Als grans mals, encanteris

Conta la llegenda que prop de la font de la Moixina i enmig d’una frondosa roureda, hi havia un casalot tan i tan antic com ho era la pedra col·locada al seu llindar. Qui sabia de lletres hi llegia que fou edificat en lo any 944 de Nostre Senyor i passava de llarg, però qui n’era ignorant hi veia dues cadires i confiat s’asseia a l’entrada una estoneta a reposar. Poc sospitava que havia begut oli, perquè allà dins hi vivia la Maralda, una bruixa vellarda i rondinaire, que d’entabanar als passants en sabia un munt i com que gairebé tots venien assedegats, els oferia un beuratge amb regust a menta, que els deixava mig atarantats i mentre ells perdien el món de vista, ella aprofitava per furgar dins els seus faldons, a veure si trobava la bossa dels calerons.

Acabà fent-se un malnom i jamai ningú no s’apropà a demanar-li consell ni qualque guariment. Passaren els anys ―alguns diuen que fins i tot segles―, i la darrera a remenar la perola dels embruixos fou la Maraldina, descendent directa d’aquella primera, una noieta que pobrissona n’heretà la mala fama i això que era dolça i bona i cap mal volia per ningú. A còpia d’anys de solitud, s’aciençà en remeis i en mil i un encanteris i sabia com guarir el mal d’amors, treure’t un ull de poll o qualsevol de les malures. El seu receptari ―anotat en els gegantins fulls de pergamí dels llibres que reposaven avorrits en un munt de prestatges―, feia goig de veure i en ell s’hi trobaven cal·ligrafiades tot de receptes mil·lenàries: ungüents, pegats, pocions, xarops, melasses, elixirs, tisanes… Unes potingues per alleugerir qui tenia un mal o qui vagarejava amb l’ànima en pena.

Davant del casalot hi creixia ufanós un jardí d’herbes remeieres, que riu-te’n dels de la contrada! Boixerola, morritort bord, cua de cavall, freixurera, tarongina, orella de llebre, xenixell, berruguera, barballó, sajolida… i un sotabosc molsós, jaç de bolets —pentinelles, mataparents, apagallums, fredolics, llenegues, moixernons…—, i de bestioles: serps, ratolins, guineus, sargantanes… A l’eixida un immens gabial amb caderneres, perdius, puputs, picots negres, enganyapastors i mallerengues i dins de la vivenda un rebost farcit de pots de vidre amb pólvores i substàncies que es remuntaven a l’any de la picor, aquell en què una de les seves ancestres preparà una untura per guarir les morenes dels qui lluitaven contra els sarraïns que, segons diuen els entesos, era com posar oli en un llum.

I mentre la Maraldina passava les hores aprenent l’art dels encantaments, uns bancals més avall, la Càndida, una dona menuda i entrada en carns, es lamentava a la seva bona amiga, la Maria, mentre eren totes dues feinejant al tros, de dos dels seus grans mals. El primer, i més greu, el d’en Joan, el seu home, a qui sovint li agafaven unes calentors que ella s’havia d’amagar perquè si l’empaitava de l’embat la deixava ben baldada i l’altre, el seu noi, en Joanet qui, després d’unes febres peregrines, es quedà tan ensopit i sense esma que es passava tot lo dia ajagut i res ni ningú no el bellugava. Ho havia provat tot i cap cosa no els havia fet efecte.

―Per què no us arribeu fins a ca la Maraldina? ―li proposà la Maria.

―Amb què em sortiu vós ara! ―reblà la Càndida tota sorpresa.

―Sí dona, aneu-hi, que segur que us trobarà remei! —insistí, mig avergonyida.

I, sense rumiar-s’ho massa, un rogenc capvespre enfilà caminoi amunt per anar a trobar-la. En ser sota el llindar, on llegí els números i no pas les coses, se senyà i remugà un breu Parenostre perquè Déu la perdonés amb l’atreviment. La jove no se’n sabia avenir que tingués visita i just en el moment en què anava a obrir la boca per agrair-li, la Càndida li engaltà:

―No em serviu cap beuratge ni em deixeu sense cap dobler, que em cal ajuda i no sé a qui acórrer!

Les dues dones parlaren obertament i la sortillera li digué que per preparar-li qualque cosa li calia veure, ni que fos de lluny, els dos homenots. L’endemà mateix, s’arribà fins a la masia amb un cistell ple d’herbes i va fer veure que n’hi venia a oferir. Amb una ullada en tingué prou per saber al gran què li calia ―això s’imaginà!―, i en veure a en Joanet, diuen que li vingueren uns tremolors, senyal que aquell tros d’home era qui li convenia.

Ambdues acordaren, en un xiuxiueig, que quan la lluna fes el ple tindria les dues apòzemes llestes i quan va ser de nou al casalot, decidí que també en faria una per a la mestressa, que la pobra alguna cosa havia de menester.

I dit i fet! Per al gran preparà un beuratge a base d’una unça i mitja d’escarxofera borda, un bri de matapolls, un polsim d’herba santa, aigua de pluja, rovell d’ou i del borrissol de niu de tórtores, asseguren que se n’oblidà. —Ai las!—. Un cop bullit, el deixà a sol i a serena dues nits que la lluna era en quart creixent i un cop reposat, abocà el líquid xaropós dins d’una ampolleta verda perquè no es confongués amb la transparent, que conservava la infusió que feu per al jove a base de pólvores d’herba bellugadissa, raspadures de banya de cabra, crestes de gall i un polsim ―aquí se li’n va anar la mà!― d’herba dels humors picants per fer-lo trempar. I per a la Càndida li reservà, en un bol de terrissa, un bàlsam fet amb llet de burra, calèndula, ametlles i mel, per si la mixtura del seu marit trigava a fer efecte i li calia untar-se les parts després de les sotragades.

I, en acabat, la nit que la lluna feia el seu ple, la Maraldina posà en pràctica per primer cop un breu encanteri i, sense deixar de mirar-la, li implorà que il·luminés els seus astres, perquè feia temps que vagaven perduts i els calia trobar el camí per arrenglerar-se, més que res per allò de l’ordre.

I la història acabà bé, si més no pels joves, perquè en Joanet al cap de poc recuperà l’esma i, per ventura, el senderi i després d’un dolç festeig s’uniren en matrimoni, però sembla ser que el preparat pel gran no anà massa alhora i quan un fredorós matí, vora la llar de foc, la Càndida es va plànyer que tal vegada la jove no s’hi havia esmerçat massa i tota la benastrugança se l’havia endut ella, la Maraldina li respongué:   

―Ai, miri, agafi-s’ho bé i gaudeixi, que qui fa el que pot no està obligat a més!

I amb l’estirabot asseguren, que de l’afer no se’n parlà mai més de la vida.

✒📖 Aquest conte va quedar finalista en el Premi de Narrativa Curta Colada de Lletres 2019.