Tres i no res

Durant el confinament, a diari, l’escrivia, uns mots que salpebraven el seu esplín. Solia acompanyar-los d’una imatge. És pèrit agrònom i sempre era al mig del camp o d’un bosc. Ella en deia «finestres a l’exterior». Li agradava. Per Sant Jordi li envià una rosa del color del talc; una tarda, un núvol d’estornells i un capvespre, una posta de sol rogenca, com el seu desig.

«Quan tornem a ser lliures anirem a dinar», proposava. «Un picnic sota aquells immensos pollancres!» li suplicava. Mai no arribà el dia, perquè quan van recuperar la llibertat, ell havia perdut l’interès.

Ella, no es va donar per vençuda i, a còpia d’insistir, finalment ens van trobar, una xafogosa tarda de juliol, en un banc prop d’una església. Enraonaren, amicalment. «Té, això és per a tu, per l’estima virtual durant la pandèmia». Un llibre, Memento agricole, Larousse, 1923. «Era del meu avi. Llegeix-te’l i ja em diràs què t’ha semblat». Ell no s’ho esperava. Emmudí. De cop, mirà el rellotge. Se n’havia d’anar, sopava amb el seu fill. Dos petons a cada galta, gràcies i fins aviat!

~¤~

A veure, anem per pams! Això del fill no us ho cregueu pas, perquè sopà amb una que duia un perfum, que feia caure d’esquenes i jo vaig anar a parar a la guantera del cotxe. No sé el temps que porto entaforat aquí dins. Estic molt decebut. Condueix com un boig i a cada revolt perdo una lletra. Xst, que ve! Va, on em dus, avui? Gas a fondo, gas! Ep, que frena. Què passa? «Bon dia, sap que vostè anava a 120 quan aquí només es pot córrer a 40?». Viscaaa! «Documentació!». Ric-rac. Oh! Quin solet! Així m’agrada, que em deixis damunt del seient. Quina escalforeta, nano, ara faria un son. Recoi, quins renecs! T’ha empipat la multa, eh? Massa poc! Uix, ja pares? On som? Bub-bub! No se t’acudeixi obrir la porta, que a mi els… No, si et plau, no! Fuig! No m’ensumis. Ecs, quin fàstic, bavallós! Grrr… Em fas mal. Ai! Rac-rac! No em roseguis! No, sisplau, nooo…

~¤~

Plutooo, què has fet? Ostres, que encara no me l’havia llegit! Va, surt d’aquí! Fora! I no em miris amb aquests ulls! Vés-te’n, que t’acabes de carregar una relíquia. I ara què en faig, jo, d’aquesta xixina, eh? Collons, quin matí, per emmarcar! Ei, mare! Com estàs? Feia dies que no… Muac-muac. Va no et queixis, que ets forta com un roure! Quin fred, no? Entrem? Tris-tras. Que què és això que duc a les mans? Res, mare, un pastac! Tens el foc encès?