Ara m’adono que el jove que estava assegut davant meu ha oblidat les bambes sota del seu seient. Quan he pujat dalt del tren, dormia. Hem passat la frontera, també. A Perpinyà el seu pare l’ha despertat. Volia anar al lavabo. L’havia de deixar passar. S’ha llevat, mig endormiscat, i li ha pres el lloc, seient de la finestra. Dos segons i ja pesava figues. A Narbona, els pares li han manat la pressa. Se’ls escapava el tren, duiem retard. I res, que ara m’adono de la magnitud de la tragèdia. Deu haver baixat a l’andana amb mitjons. Espero que no ho fes descalç!
Una de dos: o la son li ha fet perdre la realitat o, com deia l’avi, a aquest jove li faltava un bull com les guixes!
Els bramuls de la mar avalotada em retenen una llarga estona a l’espigó. S’albiren mals vents en un horitzó no gaire llunyà. El món revolt, tremola. El món revolt, plora llàgrimes de fel. Els meus pensaments bateguen inquiets, hi ha massa incertesa. I als quatre vents els imploro un prec: avinençar-se, la fita!
De postres he demanat un crumble de poma amb llet condensada. Quants records quan l’he tinguda a la boca! Mira que n’és de bona! Em faria mal, ho confesso! De petita ja me’n feia!
Quan ja gairebé estava, mitja dotzena de pardals feien vols de reconeixement al meu voltant, com aquell qui no vol la cosa. I, tot d’una, els he apropat el plat.
Quin festí! S’acostaven amb cautela i, un rere l’altre, a pispar bocinets de galeta o poma. Com més grans, millor!
Els he esperat pacient amb la càmera i aquesta n’és la prova. Tots hem fet postres!
La nit ha estat llarga. Ara m’acabo de despertar. El cap em fa mal i el cos i l’ànima. Enèssima festassa al costat de casa. Música estrident, cops, cridòria… I no hi ha res a fer. Saben que molesten i avall que fa baixada!
El propietari, qui té línia directa amb ells, no els dóna un toc d’atenció. Els ho podría dir. Res. Ahir, cansat de tants àudios, em recomenava que em llegís les responsabilitats dels propietaris d’un pis llogat. Zero empatia.
La immobiliària tampoc no en vol saber res. Ells no van proposar els clients, ho va fer el propietari. Farts de veure’m, sentència ferma: “Jo no els hagués llogat mai res a aquesta gent”.
La policia ve. Els diuen que parin la música, ho fan i un temps després hi tornen. Nul respecte a l’autoritat.
I jo al costat, patint el que no està escrit. Impotència absoluta.
La festa d’ahir -com totes les que convoquen- va començar a quarts de sis de la tarda. La música -bé, millor dir els bombos i les maraques i la veu de nas d’un curt de gambals que dóna lliçons misògines a la horda de parroquians idiotes- no es podia suportar. I a les vuit, i a les nou, i a les deu, i a les onze… encara anava. Em devia adormir a mitjanit. I m’han despertat. Les criatures jugaven al carrer com si fós de dia. Cops de porta, crits i xiscles. He tornat a agafar el son i m’han tornat a despertar.
A les cinc, la matinada s’ha amarat de tristesa.
He dormit fins a les onze. Matí perdut de diumenge, angoixa al pit. El cap m’explota i els ulls em ploren.
La meva amiga Judith em diu que a les coses se les hi ha de donar llum. Jo només sé fer-ho amb les paraules, avui tenyides de dol.
Recordo quan escrivia la carta als Reis, sempre m’oblidava d’alguna cosa. Casualitats de la vida, era la primera que em trobava quan obria els paquets. Però si jo no ho havia demanat!
Recordo com, de matinada, els sentia pujar per l’escala -barrim-barram!- i la por que em feia, a primera hora del matí, obrir la porta del menjador. I si me’ls trobava encara dins?
Recordo haver-los deixat menjar i beure i la felicitat de saber que s’havien cruspit alguna coseta.
Recordo quan els anavem a esperar a Barcelona, a casa de la padrina Isabel. I el Portal de l’Àngel i la màgia de les Galerias Preciados. Una vegada, jo era un napbuf, ens trobavem davant de l’establiment, esperant-los. “Ja vénen, ja vénen”, cridaven els grans. El rei Melcior, alt i fort, cara-rodó amb aquella barba blanca espessa i aquella corona de lluentons, es va parar davant meu i em va agafar de la mà i vaig caminar al seu costat fins la porta del magatzem. Em deia coses boniques, mentre saludava la multitud. Els meus peuets van trepitjar una catifa vermella espurnejada de caramels. I vaig ser feliç, malgrat l’espant.
Recordo, mig endormiscada, demanar als pares del llit estant: “Han passat els Reeeiiis?” amb una cantarella que encara ressona dins meu.
Recordo esmorzar plegats una tassa de xocolata desfeta, de la Torras, la de tota la vida, amb un croissant rescalfat al forn. Encara cruix, encara, quan el penso.
Recordo el munt de paquets de colorins i les nines i llurs vestidets i les joguines i els contes vora el foc!
Recordo la il·lusió que em feia tot plegat.
Agraeixo els meus pares l’haver-ho fet possible i haver-me regalat una bella infantesa.
Dissabte passat, per Santa Llúcia, vaig decorar la casa amb motius nadalencs. A la porta d’entrada vaig penjar aquest petit ramet. Avui, quan l’he obert, ja no hi era. Algú se l’ha endut, se l’ha apropiat sense permís.
Jo no arrenco mai les il·lusions dels altres, mai. No em passejo pels carrers de la ciutat lladreguejant. No pispo llums de colorins, ni llaços, ni figuretes… no m’han educat així.
Lladre de camí ral, gaudeix del detall a casa teva! Vaig ser molt feliç preparant-lo!
Camí del cementiri, et penso. A cada pas, un record, un somriure, una vivència. I una cançò. Amor particular. Lluís Llach. "I passaran els anys, i vindrà l'adéu, com així ha de ser". Amb tu no va ser així. L'adéu es va avançar, decidit. Els anys, claudicaren, abatuts. La teva vida es va apagar i també la teva història.
Avui que en fas vuitanta-vuit, camí del cementiri, et penso.
Pilar Francès 