No hi és i se l’espera

pexels-photo-2230447

Camina per la platja. Sent com sota els seus peus la sorra cruix. Fa un vent gelat, el cel és de color del plom. Ahir a la tarda va veure el cartell, enganxat en un vidre de la biblioteca. «Ajuda’ns a recollir les deixalles que la tempesta Glòria ha dut fins a terra». En una mà subjecta una bossa d’escombraries gegant de color negre, a l’altra, un rascló. Li han fet posar mascareta i guants. El làtex, l’engavanya, de sempre. Li vénen esgarrifances només de pensar-hi. Hi ha grups dispersos, voluntaris que s’ajupen a cada pas i d’altres de genollons. Ningú no s’atura, tothom va per feina. Ella està sola. Recull ampolles, vasos, plats, xarxes, taps de plàstic… tot el que es va trobant pel camí. Ho entafora dins la bossa, que per més que engoleixi merda, sempre està buida. El bitllet de 20 euros, aquest, va directe a la butxaca del xandall. Ningú no se n’adona. Camina, els peus humits, la sorra molesta. Algues, una muntanyeta. Només albira algues que l’atrauen com un imant. A cops de destral, les escampa. Mira de trobar deixalles i no en surten, només fils negres, immensament llargs. L’atrapen, l’entortolliguen. Se’n vol desfer: el peu, la cama i no pot. El veu, alaferit, com li suplica que no ho faci. La destral ensangonada, i ell arrapat al seu peu i ella vol marxar i crida: «No, no, no…».

    —Mama!

    La saccseja.

    —Mama, desperta!

    —Ai, ai, què passa?

    —Mama, tornaves a tenir un malson!

   —Oh! —s’incorpora mentre el cor li surt per la boca—.

     —Mama, te l’has de treure del cap.

    —Amb què em surts tu ara! —contesta desorientada—. Porta’m un vas d’aigua, Pere, sisplau! —li suplica—.

    I ell servicial s’arriba fins a la cuina i li du.

    —Té, mama.

    —Gràcies, fill.

    La Berta se’l beu sense respirar.

    —Oh! —sospira—. Em pensava que m’ofegava!

    —Mama, això d’abans t’ho deia molt seriosament.

    —El què, fill?

    —Que t’has de treure el pare del cap. Des que t’ha deixat per una altra dona, només tens malsons. Quan abans ho acceptis, millor.

    —Sí, fill, ja ho sé. Però és que ara somiava que era a la platja, que recollia coses, no sé què m’ha passat. Ara ja està, no…

    —Em faràs cas, mare?

    —Sí, fill, sí.

    —Gràcies, em fa feliç sentir-t’ho dir!

    Ella badalla, trasbalsada.

    —Per cert, vaig a trucar-lo que fa dies que no parlem. Saps, mare, darrerament només em surt la seva bústia de veu. No ho trobes estrany?

106852

 

Savis consells

pexels-photo-1907784

El primer en adonar-se de la magnitud de la tragèdia fou Hemingway qui, avesat com estava a passar les nits en vetlla, de seguida notà que monsieur Pierre feia una eternitat que no trepitjava l’estança. Cert era que, darrerament, l’havia vist entrar amb pas insegur però, malgrat la seva feblesa, el vellard feia el mateix ritual de sempre. Agafava un volum a l’atzar ―Austen, Laclos, Radiguet, Blondin, Morand…―, se servia una generosa copa d’armanyac, encenia un havà ―dels bons, gruixut de dit i de perfum deliciós―, s’asseia a la seva clivellada butaca de pell marró i, acompanyat d’una llum tènue, llegia fins a les petites. Mmmm… el que donaria l’agosarat escriptor —l’ànima al diable, si calgués!— per olorar de nou aquelles flaires!

    Quan la curiositat guanyà la partida, ho comentà a la Duras amb qui, des del principi, els seus lloms es feien companyia. Ella, d’entrada, no se’l cregué. Fins i tot, s’hi enfadà. Ernest, pel cap sempre et ronden mals pensaments! I Conan Doyle, que reposava a la lleixa del damunt, en sentir-la rondinar posà els ulls en blanc i, educadament, l’advertí que s’equivocava. Marguerite, veus, però no observes!

    Aquella mateixa tarda, era el tema de totes les converses. L’important és no deixar mai de fer-se preguntes, els animava Einstein des del raconet on l’havien entaforat. El poeta Guillaume Apollinaire li féu saber a la sensual Anaïs Nin i aquesta, de l’esglai, espantà Gustave Flaubert qui, just en aquell moment, exposava a madame Bovary els veritables motius que el dugueren a reservar-li el seu tràgic final. I ella, en cap mot no hi trobava consol, ella hagués desitjat que la seva història amb el bell Rodolphe acabés bé. Yourcenar preguntà a Camus si havia vist algun moviment i ell, en no saber què dir-li, demanà el parer a Kipling i aquest ho feu a Diderot. I un rere l’altre —com si els guiés la batuta d’un director d’orquestra—, el talentós Henry Miller, l’enigmàtica Virginia Woolf, l’apassionat Oscar Wilde, el pessimista Schopenhauer, el desesperançat Cioran, el pacífic Thoreau, l’intrèpid Saint-Exupéry, el perspicaç Tolstoi, el lúcid Honoré de Balzac, el detallista Marcel Proust, el brillant Victor Hugo, la combativa Simone de Beauvoir qui no trobava el seu estimat Jean-Paul Sartre per enlloc… Tots temeren pel seu més que futur incert, sobretot en sentir dir a Shakespeare, sabem què som però no el que podem arribar a ser. Ells, en el pitjor dels casos, cendres!

    Passaren els dies i les seves corresponents nits i, de nou, s’avesaren al silenci fins que un matí, a primera hora, arribaren tres homes de fesomies i maneres ben dispars i a còpia d’escoltar la conversa conegueren els veritables motius de l’absència de monsieur Pierre. Dels tres, qui parlava més, el tipus alt, calb, orellut i ben vestit. Narrava fil per randa ―amb una veu atenorada― la mort del propietari. «Una d’igual per tots volguda», assegurava. «Un atac de cor mentre dormia». Oh, pobrissó! Lloava el seu caràcter bonhomiós, la generositat per tothom sabuda, la memòria excel·lent, la vasta cultura… Tot eren floretes. Fins que arribaren els laments. Per què hi ha d’haver sempre un però a la vida? La llosa que li havia caigut al damunt en anomenar-lo marmessor de la seva fortuna. «La propietat i els diners rai, aviat ho tindré repartit, emperò què n’he de fer jo, pobre de mi, d’aquesta biblioteca?». N’hi hagués que ho sabessin, barrut!

    Feia veure que l’escoltava l’individu de mitjana edat, un home baix, gras, cara rodó i de maneres nervioses a qui dins el seu cap, només hi ballaven xifres. «Vint metres lineals. Trenta-vuit per cinc. Vint-i-quatre per tres. Setanta per dos. Superem amb escreix el miler d’exemplars. A pes, cinquanta cèntims el quilo». En ser-li demanada una estimació, no volgué córrer riscos. «Pel cap baix, uns, uns… deixeu-m’ho calcular, que no voldria pas equivocar-me». I els deixà palplantats i se n’anà a seure en un raconet i allà s’hi estigué, una eternitat, fent sumes, restes i un fotimer de multiplicacions, les quals anotava en una llibreteta que la pobra tenia ben avorrits els seus números i només somiava veure arribar el moment en què l’amo hi deixaria escrita una lletra, ni que només fos un dia, un mes o un conforme.

    I finalment, el més jove, un xicot morè, seriot i ben plantat, que s’ho mirava amb els ulls ben esbatanats i en tot moment suplicava al primer: «No es precipiti, si us plau, no es precipiti».

    Aquell matí, per fortuna, no es tancà cap tracte, com tampoc quatre dies més tard que l’orellut ―si sabés que l’anomeno així!― hi tornà amb un home esprimatxat que a penes tenia cul per seure i com que les mides i les xifres cada vegada s’anaven empetitint més ―com les seves nobles parts―, en un moment de la conversa s’escoltà un «deixi-m’ho pensar», que en realitat volia dir que ells dos mai més es tornarien a veure.

    De nou els visità el jove, un parell de vegades, amb el cap ple d’idees —això deia—, ara bé, si volem ser fidels a la veritat, no eren només seves, sinó les de molts lletraferits que, en assabentar-se de la troballa, volien salvar els llibres. Semblava ben bé que a tots els hi anés la vida!

    I un xafogós matí de juliol ―s’assolirien amb escreix els quaranta graus al migdia― es decidí el futur de la noble biblioteca i res tingué a veure amb usurers, ni amb mercats dels encants, ni amb gent sense ànima. Per sorpresa de tothom, la proposta vingué d’una mestra, d’estranya bellesa, paraula dolça, edat incerta i maneres agradoses, qui en els llibres sempre hi sabé trobar el bàlsam per curar totes les malures i en ser davant per davant de tots aquells bellíssims exemplars, els ulls se li ompliren de llàgrimes i, tímidament, demanà si els podia tocar. Quines coses!—. «I tant, vostè mateixa». I amb les gemes dels dits els acaronà suaument i ells, agraïts per tanta tendresa, tremolaren en silenci. «Li agradaria que els enviéssim al Senegal?». Aquesta sí que ningú se l’esperava!. «Hi ha una onegé interessada per endur-se’ls a l’escola que han muntat». Silenci a la cambra, no pas als prestatges. Quin rebombori!. Cap d’ells tenia ganes d’emprendre un llarg viatge, ni que els separessin. Ara ho havien de fer, precisament ara que havien aconseguit llimar tantes i tantes diferències i vivien en perfecta harmonia. El xivarri durà poquet. S’esvaí quan, encertadament, Sir Herbert George Wells sentencià per què hem de tenir por dels canvis? Tota la vida és un canvi! Emmudiren.

    I quan al marmessor li quedà ben clar que tot plegat no li costaria res —monetàriament parlant—, tan sols la feixuga tasca de buidar les lleixes i d’empaquetar-los ―suà de valent, en dono fe!―, acceptà de bon grat que partissin terra enllà i clos el tracte, es dirigí a la dona amb un «si voleu us en podeu quedar un» i ella, sense dubtar ni un moment, agafà Paris est une fête. Sabeu per què? Perquè sempre s’havia sentit atreta pels homes més grans que ella, una debilitat difícil de vèncer, i això que… que res, que jo no sóc ningú per opinar sobre el desig, pobre de mi! Tot i que, deixeu-me que us faci una pregunta: què seriem sense ell? Eh! Què seriem? No creieu que no gran cosa?

106852

Núvols de tendresa

man-holding-ice-cream-cone-under-cloud-1262302

Cada diumenge al mati, quan sentia que la mare tancava la porta de casa amb clau, ella es llevava per fer el mateix ritual de sempre. Amb el pijama i els cabells esvalotats, abandonava el seu llit descalça i caminava apressada vers el cau on dormia el seu estimat gegant. El veia poquet, les comandes de sabons i de lleixius feien que estigués tota la setmana lluny de casa. Les abraçades, i els festius, curtejaven. Calia aprofitar aquell matí, omplir-lo de tendresa.

   Quan notava la seva presència, ell feia veure que tenia un ensurt, dels grans. Es queixava dels seus peus congelats, o de les mans, i un cop abraçats sota els llençols, reien pels descosits mentre cercaven on dormien mandroses les pessigolles. S’hi estava bé, dins d’aquell llit, tot repassant la setmana: les lliçons apreses a escola, les de la vida, les sumes que llevaven o alguna què altra endevinalla. La son sempre el vencia. Ella es quedava quieta i en silenci, per res del món no volia destorbar-lo, i quan estava ben adormit, aprofitava per dibuixar i li omplia de nuvolets tota l’esquena.  

    Diuen que sobre de la seva taula sempre té a punt un trosset de paper i un llapis i si atén una trucada que va per llarg o bada, l’omple de cels encapotats, qui sap si per calmar l’enyor, aquell que està fet d’aigua i t’humiteja els ulls quan toca a la porta d’imprevist.

El teu nom, felicitat

woman-wearing-white-sleeveless-lace-shirt-935985

M’agrada la Makena perquè es vesteix amb robes de colorins, porta faldilles llargues i un turbant preciós cargolat damunt del seu cap. M’agrada perquè de les seves orelles pengen unes argolles rodones que brillen com un sol i els braçalets, que envolten els seus canells, dringuen contents a cada pas que donen. M’agrada la seva pell, ennegrida, i que els seus ulls verds, lluents i grossos, tot ho escrutin. I m’agrada perquè es pinta els llavis d’un roig roent i les ungles d’un rosa pàl·lid, perquè per ella cada jorn és una festa. M’agrada perquè camina per la vida amb pas lent —però ferm!—, i mentre contempla com s’escola el temps amb la mirada perduda cap al fons de tot de l’horitzó, cantusseja salms indesxifrables, músiques que la transporten terra enllà. M’agrada perquè tot ho agraeix: una poma, un cafè, una conversa, una paraula bonica o un full de paper. M’agrada perquè sovint em dóna lliçons magistrals, com quan em va dir que aquí tothora confonem la caritat amb la solidaritat i em feu veure que ni l’una ni l’altra estan al mateix nivell, ans al contrari. I sobretot, sobretot, m’agrada perquè riu pels ulls i plora d’amagat —pels seus, per la terra que va haver de deixar enrere…— i en acabat, s’eixuga el plor decidida perquè a dia d’avui res ja no l’espanta, el perill és aigua passada, s’ofegà a bord d’aquella llardosa patera i, ara i aquí, mai més ningú no li farà mal, ara és una dona, una dona ben lliure.

106852

 

Sis minuts, trenta-cinc segons

pexels-photo-1416530

Hola, que podria parlar amb la Pilar? Jo mateixa. Miri sóc la Maria Bordas —noranta-dos anys i amb la salut delicada—i li truco per felicitar-la. He llegit el seu llibre i m’ha agradat molt. Maria, quina il·lusió sentir-li la veu. Com està? Bé, d’aquella manera. Miri jo li volia dir que el seu llibre m’ha fet recordar coses que ja havia oblidat, com ara el tel de la llet. Que n’era de bo amb una llesca de pa. I pensar que les meves nétes se’l treuen, sap que a vegades en queda una mica quan acabes de bullir la llet. I tant! Doncs se’l treuen i nosaltres… Nosaltres, Maria, si era espès millor, eh? Sí! —Riu, riu molt—. I després volia dir-li que Déu ni do tot el que va passar el seu pare… Avi, Maria, avi. Ai, sí, el seu avi al camp d’Argelers. Jo hi vaig tenir un oncle allà, també. Misèria, molta, i també molta pena. I d’això, també li volia dir que quan la guerra ha passat i vostè explica la història amb aquella dona, la Renée —les es les allarga—, vull dir-li que se’m va posar pell de gallina. —Ja em començo a emocionar—. Quina dona, quina història tan maca i que bé que ho explica. I també li vull dir que m’ha fet recordar coses de la guerra, terribles, perquè es va passar molta gana i molta por, perquè va ser terrible, sobretot als pobles i, que cap al final, quan vaig veure la foto del seu pare… La del meu avi, Maria. I dale, amb el seu pare, el seu avi. Doncs això, quan vaig veure la foto, aquella tan maca amb els gossos vaig recordar-lo, perquè jo l’havia vist a aquest home, la seva fesomia m’era familiar. I tant, Maria! Miri comprava la carn a Can Planas, els pollastres a mercat amb la Nati, el cafè i les ametlles torrades a Can Bonet… Ai, Can Bonet, que maco que era! —Riu, riu molt—. Quin colmado que ens vam deixar perdre, com ha canviat tot, eh! I a la seva àvia, la Pietat de les olives, també la recordo i el carrer de les Parres i sap, amb la Fina Romaní, vam sortir algun estiu. Ella es va casar i va marxar a Barcelona, no sé si ho sap, i de tant en tant venia i, quan es va quedar vídua, com que passava temporades a Sant Feliu, havíem sortit a fer una volta pel passeig i a prendre una orxata. Ai, sí, quants records que m’ha portat el seu llibre. I res jo la trucava per dir-li tot això i per donar-li les gràcies, perquè m’ho he passat molt bé llegint-lo i, també, per la dedicatòria tan maca que vostè em va fer pel meu aniversari, quina lletra! Ah! I m’ha dit la meva filla que n’està escrivint un altre? Sí, Maria, ja està quasi acabat i si tot va bé, sortirà el mes d’abril. A veure, avisin’s quan surti per comprar-lo i ja li diré si és tan maco com aquest. I no la vull entretenir més, que deu tenir feina i jo, ja veu, a casa poca cosa tinc a fer, i gràcies, per tot, i també per ser com és, perquè em fa que vostè és molt maca i, bona persona, em fa… —Bufff!—. Ah! I dir-li també, que si no hagués sigut per l’escrit de l’Àncora, aquell tan maco d’en Toni Sala, que jo no hagués pas sabut res del seu llibre. I bé, que de tot plegat me n’alegro molt i d’aquesta conversa, també. 

Savis consells

30516082_1985399211698562_6271930168139317248_o

M’agradava, perquè era una dona valenta i sense pèls a la llengua. Era un llibre obert, una enciclopèdia de la vida, inconformista, irreverent, gaudia trencant esquemes. L’admirava, era un dels meus referents. 

Vaig tenir l’immensa sort de conèixer-la el 7 d’abril de 2018 a la IV Trobada d’autors de Gregal, quan tot just feia dos mesos que havia signat el meu contracte amb l’editorial. Aquell matí, el nostre editor, ens va convidar a esmorzar i la vaig veure asseguda en un raconet i vaig anar a saludar-la. Somreia. De seguida em va preguntar pels meus llibres i li vaig contestar que, de moment, encara no en tenia cap de publicat, l’any vinent. «He escrit les memòries del meu avi, un soldat republicà exiliat a França més de trenta anys». I va fer un «Ohhhh!» tan emotiu, que li va sortir de dins. I continuà amb un: «és el millor homenatge que li pots fer!». I sempre més hi he pensat, sobretot quan el presento i veig com de bé l’acullen.

Cap a migdia ens va donar una lliçó magistral. Vaig agafar notes, volia recordar tot el que ens deixava anar a raig:

  • La literatura és un art. 
  • La lectura és una font de plaer, dispara el pensament. 
  • Un bon llibre et fa pensar i sentir. 
  • Llegir és aconseguir treure suc a un llibre. 
  • La força que té la paraula dita. 
  • No llegiu massa, llegiu poquet, llegiu bo.

 També ens va confessar quatre secrets per escriure bé:

  • Anotar somnis, trobades…
  • Escriure en dos temps.
  • Llegir com a escriptor. Espiem els escriptors que ens agraden. Plagieu, incorporeu!
  • Escriure cada dia. Disciplina, disciplina i disciplina. Encara que només siguin deu línees. 

«Sigueu auto exigents. No us deixeu comprar per les modes ni pels premis  literaris! No escriviu mai per enlluernar els amics! Heu d’escriure el que voleu escriure. Cal tenir un tema…».

I cap al final ens va dir, convençuda: «L’amor no existeix, el van inventar els trobadors». 

Gràcies, Isabel, espero que hagis tingut una bona mort, aquella que tant desitjaves. 

Per bon camí

blur-branches-foliage-38537

Qui em coneix de fa temps sap que sempre havia dit que jo volia ser escriptora. Les lletres m’han acompanyat al llarg de la vida. Aquelles frases que m’emocionaven, les deixava anotades en els marges dels llibres o llibretes. Sovint les rellegia, com a bàlsam. I un dia l’atzar em va posar al davant els documents del meu avi i vaig decidir que la seva història l’explicaria. I tossudament, asseguda a la taula de l’àvia Pietat, vaig anar teixint un relat amb el fil de la memòria. 

    No va ser un camí planer. Els més íntims sabeu com de putes les passo a diari amb la negativitat que brolla al meu voltant, jo que tant valor dono a la paraula, sobretot a les boniques. I com que el que llegia m’agradava i, també, al meu padrí literari, en Món, vaig dir que era un bon senyal. I així ha estat, perquè Quan calmin els mals vents, tornaré, ha brodat un any, per emmarcar.

    Gener, el vaig començar escrivint, tan sols vaig parar per menjar-me el raïm i per conversar amb la Beli, que es trobava a Bagergue, uns ànims i unes rialles que mai no oblidaré. El dia 2 vaig entregar el manuscrit revisat. El 18, començaren les galerades. Quina emoció! Acabarem el 25 i el 28 de gener sortí el llibre, sota el signe d’Aquari com el meu avi, un treball madur, assenyat, senzill, emotiu i savi. Uns dies després, un missatger em portà una capsa amb els exemplars. Els qui heu estat a casa meva, sabeu que tinc un passadís llarguíssim. Aquella tarda el vaig fer mil vegades, amunt i avall, emocionada.

    Febrer, la presentació. Divendres, 15, la sala del Monestir de Sant Feliu de Guíxols plena de gom a gom, per donar-li la benvinguda. Quina emoció tenir a en Món i a en Miquel a tocar i veure a la família, als amics, als mestres i als vilatans tot fent-me costat. I que en acabat la gent s’apropés per dir-te m’has emocionat o m’has sorprès perquè tenia una altra imatge de tu. Bé prou que ho sé, una que no he construït jo, sinó els altres. Com em va agradar sentir-ho, «anem per bon camí», vaig pensar.

    I després vingué la 22 de Girona, Calonge, Palamós, el MUME, Palafrugell, Barcelona, Onil, Santa Cristina d’Aro, Calella de Palafrugell, Cervià de Ter, Olot, Perpinyà i Llagostera. Un total de catorze presentacions, a quina més emotiva.

    M’han entrevistat a la ràdio, en Xavier Solà a La nit dels ignorants i en Romà a Ràdio Estel. He llegit ressenyes a la premsa precioses, La memòria indeleble, d’en Carles Ribera a la República o la que signà fa poc a l’Àncora l’estimat Toni Sala. He fet un club de lectura, he anat a tres fires, al berenar literari de la Llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí i a la Setmana del Llibre en Català de Barcelona. He viscut el meu primer Sant Jordi, a Girona, a casa, a Barcelona i a Palamós. He rebut dos premis literaris i el juny em va portar un regal: un nou projecte de memòria històrica que vaig entregar el matí de Santa Llúcia.

    M’he escapat a Onil, tres dies, he trepitjat els costeruts carrerons de la vila amb en Paco i el seu fill Roberto, he estat davant de la casa del carrer de les Cruces Altas on va néixer el meu besavi i he entrat dins el Santuari de la Maredéu de la Salut, on començà tot. He menjar arròs, fartons, mantecaos i una tarda em van regalar una nina, aquelles diminutes criatures que tanta companyia em van fer durant la meva infantesa. 

    He estat a Cervià de Ter i acabada l’emotiva presentació una senyora bellíssima, de pas recolzat en un bastó, s’apropà per dir-me que recordava a la meva besàvia Clara, una dona rossa, elegant i educada. I a la presentació de Barcelona, la filla del Facundo, el germà petit del meu avi, em regalà el diccionari enciclopèdic il·lustrat Sopena que compraren els meus besavis per a algun dels seus fills. «Això ho has de guardar tu». Emociona recordar-ho. 

    El setembre he viatjat a França, una escapada preciosa, a Niort, Ternay, Thouars… escenaris del meu nou llibre.

    Any de retrobaments, qui sap si ho ha portat remoure vivències del passat. La Montse Pujol ha tornat a la meva vida. La meva consellera, qui em calma quan tinc els astres esvalotats, quin pou de saviesa! I la Myriam, més vulnerable que mai, amb qui plegades hem recordat a la seva mare. El mestre Felix, que tan orgullós està de mi per haver escollit el sender del bell art de l’escriptura. La Cristina, companya d’escola, qui sempre té un missatge a punt per animar-me. L’Enric, amb qui amb una abraçada em vam tenir prou per posar-nos al dia. La Cati, qui va escriure una ressenya al seu blog preciosa i el seu marit, en Manel, qui m’anomena «la meva petita Rodoreda». En Xavier, aquell amor impossible que quan m’escriu sempre acaba els seus missatges amb un «estic orgullós de tu». I amb el meu germà, que tant l’enyorava.

    Any de coneixences, de nous amics. L’Oriol Granados, historiador, un home afable a qui vaig tenir la sort de convidar a casa per parlar de Casa Payés. El matrimoni de Llagostera, en Toni i l’Eugènia, que m’estimen i em cuiden amb tanta tendresa. En Jacques Pirondeau, de Ternay, qui m’espera amb els braços oberts quan es publiqui el nou llibre. En Koldo d’Irún, que cada cop que em truca la seva veu atenorada em fa sentir tan i tan bé. A Olot, a Onil, a Barcelona…

    Any de decepcions, també, perquè formen part de la vida. M’han humiliat, el mateix cretí, el mateix home que tant bruteja d’aspecte com de paraula, dos cops, davant la porta del MUME i a Perpinyà. Que t’aconselli que per trobar feina t’agenollis sota la taula d’un despatx, que davant de desconeguts et digui que li toquis el cul o que simplement vulgui saber si el teu avi a França follava, fa bona la frase que ell sempre deia: «No hi ha fera més ferotge al món que l’home». 

    Un any de tradicions, de dolços, de sopars amb bona companyia, de música, d’aperitius, d’escapades, de banys al capvespre, de parar el sol, de missatges bonics, de passejades vora la mar, de llamps i trons i torrentades; de tertúlies a la fresca, de firmaments espurnejats d’estels, de focs artificials, de tapes, de nits en vetlla i de xuixos i cava i vi blanc i gintònics.

    Un any on, afortunadament, les papallones a l’estómac s’han esvalotat de nou. Sí, quina festa! Que t’esperin en acabat d’una presentació, que et convidin a sopar, que aquella nit els astres estiguin reposant i la vida et posi al davant un home extraordinari, amb qui tens tantes i tantes coses en comú. La inseguretat, per exemple. Va ser sentir-li dir: «He tancat el cotxe?» i vaig riure per sota el nas, perquè jo faig el mateix. I un dia et regala música, El regalo más grande, Stand by me, Vestida de nit… o un missatge que t’alegra el dia. I de cop, un ruixat, que et deixa sense alè. «Estem en contacte!». I ara ve el més difícil, retornar les papallones al seu cau. Costa, perquè alguna no es conforma, li ha quedat per esbrinar tantes coses! Ahir una em deia: «M’hagués agradat tant saber si en un ball robat dúiem el mateix compàs». I aquest matí una altra: «Jo només hagués volgut caminar al seu costat, per la Devesa, per un camí de ronda…». Costa, però vora la llar de foc, arraulida al sofà i tapada amb una manta, les estic convencent, que s’adormin, que tot anirà bé, que val més poc que gens, que l’any ha sigut bo, que les energies comencen a bellugar-se, tímidament, però es belluguen i que quan calmin els mals vents, un dia no gaire llunyà, tornaran a arrencar el vol i s’emocionaran de nou perquè el 2020 es presenta bé, anem per bon camí.  

En una altra onda

food-france-morning-breakfast.jpg

Ens acomiadem apressats de la mare, amb un petonet a cada galta, i marxem carregats com mules, que abans hem d’aturar-nos a comprar l’esmorzar i no volem fer tard a escola. De camí, estem tan embrancats decidint què ens comprarem, que ni ens adonem que per el carrer no hi corre ni una ànima. 

    Què voldràs, un croissant o una trena de crema? em pregunta el meu germà, encuriosit.

I jo li contesto que, quan ho tingui al davant, ja ho decidiré.

Sempre fas el mateix! em diu mig foteta.

    Ja saps que sóc una cagadubtes! li etzibo abans que el maleït adjectiu surti dels seus llavis.

En aquestes que ens plantem davant del forn de Ca la Nati i el trobem tancat i barrat i sense cap cartellet que ens en doni la raó.

Que estrany! exclama el meu germà.

Comprem-ho a l’Espiga d’Or! li proposo.

I ell assenteix amb el cap i continuem caminant i, ara sí que ens fixem que la resta de botigues també estan tancades i, els carrers buits de gent. Quan som a tocar de la rambla del Portalet ens creuem amb l’àvia Cervera qui ens demana on anem i nosaltres li responem a l’uníson:  A escola!

A escola? ens diu tota esverada. Però que no sabeu què ha passat?

Nooooo… li diem ben sorpresos.

Que no escolteu la ràdio cada matí a casa vostra?

Mai!

Avui no hi ha escola i per dies que no en tindreu! ens assegura la velleta.

Ah, no? I com ho sap vostè, això? li pregunta el meu germà.

Perquè s’ha mort en Francuuuu!

106852

La fi de la innocència

201472_1671275183954_2995324_o

Nosaltres, les nétes de la legítima República, ja fa temps que l’hem perduda. Es descolorí quan, passat el dol, vam voler desempolsar la brutícia dels anys negres del franquisme. Érem petitones quan de tot allò no se’n parlava. La por s’havia apoderat de la parla dels nostres parents, ningú gosava aixecar la llebre.

    I un dia t’arriba un llibre a les mans i t’obre el ulls i la gana, i, ja res ni ningú, mai més no t’aturen.

    Assistim des de fa uns dies a un blanqueig indecent i consentit!de la figura del dictador. Ens volen fer creure que tot en ell era bonhomia. Fins i tot han gosat dir que va dur la pau i la prosperitat a tots i cadascun dels racons que va trepitjar. 

    Enumeraré, solament, els pobles que em toquen de ple: Sant Feliu de Guíxols, 9 afusellats; Cervià de Ter, 3; Palamós, 10; Palafrugell, 3; Llagostera, 9… Fins assolir la indeleble xifra de 489 gironins!

    Un d’ells va ser l’Eugeni Gurnés Bou, alcalde de Llagostera, un home bo que pagà amb la vida el fet de pertànyer a l’anarcosindicalisme. Ell és el protagonista del meu nou treball. Contextualitzo les seves cartes, aquelles que la seva dona conservà, com un preuat tresor, fins el seu darrer alè. 

    A diari m’endinso en el seu món, descabdello el dolorós fil de la memòria, i, a voltes, el torno a la vida. Costa, no us penseu pas que sigui senzill, has de gratar, la crosta és dura. És de calç viva, la que usaren per cobrir el seu cos ensangonat.

    Així blanquejaven les injustes sentències de mort que ell signava, així, amb un bon tou de calç viva. Que no se’ns oblidi.

106852

Sons del passat

black-and-white-brand-data-145707

Avui he anat a una entrevista de feina. Al principi, només tenia al davant a la directora de l’establiment, una dona de mitjana edat, educada i de maneres agradoses. De cop, s’ha incorporat a la conversa, un xicot que devia rondar la quarantena, seriot i de posat impecable. S’ha presentat com a el comptable del negoci. Ens escoltava i, de tant en tant, feia preguntes. Quan reia, els seus ulls petits, el deixaven a les fosques, m’ha fet gràcia perquè m’ha recordat a l’avi que sempre ho deia.

    Qualitats, defectes, quin tipus de feina t’agrada més, idiomes, horaris, sou, festius… Ets bipolar? Patapam! Què dius tu ara? La directora el renyava. L’home dels números, reia.

    El cor m’ha fet un bot i dins del meu cap només hi eres tu. Per què ho eres, veritat? Mai en vam parlar obertament, mai m’ho vas voler confessar. Va ser la teva mare que, en una conversa íntima, m’ho va explicar. Allunya’t d’ell, t’ho dic per un bé teu. Sembla que no et volies medicar, perquè et pensaves que solet podries lluitar contra la fera que dins teu habitava.

    Juguem a endevinar músiques? Tatata… Deep Purple! De tanto… Julio Iglesias. Maaaadd… Nina Simone. Al partir… Nino Bravo! Simply… Tina Turner. Te les sabies totes. Rèiem, arraulits sota el nòrdic, les fredoroses nits d’hivern. I de cop, deies allò, te n’hauries d’anar. La por s’apropava a grans passes. Fins que un dia vaig decidir no tornar més. No t’ho esperaves, veritat?. Estaves molt segur de tu mateix. Però jo, mai més vaig tornar i, a poc a poc, vas començar a escriure la crònica de la teva mort anunciada. La fera guanyà la partida, res ni ningú va poder evitar-ho. Ara quan surti d’aquí, m’ingressaré en una clínica per curar-me i quan estigui bé, em vull casar amb tu perquè ets la dona de la meva vida, em sents? Una hora després, entraves en coma.

    Avui, en una entrevista de feina, un mal ànima m’ha preguntat si jo era bipolar. Se bastasse una bella canzone a far piovere amore, si potrebbe cantarla un milione, un milione di volte…