Anècdotes de París

Després de passejar una estoneta per la Place des Vosges decideixo entrar a la cafeteria del Museu de Víctor Hugo a prendre una infusió. Li dic al cambrer el que vull i m’assec defora. Fa un solet bonic, la llum és preciosa. Cada vegada entra més gent, la terrassa és aviat plena. De cop, dues velletes cerquen seient i no en troben. Els ofereixo que s’asseguin a la meva taula, aviat marxaré. Accepten. Veig que acaben de visitar el museu. Surten pletòriques. Es veu que era un gran col·leccionista d’objectes. Demano quant temps cal per visitar-lo i la més grandeta em diu que com a mínim em calen tres horetes. Demà al matí ho faria, però no disposo de tant temps. Insisteix. Hi ha molta cosa per veure. I de cop, em diu, mentre mira el seu rellotge: “Miri, nosaltres hem entrat a les tres i veu, ara són… ara són, dos quarts de quatre”.


Veig que la fan al costat d’on m’estic i no me la vull perdre. Tothom en parla. I bé. L’entrada em costa 5€ i no m’ho puc creure. “Le printemps du cinéma”, em diu el venedor. Mentre miro la propaganda m’adono que dura tres hores i quart. “Caram!”, penso mentro espero que ens obrin la porta. M’instal·lo i em deixo portar per la història. Trenta milions d’euros de pressupost. No m’estranya. Està tan ben feta, tant! París, anys trenta. El nazisme s’albira a l’horitzó. Dos amics, un alemany i un francès, director d’un diari. Col·laboren amb fraternitat. Fins que arriba l’ocupació del territori. Ara ja parlem de col·laboracionisme, de fer els ulls grossos davant la tragèdia.

Vaig sortir del cinema tan esverada que no sabia si cridar o vomitar. Em va remoure tants sentiments. L’avi sempre present.

No us la perdeu. De fet ja estic mirant quin dia em puc escapar a Perpinyà per tornar-la a veure!


Deicideixo anar a Saint Germain-des-Prés, tot passejant. La tarda acompanya. Hi ha una llum, preciosa. Soparé aviat i lleuger. Demà matino. Entro decidida al Café de Flore, tota una institució. M’assec en una taula de la glorieta, una del xamfrà, la vista és espectacular. I bado. Davant meu dos homes fan l’aperitiu. Xerren pels descosits. Un em sona, molt. Em penso que és un cantant famós dels anys vuitanta. Aquella cara m’és coneguda. Baixet, morè, el nas petitó… Em mira i li somric. Ell, estorat, també. Qui deu ser? I pensar que a hores d’ara encara no sé com es diu!


L’ambient està caldejat. Les portades dels diaris són agressives. A la televisió, els informatius pinten bastos. Pels carrers els policíes caminen de quatre en quatre. Quin món! Entro en una llibreria i en un raconet llegeixo aquest proverbi turc:

Quan un pallasso s’instal·la dins d’un palau, no esdevé rei. És el palau que es converteix en un circ.

Em penso que ja està tot dit.

✒️📖

1 d’abril

Tal dia com avui de 1939 es donava per acabada una guerra que no havia d’haver començat mai. Mai de la vida. El que va venir després va ser molt pitjor: fam, misèria, revenges, delacions, consells de guerra arbitraris, afusellaments d’innocents, empresonaments sense causa, responsabilitats polítiques, multes impagables, estigmatització per “rojos”, camps de concentració, treballs forçats a pic i a pala, desterraments, persecució absoluta de la llengua catalana i de tot allò que tingués a veure amb Catalunya… la llista és llarguíssima, la llista fa feredat.

Aquí en teniu alguns exemples:

Quan calmin els mals vents, tornaré

La repressió franquista a Santa Cristina d’Aro

Pals: Guerra Civil, franquisme i repressió

Trenta-set cartes i sis poemes d’amor

Hugas i Duran, dues nissagues republicanes

Els guixolencs deportats als camps nazis

Memòria i compromís a Albons


L’1 d’abril no es va tancar una ferida, ans al contrari, la feu més fonda i no es va curar. A dia d’avui, malauradament, encara supura.

Estimats núvols

Avui és diumenge de Rams i, també, el dia internacional dels núvols. Us agraden? Jo els adoro. De sempre, aquesta barreja de vapor i cristalls en suspensió, m’ha fascinat. De petitona m’agradava mirar-los tot cercant animalons o monstres endormiscats. De gran hi busco d’altres emocions, com el fil invisible que m’uniex als qui ja no hi són o a aquells qui viuen lluny de casa. Compartim el mateix cel i em fa sentir bé. Els núvols són el meu refugi. Com ells, tot passarà. I en vindran d’altres i s’esvairan, com així ha de ser.

Ni cap ni bambes

Ara m’adono que el jove que estava assegut davant meu ha oblidat les bambes sota del seu seient. Quan he pujat dalt del tren, dormia. Hem passat la frontera, també. A Perpinyà el seu pare l’ha despertat. Volia anar al lavabo. L’havia de deixar passar. S’ha llevat, mig endormiscat, i li ha pres el lloc, seient de la finestra. Dos segons i ja pesava figues. A Narbona, els pares li han manat la pressa. Se’ls escapava el tren, duiem retard. I res, que ara m’adono de la magnitud de la tragèdia. Deu haver baixat a l’andana amb mitjons. Espero que no ho fes descalç!

Una de dos: o la son li ha fet perdre la realitat o, com deia l’avi, a aquest jove li faltava un bull com les guixes!

Dalt d’un tren

Dalt d'un tren,
camí de noves recerques,
detalls de vides truncades
per una guerra injusta.

Alguns sobrevisqueren,
la majoria perderen la vida.
S'arriscaren massa,
lluitaren contra el nazisme.

Republicans dce cor
que cercaven refugi
en terres llunyanes,
com el meu avi.

Què descobriré?
Quins secrets amagaven?
Aviat ho sabré.
Emocions a flor de pell.

Mals vents

Els bramuls de la mar avalotada em retenen una llarga estona a l’espigó. S’albiren mals vents en un horitzó no gaire llunyà. El món revolt, tremola. El món revolt, plora llàgrimes de fel. Els meus pensaments bateguen inquiets, hi ha massa incertesa. I als quatre vents els imploro un prec: avinençar-se, la fita!

Pardalets

De postres he demanat un crumble de poma amb llet condensada. Quants records quan l’he tinguda a la boca! Mira que n’és de bona! Em faria mal, ho confesso! De petita ja me’n feia!

Quan ja gairebé estava, mitja dotzena de pardals feien vols de reconeixement al meu voltant, com aquell qui no vol la cosa. I, tot d’una, els he apropat el plat.

Quin festí! S’acostaven amb cautela i, un rere l’altre, a pispar bocinets de galeta o poma. Com més grans, millor!

Els he esperat pacient amb la càmera i aquesta n’és la prova. Tots hem fet postres!

Des-equilibri

La nit ha estat llarga. Ara m’acabo de despertar. El cap em fa mal i el cos i l’ànima. Enèssima festassa al costat de casa. Música estrident, cops, cridòria… I no hi ha res a fer. Saben que molesten i avall que fa baixada!

El propietari, qui té línia directa amb ells, no els dóna un toc d’atenció. Els ho podría dir. Res. Ahir, cansat de tants àudios, em recomenava que em llegís les responsabilitats dels propietaris d’un pis llogat. Zero empatia.

La immobiliària tampoc no en vol saber res. Ells no van proposar els clients, ho va fer el propietari. Farts de veure’m, sentència ferma: “Jo no els hagués llogat mai res a aquesta gent”.

La policia ve. Els diuen que parin la música, ho fan i un temps després hi tornen. Nul respecte a l’autoritat.

I jo al costat, patint el que no està escrit. Impotència absoluta.

La festa d’ahir -com totes les que convoquen- va començar a quarts de sis de la tarda. La música -bé, millor dir els bombos i les maraques i la veu de nas d’un curt de gambals que dóna lliçons misògines a la horda de parroquians idiotes- no es podia suportar. I a les vuit, i a les nou, i a les deu, i a les onze… encara anava. Em devia adormir a mitjanit. I m’han despertat. Les criatures jugaven al carrer com si fós de dia. Cops de porta, crits i xiscles. He tornat a agafar el son i m’han tornat a despertar.

A les cinc, la matinada s’ha amarat de tristesa.

He dormit fins a les onze. Matí perdut de diumenge, angoixa al pit. El cap m’explota i els ulls em ploren.

La meva amiga Judith em diu que a les coses se les hi ha de donar llum. Jo només sé fer-ho amb les paraules, avui tenyides de dol.

Records de la nit de Reis

Recordo quan escrivia la carta als Reis, sempre m’oblidava d’alguna cosa. Casualitats de la vida, era la primera que em trobava quan obria els paquets. Però si jo no ho havia demanat!

Recordo com, de matinada, els sentia pujar per l’escala -barrim-barram!- i la por que em feia, a primera hora del matí, obrir la porta del menjador. I si me’ls trobava encara dins?

Recordo haver-los deixat menjar i beure i la felicitat de saber que s’havien cruspit alguna coseta.

Recordo quan els anavem a esperar a Barcelona, a casa de la padrina Isabel. I el Portal de l’Àngel i la màgia de les Galerias Preciados. Una vegada, jo era un napbuf, ens trobavem davant de l’establiment, esperant-los. “Ja vénen, ja vénen”, cridaven els grans. El rei Melcior, alt i fort, cara-rodó amb aquella barba blanca espessa i aquella corona de lluentons, es va parar davant meu i em va agafar de la mà i vaig caminar al seu costat fins la porta del magatzem. Em deia coses boniques, mentre saludava la multitud. Els meus peuets van trepitjar una catifa vermella espurnejada de caramels. I vaig ser feliç, malgrat l’espant.

Recordo, mig endormiscada, demanar als pares del llit estant: “Han passat els Reeeiiis?” amb una cantarella que encara ressona dins meu.

Recordo esmorzar plegats una tassa de xocolata desfeta, de la Torras, la de tota la vida, amb un croissant rescalfat al forn. Encara cruix, encara, quan el penso.

Recordo el munt de paquets de colorins i les nines i llurs vestidets i les joguines i els contes vora el foc!

Recordo la il·lusió que em feia tot plegat.

Agraeixo els meus pares l’haver-ho fet possible i haver-me regalat una bella infantesa.