Allà on menys t’ho esperes

Sovint em pregunteu quines són les meves fonts d’inspiració a l’hora d’escriure un conte. La veritat és que tot ve d’un moment.

Aquesta setmana, per exemple, va ser en veure, damunt d’un dels prestatges del rebost, aquest llibre, Mémento Agricole, una petita enciclopèdia editada per Larousse l’any 1923, sobre el bell art de l’agricultura.

Algú el regalà al meu avi i a la primera pàgina hi escrigué una dedicatòria preciosa:

À mon cher, José

jardinier émerite

No puc saber qui li atorgà aquest bell títol honorífic, perquè la signatura la van esborrar. És l’avantatge del llapis, si no vols que tot aquell qui ve rere teu ho llegeixi, agafes una goma, la passes per sobre i llestos!

«Què hi farem!», penso, mentre l’obro i el fullejo. La terra, l’engreix, els cereals, l’hort, els arbres fruiters, els animals, les granges… De tant en tant, una plana amb gravats, n’hi ha un total de sis-cents. M’entretinc en la que parla de les pomes i veig que en aquells anys hi havia sis varietats. Sota seu, s’hi veuen els seus quatre enemics, uns bitxets que fan basarda.

En acabat, el tanco i el deso de nou al seu lloc.

Aquella mateixa tarda, m’assec davant de l’ordinador, i esborrallo una història, que fa estona que em ronda pel cap. Quatre personatges —escollits a l’atzar—, són els protagonistes: una lletraferida, aquest llibre, un pèrit agrònom i un gos. La idea és fer un conte curt, que no abasti més d’un full, com l’efímera amistat virtual que vull que tinguin. De fet, és el que es porta ara. Vivim en un món de realitats fictícies i on tot ha de ser immediat. Els experts en diuen «obsolescència programada». Jo, que m’he educat a l’antiga, prefereixo anomenar-ho: «pa per avui, fam per demà».

Ja fa temps que dura aquest conte xinès. —Volia escriure “cuentu xinu”, però no sé si tothom m’entendrà—. Rere un perfil, sovint, res no és el que sembla. Aquells qui, des de dalt, maneguen els fils ens ho han posat fàcil. A través de les xarxes, ara podem jugar a enamorar-nos, fer veure que volem la cosa. Ara és tan fàcil despertar emocions en la distància, tant com inventar històries que saps del cert que mai no passaran.

Una llàstima, perquè en el bell art del festeig, els afalacs han de ser reals, tangibles.  

✒ P.S. El conte és preciós —què us he de dir—, tot i que no acaba bé, és divertit. El vaig escriure amb una ploma, perquè no tinc ganes de que s’esborri. Tal vegada els bitxets ho faran el dia que puguin llegir-lo i sàpiguen que la història que explico, si mai va passar, a dia d’avui ja és anècdota.  

Quanta pau en un instant

L’avi Josep va néixer la matinada del 31 de gener de 1906 a Onil, Alacant, en una caseta davant de l’església que a dia d’avui ja no existeix, ara és una plaça. L’inscrigueren amb un nom compost: José Pedro, perquè no fos dit que duia el nom del germanet que morí, uns mesos abans d’enterocolitis, quan sa mare ja el duia a la panxa. Fou el segon de set germans i amb els anys, el gran dels tres que quedaren vius.

Avui es compleixen 115 anys d’aquesta efemèride i si com mana la tradició hauria de ser jo qui li fes un regal, darrerament és ell qui m’obsequia amb moltes sorpreses: l’anell, la recerca de les dones jueves, antics amics amb qui contactar… “És ell que pensa en tu”, m’assegura convençuda l’estimada Mimí quan li explico les meves troballes durant les nostres larguíssimes videoconferències. Jo, també ho crec.

Aquesta fotografia, de 1942, és de les darreres que he trobat. L’avi, que porta la seva peculiar salopette, és a l’exterior de la ferme de madame Queheillard, amb els gossos, Marlène i Jackie, i una nena petita, molt ben vestida, que parla. Deu dir alguna cosa interessant perquè el fox terrier se la mira embadalit. Ell fuma una cigarreta i no se les té totes amb l’altre i el reté per evitar mals majors. Cosit al seu braç esquerre el distintiu de “rotspanier”. Tot i que ja ha recuperat la dignitat -lluny queden les penúries dels camps d’Argelés i d’Agde-, té feina, un sostre on aixoplugar-se i un plat a taula ben calentó, és un treballador estranger i s’ha d’identificar.

Eren temps difícils, malgrat que a l’imatge no ho sembli. La guerra era a tocar, la pau d’un instant preciós, també.

Une chronique parisienne

À 16h j’arrive à la majestueuse Gare de Lyon. Le temps est frais mais il y a du soleil. Je prends un taxi qui me dépose vingt minutes plus tard à l’hôtel. La réceptionniste ne trouve pas ma réservation. Ça tombe mal. Elle cherche et recherche. Elle m’énerve. Par moments elle tremble. Finalement mon nom apparaît sur l’écran. Elle l’écrivait mal. Elle s’excuse. Quel soulagement ! Je me voyais au milieu de la rue.

Ma chambre, située au premier étage, est petite, agréable. J’adore le papier peint brodé de roses. Elle donne sur une cour blanche, carrée, impeccable. Calme, garanti. Une heure après, je sors. Je prends un taxi direction la Madeleine. Je suis heureuse. Paris me rend toujours heureuse. Il me dépose en face.

Voilà, madame, je vous laisse à la porte —me dit le chauffeur.

—Merci. Je vous dois combien ?

Huit euros.

Je les cherche dans mon porte-monnaie et j’entends…

Madame, je peux vous poser une question ?

—Bien sûr !

Vous entrez ?

—Où ?

A l’église?

—Non, pourquoi ?

Parce que je voulais vous demander de prier pour moi.

J’esquisse un petit sourire. Je ne lui dis pas mais j’ai l’intention d’aller prier en face, chez Ladurée, dans une table de n’importe quel salon. J’ai hâte d’être entourée d’un beau décor et de parisiens. Écouter leurs conversations, la vie qu’ils mènent, leurs chagrins, leurs bonheurs.

Un chocolat chaud et des macarons à la rose me réconfortent. Le temps s’écoule, lentement. Deux dames, habillées d’une petite robe noire, dévorent un mille-feuille praliné. Elles boivent du thé. Entre gorgée et gorgée, elles se confessent. Elles chuchotent des secrets inconfessables, comme deux gamines. Je regarde par la fenêtre, dehors tout le monde est pressé. Dedans, une sorte de bonheur nous entoure, nous sommes heureux, sans malice.

Fulls de colorins

Aquest migdia, una amiga m’ha portat el regal de Nadal que tenia encarregat en una llibreria: l’agenda 2021 amb frases de Paulo Coelho. El Papa Noël aquest any no va passar per casa. Estava molt enfeinat, el pobre, massa. No es pas que em portés malament, sinó que aquest cop no tocava. Es veu que quan està tan atabalat i s’adona que no podrà ser a per tot, algú queda exclòs. Sembla ser que sempre reben els mateixos, els solitaris. Diuen que fa un sorteig, ràpid, quatre lletres dins d’un mitjó i una mà innocent que les agafi. El capvespre del vint-i-quatre la primera lletra que va sortir va ser la “efa”. Ja us podeu imaginar, bona nit i tapa’t. Tot això ho sé perquè m’he trobat una nota dins del regal on m’ho explica. Insisteix en que les coses no me les agafi malament, al contrari, diu que intenti agafar-me-les com vénen, a voltes calmadament, a voltes a torrentades. A partir d’ara, li faré cas.

En fi, que ja la tinc i és tan maca, que no me’n puc estar de dir-vos-ho! Mira que em costa escollir, no és el meu fort, ho confesso. Sobretot quan hi ha varies opcions. Però aquest cop l’he ben encertat. Pintada de mandales de colorins, d’ocellets blaus i de fulles de tiges impossibles d’un verd maragda, de flors exòtiques i cors i estels i paraules boniques. Porta per títol, Trobades, i penso en les del 2020, que van ser poquetes però precioses.

Ara, asseguda vora la llar de foc, l’estrenaré. Hi escriuré pensaments bonics, cures per a l’ànima. Ens ho passarem bé, ella i jo, el cor m’ho diu…

El conte d’aquest Nadal

No abaixeu la guàrdia, no us confieu. Jo, que sóc una persona que visc sola i només tinc contacte amb els amics i familiars a l’exterior -enmig d’un bosc o a tocar del far- acabo de passar una grip amb dos dels símptomes estrella de la Covid-19: febre alta -sostinguda- i mal de cap.

El calvari va començar avui fa una setmana quan acabava de fer la meva ruta boscana habitual. Vaig tornar plorant, esgotada. Aquella nit ja vaig tenir febre i el dolor -pessics- corria per dins del meu cos. L’endemà a la tarda, primera trucada a urgències. Ha de venir. Ara no, que estem col·lapsats. Millor a les vuit del vespre. Test ràpid, negatiu. Controli’s la febre, prengui paracetamol. Els dos consells de la doctora, una jove de veu càlida i gestos decidits.

La febre anava a la seva. Cada vegada que em prenia una píndola, amarga com la solitud, s’enlairava, amunt, amunt. He fet pics sostinguts de 39.

Dos dies després, nova trucada al CAP. Aquesta vegada, un metge, amabilíssim em diu que m’ho faci com vulgui però que hi he de tornar. Test ràpid, negatiu. Oxígen, perfecte. Febre! PCR, que marxa aquell mateix vespre cap al laboratori. De cop em poso a plorar. Tinc por. Molta. El jove cordovès que m’atén i m’escolta amb un posat de clergue bonhomiós, em diu que no ho faci, que ells em cuidaran, que són allà les 24 hores del dia pel que faci falta. El dec trasbalsar perquè les meves mostres no arriben al laboratori, s’extravien. Me n’assabento dos dies més tard, quan els contacto de nou per dir-los que la febre no baixa. “Hauria de venir”. No, doctor, no m’ho faci això, que fa un fred d’espant, el meu cotxe dorm al carrer i deu estar congelat. “Ara venim”. Com diu? “Sí, ara vinc amb una infermera i li fem una nova PCR. Mitja horeta més tard, dos àngels, disfressats d’astronautes, entren a casa per primer cop a la vida. Jo, que sempre m’he sentit atreta per l’únic satèl·lit natural de la Terra, ric per sota la mascareta perquè imagino que seran acienciats. Els rebo amb pijama i pantofles, acato les seves ordres. Oxígen, correcte. Oscultació, també. Marxen apressats. Els ofereixo xocolata. Refusen. Estan tips, com jo. Ells, de dolços. Jo, de tanta incertesa.

Mentre no tinc els resultats que faci el que he fet fins ara. Aquella matinada la febre fa el seu pic màxim: 39.1. La templa zumzeja, incansable. Les mans em bullen. Amb el paracetamol, encara més. No puc dormir. Escalfo aigua. Quan bull, hi poso unes gotes d’olis essencials. L’olor d’eucaliptus em porta fins a l’Ermedàs, a aquell camí d’arbres gegants que em té el cor robat.

Finalment, no és coronavirus. Dóno negatiu. El metge que em truca em recomana que torni a urgències perquè un company em visiti. Massa dies amb febre sostinguda.

Havent dinat hi torno. El metge que m’atén inicia l’interrogatori. La meva tranquilitat el deu fer sospitar perquè de cop em pregunta: “Què ha fet aquestes festes? Qui ha entrat a casa seva? Qui l’ha visitat?”. Ningú, doctor. El tercer “segur?”, m’incomoda.

Avui, des de la distància ho entenc perquè som uns inconscients. A tall d’exemple us diré que una amiga em va dir que al Barri Vell de Girona s’havien llogat pisos turístics per dues nits i les festes, amb entrada i sortida de gent, eren memorables. D’altra banda, sembla ser que qui s’ha contagiat més és tot aquell qui, sota els efectes de l’alcohol ha perdut el nord.

Finalment, em creu. Ara ja em diu “el seu aspecte és bo”. Innocent, que el cap m’explota!

Una setmana després la febre va marxant, amb pas lent. El mal de cap, també. El meu cos ha patit un tropell, per emmarcar. Us he explicat tot això perquè sigueu prudents. No tot gira al voltant del maleït bitxet, una grip pot ser igual o més virulenta.

No voldria acabar aquesta història sense donar les gràcies a totes les persones, de cor generós, que m’heu acompanyat durant aquest difícil procés. Els vostres mots, a cau d’orella, eren el bàlsam per curar totes les meves pors. I a tots aquests àngels de la guarda que treballen incansablement en els centres de salut: GRÀCIES, DE TOT COR!

Coses de l’avi

Cada any per Nadal em demanava que l’ajudés a escriure les postals que enviava a familiars i amics, aquests últims sobretot francesos. Em deia que jo feia més bona lletra i cap falta d’ortografia. Excuses. Amb el temps em vaig adonar que era per tenir-me al seu costat, una tarda per ell sol i per explicar-me un munt d’històries viscudes.

Les postals les comprava a l’oficina de correus i sempre eren les d’Unicef. Venien en unes capses de cartró blau i amb la tapa transparent, i a dins n’hi havia deu unitats, cadascuna d’elles més bonica que l’anterior. L’avi en necessitava tres, de tantes que n’enviava. M’encantava treure-les totes i exposar-les una al costat de l’altra a sobre de la taula amb l’única finalitat d’escollir. La més maca de totes era per a la Janette Daunizeau; la següent per a madame Fabry; la tercera, per als Hervé; per als Navarro, una de normaleta; per a la padrina Isabel, una amb flors, i així ho anava fent fins acabar-les.

Junts escrivíem el text, ideat a partir d’unes frases extretes del llibre Savoir écrire des lettres, i en fèiem un esborrany en un tros de paper que anàvem modificant segons el destinatari.

Paràvem per berenar o si la història s’ho mereixia, com quan ens arribà a les mans una postal amb un dibuix naïf i que duia per títol: «Place des Vosges sous la neige».

–Avi, que me la regala? És de París, el meu amor platònic.

Va fer veure que es resistia amb un «ja ho veurem», però al final va cedir. Ho sabia. A més del regal, encara me’n va fer un altre, em va explicar un petit conte.

La primera vegada que va posar els peus a París va ser en aquesta plaça. Havia nevat i ell duia unes botes de cautxú que li van durar el temps de fer un pas. Les soles se li van obrir i li sortiren el mitjons i uns quants dits del peu plens de penellons. Tot això va passar als anys quaranta, quan un dia hi acompanyà al seu patron, monsieur Julien Picard, d’Aulnay-la-Rivière.

Quan calmin els mals vents, tornaré

Coses de l’avi, pàg. 292

Ho heu endevinat?

Cada matí, quan la Rosa arriba a la platja, ell ja fa estona que hi és assegut arran d’aigua, a tocar de les roques. Avui, i encara no sap ben bé perquè, l’observa amb deteniment. No l’hi pot treure els ulls de sobre. El seu cos, vell i arrugat, reposa damunt d’una cadira que fa temps que ha perdut el seu blanc original. L’estructura de ferro, clapejada pel rovell, l’ha devorat a queixalades. Les ones li remullen els peus, rogencs, inflats, i ells agraeixen la fredor. De tant en tant, també li mullen el cul. El seient, de ratlles blaves i blanques, està tan donat que gairebé li toca a terra. Això que està prim, amb la pell i l’os, el pobre. La seva camisa, d’un groc incert, reposa rere la seva esquena. No du ulleres de sol i per evitar que els rajos el molestin es cobreix el cap amb una gorra de roba beix que té més anys que la picor. Segurament la devia aconseguir en alguna promoció. Qui sap si aquell estiu dels anys seixanta Piz Buin la regalava amb la compra del bronzejador. Les lletres a penes es veuen, però aquell sol marró a la Rosa li és ben familiar. Les puntes esfilagarsades voleien rere el seu clatell empeses per la brisa.

Mai no parla amb ningú, tot ell és un misteri. De cop, la Rosa s’adona que mou els dits de la mà dreta, com si fes sumes i restes. Ara ha arribat al quatre. Perdó, al cinc. Li ha costat. Ja hi torna. Ara al tres. De nou, mà plana i un dos. Què compta? Els vaixells ancorats? Impossible, necessitaria més de dues mans! Gavines? Tampoc, ara n’hi ha una que reposa damunt d’una boia groga i ell ja va pel dos. Criatures? Castells de sorra? Cubells? No pas. Què deu ser? Ara ho veu!

El banc de Cartellà

Ignoro qui va tenir la brillant idea d’instal·lar-lo a tocar dels murs de l’església ni els anys que es fan companyia, perquè sé de la seva existència des de fa relativament poc.

La història del nostre encontre va anar d’aquesta manera.

Ens hem de remuntar al diumenge de Rams de 2017. El cel era net i clar. Aquell matí el paisatge espurnejava. La rosada acollia, agraïda, els rajos de sol. Havia quedat amb mossèn Josep Quer mitja hora abans de dir missa. Li volia parlar sobre els meus avantpassats, més ben dit, sobre la besàvia Clara, aquella nina que algú abandonà una nit d’estiu de 1872 a les portes de la vella església de Sant Feliu. El fet mereixia una conversa.

Quan vaig arribar, era d’hora i encara no hi havia ningú. Vaig aparcar el cotxe a tocar del mur i els meus ulls no donaven a l’abast, no sabien si mirar a la dreta, vers aquell marc de ferro abandonat que et mostra una ínfima part d’aquell bell paratge o, vers a l’esquerra, vers el banc que et convida a que t’hi asseguis i t’amaris d’aquell paisatge tan sàviament ben conformat.

El banc, decidit. Els peus i els pensaments, m’hi porten. A la dreta, aquell primer arbre, i rere seu, el petit bosquet, corprèn. M’amaro de verds i d’onades de lluentors que el ventet que bufa fa ballar al seu so.

M’evadeixo, fins el punt de que no sento arribar a ningú. Un toc a l’espatlla em torna al present. Una dona alta, espigada, de pell blanca i somriure eixut, em pregunta el meu nom i en acabat em diu que mossèn Quer m’espera al llindar. Si caminem, que sobretot l’acompanyi perquè a penes s’hi veu. Li agraeixo els consells i marxo apressada a trobar-lo. Travesso un passadís antiquíssim, de pedres ennegrides, i a tocar del taronger el veig. El saludo, aixeca el cap i els seus ulls, rere aquells vidres foscos i gruixuts, es queden a les fosques. No s’ha afaitat, una barbeta blanca vol sortir, impacient. La roba que vesteix és vellota, endolada per el pas dels anys. Damunt de les solapes reposa un núvol d’engrunetes del seu esmorzar i sobre les seves espatlles polsim i algun cabell. M’entristeix, veure un home desvalgut de qui ningú no té cura.

Parla, molt, moltíssim, s’atropella amb els mots. S’emociona amb la història que li explico. El deixo dir, savi com és en la matèria.

—Com es deia la seva besàvia? —pregunta, encuriosit.

—Clara Ventura.

—Ventura? Ventura? No recordo pas cap cognom així en aquesta parròquia! —m’ho diu quan som a tocar del petit cementiri.

—Com vol que n’hi hagi cap —li contesto— si és un cognom tret de l’Hospici!

—Però no em negarà que és bonic! —em respon, tot fent una rialla.

I li dono la raó i en acabat riem, mentre passegem agafats de bracet. L’acompanyo fins l’església, a les onze en punt comença la missa. M’hi ha convidat, em quedo, no li faig el lleig. Se sap els salms de memòria, lletanies que amb el pas del temps esdevenen consells per caminar amb el cap ben dret per la vida.

La vella esglesiola té el seu punt, una bellesa decrèpita que et captiva.

Ens acomiadem. Ell agraït em regala una creu, petitona, feta amb fulles de palma. L’ha beneïda i em diu que em protegirà. Gràcies, de tot cor.

Surto i torno al banc i el paisatge encara és més lluent, els colors del migdia senyoregen.

El matí del 17 d’abril de 2017 hi vaig obrir un compte, no pas corrent, sinó extemporani, aquell que no té cap condició afegida i et permet visitar-lo de tant en tant. Ell, agraït, sempre t’acull generós. Les seves fustes, farcides de bretolades, et conviden a seure. Si plores, engoleix les teves llàgrimes. Si rius, esclata de joia. Si t’hi apropes amb companyia, ho celebra, perquè ell és dels qui pensa que quan més siguem, més riurem. Les confidències que escolta mai no les proclama als quatre vents, les guarda dins seu com a bon còmplice.

Cap dels amics que hi he dut no n’ha fet befa, ans al contrari, en acabat tots marxen embolcallats d’una pau d’un valor incalculable.

El banc de Cartellà és un bon banc, dels millors que s’han creat fins ara. Cap interès no el mou, no et cobra comissions, ni s’enfada si no el visites. Ell només vol fer-te feliç, que quan t’allunyis d’ell, t’hagis curat l’ànima.

Els binocles de madame Queheillard

M’escriu la meva cosina per dir-me que surti a veure la Lluna. Aquest vespre està en conjunció amb el planeta Mart. Quin espectacle! M’hi estic una bona estona contemplant-los, fascinada. Ell, petitó, espurneja. Ella, neta i clara, com un llençol de fil blanc.

De sobte, penso en els binocles, aquells que l’avi va dur de França quan tornà de l’exili. Els vaig a buscar i després de graduar-los, me n’adono que la lluna té rius de plata i, a còpia d’admirar-la, diria que em somriu. Ells, pesarosos, reclamen protagonisme.

De petitona, hi jugava, amb molta cura. Recordo que fins i tot l’avi m’hi va lligar una cinta de ras verd perquè me’ls pogués penjar al clatell i no em caiguessin. Després de veure algun avió passar, una formiga que s’enfilava decidida per la branca del llimoner, els pistils de les roses o algun firmament pintat d’estels, els hi tornava, agraïda per tanta bellesa a l’abast dels meus ulls i ell, els desava dins del bufet del menjador tot esperant que la curiositat toqués de nou a la porta.

LEMAIRE FABT PARIS. La marca escrita a cada ullera. Són preciosos, fets de nacre i de metall. Cerco pistes. Ara, rai, que tot se sap, és ben fàcil.

Monsieur Jacques Lemaire començà a fabricar els delicats binocles per a l’òpera l’any 1847. «Els meus són tan antics?», em pregunto. Llegeixo que les lents fan 26 mil·límetres —i tant!—, i que sempre hi gravava el número 61. Em torno ximpleta buscant-lo i finalment el trobo, amagat sota una fina capa de pols ancestral, així com el seu logotip, el dibuix d’una abella, preciosa, la mateixa que hi ha a les ulleres. Somric i segueixo explorant. A l’altra banda, un made in France, en certifica l’origen i sota seu observo una altra xifra G31134. Els que es conserven al National Museum of American History tenen un número més gran. «Els meus tenen més anys!, ric orgullosa.

Eren de madame Queheillard, totes les coses boniques que tinc a casa li pertanyien. No sé quantes òperes o quants teatres contemplà a través de les seves lents i, si algun cop, vessà alguna llagrimeta, d’emoció. Es probable, perquè tot allò que és capaç d’apropar-te a la bellesa, que sembli que per moments la tens a tocar, fa que et tornis vulnerable, que ploris de felicitat.

Aquest vespre, sota la Lluna i Mart, ho he fet. Ho confesso!

Fi d’orella

Imagineu-vos que sou en un poblet de la costa, una xafogosa nit de principis d’agost. Aquell vespre comença la Festa Major. Tothom és a la fira. Una munió de gent, de vint-i-un botó, passeja amunt i avall. Parades de llepolies, rams immensos de globus de colorins, cridòria, núvols de sucre, músiques estridents, joguines, llums de neó, cavallets, pomes rogenques de caramel, olor d’ametlles garapinyades, de xurros, trets d’escopetes de balins, tómboles premiades… De sobte, en Pau, un vailet de cinc anyets, es deixa anar de la mà de la seva mare, sense voler. La multitud l’engoleix. Ella crida, esverada, el seu nom. Ell, espantat, cerca un lloc on anar. Dubta un instant, fa mitja volta i camina decidit vers l’atracció més terrorífica. Quan ell s’adona de la seva presència, baixa del tren i es treu la màscara. L’interroga. El nom de la mare ressona pels altaveus. Poc després, la Berta arriba corrents, sense alè, amb les galtes enrogides i els ulls brillants. Ha plorat. S’abracen. Riuen. Es petonegen. L’ensurt s’esvaeix. «Com és que has vingut fins aquí, fill?» li demana, encuriosida. I, a cau d’orella, ell li respon: «No dius sempre que totes les bruixes tenen sort!».