Dulces sueños

Anochece en Porto. En una habitación de un hotel, un hombre se siente solo. Escribe mensajes para llenar el vacío. En casa todos están bien, lo que más importa. De repente, se acuerda de ella, aquel amor que hace poco apareció de nuevo en su vida. Lo que daría por saber qué está haciendo en este momento. Sonríe. Con un ¿qué me cuentas?, empieza el juego. A pesar de la distancia, la invita a cenar. ¿Me acompañas? Ella le sorprende con algo todavía mejor. Escucha un fado, “Lágrima” de Dulce Pontes y bailamos· ¿Qué te parece? Y aquella noche él se acuesta con la mejor de las compañías: su recuerdo.

Dotze d’agost

book-1760998_1920

Fa anys, en un dia com avui, començava a sotmetre als de casa al pitjor dels malsons. “Falten dos mesos exactes pel meu aniversari. Què em regalareu?”. Embolica que fa fort!
El papa em contestava contundent: “una estufa!”. La mare, sempre amb evasives: “encara falten dies, ja veurem”. El meu tete se’n reia: “res, elis, elis”. I l’avi em deia sàviament, “arribem-hi!”.
I vingut el dia ja us asseguro jo que de regals ben bonics n’hi havia, com també un bon dinar plegats amb pastís inclòs.
Permeteu-me però que us confessi un secret. D’estufes, el papa, no me’n va regalar mai cap. Ara bé, les abraçades amb les que m’obsequiava tan bon punt posava els peus a terra en llevar-me, eren d’una tendresa que a hores d’ara encara sento l’escalforeta.

Casa d’orenetes, molta sort i amoretes!

barn-swallow-5346611__480

Un vespre de juny me n’anava a dormir i vaig sentir fressa a la finestra. Algú gratava i em vaig pensar que volien forçar la persiana. Em vaig espantar i, finalment, em vaig armar de valor i vaig pujar la persiana per veure si l’enxampava. I res, al carrer no hi havia ni una ànima!

L’endemà, el mateix, però aquest cop amb sorollets al sostre. Què t’hi jugues que són ocells! Fins que un capvespre vaig descobrir que una oreneta tornava decidida al seu cau. Em va fer una il·lusió!

A casa sempre n’hi havia hagut. Recordo perfectament aquell niu de color gris, bellament instal·lat sota el balcó de pedra, que les esperava pacient que tornéssin cada primavera. Amb el temps va desaparèixer i, tristament, les veia volar a prop i aixoplugar-se a casa d’algun veí. De casa, passàven de llarg.

Avui, em fa feliç que cada matí em despertin els seus xiscles i que els capvespres trastegin sota el meu sostre, penso que deuen endreçar el seu loft de vint-i-cinc metres quadrats!!!

Benvingudes orenetes, benvinguda felicitat!

Un tracte profitós

cooking-zone-931434_1920

El dia que el vaig conèixer jugava a tennis en una pista del darrera d’aquell immens casalot. Tan bon punt s’adonà de la meva presència, plantà els contrincants i vingué a trobar-me, decidit. Fetes les presentacions, només volia saber si era cert allò que unes hores abans li havia confessat el meu home, que jo cuinava com els àngels. Ho era, no li podia pas negar, si sempre es guardava un bocinet de pa per escurar les cassoles! Riguérem, a plenes dents, amb l’acudit. Va ser sentir-li dir: «Rosa, els fogons de casa són vostres!» i em vaig emocionar.

    I així fou com, any rere any, de Sant Joan fins el setembre, a diari l’home es delia per els meus guisadets. Qui m’ho havia de dir, que tots ells acabarien anotats en un bellíssim quadern de color vermell. Oca amb peres, vedella amb bolets, ànec amb salsifins… Ho vaig saber el dia que en feia cent que es menjava un arròs amb carxofes i bacallà. Aquell matí em cridà al seu despatx.

    —Entri, entri, Rosa, que avui és festa grossa.

    —Quines coses! Què celebrem?

    —Un centenar de plats deliciosos!

    —M’afalaga, don Narcís.

    I sabeu què, que em va dir que li podia demanar el que volgués. I jo, sense rumiar-m’ho massa, li vaig dir que res no em faria més feliç que veure el meu vailet, en Mateu, assegut en un dels pupitres de l’escola que ben aviat inaugurarien. Que aprengués de lletra.

    I sempre més l’ajudà i es feu gran entre sumes i restes, enciclopèdies, diccionaris il·lustrats, mapes, globus terraqüis i lliçons magistrals i quan acabà el batxiller, amb unes notes brillants, entrà d’escrivent a les aigües de San Narciso, aquelles tan digestives com les sopes de farigola que li preparava al seu propietari sempre que tenia un empatx.

    No, si ja m’ho deia la mare, als homes se’ls conquereix per l’estómac!

@

No hi és i se l’espera

pexels-photo-2230447

Camina per la platja. Sent com sota els seus peus la sorra cruix. Fa un vent gelat, el cel és de color del plom. Ahir a la tarda va veure el cartell, enganxat en un vidre de la biblioteca. «Ajuda’ns a recollir les deixalles que la tempesta Glòria ha dut fins a terra». En una mà subjecta una bossa d’escombraries gegant de color negre, a l’altra, un rascló. Li han fet posar mascareta i guants. El làtex, l’engavanya, de sempre. Li vénen esgarrifances només de pensar-hi. Hi ha grups dispersos, voluntaris que s’ajupen a cada pas i d’altres de genollons. Ningú no s’atura, tothom va per feina. Ella està sola. Recull ampolles, vasos, plats, xarxes, taps de plàstic… tot el que es va trobant pel camí. Ho entafora dins la bossa, que per més que engoleixi merda, sempre està buida. El bitllet de 20 euros, aquest, va directe a la butxaca del xandall. Ningú no se n’adona. Camina, els peus humits, la sorra molesta. Algues, una muntanyeta. Només albira algues que l’atrauen com un imant. A cops de destral, les escampa. Mira de trobar deixalles i no en surten, només fils negres, immensament llargs. L’atrapen, l’entortolliguen. Se’n vol desfer: el peu, la cama i no pot. El veu, alaferit, com li suplica que no ho faci. La destral ensangonada, i ell arrapat al seu peu i ella vol marxar i crida: «No, no, no…».

    —Mama!

    La saccseja.

    —Mama, desperta!

    —Ai, ai, què passa?

    —Mama, tornaves a tenir un malson!

   —Oh! —s’incorpora mentre el cor li surt per la boca—.

     —Mama, te l’has de treure del cap.

    —Amb què em surts tu ara! —contesta desorientada—. Porta’m un vas d’aigua, Pere, sisplau! —li suplica—.

    I ell servicial s’arriba fins a la cuina i li du.

    —Té, mama.

    —Gràcies, fill.

    La Berta se’l beu sense respirar.

    —Oh! —sospira—. Em pensava que m’ofegava!

    —Mama, això d’abans t’ho deia molt seriosament.

    —El què, fill?

    —Que t’has de treure el pare del cap. Des que t’ha deixat per una altra dona, només tens malsons. Quan abans ho acceptis, millor.

    —Sí, fill, ja ho sé. Però és que ara somiava que era a la platja, que recollia coses, no sé què m’ha passat. Ara ja està, no…

    —Em faràs cas, mare?

    —Sí, fill, sí.

    —Gràcies, em fa feliç sentir-t’ho dir!

    Ella badalla, trasbalsada.

    —Per cert, vaig a trucar-lo que fa dies que no parlem. Saps, mare, darrerament només em surt la seva bústia de veu. No ho trobes estrany?

106852

 

Savis consells

pexels-photo-1907784

El primer en adonar-se de la magnitud de la tragèdia fou Hemingway qui, avesat com estava a passar les nits en vetlla, de seguida notà que monsieur Pierre feia una eternitat que no trepitjava l’estança. Cert era que, darrerament, l’havia vist entrar amb pas insegur però, malgrat la seva feblesa, el vellard feia el mateix ritual de sempre. Agafava un volum a l’atzar ―Austen, Laclos, Radiguet, Blondin, Morand…―, se servia una generosa copa d’armanyac, encenia un havà ―dels bons, gruixut de dit i de perfum deliciós―, s’asseia a la seva clivellada butaca de pell marró i, acompanyat d’una llum tènue, llegia fins a les petites. Mmmm… el que donaria l’agosarat escriptor —l’ànima al diable, si calgués!— per olorar de nou aquelles flaires!

    Quan la curiositat guanyà la partida, ho comentà a la Duras amb qui, des del principi, els seus lloms es feien companyia. Ella, d’entrada, no se’l cregué. Fins i tot, s’hi enfadà. Ernest, pel cap sempre et ronden mals pensaments! I Conan Doyle, que reposava a la lleixa del damunt, en sentir-la rondinar posà els ulls en blanc i, educadament, l’advertí que s’equivocava. Marguerite, veus, però no observes!

    Aquella mateixa tarda, era el tema de totes les converses. L’important és no deixar mai de fer-se preguntes, els animava Einstein des del raconet on l’havien entaforat. El poeta Guillaume Apollinaire li féu saber a la sensual Anaïs Nin i aquesta, de l’esglai, espantà Gustave Flaubert qui, just en aquell moment, exposava a madame Bovary els veritables motius que el dugueren a reservar-li el seu tràgic final. I ella, en cap mot no hi trobava consol, ella hagués desitjat que la seva història amb el bell Rodolphe acabés bé. Yourcenar preguntà a Camus si havia vist algun moviment i ell, en no saber què dir-li, demanà el parer a Kipling i aquest ho feu a Diderot. I un rere l’altre —com si els guiés la batuta d’un director d’orquestra—, el talentós Henry Miller, l’enigmàtica Virginia Woolf, l’apassionat Oscar Wilde, el pessimista Schopenhauer, el desesperançat Cioran, el pacífic Thoreau, l’intrèpid Saint-Exupéry, el perspicaç Tolstoi, el lúcid Honoré de Balzac, el detallista Marcel Proust, el brillant Victor Hugo, la combativa Simone de Beauvoir qui no trobava el seu estimat Jean-Paul Sartre per enlloc… Tots temeren pel seu més que futur incert, sobretot en sentir dir a Shakespeare, sabem què som però no el que podem arribar a ser. Ells, en el pitjor dels casos, cendres!

    Passaren els dies i les seves corresponents nits i, de nou, s’avesaren al silenci fins que un matí, a primera hora, arribaren tres homes de fesomies i maneres ben dispars i a còpia d’escoltar la conversa conegueren els veritables motius de l’absència de monsieur Pierre. Dels tres, qui parlava més, el tipus alt, calb, orellut i ben vestit. Narrava fil per randa ―amb una veu atenorada― la mort del propietari. «Una d’igual per tots volguda», assegurava. «Un atac de cor mentre dormia». Oh, pobrissó! Lloava el seu caràcter bonhomiós, la generositat per tothom sabuda, la memòria excel·lent, la vasta cultura… Tot eren floretes. Fins que arribaren els laments. Per què hi ha d’haver sempre un però a la vida? La llosa que li havia caigut al damunt en anomenar-lo marmessor de la seva fortuna. «La propietat i els diners rai, aviat ho tindré repartit, emperò què n’he de fer jo, pobre de mi, d’aquesta biblioteca?». N’hi hagués que ho sabessin, barrut!

    Feia veure que l’escoltava l’individu de mitjana edat, un home baix, gras, cara rodó i de maneres nervioses a qui dins el seu cap, només hi ballaven xifres. «Vint metres lineals. Trenta-vuit per cinc. Vint-i-quatre per tres. Setanta per dos. Superem amb escreix el miler d’exemplars. A pes, cinquanta cèntims el quilo». En ser-li demanada una estimació, no volgué córrer riscos. «Pel cap baix, uns, uns… deixeu-m’ho calcular, que no voldria pas equivocar-me». I els deixà palplantats i se n’anà a seure en un raconet i allà s’hi estigué, una eternitat, fent sumes, restes i un fotimer de multiplicacions, les quals anotava en una llibreteta que la pobra tenia ben avorrits els seus números i només somiava veure arribar el moment en què l’amo hi deixaria escrita una lletra, ni que només fos un dia, un mes o un conforme.

    I finalment, el més jove, un xicot morè, seriot i ben plantat, que s’ho mirava amb els ulls ben esbatanats i en tot moment suplicava al primer: «No es precipiti, si us plau, no es precipiti».

    Aquell matí, per fortuna, no es tancà cap tracte, com tampoc quatre dies més tard que l’orellut ―si sabés que l’anomeno així!― hi tornà amb un home esprimatxat que a penes tenia cul per seure i com que les mides i les xifres cada vegada s’anaven empetitint més ―com les seves nobles parts―, en un moment de la conversa s’escoltà un «deixi-m’ho pensar», que en realitat volia dir que ells dos mai més es tornarien a veure.

    De nou els visità el jove, un parell de vegades, amb el cap ple d’idees —això deia—, ara bé, si volem ser fidels a la veritat, no eren només seves, sinó les de molts lletraferits que, en assabentar-se de la troballa, volien salvar els llibres. Semblava ben bé que a tots els hi anés la vida!

    I un xafogós matí de juliol ―s’assolirien amb escreix els quaranta graus al migdia― es decidí el futur de la noble biblioteca i res tingué a veure amb usurers, ni amb mercats dels encants, ni amb gent sense ànima. Per sorpresa de tothom, la proposta vingué d’una mestra, d’estranya bellesa, paraula dolça, edat incerta i maneres agradoses, qui en els llibres sempre hi sabé trobar el bàlsam per curar totes les malures i en ser davant per davant de tots aquells bellíssims exemplars, els ulls se li ompliren de llàgrimes i, tímidament, demanà si els podia tocar. Quines coses!—. «I tant, vostè mateixa». I amb les gemes dels dits els acaronà suaument i ells, agraïts per tanta tendresa, tremolaren en silenci. «Li agradaria que els enviéssim al Senegal?». Aquesta sí que ningú se l’esperava!. «Hi ha una onegé interessada per endur-se’ls a l’escola que han muntat». Silenci a la cambra, no pas als prestatges. Quin rebombori!. Cap d’ells tenia ganes d’emprendre un llarg viatge, ni que els separessin. Ara ho havien de fer, precisament ara que havien aconseguit llimar tantes i tantes diferències i vivien en perfecta harmonia. El xivarri durà poquet. S’esvaí quan, encertadament, Sir Herbert George Wells sentencià per què hem de tenir por dels canvis? Tota la vida és un canvi! Emmudiren.

    I quan al marmessor li quedà ben clar que tot plegat no li costaria res —monetàriament parlant—, tan sols la feixuga tasca de buidar les lleixes i d’empaquetar-los ―suà de valent, en dono fe!―, acceptà de bon grat que partissin terra enllà i clos el tracte, es dirigí a la dona amb un «si voleu us en podeu quedar un» i ella, sense dubtar ni un moment, agafà Paris est une fête. Sabeu per què? Perquè sempre s’havia sentit atreta pels homes més grans que ella, una debilitat difícil de vèncer, i això que… que res, que jo no sóc ningú per opinar sobre el desig, pobre de mi! Tot i que, deixeu-me que us faci una pregunta: què seriem sense ell? Eh! Què seriem? No creieu que no gran cosa?

106852

Núvols de tendresa

man-holding-ice-cream-cone-under-cloud-1262302

Cada diumenge al mati, quan sentia que la mare tancava la porta de casa amb clau, ella es llevava per fer el mateix ritual de sempre. Amb el pijama i els cabells esvalotats, abandonava el seu llit descalça i caminava apressada vers el cau on dormia el seu estimat gegant. El veia poquet, les comandes de sabons i de lleixius feien que estigués tota la setmana lluny de casa. Les abraçades, i els festius, curtejaven. Calia aprofitar aquell matí, omplir-lo de tendresa.

   Quan notava la seva presència, ell feia veure que tenia un ensurt, dels grans. Es queixava dels seus peus congelats, o de les mans, i un cop abraçats sota els llençols, reien pels descosits mentre cercaven on dormien mandroses les pessigolles. S’hi estava bé, dins d’aquell llit, tot repassant la setmana: les lliçons apreses a escola, les de la vida, les sumes que llevaven o alguna què altra endevinalla. La son sempre el vencia. Ella es quedava quieta i en silenci, per res del món no volia destorbar-lo, i quan estava ben adormit, aprofitava per dibuixar i li omplia de nuvolets tota l’esquena.  

    Diuen que sobre de la seva taula sempre té a punt un trosset de paper i un llapis i si atén una trucada que va per llarg o bada, l’omple de cels encapotats, qui sap si per calmar l’enyor, aquell que està fet d’aigua i t’humiteja els ulls quan toca a la porta d’imprevist.

El teu nom, felicitat

woman-wearing-white-sleeveless-lace-shirt-935985

M’agrada la Makena perquè es vesteix amb robes de colorins, porta faldilles llargues i un turbant preciós cargolat damunt del seu cap. M’agrada perquè de les seves orelles pengen unes argolles rodones que brillen com un sol i els braçalets, que envolten els seus canells, dringuen contents a cada pas que donen. M’agrada la seva pell, ennegrida, i que els seus ulls verds, lluents i grossos, tot ho escrutin. I m’agrada perquè es pinta els llavis d’un roig roent i les ungles d’un rosa pàl·lid, perquè per ella cada jorn és una festa. M’agrada perquè camina per la vida amb pas lent —però ferm!—, i mentre contempla com s’escola el temps amb la mirada perduda cap al fons de tot de l’horitzó, cantusseja salms indesxifrables, músiques que la transporten terra enllà. M’agrada perquè tot ho agraeix: una poma, un cafè, una conversa, una paraula bonica o un full de paper. M’agrada perquè sovint em dóna lliçons magistrals, com quan em va dir que aquí tothora confonem la caritat amb la solidaritat i em feu veure que ni l’una ni l’altra estan al mateix nivell, ans al contrari. I sobretot, sobretot, m’agrada perquè riu pels ulls i plora d’amagat —pels seus, per la terra que va haver de deixar enrere…— i en acabat, s’eixuga el plor decidida perquè a dia d’avui res ja no l’espanta, el perill és aigua passada, s’ofegà a bord d’aquella llardosa patera i, ara i aquí, mai més ningú no li farà mal, ara és una dona, una dona ben lliure.

106852

 

Sis minuts, trenta-cinc segons

pexels-photo-1416530

Hola, que podria parlar amb la Pilar? Jo mateixa. Miri sóc la Maria Bordas —noranta-dos anys i amb la salut delicada—i li truco per felicitar-la. He llegit el seu llibre i m’ha agradat molt. Maria, quina il·lusió sentir-li la veu. Com està? Bé, d’aquella manera. Miri jo li volia dir que el seu llibre m’ha fet recordar coses que ja havia oblidat, com ara el tel de la llet. Que n’era de bo amb una llesca de pa. I pensar que les meves nétes se’l treuen, sap que a vegades en queda una mica quan acabes de bullir la llet. I tant! Doncs se’l treuen i nosaltres… Nosaltres, Maria, si era espès millor, eh? Sí! —Riu, riu molt—. I després volia dir-li que Déu ni do tot el que va passar el seu pare… Avi, Maria, avi. Ai, sí, el seu avi al camp d’Argelers. Jo hi vaig tenir un oncle allà, també. Misèria, molta, i també molta pena. I d’això, també li volia dir que quan la guerra ha passat i vostè explica la història amb aquella dona, la Renée —les es les allarga—, vull dir-li que se’m va posar pell de gallina. —Ja em començo a emocionar—. Quina dona, quina història tan maca i que bé que ho explica. I també li vull dir que m’ha fet recordar coses de la guerra, terribles, perquè es va passar molta gana i molta por, perquè va ser terrible, sobretot als pobles i, que cap al final, quan vaig veure la foto del seu pare… La del meu avi, Maria. I dale, amb el seu pare, el seu avi. Doncs això, quan vaig veure la foto, aquella tan maca amb els gossos vaig recordar-lo, perquè jo l’havia vist a aquest home, la seva fesomia m’era familiar. I tant, Maria! Miri comprava la carn a Can Planas, els pollastres a mercat amb la Nati, el cafè i les ametlles torrades a Can Bonet… Ai, Can Bonet, que maco que era! —Riu, riu molt—. Quin colmado que ens vam deixar perdre, com ha canviat tot, eh! I a la seva àvia, la Pietat de les olives, també la recordo i el carrer de les Parres i sap, amb la Fina Romaní, vam sortir algun estiu. Ella es va casar i va marxar a Barcelona, no sé si ho sap, i de tant en tant venia i, quan es va quedar vídua, com que passava temporades a Sant Feliu, havíem sortit a fer una volta pel passeig i a prendre una orxata. Ai, sí, quants records que m’ha portat el seu llibre. I res jo la trucava per dir-li tot això i per donar-li les gràcies, perquè m’ho he passat molt bé llegint-lo i, també, per la dedicatòria tan maca que vostè em va fer pel meu aniversari, quina lletra! Ah! I m’ha dit la meva filla que n’està escrivint un altre? Sí, Maria, ja està quasi acabat i si tot va bé, sortirà el mes d’abril. A veure, avisin’s quan surti per comprar-lo i ja li diré si és tan maco com aquest. I no la vull entretenir més, que deu tenir feina i jo, ja veu, a casa poca cosa tinc a fer, i gràcies, per tot, i també per ser com és, perquè em fa que vostè és molt maca i, bona persona, em fa… —Bufff!—. Ah! I dir-li també, que si no hagués sigut per l’escrit de l’Àncora, aquell tan maco d’en Toni Sala, que jo no hagués pas sabut res del seu llibre. I bé, que de tot plegat me n’alegro molt i d’aquesta conversa, també. 

Savis consells

30516082_1985399211698562_6271930168139317248_o

M’agradava, perquè era una dona valenta i sense pèls a la llengua. Era un llibre obert, una enciclopèdia de la vida, inconformista, irreverent, gaudia trencant esquemes. L’admirava, era un dels meus referents. 

Vaig tenir l’immensa sort de conèixer-la el 7 d’abril de 2018 a la IV Trobada d’autors de Gregal, quan tot just feia dos mesos que havia signat el meu contracte amb l’editorial. Aquell matí, el nostre editor, ens va convidar a esmorzar i la vaig veure asseguda en un raconet i vaig anar a saludar-la. Somreia. De seguida em va preguntar pels meus llibres i li vaig contestar que, de moment, encara no en tenia cap de publicat, l’any vinent. «He escrit les memòries del meu avi, un soldat republicà exiliat a França més de trenta anys». I va fer un «Ohhhh!» tan emotiu, que li va sortir de dins. I continuà amb un: «és el millor homenatge que li pots fer!». I sempre més hi he pensat, sobretot quan el presento i veig com de bé l’acullen.

Cap a migdia ens va donar una lliçó magistral. Vaig agafar notes, volia recordar tot el que ens deixava anar a raig:

  • La literatura és un art. 
  • La lectura és una font de plaer, dispara el pensament. 
  • Un bon llibre et fa pensar i sentir. 
  • Llegir és aconseguir treure suc a un llibre. 
  • La força que té la paraula dita. 
  • No llegiu massa, llegiu poquet, llegiu bo.

 També ens va confessar quatre secrets per escriure bé:

  • Anotar somnis, trobades…
  • Escriure en dos temps.
  • Llegir com a escriptor. Espiem els escriptors que ens agraden. Plagieu, incorporeu!
  • Escriure cada dia. Disciplina, disciplina i disciplina. Encara que només siguin deu línees. 

«Sigueu auto exigents. No us deixeu comprar per les modes ni pels premis  literaris! No escriviu mai per enlluernar els amics! Heu d’escriure el que voleu escriure. Cal tenir un tema…».

I cap al final ens va dir, convençuda: «L’amor no existeix, el van inventar els trobadors». 

Gràcies, Isabel, espero que hagis tingut una bona mort, aquella que tant desitjaves.