Després de passejar una estoneta per la Place des Vosges decideixo entrar a la cafeteria del Museu de Víctor Hugo a prendre una infusió. Li dic al cambrer el que vull i m’assec defora. Fa un solet bonic, la llum és preciosa. Cada vegada entra més gent, la terrassa és aviat plena. De cop, dues velletes cerquen seient i no en troben. Els ofereixo que s’asseguin a la meva taula, aviat marxaré. Accepten. Veig que acaben de visitar el museu. Surten pletòriques. Es veu que era un gran col·leccionista d’objectes. Demano quant temps cal per visitar-lo i la més grandeta em diu que com a mínim em calen tres horetes. Demà al matí ho faria, però no disposo de tant temps. Insisteix. Hi ha molta cosa per veure. I de cop, em diu, mentre mira el seu rellotge: “Miri, nosaltres hem entrat a les tres i veu, ara són… ara són, dos quarts de quatre”.
Veig que la fan al costat d’on m’estic i no me la vull perdre. Tothom en parla. I bé. L’entrada em costa 5€ i no m’ho puc creure. “Le printemps du cinéma”, em diu el venedor. Mentre miro la propaganda m’adono que dura tres hores i quart. “Caram!”, penso mentro espero que ens obrin la porta. M’instal·lo i em deixo portar per la història. Trenta milions d’euros de pressupost. No m’estranya. Està tan ben feta, tant! París, anys trenta. El nazisme s’albira a l’horitzó. Dos amics, un alemany i un francès, director d’un diari. Col·laboren amb fraternitat. Fins que arriba l’ocupació del territori. Ara ja parlem de col·laboracionisme, de fer els ulls grossos davant la tragèdia.
Vaig sortir del cinema tan esverada que no sabia si cridar o vomitar. Em va remoure tants sentiments. L’avi sempre present.
No us la perdeu. De fet ja estic mirant quin dia em puc escapar a Perpinyà per tornar-la a veure!
Deicideixo anar a Saint Germain-des-Prés, tot passejant. La tarda acompanya. Hi ha una llum, preciosa. Soparé aviat i lleuger. Demà matino. Entro decidida al Café de Flore, tota una institució. M’assec en una taula de la glorieta, una del xamfrà, la vista és espectacular. I bado. Davant meu dos homes fan l’aperitiu. Xerren pels descosits. Un em sona, molt. Em penso que és un cantant famós dels anys vuitanta. Aquella cara m’és coneguda. Baixet, morè, el nas petitó… Em mira i li somric. Ell, estorat, també. Qui deu ser? I pensar que a hores d’ara encara no sé com es diu!
L’ambient està caldejat. Les portades dels diaris són agressives. A la televisió, els informatius pinten bastos. Pels carrers els policíes caminen de quatre en quatre. Quin món! Entro en una llibreria i en un raconet llegeixo aquest proverbi turc:
Quan un pallasso s’instal·la dins d’un palau, no esdevé rei. És el palau que es converteix en un circ.
Em penso que ja està tot dit.
✒️📖
Pilar Francès 