Quin món!

Ahir em deia una amiga que cada dia li costava més tenir una conversa amb la gent. Li vaig donar la raó. Tot sovint, sembla que hem perdut el nord. Les deixem anar com els ases els pets. I tant li fa. L’assertivitat no està à la page. Gens. Ara ens enfotem de tot, sense cap respecte. No mirem si ofenem, tot s’hi val en nom de l’ironia.

Fa una estona m’ha sonat el mòbil. He contestat.

– Hola, Pilar.

– Hola, Tomàs.

– M’han dit que t’han passat per sobre i que t’has aprimat tant!

M’he quedat de pedra i, quan he recuperat l’alè, li he contestat:

– Em van atropellar.

– Ja ho sé! – m’ha dit burleta- t’ho dic perquè riguis.

I li he penjat el telèfon. Ras i curt. Amb amics així, no trobeu que sobren les converses?

El meu àngel

Fa dies que no escric. Ahir ho vaig intentar. Impossible. Tinc el cap ben xarbotat. Perdo vocals i consonants mentre m’endinso pel camí de les frases. No puc posar els colzes damunt la taula, no tinc cul per seure. Però la força m’empeny i, avui, dins del llit, ho intento de nou. Necessito escriure. Necessito parlar-ne, treure-ho. Demà farà una setmana que una furgoneta, de motor ronc i ferotge, em va atropellar. Jo travessava un pas de pietons, tranquil·la, feliç. Acabava de fer “la volta grossa”. L’anomeno així. La caminada del mar i la muntanya. Hora i mitja. Cal Pitxo, un bell ramat d’ovelles, lilàs, cirerers d’arboç, glicines, el cementiri, el moll, els blaus de l’horitzó… Ja estava arribant a casa. Suada, extenuada. I vaig passar. L’enginy era lluny, tot just s’incorporava al carrer estret. Encara havia de passar un pas de zebra i, uns metres després, el meu. “No l’he vista, no l’he vista!”, vaig sentir com deia mentre jo era a terra, mig estabornida. Bé prou que ho sé! Recordo el primer impacte. Dur, precís, sense miraments. Al costat del genoll esquerre. Un crit. Por, una por immensa. Un salt i ja sóc damunt del capó. Segon impacte. Cama i braç. Cop de fre. Ràpid. Surto volant i caic a terra. A l’asfalt, al negre fum. La mà dreta rep. L’operada. Crido. Tot seguit, voltes i cops. Ja no puc més. Vull que s’acabi. Però no paro. Intento frenar amb els colzes i els peus. No puc. Rodolo. Em faig mal. Tres voltes més. Ja està. Finalment, s’acaba. De bocaterrosa i amb les mans que em protegeixen el cap, miro de moure un xic el cos. Res no em fa mal. Salvada! I ploro, ploro molt. Un trist desconsol. Dos angelets em vénen a socórrer. “Plores pel sustu, eh?”, em diu el primer mentre em posa la seva mà damunt la meva espatlla. “Tranquil·la, que ja vé la policia”, diu un altre o el mateix, qui sap, no els puc veure. Algú parla per telèfon. Accident. Ronda de Ponent. Un sergent de paisà s’apropa, decidit. S’agenolla i em parla. Ens coneixem. De petitons havíem jugat al pati de casa i al Molino. Em calma. Un altre àngel. Em fa preguntes. Les responc. No he perdut el coneixement. Noms i xifres surten ordenades de dins del meu cap. Tinc fred. L’asfalt és com de gel. Em tapen amb una manta tèrmica. Cruix damunt meu. “Ja ve l’ambulància”, diuen. Es fa llarga l’espera. Ara sí, la sento. Udola. Tirurit. Tirurit. S’obre una porta. Un home surt, decidit. Dóna ordres. S’atança. S’agenolla. Em parla. Pilar, sempre el meu nom. Em fa preguntes. “Sí, em puc moure. La cama dreta i el genoll. I els colzes” li responc. “Ara et girarem i t’aixecarem”, proposa. Veure el cel, malgrat que sigui del color de la cendra, m’alegra. Tot em dóna voltes. De cop, em pregunta l’edat. “Quants anys tinc?”, li responc. Riu. “No és per lligar!” em diu, burleta. I amb l’acudit riem tots mentre li confesso que en tinc cinquanta-cinc, mitja vida. “Ara, t’aixecarem!”, ordena el meu àngel. Veig com un home em posa els peus bé. El renyen. És aquell qui no m’ha vist. Em trasbalsa que estigui tan amoïnat. No faig cap esforç. Ja estic dreta. Camino amb pas dubtós, erràtic. M’acompanyen dins de l’ambulància. En trepitjo una per primer cop a la vida. Tot plegat, imposa. Em fan moltes preguntes. Massa. M’atabalen. M’atabalo. A algunes els dic que “sí” i, més tard, m’adono que era “no”. Casella equivocada. Constants vitals, bé. Engegem. Em quedo a soles amb el meu àngel. Es guapot, rosset. Porta els cabells esvalotats. Em fa vergonya mirar-lo. M’agradaria veure el seu somriure, però anem tapats. Entretant, truco a la mama. La policia no ha gosat fer-ho. “Massa gran”, diuen. A l’altra banda sento com crida, com plora. La calmo. Penjo. El meu àngel em parla. Em diu que hauré d’agafar la baixa. Sóc escriptora. Em diu que sóc la segona que ha dut a urgències des que treballa. Li parlo de l’avi, tot comença allà. Sembla feliç. Arribem al CAP. M’ajuda a baixar i m’acompanya dins d’un box. Una infermera, amable i de veu dolça, em fa preguntes mentre m’explora. “Ara vindrà la doctora”, em diu i em tapa amb un llençol. Els sento parlar. Expliquen vivències del passat. De morts. De gent a qui no han pogut salvar la vida i de com els ha costat superar-ho. De cop, una altra urgència. Un noi s’ha ferit en un ull. Marxen apressats. L’infermera assegura que ho tindrà tot a punt quan tornin. “Fins ara, Àngel”, li diu quan s’acomiaden. I jo, amb els ulls mig clucs, somric i penso, “ho veus com era el teu àngel!”.

Myriam, in loving memory

Quan et vas assabentar que estava escrivint un llibre et vas endur una grata sorpresa. No t’ho esperaves. Per a una lletraferida com tu, era el millor regal que et podia fer.

La tarda de la presentació, un divendres de febrer d’ara fa tres anys, estaves asseguda a platea, emocionada. Mentre jo parlava, els ulls et brillaven com un far que mai no s’apaga. De tant en tant, collies al vol una llagrimeta que se t’escapava decidida galtes avall.

Acabada la presentació, et vas apropar tremolosa. Em vas felicitar, tot et va sorprendre. A les mans duies dos exemplars, un per a tu i l’altre per a la Nuri. És el primer que vaig dedicar i quan ja estava a punt d’escriure’t la teva, em vas dir, amb un fil de veu:

—Vull que el dediquis a la Marina!

—No m’ho facis això, Myriam! —et vaig contestar incrèdula.

I tu, amb els llavis tremolosos, vas insistir:

—Sí, vull que li dediquis perquè éreu amigues, ella t’estimava i avui estaria molt orgullosa de tu.

Vaig agafar aire i, tot pensant en ella, li vaig escriure quatre mots, plens d’enyor i de tendresa. En acabat, em vaig llevar i em vaig apropar a tu i ens vam fondre en una emotiva abraçada.

El llibre et va encantar. Tot sovint em feies saber que havies venut un exemplar a algun amic que havia vingut a casa teva. Em vas confessar que el tenies a la tauleta de la sala d’estar, allà on tothom el pogués veure.

Seguies la meva trajectòria literària i, en tot moment, m’animaves a continuar.

Durant la pandèmia vaig començar a escriure una novel·la. De cop, se’m va acudir una idea. Al meu personatge principal li passaria una cosa en un restaurant i tindria una conversa amb un matrimoni. D’entrada, no gosava explicar-t’ho, em feia vergonya. Però, una tarda vaig dir «què carai!» i et vaig trucar. «Oh! M’encanta!», deies, mentre reies divertida. «Em dones permís?», et vaig preguntar i de seguida me’l donares. Unes hores després et vaig passar l’esbós, el vam retocar plegades.

Aviat aquesta novel·la veurà la llum i tu ja no la podràs llegir. He fet tard, si sabessis el greu que em sap. Ja no la tindràs a les mans, no t’emocionaràs com quan agafaves un exemplar acabat de sortir de l’impremta amb olor de tinta fresca que tan feliç et feia. I saps, saps què m’agradaria, que la tarda de la presentació algú s’apropés i em digués:

—Vull que el dediquis a la Myriam, éreu amigues, ella t’estimava i avui estaria molt orgullosa de tu.

I jo, amb el cor encongit, et pensaria, t’imaginaria i, mentre t’escriuria quatre mots amarats de dol, et tornaria a la vida, ni que només fos per veure’t somriure.

Amb el mateix menyspreu

Platja d’Argelers, febrer 2022

El 24 de febrer de 1939 el meu avi trepitjava per primer cop el maleït camp d’Argelers, el camp du mépris. Com bé sabeu, perduda la guerra, marxà a l’exili. Ell no passà la frontera a peu, ell ho feu a bord d’un guardacostes republicà. Era mariner, fidel a la legítima República. Després d’un temps al port de Sète, aquest fou el lloc on les autoritats franceses decidiren allotjar-los. Al ras i a la sorra, encerclats de filferrats, desvalguts i acollits amb un menyspreu absolut.
L’avi superà aquesta duríssima prova, malgrat que en sortí amb una úlcera a l’estómac, malaltia que acabà amb la seva vida el març de 1989, quan acabava de fer 83 anys, els mateixos anys que avui fa de la seva arribada al camp.
Com bé sabeu, la lluita per recuperar la dignitat no es va aturar, tot seguit passà per Agde i per diverses companyies de treballadors estrangers. Quan acabà l’altra guerra, es quedà a França.

Passaren els anys i tornà a casa. Per raons burocràtiques, tot sovint es desplaçava a Perpinyà. Si el temps li ho permetia, entrava per la costa, per Banyuls, Cotlliure, on li agradava aturar-s’hi a fer un mos, regat amb un petit rosé que adorava.

A Argelers no hi tornà mai més de la vida. Les passà ben magres. I si no em falla la memòria, ni l’anomenava. Havia desaparegut del seu mapa particular.

Dissabte passat jo hi vaig ser. Vaig visitar el cementiri i vaig caminar per la platja. Ara ja sé on començava el camp i quina era la seva llargària, immensa!

Sorra, vent, fred…

Em costava caminar, em pesaven els seus records, tenia fred a l’ànima. Sempre n’hi tinc quan sóc allà i sempre marxo amb un regust amarg a la gola.

Qui sap si és pel menyspreu, a dia d’avui, perdura.

Hi havia tanta maldat, tanta!

L’endemà de presentar el treball de recerca sobre la repressió franquista a Santa Cristina d’Aro vam reunir-nos a la plaça de l’església de Romanyà de la Selva per escoltar quatre sardanes interpretades per la Principal de la Bisbal.

Jo era sota el vellot porxo de l’esglesiola, meravellada pel so de la tenora, quan es va apropar una dona per felicitar-me pel treball i el discurs de la tarda anterior. Es va presentar, era la néta d’un dels afusellats. No trigà a abocar el cove, recordava tots els mals moments que passà de petitona. Era la néta d’un roig, una taca indeleble. Va carregar les tintes contra el mossèn —un autèntic pocavergonya— i l’escola. Quan va néixer no la va voler batejar, com tampoc uns anys després donar-li la comunió, ho hagué de fer en un altre poble. L’assenyalaven constantment, el menyspreu era a diari. S’ho va passar malament, pobrissona. Era una nena i s’ho mirava tot amb els ulls de l’innocència.

La conversa em va corprendre, tant, que vaig tornar a casa amb l’ànima enfredorida. Des de llavors, la tristor s’ha anat fent gran dins meu, ha crescut sense aturador.

Vaig anar a escola quan estava a punt de complir sis anys, setembre de 1972. Els pares van escollir un col·legi de monges situat al centre del poble, un casalot enorme que feia un xic de basarda. El pati era bonic, les escales de pedra, precioses, i la font, també. Les mestres, totes dones, tenien més aviat un caràcter eixut. Tret d’un parell, la resta semblava que el dinar de migdia els havia fet coragre. Jo, era un nena entremaliada, somiadora, curiosa… a qui a còpia del maltractament, li mataren les il·lusions.

Temia anar a escola, sobretot els dilluns, perquè era la primera a qui cridaven per sortir a la pissarra a explicar la missa del dia abans. A casa no hi anàvem, les lliçons de Déu les trobàvem dins del bosc tot cercant bolets o llenya per a encendre el foc; a la platja, tot fent pallarides; asseguts a taula tot menjant un plat d’arròs a la cassola fet per l’àvia Pietat on hi ballaven els àngels i, tot sovint, dins del sisentó del papa mentre ens duia a conèixer algun bonic paratge. Les nostres catedrals, el xalet Pilu, Canyet, cala Jòncols, Beget, l’Ardenya i l’hort de l’avi.

Jo no feia mai res bé, mai. Ni els deures, ni les manualitats. També, amb el vestir hi trobàven pegues. El meu pichi de quadrets grisos mai no els va acabar de fer el pes. Taques on no n’hi havíen, botons penjats d’un fil, el jersei blanc de coll alt… Al pati, tampoc no jugava com cal i, de tant en tant, rebia un clatellot inesperat. Me’n van caure tants al damunt que ben aviat en vaig perdre el compte.   

Per què em passava tot allò? Precisament a mi i no a una altra? Per què la directora, una monja malcarada i barroera, em tenia tanta i tanta mania. Ara ho sé.

L’avi feia poc que acabava d’arribar de França i s’havia instal·lat a Sant Feliu. L’avi, el roig, el desertor, el soldat republicà, l’exiliat, l’individu marxista que tant els incomodava. Elles n’estaven al corrent, i tant que ho estaven! Les autoritats i el clero ja els havien donat quatre referències. Coneixien la seva història, com el palmell de la seva mà, molt abans que jo l’esbrinés.

Miro enrere i sento tristor pels anys perduts, perquè al seu costat no vam aprendre res de bo. Des que acabà la guerra incivil fins ben entrats els anys setanta predicaven uns valors que mai, mai, no van posar en pràctica.

Els venedors de còdols

Cau la nit quan sortim a passejar. Els comerços abaixen les persianes i els cambrers endrecen les terrasses, apressats. A peu de platja, ens amarem d’un indret de postal. Sentim com les onades arriben cansoses a la vora, respirem al seu compàs. Caminem i, de tant en tant, un calfred ens fa pessigolles a l’ànima. Quanta bellesa! Sense adonar-nos ens separem, deixem que cadascú s’encanti on més li plagui i quan ens mirem de reüll, els rostres ens espurnegen de felicitat.

Jo vaig en direcció a l’església i, tot d’una, albiro una mainada ran del mur de pedra. M’hi atanso i els saludo amb un bonsoir amical. Tres nenes i un nen aixequen el cap. Són rere un taulell de capses de cartró, folrat d’una tela negra que fa que els seus tresors llueixin impecables. Elles parlen poc, només riuen, mig avergonyides. Ell, en canvi, és més decidit. Alt i prim, cara rodó, de pell blanqueta i cabells negrosos, és educadíssim. Va molt ben vestit i de seguida em dóna corda. Quan em sent dir «què és això tan bonic!» em pregunta si els en compraré una. Faig veure que no ho sé i ell desplega tot un ventall d’arguments del bell art de la venda. Que. Si han escollit les més boniques, que si els retoladors són permanents i les seves creacions mai no s’esborraran…

D’entrada descarto les que han dibuixat amb monstres de Halloween. Ell es justifica, tot dient, que hi ha molta demanda. Riem. Tot seguit ja em diu els preus. Les petites, a cinquanta cèntims. Les grans, un euro, i, en acabat, sort que hi ha poca llum perquè el riure se m’escapa per sota el nas.

—Aquestes no li agraden? —em demana, nerviós, mentre assenyala un grup de còdols pintats de colors llampants.

—No, no gaire —li confesso amb la veu del cel.

No es dóna per vençut i sento com diu:

—I aquesta?

—Tampoc, la forma no m’acaba de fer el pes.

Hi torna.

—I aquesta?

—Oh! —exclamo sorpresa i li agafo de les mans. J’adore!—li confesso.

—L’he feta jo.

—De veritat?

—Sí, aquesta tarda.

Els meus ulls es passegen per l’arc de tonalitats rosades.

—Si li dóna la volta, hi ha un missatge.

Me’l miro, adoro els seus ulls rodons que s’amaguen rere unes ulleres amb la muntura de pasta negra.

—Giri-la! —m’apressa a fer-ho.

I el crec i ho faig i quan ho veig li dono les gràcies per tanta tendresa.

—Se la queda, madame?

Un nuset a la gola m’impedeix parlar i li dic que sí amb el cap mentre cerco la moneda dins la bossa. Quan li entrego, els demano amb què pensen gastar-se els calerons i, emocionats, responen a l’uníson:

C’est pour des xurros!

Aix, per menjar-se’ls!

La lleva dels innocents

L’Antoni era un vailet que volia anar a la guerra. La de mentida ja li agradava de petit. Allò d’idear estratègies, de liderar escamots, d’escollir les pedres que feien més mal o els amagatalls perfectes perquè ningú no el descobrís, eren el seu joc predilecte.
Quan el 18 de juliol de 1936 esclatà, a l’altra punta del país, la de veritat, ell ja hagués marxat a combatre l’enemic, perquè dins de les seves venes la sang que corria era ben roja. Els pares i les germanes tenien treballs per retenir-lo, cada vegada que li agafava el rampell, i s’embrancaven en unes discussions que només les aturaven el fort cop de puny del pare sobre la taula de la cuina.
Esvaït el tremolor, tots emmudien, no pas el seu rau-rau, aquest el duia ben arrapat a la consciència, com l’heura que no abandona mai la paret que es fa seva.
A diari freqüentava el Centre Republicà, on s’assabentava de les notícies que arribaven de Barcelona i de retruc, del front. I mentre el seu temps s’escolava lentament, entre fam, fred i misèria, els nacionals avançaven a grans passes. Conquerien fàcilment la terra, castigaven cruelment els vençuts.
I arribà el moment, el refotut moment, que al front mancaren homes i l’Antoni fou cridat a files. Juliol de 1938, amb disset anys acabats d’estrenar.
Una muda, una flassada, una tovallola de fil, un bon calçat i un plat i cobert, foren el seu aixovar. Tot el que va cabre dins d’un sac de roba, aquell que li cosí la mare amb un retall d’un antic matalàs.
Arribà l’hora dels adéus, l’hora dels sentiments contraposats. Ell, feliç, pletòric, gallet. La resta, embolcallats de pena i amb el regust amarg de la incertesa dins de les seves goles. Tres dies de viatge, tres dies idealitzant un horitzó on fer-se un home. La instrucció autodidacta practicada a les muntanyes de Cuevas del Almanzora, on jugava de petitó, de res li serví. La bomba que li esclafà el pit, amagava dins del seu cor mil bocinets de metralla. Els barrancs de Pàndols acolliren, trasbalsats, el seu cos sense vida.
Una setmana més tard una carta informà la família de la seva mort. «En combat», llegiren. Ras i curt. I el pare embogí, fins el punt, que una matinada, es llevà del llit i se n’anà a buscar-lo. Volia que el seu fill reposés al cementiri de Badalona al costat dels seus.
Mai més no tornà. Mai més no tornaren.

La senyora jueva

A finals de 1974, el venedor d’assegurances Plus Ultra regalà al meu avi una agenda petita, de color blau marí, que sempre feu servir de carnet d’adreces i a la primera plana, la del dimecres u de gener de 1975, hi anotà la d’un amic seu que residia a Perpinyà.

Tot passant els fulls, t’adones que moltes estan ratllades amb una creu. Era perquè es deixaven d’escriure o bé perquè havien canviat de domicili ja que més endavant, d’algunes, hi llegim la nova adreça. La majoria dels cognoms francesos em són familiars, els amics que en un moment o altre vingueren a visitar-lo.

Però el nom anotat al quadret del dilluns 13, festivitat de sant Gumersind —mentre ho escric recordo la cara del bonhomiós mossèn de la parròquia de Sant Joan de Palamós que tot sovint venia a dir missa a Les Vedrunes— aquell nom, no n’havia sentit a parlar mai de la vida.

Madame Thérése Yzaspfsztephn

2, Ville Gargliardine

Paris, 2ème

Sabia que va ajudar a molts jueus mentre feia la resistència contra els alemanys, la persecució contra ells i les barbaritats als quals eren sotmesos el van consternar des d’un primer moment. Però, qui era aquella dona jueva? Qui m’ho podria explicar? Trobaria encara vius els seus descendents?

El primer que vaig fer, va ser contactar la Mairie del 2ème arrondissement de París i, gràcies a ells, vaig saber que el carrer no pertanyia a aquest districte, sinó al vintè, i que no tenien constància de ningú que es digués així a la seva base de dades. Tot seguit, vaig escriure a l’altre districte i l’home que em va respondre va ser una mica desagradable, semblava com si la meva consulta el molestés. Amb aquest ruixat, votre demande ne relève pas des compétences d’une mairie d’arrondissement, dont les fonctions principales sont de permettre aux Parisiens d’accomplir leurs démarches administratives et citoyennes, m’ho va deixar ben clar. Malgrat el seu estirabot, va tenir la gentilesa de facilitar-me l’adreça dels arxius de París, als quals vaig demanar ajut. D’entrada, en va, perquè gairebé em van respondre el mateix, que ells no s’ocupaven de la recerca. No em vaig donar per vençuda i vaig insistir i, pocs dies després, vaig poder esbrinar tres coses: l’avi havia escrit el cognom malament, en realitat es deia Szarfsztejn; en aquella adreça als anys setanta s’hi desenvolupava una activitat montage treuil —vaig pensar amb alguna cosa de cotxes— i, finalment, un telèfon de l’època, PYR59.87.

Cap de les tres em van aportar gran cosa i, com a darrer intent, vaig adreçar una carta als descendents, tot esperant que encara residissin allà. Un mes després el carter me la retornà amb una anotació: «desconeguts».

Tot això passà l’estiu de 2017 i com que ja estava escrivint les memòries del meu avi i no m’hi podia dedicar més, ho vaig deixar córrer fins ara fa uns mesos que a còpia de veure les publicacions d’una amiga a facebook, sobre la recerca de persones jueves, se m’acudí contactar-la. Em donà llargues, propi de les patums que només cerquen una bona poltrona on seure. Tot i la decepció, no em vaig donar per vençuda i durant una conversa que vaig mantenir amb un professor d’història jubilat que viu a Ternay, al centre de França, i que m’ha ajudat moltíssim amb el treball de recerca de l’Eugeni Gurnés, li vaig deixar anar la història com aquell qui no vol la cosa. Vaig fer bé, perquè tenia un amic que segur que em podria donar un cop de mà.

I tant que me’l va donar, ja que de seguida em va trobar un obituari, de Brive la Gaillarde —allà on residia el meu avi—, de madame Jeanne Szarfsztejn, una nena que visqué amagada des de setembre de 1943 fins a l’agost de 1944 dins del majestuós convent d’Aubazine. Al final de tot s’hi llegia: la família ret un reconeixement etern a les poblacions de Larche i Aubazine.

Si em punxen no em treuen sang!

Tot i que havia mort feia un any, com que indicaven una adreça de correu electrònic els vaig escriure i, finalment, vaig saber el perquè de tot plegat…

Tres germanes jueves, Thérèse, Clara i Ilda, casades i amb criatures, que residien a París. Eren modistes. Amb l’arribada dels alemanys —i amb la capital ocupada— fugiren a la zona lliure, vers Larche. Per què allà? La família ho desconeix. Les dones estaven amagades en cases particulars, les criatures al convent i els marits lluitaven en la resistència. Cada tarda anaven a cosir a la ferme de madame Queheillard —l’àngel de la guarda del meu avi— i a canvi rebien ous, llegums de l’hort i alguns calerons. Conservo una fotografia de la seva filla on mostra orgullosa un vestit llarg que acaba d’estrenar.

Dos cops per setmana, la Thérèse visitava la seva filla Jeanne i la neboda, Annette, al convent amb l’excusa de dur-les-hi queviures. Feia el trajecte en bicicleta, amb la del meu avi. La mare superiora, Marie Gonzague, digué a tothom: personne ne touchera un cheveux de ces filles. I així va ser, perquè ningú del convent no les delatà mai, com tampoc els vilatans de Larche, totes passaren desapercebudes. El 18 d’agost de 1944, els alemanys assassinaren el marit de Thérèse quan sortia de l’oficina de correus de Limoges. Li acabava d’enviar una carta on li comunicava que aviat es veurien, tenia permís per tornar a casa.

Acabada la guerra, retornaren a París, al carrer de sempre i continuaren cosint i fent jerseis de punt. Vet aquí el negoci, montage treuil, maquinària, els telers de confecció.

De tant en tant, viatjaven a La Corresa i sojornaven a La Feuillade. Aquesta fotografia que els descendents em van fer arribar de 1951 ho corrobora, la d’un dinar a l’exterior de la propietat on s’hi veuen en segon terme mare i filla Szarfsztejn, el meu avi i la filla de madame Queheillard.

Per què deixaren d’escriure’s? La família ho ignora, jo també, però m’hagués agradat conèixer-la, que fos ella qui m’hagués dit allò tan bonic de «entre nosaltres sempre hi havia un espanyol…».

A la meva àvia materna, en el record

Tal dia com avui, de 1902, naixia a Cuevas del Almazora, Josefa Pérez García. Filla d’Antonio i Isabel, era una dona menuda, grassoneta i de caràcter fort. Feia veure que trepitjava la vida amb pas ferm, només en aparences, perquè era més aviat poruga.

Es recollia els seus llarguíssims cabells grisos en un monyet baix i sempre vestia de dol, portava al damunt la suma de moltes penes: la pèrdua d’algun fill, la fam, la guerra, la mort del seu germà petit a la batalla de l’Ebre i, uns mesos més tard, la tràgica desaparició del seu pare.

Sabia llegir i escriure i adorava sentenciar una conversa amb un refrany. Supersticiosa fins al moll de l’os, evitava de totes, totes, provocar la malastrugança. Bevia llet d’ametlles per esmorzar i, quan li demanaves amb la veu del cel, et cuinava unes migas i dins del plat hi veies ballar els àngels.

Quan els pares em deixaven a Palafrugell, per fer allò tan bonic anomenat «fer companyia als avis», en tot moment m’arraulia a la seva falda perquè m’amanyagués amb paraules boniques mentre m’explicava històries d’altres terres. Ara bé, no us penseu pas que tot eren flors i violes, perquè quan s’enfadava, t’amenaçava amb un «mira que me saco el alpargate» i fugies espantada, tot tement mals majors. Dormíem juntes en un llit altíssim, sota un cobrellit sedós de color granat que em tenia robat el cor i, abans de tancar el llum, em xiuxiuejava uns mots a cau d’orella, que tot i saber que no eren certs, adorava:

—De tots els néts, a qui més estimo és a tu! —assegurava amb els ulls clucs—.

Mentia, perquè per a tots i cadascun tenia una debilitat, però que bonic era saber que, tot just en despuntar de la vida, ja eres important per algú, no trobeu?