bon dia—. Mai no m’has petonejat així. Em sembla que, si dus una doble vida, el millor que pots fer és anar-te’n de casa.   

Ell, no va obrir la boca per res, ni per un «ho sento», ni un «perdona’m», allò que tants cops, ella, havia escoltat a les pel·lícules. Això sí, abans de marxar, tingué la barra de demanar-li la calaixera de caoba de l’àvia Conxa, tot i que no l’hagués coneguda, aquell moblet li tenia el cor robat.

—Saps perfectament que no te la donaré —agafà arrencada—. Sempre t’he dit que és una de les coses que més m’estimo en aquesta vida, però si vols endur-te’n un record seu, em sembla que al traster encara hi ha el cassó d’alumini on s’escalfava la llet. He vist en alguna revista de decoració que ara els fan servir per posar-hi coses i queden la mar de bonics. —Tot això ho va dir amb un filet de veu, net i clar, i sense entrebancar-se.

Quan sentí que es tancava la porta de l’ascensor, va començar a riure i a plorar, una barreja d’emocions, un èxit assegurat, com la llet i el Cola Cao.

I no voldria acabar aquesta història sense explicar-vos quatre cosetes, perquè vull que us adoneu que res no és etern a la vida i el que té de bo tot allò dolent és que quan marxa, ho recordes, però no ho enyores.

Dos anys porta responent trucades, el negoci rutlla. Ganes de jubilar-se, poques. Ja no deu res a ningú, ha pintat el pis, ha canviat les persianes de fusta per unes d’alumini i els mobles més atrotinats, per uns de suecs, moderns i confortables. A la terrassa hi té plantades margarites i assutzenes, flors que segons llegí al llibre són les més adients pels nascuts sota el signe de Taure i damunt del seu despatx hi reposa una pedra de quars rosa, que asseguren els entesos que els calma i, al mateix temps, els inspira. Vesteix discretament i es tenyeix els cabells d’un color mel, com li ha agradat sempre. Va al cinema quan en fan una de romàntica i, al teatre si estrenen un musical. Els diumenges al migdia, de tornada de fer una volteta pel Parc de la Ciutadella, es compra un tortell de massapà, la seva debilitat. De tant en tant, s’agafa uns dies de vacances, per desconnectar: Montserrat, la Mare de Déu del Món, Tavertet, el Delta de l’Ebre, Camprodon… i fa unes setmanes que li ronda pel cap d’inscriure’s i fer una paga i senyal al viatge a Itàlia que organitza el centre cívic del barri per aquesta primavera. Farà bé. Ella no ho sap encara, però al sorteig dels seients de l’autobús li tocarà anar de costat amb en Mateu Sorribes, un professor de matemàtiques jubilat, vidu i sense fills, afable i rialler, amb qui no trigarà a sumar coses boniques cada dia i, alguna matinada, a multiplicar el desig.

I em sembla que només em queda parlar-vos de com va anar això del nom, que fins ara us ho he explicat gairebé tot i aquest tema ha quedat pendent. No hi busqueu res d’exotismes, ni d’actrius de cinema, que la cosa és ben simple, ara ho veureu. La Mercè és molt de posar un toc de sal gruixuda a la carn o als peixos que cuina. Ha provat totes les marques i la que més li agrada és la Maldon. Un migdia, mentre es cruspia un bistec de vedella a la planxa, acompanyat de quatre patates fregides, i feia llistes del que li calia pel seu negoci, els seus ulls es van quedar fixos en el paquetet i seu el cap, va començar a barrinar: salmaldon, donsalmal, maldonsal… i finalment en sortí, «el don de la Salma», tot recordant aquella qualitat que sempre li havia dit l’àvia que tenia.

Com són les coses, eh, d’un cartronet de res, en va néixer un nom que li ensalgà la vida, si més no per fer-li més gustosa.