La lleva dels innocents

L’Antoni era un vailet que volia anar a la guerra. La de mentida ja li agradava de petit. Allò d’idear estratègies, de liderar escamots, d’escollir les pedres que feien més mal o els amagatalls perfectes perquè ningú no el descobrís, eren el seu joc predilecte.
Quan el 18 de juliol de 1936 esclatà, a l’altra punta del país, la de veritat, ell ja hagués marxat a combatre l’enemic, perquè dins de les seves venes la sang que corria era ben roja. Els pares i les germanes tenien treballs per retenir-lo, cada vegada que li agafava el rampell, i s’embrancaven en unes discussions que només les aturaven el fort cop de puny del pare sobre la taula de la cuina.
Esvaït el tremolor, tots emmudien, no pas el seu rau-rau, aquest el duia ben arrapat a la consciència, com l’heura que no abandona mai la paret que es fa seva.
A diari freqüentava el Centre Republicà, on s’assabentava de les notícies que arribaven de Barcelona i de retruc, del front. I mentre el seu temps s’escolava lentament, entre fam, fred i misèria, els nacionals avançaven a grans passes. Conquerien fàcilment la terra, castigaven cruelment els vençuts.
I arribà el moment, el refotut moment, que al front mancaren homes i l’Antoni fou cridat a files. Juliol de 1938, amb disset anys acabats d’estrenar.
Una muda, una flassada, una tovallola de fil, un bon calçat i un plat i cobert, foren el seu aixovar. Tot el que va cabre dins d’un sac de roba, aquell que li cosí la mare amb un retall d’un antic matalàs.
Arribà l’hora dels adéus, l’hora dels sentiments contraposats. Ell, feliç, pletòric, gallet. La resta, embolcallats de pena i amb el regust amarg de la incertesa dins de les seves goles. Tres dies de viatge, tres dies idealitzant un horitzó on fer-se un home. La instrucció autodidacta practicada a les muntanyes de Cuevas del Almanzora, on jugava de petitó, de res li serví. La bomba que li esclafà el pit, amagava dins del seu cor mil bocinets de metralla. Els barrancs de Pàndols acolliren, trasbalsats, el seu cos sense vida.
Una setmana més tard una carta informà la família de la seva mort. «En combat», llegiren. Ras i curt. I el pare embogí, fins el punt, que una matinada, es llevà del llit i se n’anà a buscar-lo. Volia que el seu fill reposés al cementiri de Badalona al costat dels seus.
Mai més no tornà. Mai més no tornaren.

La senyora jueva

A finals de 1974, el venedor d’assegurances Plus Ultra regalà al meu avi una agenda petita, de color blau marí, que sempre feu servir de carnet d’adreces i a la primera plana, la del dimecres u de gener de 1975, hi anotà la d’un amic seu que residia a Perpinyà.

Tot passant els fulls, t’adones que moltes estan ratllades amb una creu. Era perquè es deixaven d’escriure o bé perquè havien canviat de domicili ja que més endavant, d’algunes, hi llegim la nova adreça. La majoria dels cognoms francesos em són familiars, els amics que en un moment o altre vingueren a visitar-lo.

Però el nom anotat al quadret del dilluns 13, festivitat de sant Gumersind —mentre ho escric recordo la cara del bonhomiós mossèn de la parròquia de Sant Joan de Palamós que tot sovint venia a dir missa a Les Vedrunes— aquell nom, no n’havia sentit a parlar mai de la vida.

Madame Thérése Yzaspfsztephn

2, Ville Gargliardine

Paris, 2ème

Sabia que va ajudar a molts jueus mentre feia la resistència contra els alemanys, la persecució contra ells i les barbaritats als quals eren sotmesos el van consternar des d’un primer moment. Però, qui era aquella dona jueva? Qui m’ho podria explicar? Trobaria encara vius els seus descendents?

El primer que vaig fer, va ser contactar la Mairie del 2ème arrondissement de París i, gràcies a ells, vaig saber que el carrer no pertanyia a aquest districte, sinó al vintè, i que no tenien constància de ningú que es digués així a la seva base de dades. Tot seguit, vaig escriure a l’altre districte i l’home que em va respondre va ser una mica desagradable, semblava com si la meva consulta el molestés. Amb aquest ruixat, votre demande ne relève pas des compétences d’une mairie d’arrondissement, dont les fonctions principales sont de permettre aux Parisiens d’accomplir leurs démarches administratives et citoyennes, m’ho va deixar ben clar. Malgrat el seu estirabot, va tenir la gentilesa de facilitar-me l’adreça dels arxius de París, als quals vaig demanar ajut. D’entrada, en va, perquè gairebé em van respondre el mateix, que ells no s’ocupaven de la recerca. No em vaig donar per vençuda i vaig insistir i, pocs dies després, vaig poder esbrinar tres coses: l’avi havia escrit el cognom malament, en realitat es deia Szarfsztejn; en aquella adreça als anys setanta s’hi desenvolupava una activitat montage treuil —vaig pensar amb alguna cosa de cotxes— i, finalment, un telèfon de l’època, PYR59.87.

Cap de les tres em van aportar gran cosa i, com a darrer intent, vaig adreçar una carta als descendents, tot esperant que encara residissin allà. Un mes després el carter me la retornà amb una anotació: «desconeguts».

Tot això passà l’estiu de 2017 i com que ja estava escrivint les memòries del meu avi i no m’hi podia dedicar més, ho vaig deixar córrer fins ara fa uns mesos que a còpia de veure les publicacions d’una amiga a facebook, sobre la recerca de persones jueves, se m’acudí contactar-la. Em donà llargues, propi de les patums que només cerquen una bona poltrona on seure. Tot i la decepció, no em vaig donar per vençuda i durant una conversa que vaig mantenir amb un professor d’història jubilat que viu a Ternay, al centre de França, i que m’ha ajudat moltíssim amb el treball de recerca de l’Eugeni Gurnés, li vaig deixar anar la història com aquell qui no vol la cosa. Vaig fer bé, perquè tenia un amic que segur que em podria donar un cop de mà.

I tant que me’l va donar, ja que de seguida em va trobar un obituari, de Brive la Gaillarde —allà on residia el meu avi—, de madame Jeanne Szarfsztejn, una nena que visqué amagada des de setembre de 1943 fins a l’agost de 1944 dins del majestuós convent d’Aubazine. Al final de tot s’hi llegia: la família ret un reconeixement etern a les poblacions de Larche i Aubazine.

Si em punxen no em treuen sang!

Tot i que havia mort feia un any, com que indicaven una adreça de correu electrònic els vaig escriure i, finalment, vaig saber el perquè de tot plegat…

Tres germanes jueves, Thérèse, Clara i Ilda, casades i amb criatures, que residien a París. Eren modistes. Amb l’arribada dels alemanys —i amb la capital ocupada— fugiren a la zona lliure, vers Larche. Per què allà? La família ho desconeix. Les dones estaven amagades en cases particulars, les criatures al convent i els marits lluitaven en la resistència. Cada tarda anaven a cosir a la ferme de madame Queheillard —l’àngel de la guarda del meu avi— i a canvi rebien ous, llegums de l’hort i alguns calerons. Conservo una fotografia de la seva filla on mostra orgullosa un vestit llarg que acaba d’estrenar.

Dos cops per setmana, la Thérèse visitava la seva filla Jeanne i la neboda, Annette, al convent amb l’excusa de dur-les-hi queviures. Feia el trajecte en bicicleta, amb la del meu avi. La mare superiora, Marie Gonzague, digué a tothom: personne ne touchera un cheveux de ces filles. I així va ser, perquè ningú del convent no les delatà mai, com tampoc els vilatans de Larche, totes passaren desapercebudes. El 18 d’agost de 1944, els alemanys assassinaren el marit de Thérèse quan sortia de l’oficina de correus de Limoges. Li acabava d’enviar una carta on li comunicava que aviat es veurien, tenia permís per tornar a casa.

Acabada la guerra, retornaren a París, al carrer de sempre i continuaren cosint i fent jerseis de punt. Vet aquí el negoci, montage treuil, maquinària, els telers de confecció.

De tant en tant, viatjaven a La Corresa i sojornaven a La Feuillade. Aquesta fotografia que els descendents em van fer arribar de 1951 ho corrobora, la d’un dinar a l’exterior de la propietat on s’hi veuen en segon terme mare i filla Szarfsztejn, el meu avi i la filla de madame Queheillard.

Per què deixaren d’escriure’s? La família ho ignora, jo també, però m’hagués agradat conèixer-la, que fos ella qui m’hagués dit allò tan bonic de «entre nosaltres sempre hi havia un espanyol…».

A la meva àvia materna, en el record

Tal dia com avui, de 1902, naixia a Cuevas del Almazora, Josefa Pérez García. Filla d’Antonio i Isabel, era una dona menuda, grassoneta i de caràcter fort. Feia veure que trepitjava la vida amb pas ferm, només en aparences, perquè era més aviat poruga.

Es recollia els seus llarguíssims cabells grisos en un monyet baix i sempre vestia de dol, portava al damunt la suma de moltes penes: la pèrdua d’algun fill, la fam, la guerra, la mort del seu germà petit a la batalla de l’Ebre i, uns mesos més tard, la tràgica desaparició del seu pare.

Sabia llegir i escriure i adorava sentenciar una conversa amb un refrany. Supersticiosa fins al moll de l’os, evitava de totes, totes, provocar la malastrugança. Bevia llet d’ametlles per esmorzar i, quan li demanaves amb la veu del cel, et cuinava unes migas i dins del plat hi veies ballar els àngels.

Quan els pares em deixaven a Palafrugell, per fer allò tan bonic anomenat «fer companyia als avis», en tot moment m’arraulia a la seva falda perquè m’amanyagués amb paraules boniques mentre m’explicava històries d’altres terres. Ara bé, no us penseu pas que tot eren flors i violes, perquè quan s’enfadava, t’amenaçava amb un «mira que me saco el alpargate» i fugies espantada, tot tement mals majors. Dormíem juntes en un llit altíssim, sota un cobrellit sedós de color granat que em tenia robat el cor i, abans de tancar el llum, em xiuxiuejava uns mots a cau d’orella, que tot i saber que no eren certs, adorava:

—De tots els néts, a qui més estimo és a tu! —assegurava amb els ulls clucs—.

Mentia, perquè per a tots i cadascun tenia una debilitat, però que bonic era saber que, tot just en despuntar de la vida, ja eres important per algú, no trobeu?

Als grans mals, encanteris

Conta la llegenda que prop de la font de la Moixina i enmig d’una frondosa roureda, hi havia un casalot tan i tan antic com ho era la pedra col·locada al seu llindar. Qui sabia de lletres hi llegia que fou edificat en lo any 944 de Nostre Senyor i passava de llarg, però qui n’era ignorant hi veia dues cadires i confiat s’asseia a l’entrada una estoneta a reposar. Poc sospitava que havia begut oli, perquè allà dins hi vivia la Maralda, una bruixa vellarda i rondinaire, que d’entabanar als passants en sabia un munt i com que gairebé tots venien assedegats, els oferia un beuratge amb regust a menta, que els deixava mig atarantats i mentre ells perdien el món de vista, ella aprofitava per furgar dins els seus faldons, a veure si trobava la bossa dels calerons.

Acabà fent-se un malnom i jamai ningú no s’apropà a demanar-li consell ni qualque guariment. Passaren els anys ―alguns diuen que fins i tot segles―, i la darrera a remenar la perola dels embruixos fou la Maraldina, descendent directa d’aquella primera, una noieta que pobrissona n’heretà la mala fama i això que era dolça i bona i cap mal volia per ningú. A còpia d’anys de solitud, s’aciençà en remeis i en mil i un encanteris i sabia com guarir el mal d’amors, treure’t un ull de poll o qualsevol de les malures. El seu receptari ―anotat en els gegantins fulls de pergamí dels llibres que reposaven avorrits en un munt de prestatges―, feia goig de veure i en ell s’hi trobaven cal·ligrafiades tot de receptes mil·lenàries: ungüents, pegats, pocions, xarops, melasses, elixirs, tisanes… Unes potingues per alleugerir qui tenia un mal o qui vagarejava amb l’ànima en pena.

Davant del casalot hi creixia ufanós un jardí d’herbes remeieres, que riu-te’n dels de la contrada! Boixerola, morritort bord, cua de cavall, freixurera, tarongina, orella de llebre, xenixell, berruguera, barballó, sajolida… i un sotabosc molsós, jaç de bolets —pentinelles, mataparents, apagallums, fredolics, llenegues, moixernons…—, i de bestioles: serps, ratolins, guineus, sargantanes… A l’eixida un immens gabial amb caderneres, perdius, puputs, picots negres, enganyapastors i mallerengues i dins de la vivenda un rebost farcit de pots de vidre amb pólvores i substàncies que es remuntaven a l’any de la picor, aquell en què una de les seves ancestres preparà una untura per guarir les morenes dels qui lluitaven contra els sarraïns que, segons diuen els entesos, era com posar oli en un llum.

I mentre la Maraldina passava les hores aprenent l’art dels encantaments, uns bancals més avall, la Càndida, una dona menuda i entrada en carns, es lamentava a la seva bona amiga, la Maria, mentre eren totes dues feinejant al tros, de dos dels seus grans mals. El primer, i més greu, el d’en Joan, el seu home, a qui sovint li agafaven unes calentors que ella s’havia d’amagar perquè si l’empaitava de l’embat la deixava ben baldada i l’altre, el seu noi, en Joanet qui, després d’unes febres peregrines, es quedà tan ensopit i sense esma que es passava tot lo dia ajagut i res ni ningú no el bellugava. Ho havia provat tot i cap cosa no els havia fet efecte.

―Per què no us arribeu fins a ca la Maraldina? ―li proposà la Maria.

―Amb què em sortiu vós ara! ―reblà la Càndida tota sorpresa.

―Sí dona, aneu-hi, que segur que us trobarà remei! —insistí, mig avergonyida.

I, sense rumiar-s’ho massa, un rogenc capvespre enfilà caminoi amunt per anar a trobar-la. En ser sota el llindar, on llegí els números i no pas les coses, se senyà i remugà un breu Parenostre perquè Déu la perdonés amb l’atreviment. La jove no se’n sabia avenir que tingués visita i just en el moment en què anava a obrir la boca per agrair-li, la Càndida li engaltà:

―No em serviu cap beuratge ni em deixeu sense cap dobler, que em cal ajuda i no sé a qui acórrer!

Les dues dones parlaren obertament i la sortillera li digué que per preparar-li qualque cosa li calia veure, ni que fos de lluny, els dos homenots. L’endemà mateix, s’arribà fins a la masia amb un cistell ple d’herbes i va fer veure que n’hi venia a oferir. Amb una ullada en tingué prou per saber al gran què li calia ―això s’imaginà!―, i en veure a en Joanet, diuen que li vingueren uns tremolors, senyal que aquell tros d’home era qui li convenia.

Ambdues acordaren, en un xiuxiueig, que quan la lluna fes el ple tindria les dues apòzemes llestes i quan va ser de nou al casalot, decidí que també en faria una per a la mestressa, que la pobra alguna cosa havia de menester.

I dit i fet! Per al gran preparà un beuratge a base d’una unça i mitja d’escarxofera borda, un bri de matapolls, un polsim d’herba santa, aigua de pluja, rovell d’ou i del borrissol de niu de tórtores, asseguren que se n’oblidà. —Ai las!—. Un cop bullit, el deixà a sol i a serena dues nits que la lluna era en quart creixent i un cop reposat, abocà el líquid xaropós dins d’una ampolleta verda perquè no es confongués amb la transparent, que conservava la infusió que feu per al jove a base de pólvores d’herba bellugadissa, raspadures de banya de cabra, crestes de gall i un polsim ―aquí se li’n va anar la mà!― d’herba dels humors picants per fer-lo trempar. I per a la Càndida li reservà, en un bol de terrissa, un bàlsam fet amb llet de burra, calèndula, ametlles i mel, per si la mixtura del seu marit trigava a fer efecte i li calia untar-se les parts després de les sotragades.

I, en acabat, la nit que la lluna feia el seu ple, la Maraldina posà en pràctica per primer cop un breu encanteri i, sense deixar de mirar-la, li implorà que il·luminés els seus astres, perquè feia temps que vagaven perduts i els calia trobar el camí per arrenglerar-se, més que res per allò de l’ordre.

I la història acabà bé, si més no pels joves, perquè en Joanet al cap de poc recuperà l’esma i, per ventura, el senderi i després d’un dolç festeig s’uniren en matrimoni, però sembla ser que el preparat pel gran no anà massa alhora i quan un fredorós matí, vora la llar de foc, la Càndida es va plànyer que tal vegada la jove no s’hi havia esmerçat massa i tota la benastrugança se l’havia endut ella, la Maraldina li respongué:   

―Ai, miri, agafi-s’ho bé i gaudeixi, que qui fa el que pot no està obligat a més!

I amb l’estirabot asseguren, que de l’afer no se’n parlà mai més de la vida.

✒📖 Aquest conte va quedar finalista en el Premi de Narrativa Curta Colada de Lletres 2019.

Engrunes de felicitat

Les tardes d’agost, adoro anar a la platja. Malgrat que no hi cap ni una agulla, sempre trobo un forat, prop dels patins, on plantar el para-sol i la tovallola.

Avui hi he arribat cap a les sis. Bufava un ventet agradabilíssim i el cel era d’un blau perfecte. Dins la mar s’hi dibuixaven tot d’ondulacions que semblaven talment capitells jònics.

De cop m’he adonat que hi havia un nen petit vora meu —d’uns tres anyets—, amb la pell emmorenida i uns ulls negres, rodons, preciosos. Ballava amb el so que feien les veles empeses pel vent, mentre menjava un trosset de brownie de xocolata. No me n’he pogut estar i li he dit «bonjour». M’ha somrigut. Tot seguit, li he demanat com es deia. «Zimong». El seu parlar papissot, enamorava. Reia. Es movia. Tot en ell era felicitat. Queixalava el dolç a bocinets. Els seus ulls espurnejaven. «Mmm… quina olor més bona de xocolata», li he dit mentre ens miràvem. I pres per un rampell, s’ha girat, ha partit el pastisset en dos —tot comprovant que ambdós fossin iguals— i me n’ha ofert un. «Nooo, merciii!», he exclamat sorpresa, «C’est pour toi!» i li he tornat. Ell, l’ha agafat, sense parar de riure.

Damunt del meu palmell m’hi ha quedat una engruneta i li he dit que aquesta sí que me la menjava. I, en un instant, la boca se m’ha omplert d’allò tan bonic que es diu «felicitat».

Una troballa fabulosa

Tot sovint vaig a caminar a Palamós amb la meva cosina Montse. L’altre dia, quan vam acabar de fer la ruta, em va demanar que l’acompanyés al cotxe. “Tinc una cosa per a tu”. I quina cosa, mare meva! El llibre d’aritmètica que feien servir els meus avis materns, Ginés i Maria Josefa, a escola. Data de 1910.
Un cop vaig ser a casa me’l vaig mirar amb deteniment. D’entrada hi trobem escrits els seus noms així com els dels seus germans, Damian i Catalina; una estampa de la Mare de Déu de Lourdes -qui sap si li demanaven un miracle quan s’examinaven-; sumes i divisions a la contraportada i dos retalls de paper, amb un títol “La mosca y el gato”. Escrit amb una cal·ligrafia impecable, sembla que també hi havia dibuixets.

Gràcies al meu amic colivenc, Marcos Pardines, he sabut que es tracta d’una faula recollida en el llibre, “Veladas de invierno” de Manuel del Palacio i publicat el desembre de 1931.

I tant que ho és, perquè en el dibuix s’hi veu el platet de natilles i a tocar, el pit ufanós d’un gat. Llegiu la faula, us agradarà, hi descobrireu un ensenyament, de rabiosa actualitat. Ja ho diuen, que tot torna en aquesta vida, sobretot si les coses es fan malament… res no canvia!

Sobre una rica fuente de natillas
orgullosa una mosca revolaba,
y al verlas tan hermosas y amarillas,
más de una vez pasando las rozaba.

Un gato, de sus amos muy querido,
vio del insecto vil el sucio empeño,
y aunque harto ya del dulce consabido,
del insecto librar quiso a su dueño.

Acostóse a este fin cerca del plato,
y, fingiendo el tunante que dormía,
con el ojo avizor, como de gato,
el vuelo de la mosca perseguía.

A la venganza y al temor ajeno,
detúvose el insecto de repente;
y el gato entonces, de soberbia lleno,
alzó la pata y la metió en la fuente.

La moral de esta fábula sencilla,
es que no fué la mosca, sino el gato,
quien al dueño privó de la natilla,
si no por criminal por insensato

Y de este ejemplo que parece broma,
todo buen español saca este axioma:
—Poder que sólo de imponerse trata,
aun queriendo hacer bien mete la pata.


Tres i no res

Durant el confinament, a diari, l’escrivia, uns mots que salpebraven el seu esplín. Solia acompanyar-los d’una imatge. És pèrit agrònom i sempre era al mig del camp o d’un bosc. Ella en deia «finestres a l’exterior». Li agradava. Per Sant Jordi li envià una rosa del color del talc; una tarda, un núvol d’estornells i un capvespre, una posta de sol rogenca, com el seu desig.

«Quan tornem a ser lliures anirem a dinar», proposava. «Un picnic sota aquells immensos pollancres!» li suplicava. Mai no arribà el dia, perquè quan van recuperar la llibertat, ell havia perdut l’interès.

Ella, no es va donar per vençuda i, a còpia d’insistir, finalment ens van trobar, una xafogosa tarda de juliol, en un banc prop d’una església. Enraonaren, amicalment. «Té, això és per a tu, per l’estima virtual durant la pandèmia». Un llibre, Memento agricole, Larousse, 1923. «Era del meu avi. Llegeix-te’l i ja em diràs què t’ha semblat». Ell no s’ho esperava. Emmudí. De cop, mirà el rellotge. Se n’havia d’anar, sopava amb el seu fill. Dos petons a cada galta, gràcies i fins aviat!

~¤~

A veure, anem per pams! Això del fill no us ho cregueu pas, perquè sopà amb una que duia un perfum, que feia caure d’esquenes i jo vaig anar a parar a la guantera del cotxe. No sé el temps que porto entaforat aquí dins. Estic molt decebut. Condueix com un boig i a cada revolt perdo una lletra. Xst, que ve! Va, on em dus, avui? Gas a fondo, gas! Ep, que frena. Què passa? «Bon dia, sap que vostè anava a 120 quan aquí només es pot córrer a 40?». Viscaaa! «Documentació!». Ric-rac. Oh! Quin solet! Així m’agrada, que em deixis damunt del seient. Quina escalforeta, nano, ara faria un son. Recoi, quins renecs! T’ha empipat la multa, eh? Massa poc! Uix, ja pares? On som? Bub-bub! No se t’acudeixi obrir la porta, que a mi els… No, si et plau, no! Fuig! No m’ensumis. Ecs, quin fàstic, bavallós! Grrr… Em fas mal. Ai! Rac-rac! No em roseguis! No, sisplau, nooo…

~¤~

Plutooo, què has fet? Ostres, que encara no me l’havia llegit! Va, surt d’aquí! Fora! I no em miris amb aquests ulls! Vés-te’n, que t’acabes de carregar una relíquia. I ara què en faig, jo, d’aquesta xixina, eh? Collons, quin matí, per emmarcar! Ei, mare! Com estàs? Feia dies que no… Muac-muac. Va no et queixis, que ets forta com un roure! Quin fred, no? Entrem? Tris-tras. Que què és això que duc a les mans? Res, mare, un pastac! Tens el foc encès?

Qui compta, s’erra!

M’acaba de trucar una amiga i ens hem fet un fart de riure, que em sembla que feia temps que no em divertia tant. Espero que no li sàpiga greu que us ho expliqui, però creieu-me si us dic que la història val la pena.

Es veu que ara fa uns anys va anar al casament d’una seva cosina. Quan va rebre la invitació i va veure que la festa durava dos dies —i les seves dues corresponents nits—, va dir: «A München falta gent!».

Aterrava a l’aeroport de la bella capital bavaresa quan passaven cinc minuts de les dues de la tarda del dijous 13 de febrer de 2014. El comandant els anuncià que feia un fred que pelava —sis graus sota zero—, i els desitjà una bona estada. Recollí l’equipatge i quan la porta de sortida dels passatgers s’obrí de bat a bat, se’ls trobà al davant. Elles dues s’abraçaren, efusivament. Feia una eternitat que no es veien! Quan es deixaren anar, la núvia li digué, emocionada: «Maria, et presento a en Kurt!». Després d’una forta encaixada de mans —on li desmuntà tots els dits—, es van fer dos petons, un a cada galta. Ella, que això de les olors ho té sagrat, de seguida notà que feia un xic de pudor de suor. «Deu ser pels nervis», l’excusà, «hi ha gent que li passa».

Un cop dins del cotxe, la Maria cregué que encara no havia baixat de l’avió de tan gran i modern que era. Quina meravella! Mentre la cosina parlava pels descosits, ella, dissimuladament, repassà el nuvi, el matemàtic que donava classes a la universitat. Era alt, fort, cara rodó, duia els cabells esvalotats i unes ulleres de pasta negra, rodones, que feien pensar en un Harry Potter adult. Damunt del seu jersei blau marí hi reposaven quatre volves de neu, les mateixes que queien defora per donar-li la benvinguda. De tant en tant, ell tallava la conversa —amb una veu atenorada— per fer esment a algun edifici important. Després del nom i de l’any de construcció, sempre hi afegia ressenyes numèriques: trenta metres d’alçada, cinc pisos, vint-i-vuit finestres, sis capes de pintura, cinquanta treballadors, tres-centes bombetes… Tot d’una, la meva amiga pensà que aquell home, no li acabava de fer el pes.

Un cop van arribar al piset, un dúplex en una de les avingudes més luxoses de la ciutat, li ensenyaren la seva habitació. Impecable. Mentre desfeia la maleta i desava la roba dins l’armari, elles es posaren al dia. Es veu que en Kurt era un home encantador, educat, responsable, que si naps que si cols. Tot eren floretes. Després li tocà el torn als vestits, a la cerimònia, a les recepcions… «Em caso un divendres i per Sant Valentí. No puc demanar més!» cridava la núvia, pletòrica. Toc- toc, era ell. Les avisava que en dues hores, quaranta-quatre minuts i disset segons els convidats arribarien a la festa. Els d’avui eren els que no venien al casori, companys d’escola i d’universitat del nuvi. Ostres, i pensar que el més calent era a l’aigüera! Ja les tens totes dues cap a la cuina a preparar els canapès, les amanides verdes i d’arròs, el pa amb tomàquet, les safates de formatges i d’embotits, les torradetes, les confitures… Ell ni brot, només feia la guitza.

Quan ho tingueren tot enllestit —i la taula parada—, la meva amiga els demanà si es podia dutxar. Es volia canviar de roba i arreglar-se un xic, no massa, perquè el sopar era a peu dret, informal. «I tant, tu mateixa, com si fossis a casa teva!». Passà per la seva habitació, agafà el necesser, un jersei rosa de mànigues amples, uns texans, unes calcetes —els sostenidors no se’ls canviaria pas—, i un parell de mitjons. Es dirigí cap al bany. Encengué la llum i quedà garratibada. Era fabulós, com el d’un hotel de luxe. Un cop païda la sorpresa, es desmaquillà davant d’un mirall immens i com que en un raconet n’hi havia un d’augment, aprofità per fer-se un repàs exhaustiu amb les pinces. Tot seguit, es dirigí vers la dutxa. Obrí la porta de vidre i al·lucinà: semblava una nau espaial. Enfront hi trobà un quadre gris metal·litzat amb tot de botonets. «On/Off» aquests els entengué. Sobre seu, tres tipus de ruixades, «la potència», pensà i un núvol, «deu ser el vapor de la sauna». Després, deduí que parlaven de la temperatura el sol i un floc de neu. Per acabar quatre rodonetes de colorins. «Què t’hi jugues que s’il·lumina?» reia, entremaliada.

Es despullà i entrà dins. L’encengué des d’un raconet. Sort, perquè del capdamunt caigué una pluja glacial. Remenà els botonets i de seguida tingué l’aigua calentona, sense que cremés, forta com un ruixat i de tonalitats blau cel. S’ensabonà i mentre s’esbandia tot es tornà de color rosa. Tot seguit de groc i en acabat de verd, mentre un regiment de núvols sortia decidit pels laterals. Quan veié l’off fer pampallugues, li semblà que tornava de la Lluna.  

S’assecà, es vestí, es maquillà un xic i abans de marxar ho deixà tot net com una patena. Obrí la porta i —patapam!—, se’l trobà al davant, blanc ensafranat, com un espectre. El pobre espantava la por.

¡Has estado mucho tiempo ducháaandote! —la a la feu tan llarga com un dia sense pa—.

La meva amiga no sabia on posar-se. Es disculpà, avergonyida, perquè pensà que tal vegada només en tenien un i algú necessitava anar-hi.

Nueve minutosss, quinse segundossssi cada hora paaasan por las tuberíasss no sé cuantos litros —perquè ja no recordava la xifra exacta mentre m’ho explicava— esto quiere desssir que has gassstado …

Ella, en tot moment, li suplicava que la perdonés.

Si en Alemania somosss casi ochenta y tres millonesss de habitantesss y lo multiplicamosss por … son tantos litrosss —les xifres les llegia a la pantalla de la tauleta electrònica que subjectava amb la mà esquerra—.

Aquí ja li començà a pujar la mosca al nas.

En sinco añosss acabaríamosss el agua de los ossseanosss, de los maaaresss….

Home, això sí que no, culpar-la de la desertització per una dutxeta extra sensorial, això sí que no li tolerà i després d’agafar aire li demanà, tan normal:

—¿Que no te duchas, tuuu? —tot fent èmfasi a la u.

Sí, durante tresss minutosss cada mañaaana —contestà, cofoi—.

—Ara ho entenc!

—¿Qué és lo que entencsss? —li preguntà foteta, tot imitant-la.

—¡Que a partir del cuarto te canta el sobaco!

Was ist ein «sobaco»? —li demanà ell amb els ulls oberts com plats.

I ella s’ajupí un segon, per desar tots els seus estris a terra i, en acabat, s’incorporà, aixecà el braç esquerre i amb la mà dreta es dibuixà un cercle imaginari damunt de la seva aixella.

Sembla ser que s’aguantaren la mirada vuit segons —ella els comptà!—, fins que ell, encès com un dels pebrots que feia una estona ella havia escalivat dins del forn, girà cua i marxà empipadíssim. No li dirigí mai més la paraula, ni quan l’acompanyà de nou a l’aeroport el diumenge al matí. La seva cosina se’n feia creus de que no s’haguessin caigut bé. Si, el seu home, era un encant!

Amb tanta delicadesa

A les acaballes de la seva vida, l’àvia Clara em confessà un secret: un amor de jovenesa, més platònic que real. Tenien la mateixa edat, tots dos havien nascut quan el segle XIX estava a punt de comptar fins a cent. Ell, un fredorós vuit de març, a la bonica vila de Palafrugell i ella, a pagès, el rogenc capvespre del quinze de setembre, en un mas de la Vall d’Aro. El veié per primer cop a la casa dels senyors Viñas de Sant Feliu de Guíxols. Ella li obrí la porta, aquell assolellat migdia de juny, quan ell hi vingué de visita. Ell era l’escriptor Josep Pla i ella, la minyona de la casa.

Aquell home, gairebé tan alt com ella, d’aparença freda, cap rodó, cara plana, nas aixafat i pòmuls amples i sortits, li causà, en tenir-lo al davant, una gran impressió. El trobà bell, tremendament atractiu i, pel que em va dir, tot ell desprenia una força tan i tan gran, que l’àvia no trobava les paraules justes per descriure-ho, ho feia amb les mans, enlairant-les amunt i portant-les de nou vers el seu pit. Ara, si la tingués a tocar, li diria que d’això se’n diu «tenir un fort magnetisme».

Em parlà dels seus ulls, petits i vius, esplèndids; i de la seva mirada clara i bondadosa, commovedora. Com també d’aquella piga negra, estèticament tan ben posada sota el pòmul esquerre, comparable a una engruneta de pa, aquella que queda mig abandonada sobre les tovalles després de cada àpat. Sempre te l’acabes portant a la boca i la mossegues a poc a poquet, vols fer-la durar, vols assaborir-la, com els desitjos quan s’acompleixen. Vaig quedar estorada en comprovar que el record que tenia d’aquell home era ben viu, malgrat el pas del temps, i que l’àvia em parlés d’ell amb tanta delicadesa. Fins aleshores, només ho havia fet de l’avi.

Em va explicar, amb tot detall, que anava tan ben afaitat i que la pell, lleugerament emmorenida pel sol, li havia agafat un tonalitat del color de la mel de romaní i que els cabells, d’un castany d’ametlles torrades, els duia ben pentinats cap enrere i amb una ratlla perfectíssima al costat esquerre. Tot i la pulcritud, recordava que no feia pas olor de colònia, com d’altres convidats que freqüentaven la casa, ans al contrari, però tot ell desprenia una aroma dolça i tendra, com el pa blanc acabat d’enfornar.

Sembla ser que la saludà amb un bon dia tingui, senyoreta, acompanyat d’un somriure franc, que va fer que la boca grossa i els llavis molsuts s’estiressin com un acordió. Ella a penes li pogué donar la benvinguda, del nus que se li havia entaforat a la gola. Em va assegurar que hi havia música en aquella veu, un so rogallós, un aire d’hores petites i un deix de poc descans.

Li agafà el barret, tremolosa, i, en aquell instant que ella abaixà els ulls, li sorprengué de veure aquelles mans tan ben fetes, primes i fortes, de dits llargs, palmell molsut i ungles ben arreglades, tan diferents a les dels homes de casa, grosses, deformades, aspres i solcades de clivells com la terra que treballaven a diari. Em confessà, amb les galtes enrogides, com l’inquietà tenir-lo al darrera durant el temps en que el conduïa vers l’estança on el senyor Marià l’esperava, fins al punt que, un cop sortí de la cambra i es dirigí novament a l’entrada per desar el tou barret al penja-robes, s’hagué d’eixugar la suor del front amb el mocador que duia a la butxaca del davantal. Un cop a la cuina, agraí la bullidera d’olles i cassoles, perquè la distragueren, però de nou el neguit tornà a apoderar-se d’ella en sentir dir a la mestressa, la senyora Angelita, que anés a servir-los l’aperitiu, aquell que una estona abans ella mateixa havia preparat i que reposava en una safata d’argent sobre la taula de la cuina: un vermut i unes olives verdes, grosses i lluentes, que demanaven a crits que les queixalessin.

Ella, servicial, es dirigí de nou al saló. Els trobà instal·lats vora la finestra i asseguts, un enfront de l’altre, en dos confortables sillonets de balca. La conversa semblava amena i la seva presència no els destorbà pas. Quan deixà la safata damunt de la tauleta, el senyor li demanà de servir-los i així fou com el sentí confessar-se, sense embuts i amb un to solemne, si m’hagués de definir en quatre paraules, amic Marià, us diria amb franquesa, que tinc el cap gros, l’estómac petit, la boca vulgar i el cor divers. Amb la pensada, tots dos rigueren sorollosament i ella sortí de la cambra amb uns tremolors, que res ni ningú els aturaven. Quina manera més bonica d’expressar-se, ella no ho hagués sabut dir millor, malgrat discrepar en gairebé tot, perquè allò del cap gros, no era pas cert, si el tenia perfecte i pel que semblava molt ben moblat. I la boca, a què es referia en considerar-la vulgar, si sempre havia sentit dir que vulgars només ho eren les barjaules, els camàlics i els borratxos. I això de l’estómac petit, s’ho devia inventar, ja que la mestressa el dia abans li havia assegurat que qui venia l’endemà era home de forquilla generosa. Però que digués que era de cor divers, això la desconcertà. Què significaven aquelles paraules, que era un picaflor, que li agradava d’anar ara amb una i ara amb l’altra i al capdavall amb totes? En acabat, la vergonya li esvaí tots els mals pensaments.

A l’hora de dinar, mentre els servia la vedella amb pèsols, descobrí més coses d’ell perquè els digué: sóc un inconformista. I sort que tot seguit s’explicà, perquè la meva àvia poc podia imaginar-se que el que li agradava de debò és que no el manessin gaire i així poder fer les coses a la seva manera. Quan els portà les postres, un tortell de massapà de la confiteria de Can Canals —amb una oloreta que feia caure d’esquenes— i un xic de moscatell, reconeixia, sense pudor, que era home de llàgrima fàcil, i ella s’emocionà, ergo mai a la vida havia sentit dir en boca d’un home una cosa tan bella.

Per fortuna, encara el veié uns quants cops més. Es presentava sempre elegantíssim i amb aquell somriure permanent als llavis. I si era estiu, només li prenia el barret i a l’hivern afegí també aquell abric negre de panyo, que en doblegar-lo ja notà la suavitat del seu tacte i en recolzar-se’l sobre el seu braç esquerre una agradable escalforeta i un pes considerable, tant com el llast del seu secret.

Solien convidar-lo a dinar els dijous, que es menjava un bon arròs a la cassola, i algun festiu quan la mestressa decidia fer una suculenta sarsuela. També l’invitaven a sopar si s’organitzava una vetllada i, com que el senyor Marià acabava sempre interpretant una peça del venerat Chopin —en aquella casa es tocava nit i dia—, ell quedava meravellat davant les notes d’aquell piano. Més d’un cop havia vist, en mirar-lo de reüll, com se li humitejaven els ulls, quanta tendresa!

I així fou com en una sobretaula el va sentir dir, em consideren un home fugisser i a voltes, superficial. Quines coses! I un vespre, assegut al costat de l’impressor Octavi Viader i amb una copeta d’Estomacal Bonet a les mans, li afirmà amb vehemència m’apassionen tant les persones mortes com les vives! I l’àvia, aquell raonament li feia venir esgarrifances només de pensar-hi. I en una tertúlia, quan entrà a servir-los el cafè, un dels convidats li preguntà seriot «si no era pas un home insegur». I ell, amb aquella veu enrogallada i tot rient per sota el nas, li deixà anar, com aquell qui no vol la cosa, diria que sóc més aviat enigmàtic. «I desitjable!», pensà ella.

—Àvia, com és que us vau casar amb l’avi si us agradava l’escriptor? —vaig preguntar-li encuriosida en acabar el seu relat.

I ella, s’aixecà d’una revolada, i em digué que tenia l’olla al foc. Cada vegada que li treia el tema, es tancava en banda, fins que una tarda, després de recollir un escarabat mort al llindar de la porta, m’etzibà: «Per fàstic, el que em va fer el senyor Pla aquell migdia!». «Que li va fer fàstic?». No m’ho podia creure, si n’estava tant!

Ella tornava de mercat, amb el cistell ple de vianda. A mig matí, la senyora Angelita li havia manat que a les dotze anés a recollir els encàrrecs. Acceptà de mal grat perquè, si no els hi tenien a punt, ja no el rebria a la porta. Un cop estigués dins, li seria difícil saludar-lo. S’afanyà, no estigué per orgues amb les pageses i, ja a la Rambla, es dirigí amb pas ferm cap a la casa dels senyors. De sobte, el veié, elegant, com sempre. Vestit de llana freda, camisa blanca impecable, corbata, barret… Sortia del carrer de la Rutlla. El cor se li desbocà, s’ofegava. «Que no entri encara, que ens trobem a la porta», suplicava. No li treia els ulls de sobre. «Què fa ara? Verge dels Set Dolors! Però que s’ha begut l’enteniment!» cridava l’àvia ofesa. «Te’n saps avenir que el molt pocavergonya orinà en el primer arbre que trobà!».

I a mi em va donar per riure i ella, pobrissona, encara s’empipà més! «Ja pots riure, ja, que jo després de veure com s’espolsava la pelleringa amb les mans i aquell bassal escumós a terra, mai més, em sents, mai més no me’l vaig mirar amb bons ulls!».

La sal de la vida

La consellera Salma assegura que no escollí pas el seu ofici per vocació, sinó més aviat empesa per les circumstàncies de la vida. La crisi l’enganxà de ple, quan li quedaven encara no cinc anys per jubilar-se. Aquesta merda de crisi, que s’ho havia endut tot pel davant —com una torrentada violenta que baixa sense aturador—, el present i el futur d’ella, i el de milions de famílies del país.

Fins aleshores sempre havia trobat una sortida, gràcies a la seva manera de ser, oberta i decidida, i què carai, que sabia fer de tot! Ja li deia l’àvia Conxa, des que era petitona, «en aquesta vida tot ho sàpigues fer i res no hagis de menester».

Si l’hagués vista, amb els pas dels anys, com s’havia hagut d’espavilar tota sola. Començà de secretària als despatxos d’aquells magatzems tan importants del Portal de l’Àngel i quan, de la nit al dia, uns altres els van absorbir, també ho feren amb ella i del disgust es va aprimar tant, que durant un temps a penes tenia cul per seure. Es va poder refer un xic en un consorci hipotecari de l’Eixample, on feia una mica de tot, allò que a l’estranger en deien ser un «multitasques». Hi estava bé allà, el senyor Palomares la tractava de meravella, perquè enforcaven amb la pala grossa, però quan es va descobrir el pastís, una estafa descomunal que tenia més a veure amb les piràmides fictícies que no pas amb les egípcies, tornà de nou a passar-les ben magres. Sort que els inspectors d’Hisenda, no van trobar cap signatura seva per enlloc —només als comprovants de correus i als dels missatgers—, sinó hagués anat de pet a la garjola, com ho feren el senyor director i quatre dels seus assessors.

Dos anys sense feina i la mort dels pares pel mig, semblava que mai més no tornaria a veure sortir el sol en el seu paisatge particular. No us ho penseu pas, que la roda, tot i que a voltes xerrica, mai no s’atura!

Seguidament, treballà uns anys de dependenta en una parada de fruita de la Boqueria; es casà amb un eixerit viatjant que freqüentava cada dissabte el mercat i quan un vespre, en tancar la persiana del petit negoci, s’hi va enganxar la mà i la dugueren, corrents i de pressa, al Clínic per cosir-li el tall, s’acabaren les consideracions: tastar els fruits més exòtics, un acolorit ram de flors pel seu sant i el paquetet de torrons per festes. L’endemà mateix, l’encarregat es presentà a casa seva, no pas per interessar-se per a la seva salut, sinó amb la carta d’acomiadament.

Passat l’ensurt —més ben dit els tres, perquè com bé llegireu més endavant, el casori va fer la fi d’en Cagaelàstics—, cuidà una senyora gran, la Rosa, qui tothora desvariejava, i quan ja s’havia avesat a seguir-li el ritme, la pobra morí d’un atac de cor fulminant. Vengué assegurances porta a porta, enciclopèdies i cassoles i, més d’un cop temé per la seva integritat i, al final, també provà sort venent entrades en un cinema que malauradament, al cap d’un temps, acabà enderrocat i convertit en un trist solar, propietat d’un banc el nom del qual, avui en dia, cap dels seus clients no recordava.

Als cinquanta-nou anys ja no la volia ningú, com aquell qui diu ni els funcionaris del SOC, perquè cada vegada que la veien aparèixer per la porta, no sabien quina resposta donar-li. Quanta impotència!

Una tarda assistí, desanimada, a una d’aquelles reunions que s’organitzaven, de tant en tant, al centre cívic del barri per encoratjar els aturats de llarga durada a trobar feina. Res de bo no n’esperava. Efectivament, tot allò que li plantejaren, no li feu el pes —refer el currículum, com afrontar una entrevista, saber vendre’s…— i quan ja donaven per closa la sessió, la dona que es va seure al seu costat li va proposar si li venia de gust anar a prendre un cafè. Ja us podeu imaginar que parlaren de tot i, del que més, de les misèries de la vida. En un moment de la conversa, emperò, ella li feu una pregunta: «No t’has plantejat mai de treure rendiment a aquesta veu tan dolça que tens?». Mira que li havien dit coses a la vida però, això, no! I continuà amb: «Jo de tu, donaria d’alta una línia de telèfon i repartiria consells, que la gent vaga pel món ben perduda».

Durant el capvespre hi pensà, i també tota la nit, perquè no aclucà els ulls ni amb una llet amb mel ben calentona. Aquella desconeguda, sense voler, havia sembrat una llavor dins seu que desitjava créixer ben amunt, com l’heura quan troba un mur on aferrar-se.   

A trenc d’alba agafà paper i llapis i esborrallà una llista amb totes les coses que hauria de menester. Vés per on, tornava a ser una secretària com als vells temps. Què costa donar-se d’alta d’autònoms, com funcionen aquestes línies de pagament, caldrà que ho anunciï a la premsa, quin nom li donaré, a quin banc obriré un compte, necessitaré un gestor, caldrà que em formi, preparar un llistat amb els telèfons i les adreces més importants i les activitats per recomanar: tallers, exposicions, conferències…

I dit i fet, en un mes ho tingué tot enllestit. S’engiponà un despatx a l’antiga habitació de l’àvia, perquè creia fermament que en els orígens és on hi ha la força i, de tots els de casa, ella era la que li havia dedicat les paraules més boniques, un bàlsam que li serví per superar els embats quan venien mal dades. Encara recordava la bonica conversa que tingueren totes dues, una tarda tot tornant d’escola, assegudes a la taula de la cuina:  

—Ets molt llesta, nina, i te’n sortiràs de tot a la vida —li pronosticà, la Conxa, mentre li acaronava delicadament els cabells.

—Com ho sap vostè, això? —demanà, la petitona, sorpresa.

—Perquè tens un do per les coses, hi poses voluntat i estima, una recepta que no falla mai! —assenyalà, convençuda.

—Què és una recepta, iaia? —insistí, encuriosida.

—La barreja dels millors ingredients per aconseguir l’èxit —argumentà, la més gran.

—Com aquesta llet amb Cola Cao que m’estic prenent per berenar? —li deixà anar la néta sense embuts.

—Ha, ha, ha… Aquesta sí que és bona! —exclamà, la Conxa, amb l’acudit.  

Escollí el dia de la Mercè per obrir el negoci. Dos n’eren els motius. Un regal pel seu sant i, també, perquè si aquella dona li havia dit que la gent anava perduda a diari, més ho faria un festiu. Quins nervis passà aquell matí!

La primera trucada que rebé, cap a quarts de deu, fou la d’un home de mitjana edat de Les Corts, que feia encara no un any que s’havia separat. Ella, l’escoltà amb atenció. L’individu explicava, nerviós, que ho havia perdut tot, i el que més li recava, no veure créixer els seus dos fills. La seva ex se’ls havia endut a Berga, va conèixer un paio per la Patum i d’ençà, res no va ser el mateix. Es queixava dels farts de treballar que es feia, d’anar tothora amunt i avall, i de pagar, segons ell, per bonàs. Un cop hagué abocat el cove, i després d’un breu silenci, la Mercè, magistralment, va fer un gir a la conversa, per endur-se’l al seu terreny.

—Quin dia vau néixer? —li demanà com aquell qui no vol la cosa.

—Per què m’ho pregunta això? —protestà, sorprès.

—Per donar-li els millors consells per posar en pràctica a partir d’ara. Tot el que m’ha explicat pertany al passat —contestà, la Salma, segura i amb el seu to de veu melós.

—El disset de desembre —confessà, vençut.

—Miri, Jaume, veig que té un punt fort, l’ordre. Posi’l a la seva vida —l’advertí, ella.   

—Òndia! —exclamà, astorat.

—Animi’s i surti a divertir-se, faci vida social —seguia, ella, amb els consells—No tingui mai més un no per resposta quan el convidin.  

—Però si jo…

—No treballi tant i cregui’m, no doni tanta importància a les coses materials —continuava resolta.

—Caram! I com ho sap vostè que sempre n’hi he donat? —demanà desconcertat.

—Faci exercici, surti a córrer cada vespre —ni cas, ella ja havia agafat la directa—. I cuidi’s una miqueta.

—Això ho tinc difícil —replicà, l’home, un xic decebut—. Treballo en el comerç exterior i a penes sóc per casa.

—I a vostè que li agrada tan l’art… —embolica que fa fort!— no s’ha planteja d’inscriure’s en un taller de pintura o de ceràmica?   

—Pintar? Però si això jo ja ho volia fer de petit i a casa no m’ho van permetre mai de la vida! —es lamentava tot recordant temps passats.   

—Pensi, Jaume, que el mai més és cosa dels morts i vostè, pel què copso, és molt jove i té tota la vida per endavant.

En penjar, li van agafar uns tremolors, que res ni ningú els aturaven. Ara bé, quan li arribà el missatge de valoració, amb la nota d’un vuit i mig i en comprovar l’estona, trenta-sis minuts, cinquanta-set segons, es calmà de cop. Mercedites, prova superada!

Ai, que en va fer de sort quan va trobar aquell llibre als Encants, Els secrets que amaguen els aniversaris d’un tal Max Graham, un volum de gairebé mil pàgines, en molt bon estat, que li costà encara no deu euros, una mena de guia per conèixer la personalitat de cadascú. Punts forts, punts dèbils i unes pinzellades sobre el tarannà de les persones. Se’l llegí de cap a peus i a cada dia s’hi va fer una petita fitxa, amb un resum, i així quan aconseguís esbrinar la data de naixement de qui telefonava, aniria al gra i semblaria que era tota una experta. Quin gran encert!

La segona trucada, es feu esperar. Fins havent dinat, no sonà de nou el telèfon. Aquesta vegada era l’Amèlia, una iaia de vuitanta anys a qui la seva filla estava a punt de fúmer la casa i, tot s’ha de dir, de tancar-la en un geriàtric. Es veu que necessitava els dinerets per ampliar el capital de la fàbrica. Ella, això, no s’ho creia. Segons tenia entès, el matrimoni collava amb gent de molt nivell i segur que els volien per anar de viatge. Sospitava, per donar la volta al món. Que n’hi va explicar de coses, pobrissona. Tota la vida estalviant, dues propietats, en jubilar-se, la de Barcelona per a la filla i la del Montseny pel seu home i ella. Feia cinc anys que s’havia quedat vídua. Els néts ja no la venien a veure. «Com ha canviat tot, eh! I pensar que fins fa quatre dies, avis, pares, fills i néts feien sempre vida junts a totes les cases». Malgrat la decepció, era feliç envoltada d’aquells avets centenaris, vora la llar de foc i cuidant del seu jardinet, no necessitava res més. Es podia pagar una minyona un cop per setmana i vivia bé, gràcies a la paga que li va quedar del seu difunt marit, al cel sigui. Perruqueria, casal, cinema i alguna què altra excursioneta, més que suficient! Quan van comprar la casa, el primer que van fer va ser adequar-la per quan es fessin grans i ara que en podia gaudir, ara la seva filla la volia tancar a Moià, en una residència d’un conegut seu. «S’imagina, senyoreta Salma, allà on Déu Nostre Senyor va perdre l’espardenya!», plorava desconsoladament. «Jo no tinc ningú que m’ajudi i d’aquí dos dies em temo que em quedaré sense tot això que tant m’estimo!».

La Mercè, aquesta vegada, anà al gra. No hi havia temps per perdre, més que res perquè aviat entraria en vigor la Llei de Protecció de Dades i a partir d’aquell moment, segons quines informacions ja no es podrien aconseguir tan fàcilment.

—Quin dia va néixer la seva filla? —gosà preguntar-li.

—Un trenta d’agost a les quatre de la tarda —contestà, la dona, a l’instant.

—Mala peça al teler —que consti que ho va treure del llibre, no pas perquè ho sabés—. És ferma com una roca.

—Li dono la raó, senyoreta, és dura com una pedra —declarà la mare.

—Miri Amèlia, primer de tot m’ha de prometre que, el que passi a partir d’ara, no ho explicarà a ningú —es llençà decidida.

—Seré com una tomba —jurà, l’àvia, convençuda.

—Em donarà el seu telèfon —determinà.

—El que vostè digui, senyoreta Salma —obeí.

—I confiï amb mi. Ja veurà que… —si res no es torça, pensava— tot anirà bé.

—Té paper i bolígraf per anotar, sis vint-i-quatre… Que em sent? Sí? És que sentia un sorollet estrany. Sis vint-i-quatre disset quinze…

L’endemà al matí, quan faltaven cinc minuts per les nou, la trucà. L’enxampà atrapada en un embús a la ronda del Litoral i, per ser fidels a la veritat, l’empresària treia foc pels queixals.

—Bon dia, senyora Martí.

—Bon dia —respongué, ella, amb desgana, a la trucada amb el número ocult.

—Sóc el seu àngel de la guarda —ja hi som pel tros!

—Com diu? —sorpresa.

—Pensi que aquestes converses només es tenen un cop a la vida —li engaltà, la Salma, coratjosa.

—Deu ser una broma, no? Que potser em truca d’un programa de ràdio? —intrigada.

—Si ho té tot, per què en vol més? —afegí sense embuts.

—Ara sí que no hi entenc res, què vol dir amb tot? —li començava a pujar la mosca al nas.

—Deixi de controlar els qui l’envolten, deixi’ls viure! —seguí amb els retrets.

 —Controlar? No em toqui els nassos que li penjo, eh! —quin perill!

—Vostè està a punt de cometre una injustícia, vostè no admet raons —prosseguí, tot fent cas omís de l’amenaça.   

—Injustícia? —s’oposà, atabalada.

—Faci una excepció, i escolti. No sigui tan autoritària, sigui més flexible, el seu fetge en dirà bé —patapam!

—Fetge, com ho sap vostè que tinc problemes de fetge? —tocada i enfonsada!

—Ja li ho he dit de bon principi, sóc el seu àngel de la guarda —argumentà dolçament.

—Però si d’àngels no… —res més que això gosà dir la pobra.

—Cuidi’s i faci el bé, a vostè i als altres i, de tant en tant, porti els seus dos fills a fer una abraçada a l’àvia —continuà, la consellera, tot burxant-la—. Que són els seus orígens, on començà tot.   

—Però… però qui és vostè? —suplicà, ella.

—Que acabi de passar un bon dia, senyora Martí —donà per finalitzada la conversa.

Quatre dies més tard, l’Amèlia la contactà de nou per dir-li que la seva filla s’ho havia repensat i, de moment, les coses es quedaven tal i com estaven. També li anuncià, emocionada, que diumenge els tenia a tots a dinar, gendre i néts inclosos, i que havia decidit fer canelons, que li sortien boníssims perquè tenia la mà trencada amb la beixamel, però que la seva noia no en menjaria, es veu que s’estimava més mongeta tendra bullida i unes rodelles de rap a la planxa que s’havia posat a dieta. I abans de penjar, li va dir que si alguna vegada anava a Sant Antoni de Vilamajor, que la passés a veure que, per a ella, la porta sempre estaria oberta.

De la iaia del Montseny no va pas tenir cap valoració al final de la trucada, però sí dues satisfaccions: un bon resultat i l’hora i vint-i-tres minuts de conversa. A partir d’aquell moment, així va ser cada dia, perquè el telèfon tothora sonava. Un actor vilanoví a qui li havien proposat de fer de torero en una pel·lícula i ell era el president d’una protectora d’animals. —Quin dilema!—. Una carnissera de les Borges Blanques a qui se li enrampaven els dits i tenia por de fer-se un xabec quan tallava una peça. —Quina por!—. Una infermera de l’Hospital General de Mallorca que es va tornar aprensiva després de tenir bessonada. —Quines coses!—. I un planxista de Castellfollit de la Roca que sospitava que un dels seus clients s’entenia amb la seva dona i, més d’un cop, quan li duia el cotxe a repassar de planxa i pintura li agafaven ganes de manipular-li els frens i que s’estimbés al primer revolt. —No, home, no, que fem el boig!—.

De mica en mica el seu comptador es va anar fent gran, com també les xifres del seu compte corrent. De la nit al dia passaren de les dues —que en feia d’anys que les tenia així de congelades!— a les tres i, en un obrir i tancar d’ulls, a les quatre. Fins i tot, el seu assessor personal del banc la volia veure. «Senyora Mercè, que tindria una estoneta per passar per l’oficina, m’agradaria proposar-li unes cosetes». Ara, era la senyora Mercè i, fins fa poc, una rampoina. Encara recordava la vergonya que va passar quan se li acudí fer un ingrés de tres-cents euros, diners que cobrà uns dies després d’enterrar la senyora Rosa, en agraïment per com de bé es va portar amb ella. I el molt poca-solta va tenir la barra de preguntar-li si estava blanquejant capital. «Miri que si no m’explica d’on els ha tret, em veuré obligat a bloquejar-li el compte!». I, pensar, que la sola cosa que havia emblanquit a la vida eren les camises de popelín del seu pare!

 Ara bé, no us penseu pas, que tot van ser flors i violes, perquè patí més d’un ensurt. La molestaven sovint per si tenia ganes de practicar sexe a distància —quin turment!—. Tingué algun què altre maldecap amb una pitonissa que la trucava tothora per si volia ampliar el seu negoci, que hi veia molt futur —quin suplici!—, i amb un home, que assegurava ser un vident, i l’acusava d’haver-li plagiat el seu anunci. Copiar? Però si ella se’l va inventar un migdia, després de cruspir-se un bistequet amb quatre patatones fregides, i fins aleshores no n’havia vist mai cap a la vida!

El pitjor de tot, emperò, va ser la trucada que li féu la Marta, una dietista menorquina que només plorava. El fet de no trobar consol en res, li va recordar els mals moments que ella passà, anys enrere, amb el Santiago. «No hi ha res més trist a la vida que no ser correspost. Sembles un pidolaire reclamant una almoina la qual no veus caure mai dins el pot», pensava mentre l’altra es confessava obertament. Pobre noia, era sentir-la parlar i veure-s’hi ben reflectida. La metgessa, s’havia enamorat d’una companya de feina, un xic bala perduda i es veu que les hi feia passar magres. Se l’havia de treure del cap, com va fer ella uns anys abans amb el seu home, que sempre val més estar sol que mal acompanyat.

Quan van morir els seus pares, pràcticament amb mig any de diferència, la Mercè, es va sentir molt desemparada. L’animà el fet de trobar feina a la Boqueria. De ben segur que el contacte diari amb els clients, faria que conegués gent nova. I així va ser. Freqüentava la parada un home alt i ben plantat, de cara llarga i bigoti espès, i de conversa agradable. Feia de viatjant per una de les botigues de teixits més importants de la ciutat i el cap de setmana se l’agafava per descansar. Li encantava menjar plàtans i pomes a l’hivern i a l’estiu, cireres. Ella, sempre li triava les millors peces. «Algun cop m’agradaria sortir amb tu», li xiuxiuejà un dissabte al matí mentre ella li tornava el canvi.

Aquella tarda mateix es trobaren per prendre una xocolata amb melindros al Zurich i, de mica en mica, entrà a la seva vida. Després d’un breu festeig, es casaren un assolellat migdia de primavera a l’església de Santa Maria del Mar, davant mossèn Artigas i rere un reduït nombre de convidats. Pel viatge de noces ella volia anar a Florència, i al final s’escaparen quatre dies a Mallorca. Itàlia la deixaren per més endavant. El nuvi s’instal·là a viure a casa d’ella, al piset que heretà dels pares, al Born. Només es veien els caps de setmana, els festius i per vacances. Ambdós s’hi van conformar, fins que, de cop i volta, li va notar un canvi. Ja no volia sortir a passeig, l’evitava i el més greu de tot, ni carícies ni petons. Les baralles no trigaren a treure el nas, s’enganxaven a la mínima ocasió i, cada vegada, les paraules eren més gruixudes. «Ets una dona freda!», li engaltà una matinada mentre eren tots dos al llit. «Freda? Però si fa temps que no em toca!», pensà, ella, mentre galtes avall se li escapaven mil llagrimots.

Com que d’aquella manera no podia estar, va decidir agafar el toro per les banyes. El Santiago era home de costums i no li va ser gaire difícil enxampar-lo. Cada dijous la trucava per dir-li l’hora que arribaria l’endemà. Aquell capvespre li confirmà que era a Sitges, que tenia previst tornar divendres al migdia i, bona nit i tapa’t. Ella, mitja hora més tard, ja era dalt d’un taxi que la deixà, quan encara no havia passat una horeta, a l’entrada de l’Hotel Terramar, el seu cau predilecte. No es mouria d’allà fins treure’n l’aigua clara. Cap a quarts d’onze el veié arribar, agafat de bracet d’una pèl-roja guapíssima a qui devorava golafre a petons. Com que, afortunadament, el seu home no la va veure, va poder evitar, allò que no volia, muntar un espectacle. Tornà amb el mateix taxi cap a casa i, tota la nit, anà amunt i avall, preparant-li les maletes. En fer-se clar, trucà a l’encarregat de la parada i li digué que, si no li feia res, aniria a treballar un xic més tard, perquè havia de solucionar un assumpte. Penjà i l’esperà asseguda a la banqueta del rebedor i quan, a quarts de dotze, sentí que introduïa la clau al pany, respirà fondo, omplí d’aire els pulmons, el seu futur li agrairia. Ell, no comptava pas trobar-la allà, com tampoc descobrir totes les seves pertinences tan ben posades en un pilonet.

—A mitjanit t’he vist amb aquella dona —Aquest va ser el seu bon dia—. Mai no m’has petonejat així. Em sembla que, si dus una doble vida, el millor que pots fer és anar-te’n de casa.   

Ell, no va obrir la boca per res, ni per un «ho sento», ni un «perdona’m», allò que tants cops, ella, havia escoltat a les pel·lícules. Això sí, abans de marxar, tingué la barra de demanar-li la calaixera de caoba de l’àvia Conxa, tot i que no l’hagués coneguda, aquell moblet li tenia el cor robat.

—Saps perfectament que no te la donaré —agafà arrencada—. Sempre t’he dit que és una de les coses que més m’estimo en aquesta vida, però si vols endur-te’n un record seu, em sembla que al traster encara hi ha el cassó d’alumini on s’escalfava la llet. He vist en alguna revista de decoració que ara els fan servir per posar-hi coses i queden la mar de bonics. —Tot això ho va dir amb un filet de veu, net i clar, i sense entrebancar-se.

Quan sentí que es tancava la porta de l’ascensor, va començar a riure i a plorar, una barreja d’emocions, un èxit assegurat, com la llet i el Cola Cao.

I no voldria acabar aquesta història sense explicar-vos quatre cosetes, perquè vull que us adoneu que res no és etern a la vida i el que té de bo tot allò dolent és que quan marxa, ho recordes, però no ho enyores.

Dos anys porta responent trucades, el negoci rutlla. Ganes de jubilar-se, poques. Ja no deu res a ningú, ha pintat el pis, ha canviat les persianes de fusta per unes d’alumini i els mobles més atrotinats, per uns de suecs, moderns i confortables. A la terrassa hi té plantades margarites i assutzenes, flors que segons llegí al llibre són les més adients pels nascuts sota el signe de Taure i damunt del seu despatx hi reposa una pedra de quars rosa, que asseguren els entesos que els calma i, al mateix temps, els inspira. Vesteix discretament i es tenyeix els cabells d’un color mel, com li ha agradat sempre. Va al cinema quan en fan una de romàntica i, al teatre si estrenen un musical. Els diumenges al migdia, de tornada de fer una volteta pel Parc de la Ciutadella, es compra un tortell de massapà, la seva debilitat. De tant en tant, s’agafa uns dies de vacances, per desconnectar: Montserrat, la Mare de Déu del Món, Tavertet, el Delta de l’Ebre, Camprodon… i fa unes setmanes que li ronda pel cap d’inscriure’s i fer una paga i senyal al viatge a Itàlia que organitza el centre cívic del barri per aquesta primavera. Farà bé. Ella no ho sap encara, però al sorteig dels seients de l’autobús li tocarà anar de costat amb en Mateu Sorribes, un professor de matemàtiques jubilat, vidu i sense fills, afable i rialler, amb qui no trigarà a sumar coses boniques cada dia i, alguna matinada, a multiplicar el desig.

I em sembla que només em queda parlar-vos de com va anar això del nom, que fins ara us ho he explicat gairebé tot i aquest tema ha quedat pendent. No hi busqueu res d’exotismes, ni d’actrius de cinema, que la cosa és ben simple, ara ho veureu. La Mercè és molt de posar un toc de sal gruixuda a la carn o als peixos que cuina. Ha provat totes les marques i la que més li agrada és la Maldon. Un migdia, mentre es cruspia un bistec de vedella a la planxa, acompanyat de quatre patates fregides, i feia llistes del que li calia pel seu negoci, els seus ulls es van quedar fixos en el paquetet i seu el cap, va començar a barrinar: salmaldon, donsalmal, maldonsal… i finalment en sortí, «el don de la Salma», tot recordant aquella qualitat que sempre li havia dit l’àvia que tenia.

Com són les coses, eh, d’un cartronet de res, en va néixer un nom que li ensalgà la vida, si més no per fer-li més gustosa.