Un dels regals més bonics que m’he fet a la vida és inscriure’m a un taller d’escriptura. Reconec que no em vaig estar de res, perquè vaig triar-ne un de Catorze Cultura Viva, el que impartia l’escriptora Care Santos —una de les meves predilectes— i que portava per nom Escriure la memòria.
Quedaven un parell de sessions per acabar, i recordo que ens va fer aquesta pregunta: «Us heu plantejat mai de presentar-vos a un concurs literari?». Del grup, algú sí que ho havia fet, però jo mai. Quina vergonya, vaig pensar, mentre prenia nota de la web on trobaríem tota la informació. La veritat és que en vaig fer poc cas. Encara em quedava un mes i mig ben bo de feina per enllestir les memòries del meu avi. Però, un cop vaig tenir el manuscrit acabat —mitjans de setembre— vaig recordar el que ens va dir i quan vaig tenir un moment vaig entrar a la web, volia saber a quins premis em podia presentar. El cap el tenia ple d’idees, volia continuar escrivint. En aquell moment, només n’hi havia un de vigent, el XXIIè Concurs de Narrativa Dones Àrtemis de Cornellà de Llobregat. Em vaig descarregar les bases i me les vaig llegir amb atenció. Fins al 7 de novembre tenia temps d’escriure un conte, el primer que presentaria a concurs.
Vaig començar a fer un esbós, tenia clar que el protagonista seria un escriptor madur, poruc i carregat de prejudicis, que es diria Mateu i que la història passaria a Barcelona, en un piset semblant al que havia anat a classe feia poc.
Així comença la història:
Em dic Mateu Sorribes, tinc cinquanta-cinc anys i sóc escriptor, tot i que quan m’entrevisten prefereixo dir que invento històries. Això d’imaginar em ve de petit i si he d’assenyalar un culpable, aquest és el meu pare. Sempre en tenia una per explicar i a mi m’agradava asseure’m al seu costat ―mentre esperàvem que la mare enllestís el sopar— i que em contés el què en aquell moment se li ocorregués.
Les històries giraven en tot moment al voltant d’una mateixa cosa, el quadret que teníem sobre la xemeneia del menjador, un Fortuny de pam i mig que el meu iaio Paco va procurar que canviés de lloc durant el desmantellament de l’Exposició Internacional de 1929. Sí, ho heu llegit bé, canviés de lloc, perquè robar, el què és robar seria exagerar-ne els fets. Es veu que el iaio, que treballava de xofer pels marquesos de … —deixem-ho així—, va ser l’encarregat de dur els quadres que l’aristòcrata va cedir en préstec per l’exposició «El Arte en España» al Palau Nacional i en acabat d’anar-los a recollir. I fou en aquestes anades i vingudes de palau —Montjuïc— a palauet —Passeig de Gràcia—, que un es va perdre i vés per on el més valuós.
Quina fou la meva sorpresa en conèixer que aquest relat va ser mereixedor del primer premi. Aquest fet em va animar a seguir escrivint i després d’aquest encara en vingueren quatre més.
Si teniu ganes de llegir-lo, trobareu un exemplar a la Biblioteca Octavi Viader de Sant Feliu de Guíxols a la vostra disposició. Jo de vosaltres, no m’ho perdria.
Bona lectura!
Pilar Francès 