Tot allò que em passà desapercebut

El dilluns 25 de juny de 2020 es va fer públic el veredicte del XXIVè Concurs de Narrativa Dones Àrtemis de Cornellà de Llobregat. El relat que hi vaig presentar, Tot allò que em passà desapercebut, obtingué el cinquè premi.

Sinopsi

Només una mateixa sap quantes respostes bellíssimes s’ha perdut al llarg de la vida, per por de fer la pregunta a aquell qui d’amagat estima. Sovint ens guardem a dins tot de paraules mai dites, sentiments que no gosem deixar aflorar i que, de ben segur, canviarien el rumb del nostre destí.

En Manel, el protagonista d’aquesta història, mai no va gosar dir a la Lluïsa que l’estimava. Ella, tampoc. I si aquell matí ella no… un altre final hagués reservat a aquest parell que, qui sap perquè, mai no es van dir allò tan bonic de “t’estimo”.

Bona lectura!

 

Tot allò que em passà desapercebut

Bona tarda. Jo mateixa. Que diu que què? S’equivoca. Sí, sí, sóc la Lluïsa Vidal. No pot ser, perquè jo no m’he presentat mai a cap concurs literari, si sóc una nul·litat amb l’escriptura! Que l’hi vaig enviar el trenta-u de desembre? Impossible, aquell dia tenia el cap per altres coses. Torni-m’ho a dir, això. Que ho vaig fer sota el pseudònim de Manel Bosch. Mare meva, encara més sorpreses! Que no m’entén, diu. A veure, com li explico. És una mica llarg, sap. No té pressa. Me n’alegro, que no en tingui. Lola, m’ha dit que es deia, veritat? A veure Lola, per on començo, veurà…

 

I abans de finalitzar aquest telenotícies, els oferim una informació d’última hora que ens acaba d’arribar a la redacció. El prestigiós crític gastronòmic Manel Bosch ha mort aquest matí a casa seva. Bosch era doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i se’l considerava com un dels crítics gastronòmics més importants del país. Havia publicat més d’una cinquantena de llibres sobre cuina catalana i d’arreu del món. Premiat internacionalment per la seva brillant literatura gastronòmica i amb la Creu de Sant Jordi l’any 2004, Bosch havia col·laborat amb aquesta casa en l’assessorament de diversos programes culinaris i formava part de nombrosos jurats de premis gastronòmics. Els donarem més detalls d’aquest succés, així com d’altres informacions, aquest vespre a les nou. Fins aleshores, passin una bona tarda.

 

Divendres, 22 de novembre de 2018

Cada vegada m’agrada menys baixar a Barcelona. La Lluïsa em diria que ja m’he avesat a la calma de Sant Pol. Té raó, viure davant del mar té això, t’acostumes al va i ve de les onades, un compàs que nit i dia el fas ben teu. Ara ningú em trauria d’aquí!

Gran encert l’obertura del restaurant dels germans Rovira al MNAC. Res a veure amb el de Cadaqués. Celebro que la cuina no es vegi, això de fer-la oberta em desagrada enormement, vulguis o no els ulls se te n’hi van i, tot i el silenci, perceps la fressa i el garbuix d’olles i cassoles. En aquest tot és molt més reposat. La decoració, impecable, un classicisme modernitzat. L’ostra gratinada amb el punt exacte de curri, exquisida. El civet de llebre, gustosíssim i els bunyols de poma farcits de confitura de figues, deliciosos.

Per delícia, el plat de faves que m’he trobat aquest vespre a la cuina, regal de la Lluïsa pels meus setanta anys! Sí, avui en faig setanta! Que en vaig fer de sort, el dia que es va presentar a casa amb la voluntat de cobrir la vacant de minyona. Descriu-te amb tres paraules: «Discreta, honrada, cuinera excel·lent i molt treballadora». «He dit tres!», li vaig respondre burleta, i les galtes se li van encendre, tant, que em vaig haver de disculpar per l’estirabot.

Tinc molt mal d’esquena. Cada dia les fiblades són més fortes. Ara trucaré a l’amic Forcadell, a veure si un dia d’aquests em pot fer un forat a la seva agenda.  

—Abans de tancar la Moleskine negra de pell, hi desa la nota manuscrita que s’ha trobat al costat del plat on s’hi llegeix: «Per molts anys, Lluïsa»—.

 

Sempre que faig faves me’n recordo de l’àvia Queta. Va ser la primera recepta que vaig escriure en aquell quadern de cobertes de pell vermelles i fulls crema que em van regalar els oncles de Figueres el dia que feia la primera comunió. En veure aquella preciositat, tothom em va preguntar alhora per a què el faria servir. La mare —encara sembla que la veig—, em va dir tota seriota: «No hi facis guixots, ni hi enganxis tonteries de les teves, guarda-te’l per quan siguis gran, que és molt bonic!». I com que jo sabia que allà dins només s’hi podien conservar coses importants, els vaig dir, amb un posat solemne: «Hi anotaré les receptes de cuina de la família». I amb la resposta els vaig deixar a tots amb un pam de boca oberta.

L’àvia s’ho va agafar al peu de la lletra i el primer diumenge que hi vam anar a dinar, em va venir a buscar, tota decidida: «Que no volies aprendre dels que saben cuinar?». I com que a mi m’agradava fer-la feliç —perquè prou magres les va passar durant la postguerra—, vaig deixar la partida de dòmino que teníem començada amb l’avi Pep i vaig anar corrents a seure’m a la taula de la cuina, ansiosa per prendre nota de tot el que m’anés dictant. Primer ho apuntava en un full de paper qualsevol i quan ho tenia tot ben redactat ho passava a net al quadern.

I així ara sé fer un bon arròs a la cassola, un bacallà amb panses i pinyons o un ànec amb salsifins. I avui que faig faves —congelades des de la primavera, que ara no n’és el temps!—, gràcies als seus consells, no m’oblido mai del farcellet de marduix i menta i de posar-hi per tapadora un plat amb aigua, que quan està eixut m’avisa que la menja ja està llesta per servir-la.  

 

—Senyor Bosch, pot passar que el doctor l’atendrà de seguida.

—Gràcies, molt amable, senyoreta.

En Manel s’asseu en una de les dues confortables butaques de pell negre que el seu bon amic Jaume té a la consulta del Passeig de Gràcia. Es deixa anar i els seus ulls es perden per la biblioteca que té al davant. Prestatges farcits de volums d’anatomies del cos humà, vademècums i formules magistrals. Observa com sàviament hi ha sabut incorporar petites obres d’art que ajuden a amagar aquelles lletres tan poc agradoses de llegir. Somriu orgullós en veure que els seus regals reposen encara a la primera lleixa començant per la dreta, bé el podria anomenar el seu raconet. Allà hi descansa el cap de dona de bronze de l’escultor Josep Saus que li va oferir pels seus seixanta anys, el gerret blau turquesa de cristall de Murano, la capsa de Sri Lanka tota ella incrustada de pedretes de colors i al darrera els sis volums que va publicar sobre els orígens de la cuina catalana. I pensar que tots dos anaven per metges, però ell el primer any ho vaig deixar, allò de potinejar amb morts i veure sang no li esqueia. I es va decantar per la filosofia i les lletres i, alhora, per la història de l’art.

De sobte, la porta s’obre i el doctor entra amb posat seriós. S’abracen, més estona que de costum, i el metge, en comptes d’asseure’s a la seva cadira ho fa a la taula, davant per davant del seu amic.

—Com et trobes, Manel?

—Més bé, les pastilles que em vas receptar per al dolor sembla que em van millor, diria que l’han atenuat un xic.

—No tinc bones notícies per donar-te i,  si vols que et digui la veritat no sé ni per on començar.

—Pel començament!

—Fa temps que ens coneixem i ja saps que entre nosaltres dos no hi ha hagut mai secrets.

—Mai, ni quan em vas pispar la dona que m’agradava per casar-t’hi!

—Manel, xato, que difícil m’ho poses!

 

Concurs de Narrativa curta Ràdio Miramar

Concurs adreçat a persones majors de 60 anys. Els relats han d’estar escrits en llengua catalana, han de ser originals i inèdits. L’extensió no ha de ser superior a les 200 paraules, títol inclòs. Temàtica: Confessa’ns un secret. Els treballs s’han d’enviar per correu electrònic a l’adreça ncurta2018@miramar.cat i hauran d’anar signats sota un pseudònim. Termini d’admissió: 31 de desembre de 2018. El veredicte del jurat i la proclamació del guanyador tindrà lloc el dia de Sant Jordi de 2019. S’atorgarà un únic premi de 200€ en metàl·lic.

 

—Segur que vol estar sol, per cap d’any? Per què no ve a casa i sopem plegats amb en Pau i el nano?

—No pateixis per mi, Lluïsa, estaré bé. Faré un mos i me n’aniré al llit aviat.

—Vol dir?

—Sí, dona, no passis ànsia. I demà agafa’t el dia lliure i no vinguis fins dimecres al matí, que ja t’ho mereixes.

—És que…

—És que sense esca no es pesca!

—Va, no parli boig, que això és seriós.

—Tan seriós com el que et dic, no pateixis més!

 

Tinc un secret per tu

La nostra trobada va ser casual, com les coses importants que ens passen a la vida. M’acabava d’instal·lar a Sant Pol, fugia de Barcelona i d’un divorci escabrós. Aquella tarda plovia a bots i barrals. De sobte, et vaig veure rere la reixa de l’entrada. Treballs em costà que entressis, no volies molestar, com has fet sempre. Em van agradar la teva naturalitat, el to de veu melós, el teu posat elegant i els teus ulls, petits i vius, com un far que no s’apaga mai. Vençuda la timidesa dels primers mesos, t’apropares a mi sense por, assedegada d’aprendre el que humilment et podia ensenyar. I ja sigui per les menges, pels petits detalls, per les lectures, per la cura personal o pels silencis respectats, em vaig enamorar perdudament de tu. Estava decidit a confessar-t’ho, però aquell matí em vas fer saber que esperaves un fill, en Pau petit. I jo, per no perdre el que hi havia entre nosaltres dos, vaig preferir callar, un sacrifici per quedar-me al teu costat. I observant-te, perquè així, amor meu, també es pot estimar, he passat aquests vint anys, els millors de la meva vida.

 

I ara vés, per què no podia venir a sopar amb nosaltres, com si no ens conegués! No m’agrada que s’hagi quedat sol aquesta nit i menys en aquell casalot tan gran. Avui l’he vist pioc. Té febre, li he notat de seguida com els ulls li brillaven i quan l’he tocat m’ha semblat que bullia. Ara quan m’hagi acabat de dutxar i d’arreglar li faré una trucada i si em diu que no es troba bé hi aniré una estona abans d’anar-me’n a dormir. Perquè avui amb en Pau dormirem, com fem cada nit. No sé perquè m’he comprat aquest vestit de vellut blau marí, si fa temps que ni em mira. I pensar que quan ens vam casar no era gens ensopit, i ara no el treus del davant del televisor. Tot el contrari del senyor Manel, que no ho fa mai. Ell tothora llegeix, i si no escriu. «Tu també ho hauries de fer, Lluïsa, t’ho dic per un bé teu». Poc s’esperava el meu, «Aconselli’m». Quina cara va posar, encara sembla que el veig, amb la boca un xic torta de l’ensurt. I aquell vespre a l’hora de plegar em vaig trobar el primer exemplar al costat del joc de claus. Mirall trencat de la Rodoreda i a dins un punt de llibre d’argent amb una borla de seda natural de color malva i una nota que posava: «Estima les lletres, seràs dona afortunada». I després vingué Cien años de soledad d’en Gabo, la Duras amb el seu amant, El que hem menjat d’en Pla… I si m’afanyo i li vaig a portar un platet de sarsuela? Segur que se li posarien bé, un xic de rap i un parell d’escamarlans. Què soparà? Hauria d’haver insistit més perquè vingués avui al vespre a casa. Ara quan m’acabi de pintar els ulls el trucaré. No, millor que no ho faci, que m’ha dit que se n’aniria a dormir d’hora i no el voldria pas despertar. Ho faré demà al matí, i així, amb l’excusa de desitjar-li un bon any, sabré com es troba. Sí, millor que…

—Lluïsa, que en tens per gaire?

—Que has d’anar al lavabo?

—No, és que el nano i jo estem morts de gana!

 

Jo, Manel Bosch i Puig, amb plenes facultats mentals, deixo tot el que posseeixo: la propietat de S’Agaró i l’àtic de Barcelona amb tot el seu contingut, els drets d’autoria, els diners, les accions i el cotxe, a la meva mà dreta, na Lluïsa Vidal i Ventura, per tots aquests anys passats al meu costat, amb exquisida fidelitat i perfecta sintonia.

I perquè així consti, signo aquest document a 31 de desembre de 2018.

                                Manel Bosch

 

—Ja te’n vas a dormir?

—Sí, estic cansada. Porto dempeus des de les set del matí i per avui ja en tinc ben bé prou.

 —Dona, queda’t una estoneta aquí amb mi, que ens acabarem l’ampolla de cava i mirarem plegats el programa musical de la u.

 —No, Pau, no em ve gens de gust mirar la televisió ara. Si volguessis sortir i anar a prendre una copa a Platja d’Aro, no et diria que no.

—A Platja d’Aro?

—Sí, segur que hi ha ambient i així fem un xic més de festa.

—No em moc de casa ni que em matin!

—Com t’has tornat, Pau! Abans sempre sortíem, i ara…

—Abans treballava a la fàbrica i ara faig de camioner, noia!

—Doncs res, bona nit.

—No t’emprenyis, tu ara! M’has d’entendre que volto més que els porcs de Sant Antoni, tot el dia carretera amunt, carretera avall!

 —Que no passa res. Bona nit.

 —Bona nit.

   

I queda’t escarxofat al sofà i no et moguis. Quin avorriment d’home! A mi que no em busqui, que no perdré ni un minut escoltant bruels i cridòries. Més m’estimo anar-me’n al llit i rellegir Algú com tu d’en Xavier Bosch, que des que el senyor Manel me’l va regalar em sembla que ho he fet unes mil vegades. Quin detall. Me’l donà pel meu aniversari. «Hi ha una dedicatòria personal de l’autor», em va dir. «Sempre és més tard del que ens pensem». Aquí ja se’m van humitejar els ulls i en veure les tres paraules finals, «Il·lusió, salut i llibertat», em queien uns llagrimots galtes avall que no els aturava res. Quina vergonya! Me’n vaig haver d’anar del seu davant i ell, pobre, encara m’anava al darrera tot disculpant-se. «Si ho arribo a saber, et regalo un ram de flors!». Flors? I pensar que fins aleshores no me n’havia regalades mai ningú, de flors!

—Encara estàs desperta?

—Sí.

—T’has perdut l’actuació d’en Bisbal i la Chenoa, noia. Han cantat a duo Historia de un amor, i ho han fet de collons!

—Ah sí?, veus que bé.

—I tu, on eres?

—Jo, a París.

—Òndia, no t’estàs de res, parenta!

—La lectura és el viatge perfecte per als qui no ens movem mai de lloc.

—Bona aquesta! Això ho diu en aquest llibre.

—No, això m’ho diu sempre el senyor Manel.

—Caram Lluïsa, si que has après coses, durant aquests vint anys al costat del teu amo!

—I les que em queden encara per aprendre, Pau, les que em queden.

   

Diumenge, 31 de desembre de 2018

Això s’acaba, arriba el final, el meu del tot inesperat, perquè encara comptava estar en aquest món una llarga estona. No em puc queixar, ans al contrari, que ho he tingut tot a la vida. Uns pares que em van estimar molt, uns professors que em van ensenyar de lletra i les regles fonamentals del saber estar, l’experiència de caminar per la vida acompanyat de bons amics, desencerts que m’han fet créixer, rialles, ploralles, he conegut món i he tingut temps de fer el que més m’ha agradat: llegir, menjar i viure!

Lluïsa, no em tinguis en compte el meu darrer rampell. Perdona’m!

 

Que no s’ha llevat encara? Que puc passar? Uf, què hi fa a les fosques amb el dia tan bonic que se’ns presenta! Va, persianes amunt, que això no pot ser! Com es troba de la galipàndria, millor? Carica la fa encara. Què vol que li prepari per esmorzar? Suc de taronja i torrades amb melmelada? Això sí que no, ha d’esmorzar que el dia és molt llarg. Vol un iogurt amb mel i cereals? Res de nos! Que alguna cosa s’ha de ficar a l’estómac! Digui’m el que vulgui i li faig. Que no ho endevinaria mai? Si vostè ho diu, segur que no. De veritat, que vol unes torradetes de Santa Teresa? Ara mateix m’hi poso i les hi faig. Va que jo també me’n menjaré una amb vostè. Les vol amb un suc de taronja? Que s’estima més que obrim una ampolla de cava i brindem per el nou any que acabem d’encetar. Quins acudits! D’acord, emperò, s’ha de llevar! Com vulgui, però incorpori’s un xic. Va que l’ajudo. Dos coixins li va bé? Aaaamunt! Ja ho diuen que la grip d’aquest any és molt dolenta, que et deixa fet un nyap. Millor? Així m’agrada, que somrigui. Li he dut el diari, tingui, faci-hi una ullada que encara trigaré un xic a pujar, que el pa s’ha d’estar una estoneta en remull.

 

Ahir ens va deixar el nostre estimat Manel, sense fer gaire soroll, com ell volia. La nostra amistat venia de lluny. Estudiàrem als jesuïtes de Sarrià i acabat el batxillerat tots dos ens matriculàrem a Medicina. Jo vaig continuar però ell ho va deixar per la filosofia, les lletres i l’art. Quin gran encert! Dotat d’una gran curiositat en el terreny de les humanitats, les llengües —en dominava set!—, era un lletraferit gastronòmic, un tastaolletes incansable, un viatger empedreït, un bon amic dels seus amics, gran col·leccionista d’obres de pintors catalans, un sibarita i un bon vivant. Visqué sol, per decisió pròpia, els darrers vint anys de la seva vida. Escollí fer-ho en aquest raconet de la Costa Brava que tant s’estimava i acompanyat de la seva fidel Lluïsa. Amic, descansa en pau.

 

Notari Cluells, gràcies per venir! No, no estic gens bé, la veritat. Encara no m’he fet a la idea. Ja li sabré dir d’aquí un temps, si se supera. Li ve de gust un cafè? Com vulgui, si més tard en vol un, vostè mateix. Seiem aquí, vora la finestra? Ja m’hi poso jo, al sol, no pateixi, que m’agrada. Notari, l’he cridat perquè ja he decidit què faré amb el llegat del senyor Manel i necessito que m’ajudi amb la paperassa. Gràcies. Miri, he pensat que em quedaré amb el piset de Barcelona. Aquest setembre el meu fill hi anirà a estudiar Dret i així tindrà on allotjar-se. Jo el podré anar a veure sovint i, de tant en tant, m’hi quedaré a dormir, més que res per tenir-lo controlat, sóc una mare patidora. Me n’alegro que li sembli bé. Pel que fa a les obres d’art que hi ha en aquesta casa i també les de Barcelona m’agradaria donar-les al MNAC, a Montserrat… on millor s’escaiguin. Ell era del parer que l’art havia d’estar a l’abast de tothom. Ara els urgells, sunyers, angladacamarasses, tapirós, dalís i tota la colla, que s’estiguin pels segles dels segles en un bon museu. Ho troba encertat, diu, que feliç em fa sentir-li dir. La gitana d’en Rusiñol li regalaré al doctor Mascarell, que li tenia el cor robat, i les joies de la mare seran per a la Marta, ella les lluirà molt millor que jo. Jo, només em quedaré el dibuix d’en Casas, el senyor sempre deia que m’assemblava a la Júlia Peraire i m’afalagava sentir-li-ho dir i, el collaret de perles, que fan més per a mi que els brillants. De veritat? M’agrada que m’ho digui, perquè m’ho he rumiat molt! Vostè, notari Cluells, heretarà la col·lecció de tintins. I tant que sí, el senyor Manel així ho hagués volgut. El fa feliç, jo que me n’alegro. També he decidit que me n’aniré a viure a la caseta dels guardes. Veu aquesta que hi ha aquí al davant. L’arreglaré i la faré habitable, ara només és un cau de teixons. Tot li sembla bé, notari, és fàcil posar-se d’acord amb vostè. I aquesta casa, la voldria convertir en un centre de recerca i difusió de la seva obra. Un lloc obert a tothom qui vulgui consultar els més de cinc mil volums que tenia. Això ha d’estar també a l’abast de tothom, no pot romandre en l’oblit. Que el deixo parat, diu. No exageri! I pel que fa als diners… Com que no n’ha de fer res, vostè! I tant que n’ha de fer! Deixi’m parlar. Miri, jo també vull continuar finançant tots i cadascun dels projectes que el senyor Manel tan discretament contribuïa a fer grans. I amb la resta li pagaré uns bons estudis al meu fill, conservaré la propietat i em dedicaré a visitar tots i cadascun dels racons que en vida ell va trepitjar. Que per molts anys ho pugui fer, diu, gràcies. Ah, m’oblidava dir-li el més important. Les seves cendres reposen des d’ahir al matí sota un cirerer, veu aquell que hi ha al final del jardí, davant del mar. Quan floria a la primavera, sempre deia que li recordava la tradició japonesa d’observar-los, l’hanami. Quin nom més bonic, no troba?

 

Un, dos, tres, quatre i cinc prestatges! Mare meva! No me’n sé avenir que n’hi hagin cabut tants! Quan tingui esma hi aniré col·locant els llibres que al llarg de tots aquests anys el senyor Manel em va regalar. Hi estaré bé aquí, el cor m’ho diu. M’ha costat fer el pas, però en Pau i jo res teníem a fer plegats. En sentir-lo dir allò tan barroer de «collons parenta ara sí que ens fotrem una bona vidorra tots dos!», vaig pensar que no hi havia entès res i que més valia apartar-se’n, prendre un altre camí, per més solitari que se’m presentés.

 

—Mare!

—…

—Mare!

—Hola, fill!

—Que no em senties? T’he cridat dues vegades!

—No, estic tan concentrada, que no t’he sentit, perdona, rei.

—Què fas?

—Estic escrivint el que llegiré quan vagi a recollir el premi.

—Ah sí. I què hi has posat si es pot saber?

—Parlo de tot allò que em passà desapercebut.

—I què és tot allò que et passà desapercebut, mare?

—La seva malaltia, les hores finals i que… que m’estimava amb bogeria, fill, amb bogeria!