M’acaba de trucar un amic del papa. Eren veïns, companys d’escola i de mil batalletes. El dia de Sant Jordi em va comprar dos llibres. El de l’avi, per regalar a la Pilar de Cartellà, i la meva darrera novel·la. Ara mateix l’ha acabat de llegir. M’ha demanat si era massa d’hora, si trucava en un mal moment. He rigut mentre li assegurava que no. Estava emocionat. “Quin final, m’ha arribat al cor!”. Li he demanat si el va acabar ahir vespre i m’ha dit “no, ara mateix”. Corprèn que mentre tu et lleves hi hagi algú que estigui llegint un llibre teu. “Tens una imaginació, és increïble!”. “No ho deixis, creu-me”. “Els llocs, els paratges tan propers, el que expliques de Girona, de la Fosca… tot això jo ho he viscut. De petit hi anava”. “Vés a per un Planeta o un Nobel, creu-me”. “Passi el que passi, no ho deixis, sé que és difícil i a vegades la vida et pot portar cap a d’altres camins. Però tu no ho deixis. Creu-me, no deixis mai la ploma!”.
Paul Auster diu que la literatura és essencialment soledat. S’escriu en soledat, es llegeix en soledat i, malgrat tot, l’acte de la lectura permet una comunicació entre dos éssers humans.
Quan m’escriviu, quan em truqueu, quan m’atureu pel carrer o acabada una presentació per dir-me paraules boniques i per animar-me a continuar tot de papallones voletegen dins del meu estómac com quan estàs enamorat. Ho estic de la meva professió i dels lletraferits com vosaltres a qui les meves històries corprenen.
Ha estat una setmana de ruixats. Sentir ploure de matinada des de dins del llit, contemplar un mar bressolat per tots els blaus o veure com el meu jardí o els paisatges propers acollien amorosos l’aigua d’una pluja benvinguda ha estat una autèntica cura per a l’ànima. Ho necessitava, sobretot després de la tempesta viscuda dimarts al vespre.
Tot començà al migdia mentre prenia una xocolata amb una amiga a Girona. M’explicà que no podia venir a la presentació de la tarda i em demanà un favor, un exemplar signat pels autors que aquell dia compartiríem una estoneta a la biblioteca del Pont Major. Em va donar 15€ per entregar a un d’ells. Es veu que es troben sovint en un lloc del Barri Vell i res, que ja li portaria un moment o altre. I així ho vaig fer.
La presentació va anar molt bé. Defora plovia i a dins les bibliotecàries preguntaven animades per la nostra estima al món de les lletres. Cadascú parlà del seu conte, cadascú defensà el seu escrit. El meu és un clam contra aquesta societat podrida de valors en la qual vivim, aquesta societat sense estima, individualista i poc assertiva. Les tres lletraferides assentien amb el cap, semblava talment que deia veritats com punys.
Acabada la presentació vaig intentar complir amb l’encàrrec que m’havien demanat al migdia. No va ser possible i al damunt em va caure un aiguat monumental, d’aquells que et fan tremolar per dins. Un menyspreu absolut contra els bons gestos, contra la bona gent.
Avui, paït el despropòsit davant del mar de Collioure, arribo a la conclusió que hi ha gent que necessita benzina pel foc que li crema ben endins i així, valents, entonats, poden cridar i fer-se veure, mentre esclafen el primer que troben al davant.
Jo seguiré fent favors i seguiré estimant la bona gent, donaré un cop de mà a qui ho necessiti, els escoltaré tant si ploren com si riuen i seguiré escrivint des de la tendresa. Seguiré fent una literatura intimista i sensible, amb un toc de bogeria, com aquella que notem quan fa dies que bufa la tramuntana.
I com diu la meva amiga Glòria Bosch, intentaré «respirar aires que encara no estan contaminats per paraules que necessitem allunyar».
En Quimet, segons em va explicar l’estiu passat dins del bany de l’àtic que jo acabava de llogar a la plaça del Carme, vagarejava amb l’ànima en pena des que el van enterrar en un lloc que no li corresponia. Tal i com us he dit al principi, segons em va explicar, perquè jo d’aquests assumptes, fins aleshores, no hi entenia un borrall.
Recordo aquell capvespre com un dels dies més estranys de la meva vida i, per ser fidels a la veritat, d’ençà mai més no he sigut el mateix. Havia quedat amb la meva xicota, la Raquel… Que no vols que l’anomeni, dius? Quimet, no fotem, home. És clar que l’he d’anomenar, si, si ella també forma part d’aquesta història! Que et fa vergonya? Vergonya, si no n’has tingut mai tu de vergonya! Deixem-ho aquí, que perdré el fil i després no sabré com lligar-ho tot, et sembla bé? Com us deia, aquell capvespre havia quedat amb la Raquel per anar a fer unes tapes en aquell restaurant tan bonic que hi ha a la plaça Major. Tornava de comprar quatre cosetes al supermercat i tan bon punt vaig obrir la porta de casa, ja vaig notar alguna cosa estranya, perquè les finestres del menjador estaven obertes de bat a bat —abans de marxar les havia tancat, us ho juro!— i l’estança feia pudor de resclosit. Sense rumiar-m’ho massa, i tot aprofitant l’airet que feia, vaig obrir totes les altres per ventilar-la un xic. Esvaïda la ferum, me’n vaig anar de pet al bany. Un cop dutxat, vaig fer córrer la cortina, vaig agafar la tovallola blanca de rus, em vaig eixugar i me la vaig lligar a la cintura. Volia afaitar-me, perquè la Raquel… Au, calla i no rondinis! Perquè la Raquel no suportava gens que la petonegés amb la barba de dos dies. En ser davant del mirall me’n vaig adonar que estava entelat. Vaig agafar un parell de mocadors de paper de la capseta que hi havia a tocar de la pica del lavabo i el vaig netejar i… Collons, quin ensurt em va fotre, perquè me’l vaig trobar just al meu darrera! Que no exageri, dius? Quimet, que va anar de poc que no ho explico! Que tenies la cara blanca ensafranada i els ulls ennegrits com el sutge! Va calla, calla… Continuo? Gràcies! Quan em vaig refer una mica, li vaig demanar qui era i ell em va explicar que es deia Quimet Serra Lloveres. Que no calen els cognoms, dius? Que la gent et trobarà de seguida i se sabrà tot. Ara tens por que se sàpiga tot, ara? Fas tard, nano, fas tard! I que era fill d’Olot. Solter, malcarat, fumador empedreït, rondinaire, mai no havia fotut ni brot, vivia de les rendes de la família… Que no ho digui això de les finques? Que pesadet estàs Quimet, que la gent se n’ha de fer una idea de qui eres! Puc seguir? Gràcies! Es veu que un matí va tenir un tropell, dels grossos, i després de passar una setmana a l’Hospital Trueta, el metge li va aconsellar que si es volia estar a casa, que contractés una assistenta, que sol no se’n sortiria pas. I ell, que això del caler negre sempre li va anar de meravella… Enganya hisendes! Que no me’n cansaré mai de dir-te que eres un enganya hisendes! Va donar veus arran i arreu i, de la nit al dia, aparegué per casa seva la Liliana Esbeydi Rodriguez de Guevara… Tampoc vols que l’anomeni. Quimet, no em provoquis, que ho deixaré aquí, eh? Em sents? Així m’agrada! La senyoreta en qüestió, amb quatre ceviches picantons i uns massatges tonificants, en va tenir prou per enviar-lo ràpidament a l’altre barri. «Me matarás con este reguitzell de emossioness», es veu que li repetia cada vegada que ella li muntava un numeret, i com que s’ho veia a venir li insistia: «Si me muero, corassón, no me inssineress que le tengo miedo al fuego». I tant que hi va anar, i allà dins es va cremar tot, futeses, maldats i secrets ben íntims. A la Liliana Esbeydi… D’acord! A la Lilí, quan li van entregar les cendres del pobre Quimet, com que no sabia què fer-ne, les va llençar al pou del mas de Sant Feliu de Pallerols. I ell, entaforat dins d’aquell cilindre resclosit, es veu que s’ofegava i, des d’aleshores, erra per totes i cadascuna de les seves propietats. Bé, és un dir perquè ara ja no són seves. La Liliana, hereva universal, s’ho va vendre tot al millor postor i va fotre el camp a Colòmbia i, segons diuen les males llengües, allà baix porta una vida d’allò més folgada.
Però bé, tornem a aquell capvespre que ens vam conèixer. Un cop m’ho va explicar, en Quimet va desaparèixer i a mi, només se’m va ocórrer una cosa, trucar al meu amic Jordi Font, periodista de successos del Punt Diari. Les seves paraules em van asserenar, perquè em va dir que no patís, que els espectres només apareixien un cop al dia i que això tenia solució, em donaria el telèfon d’una espiritista de Llers, molt bona es veu, i que en un tres i no res ho tindria arreglat. «Un cop només?», vaig insistir. «Un cop». I em va convèncer, perquè de mals rotllos d’aquests, en Jordi, en sabia un munt. I me’n vaig anar a sopar amb la Raquel i, com que després de les braves, dels calamars a l’andalusa, dels sonsos cruixents, del vinet blanc i d’un gintònic ben carregadet, anàvem d’allò més entonats la vaig dur a l’apartament, que ja ho sabeu que quan el desig truca a la porta ja pots dir que… «Ara vinc, amor, espera’m al llit, que et vull donar una sorpresa!», aquestes van ser les seves darreres paraules, perquè un cop dins del bany va deixar anar un crit i va caure estesa a terra. No hi va haver res a fer. Cap dels xicots de l’equip d’emergències no va poder recuperar-li l’alè.
Avui fa un any d’aquell funest capvespre. Com l’enyoro, pobrissona. Que ja hi hauria d’haver posat mà, dius? Que de solucions n’hi ha? Amb què em surts tu, ara, barrut, més que barrut! I qui m’explicarà com són els seus dies a l’eternitat? Eh! Qui?
Aquest conte va quedar finalista en el Premi de Narrativa Curta Colada de Lletres 2020.
Ahir vaig participar, per primer cop, en la fotografia col·lectiva dels escriptors reconeguts amb un premi literari el 2022 que organitza la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Hi anava a ensenyar, TOT PASSA DUES VEGADES, la novel·la guanyadora del 5è Premi Empordà de Novel·la.
Em vaig llevar molt d’hora. A quarts de sis el despertador m’apressava a sortir del meu llit, un gran dia m’esperava. El tren va arribar puntual i a les nou del matí ja trepitjava el bell passeig de Gràcia. L’airet era fresquet i ja es començaven a veure els primers grups de turistes que miraven embadalits la façana de la Casa Batlló.
En un no-res vaig arribar a la plaça de Catalunya, caminava amb pas ferm. A mesura que m’endinsava en el barri Gòtic el cor m’anava a mil per hora. Quina calma, quins racons més bells!
Vaig ser la primera d’arribar a la plaça del Rei i tothom va estar pendent de mi. Recordo que tot just preparaven el refrigeri que servirien per esmorzar i quan tot va estar a punt em convidaren a fer un mos.
La periodista dels Matins de TV3, Cristina Macias, em va venir a buscar per dir-me que fariem un directe. Hi afegí a l’escriptora, Laia Perarnau, guanyadora del Néstor Luján d’enguany. Aquest va ser el bonic moment:
Ens van fer tres fotografies a les escales del Museu d’Història de la Ciutat. La primera l’heu vist al principi d’aquest escrit. Després d’un breu descans, dues més. Una amb el llibre que ens tapava el rostre:
I, la darrera, amb la rosa a la mà:
Toni Puntí, ho descriu molt bé en el seu article. Que feliç em fa veure el meu nom en primer terme.
Divendres, acabada la presentació del meu darrer llibre, Trenta-set cartes i sis poemes d’amor. La correspondència íntima d’Eugeni Gurnés Bou (1939-1943) i, els agraïments, vaig dir aquestes paraules, escrites durant la setmana a rajaploma.
Aquella vesprada commemoràvem el 92 aniversari de l’adveniment de la Segona República, els 46 anys del retorn de l’Eugeni a Llagostera —la família el pogué desenterrar de la fosa comuna d’amagat i en silenci— i, ben aviat, els 80 anys del seu afusellament, dut a terme la matinada del 7 de maig de 1943 a les parets del cementiri de Girona.
Aquest fou el meu sentit homenatge a tots ells:
Avui, més que mai, un tendre record per a tots els qui aconseguiren, legítimament, la Segona República. Aquells qui, en paraules del poeta Federico García Lorca, en la bandera de la libertad bordaron el amor más grande de su vida.
Avui, més que mai, un tendre record per a totes les víctimes de la guerra incivil espanyola; un conflicte que no s’hauria d’haver produït mai.
Un tendre record, també, per a tots els qui, un cop perduda la guerra, marxaren a l’exili. Als qui moriren de fred, de gana o de pena. Als qui sojornaren dins dels camps de concentració i als qui allà dins es quedaren.
Un tendre record, també, per als qui s’enrolaren en les Companyies de Treballadors Estrangers o col·laboraren en la Resistència, perquè creien que si derrotaven el feixisme europeu cauria el nostre. Per als qui no ho aconseguiren i acabaren en un camp d’extermini.
Pels qui patiren la crua repressió franquista, els depurats, els torturats, afusellats, els qui patiren un arbitrari consell de guerra… Un tendre record per a tots ells.
I també, avui més que mai, un tendre record per a totes les dones i els infants que es quedaren aquí i que patiren de valent el negrefum del franquisme. Les dones, le nostres àvies, que aixecaren el país i visqueren amb la pena arrapada al cor fins que la mort vingué a buscar-les.
Avui, més que mai, un tendre record per a tots ells.
I, avui, més que mai: salut, lletres, cultura, República i llibertat!
Aquesta tarda he quedat amb un amic per fer un cafè. Ens hem trobat en un cèntric establiment a tocar de l’antic Hospital de Santa Caterina. Dins hi havia un home que em coneixia -molt!-, però ha fet veure que no. En tot moment, dissimulava. Pobrissó. Quan ha passat pel davant de la meva taula, amb una safata amb el seu cafè, ha dubtat i, finalment, s’ha assegut al costat de la nostra. No ens vèiem, perquè tot de plantes verdes ens separaven, però escoltar, això sí que podia. Es el que dedueixo, perquè quan el meu amic m’ha preguntat com m’ha anat el dia als arxius, jo li he contestat, tot aixecant un xic la veu: “Només per aquesta frase ja valia la pena venir: SOBRE UNA PEQUEÑA VERDAD SE CIMIENTA UNA GRAN MENTIRA”. I, de cop i volta, l’espia ha marxat, cames ajudeu-me.
Abans que s’acabés l’any vaig anar a una casa on hi havia un vailet que estava fent els deures de català. El mestre els havia demanat escriure un petit dietari on expliquessin el que havien fet durant les vacances de Nadal. Si no recordo malament, cinc dies diferents, cinc línies per cadascun.
Si l’haguéssiu vist com esbufegava, perquè no sabia ni per on començar. «I què hi poso?» «I què explico?» demanava a la seva mare ben atabalat.
I de mica en mica, vaig anar entrant en el seu joc i li llençava propostes al vol com aquella qui no vol la cosa. «A quina hora t’has llevat avui?» «Què has menjat per esmorzar?» «Per Nadal, on vas dinar?» Al principi em mirava desconfiat, seriot, una mica com «què diu ara aquesta!», però ben aviat me’l vaig fer meu i cada vegada que dins del seu caparró esclatava una idea, s’aixecava de la cadira i s’apropava decidit per fer-me-la saber. Em va agradar aquella estoneta, farcida de complicitat.
Avui, la seva mare m’ha enviat un missatge amb aquesta fotografia.
En Xavier, el seu mestre, havia corregit el seu treball. «Molt i molt bé. M’ha agradat molt el teu dietari, és espontani i fresc. Felicitats».
A mi, el que més em va agradar de tot va ser despertar la seva imaginació mig adormida perquè, en realitat, és el que hem de fer, estar per ells, acompanyar-los durant el seu aprenentatge i ajudar a obrir-los la ment que de potencial en tenen per dar i per vendre!
He acomiadat l’any a Cotlliure. Quan vaig llegir que hi hauria focs artificials per cap d’Any vaig decidir escapar-m’hi perquè són una preciositat.
La setmana abans vaig mirar quines activitats havien programat per aquella nit. Música a la plaça del 18 de juny fins les tres de la matinada i paradetes de menjar a l’esplanada de Voramar. Al final, una nota em va cridar l’atenció: la temàtica d’aquest any serà “la fête foraine”. Tothom havia d’anar disfressat!
Ai las! Qui em coneix bé sap que ho detesto. No hi he trobat mai cap gràcia i, per a ser fidels a la veritat, m’avorreix. Però aquest cop, qui sap si pel fet de poder passar desapercebuda, vaig fer una excepció i vaig decidir que aniria de mèdium. La meva amiga Carme em va deixar un conjunt negre i un mocador de colorins i amb la pila de collarets que vaig arreplegar per casa diem que ho semblava.
Tot i tenir la disfressa, trobava a faltar alguna coseta. No podia anar amb les mans buides. I, de cop, se’m va acudir fer unes cartes de presentació i al darrera hi vaig escriure un desig. La meva idea era proposar a la gent un joc, els preguntaria: “Vols conèixer el teu avenir pel 2023?” i ells que escollissin la cartolineta que volguessin.
Al davant s’hi llegia: “Pilú, mèdium éphémère. Collioure. St. Sylvestre 2022” i darrera tot de bons desitjos com ara “Le plus beau reste à venir” o “2023 une année de rois”. A cadascuna hi vaig enganxar una estrelleta i les vaig col·locar dins d’una capsa folrada de lluentons.
I res, arribà la nit i ja em tens preparada per a gaudir de la festa. Tothom mirava el que duia a la mà però ningú no em va demanar què era. Curiós moment. Fins que vaig agafar arrencada i vaig proposar a un cambrer, qui m’acabava de servir quatre porcions de quiche, si volia saber el seu futur, més immediat. El tipus -alt, prim, carallarg i pèl-roig-, va quedar de pedra i amb el somriure congelat. Quan va reaccionar em va mirar mig espantat i em va dir: “I si em surt alguna cosa dolenta?” i jo li vaig respondre: “Tu creus que hauria escrit res de dolent?”. Mig tremolós en va escollir una que deia “2023 l’amour arrivera…” i no li va acabar de fer el pes perquè va posar els ulls en blanc i va esbufegar. Em va confessar que no hi creia en l’amor. Què hi farem!
El següent “client”, un home d’uns seixanta anys, va triar “2023 amour et fois”. Ho va trobar bonic i, alhora, poètic i, tot seguit, em va felicitar per la meva imaginació. Prova superada!
Després li tocà el torn a la seva amiga -una dona eixuta i amb cara de pomes agres-, a qui no li agradà massa que li sortís “un petit voyage en Normandie vous changera la vie”, es veu que ella això de viatjar li suposava un trasbals. Tot seguit, la seva amiga -una colliourenca qui no ha trobat encara el seu lloc al món-, escollí “2023 du bonheur chaque mois”. No li agradà, no hi creia com tampoc -segons ens confessà- la que visità de veritat i li digué que li augurava un futur esplèndid.
I ho vaig deixar córrer perquè no els feia gràcia i avorreix tant, avorrir.
Shakespeare deia que els records que inventem són els més bonics. Ho trobo encertadíssim perquè, aquella tarda que vaig dedicar a fer manualitats, amb una taula plena de cartolines de colorins i estrelletes, tot inventant els rodolins de la fortuna són el millor record. Mentre els escrivia, imaginava la cara de la gent, divertida i rient a cor què vols. Inclús vaig pensar que si algú em demanava si costava res els contestaria: “Un apartament a Collioure”. Vaig riure tant, tant!
Sort de la meva imaginació. Que afortunada sóc de tenir-ne tanta! 🌟
La coincidència de situacions entre la Inés i Comadira, fa dir a Pilar Francès que «Tot passa dues vegades”, un fantàstic llibre que amb tots els mèrits ha guanyat el Premi Empordà de Novel·la.
Personalment m’ha evocat Narcís Comadira (blau Comadira li diu ella) i els seus articles a Quadern, el suplement en català d’El País, amb aquells acolorits quadres del poeta pintor. Un privilegi gairebé únic en el món del blanc i negre de la premsa escrita.
L’he llegit a poc a poc. Expressament. Per veure i confirmar com el llenguatge dels treballs d’història són molt avorrits si els contrastem amb els de la literatura, molt més lliures i brillants. Ella, precisament, conrea els dos móns: el de la historia i el de la novel·la.
L’argument, barroc en el seu plantejament, presenta aquests dos móns. El del present i el de la construcció biogràfica d’una família que té un final impensat (monges incloses). Les biografies són molt properes i, en el meu cas més, ja que visc en un edifici de Josep Azemar a la Rambla de Figueres.
La sensibilitat és una constant en el text on trobem infinites imatges i ocurrències que ens toquen l’esperit. «Venècia és, en aquest precís instant, d’un roig robí. Un cop més la natura em regala un capvespre de llum encesa, com ho és el record dels teus llavis quan em besen». No ens enganyem, el regal no és de la natura, és de la Pilar.
He après coses, que hi ha les deesses de la menopausa i que la petite mort és un instant de glòria entre dos que s’estimen. O que per descriure una situació incòmoda per al nacionalcatolicisme té una fórmula asèptica: «Quatre fills, dos nois i dues noies, tres joves i un gendre…». O la imatge d’una joveneta a la platja: «En acabat , es recull els cabells dins d’un gorret de plàstic de color rosa i el seu cap sembla una hortènsia». La visió femenina sobre aquell jove que semblava que ja tenia el peix al cove: «Li vam fer grossa al pobre mariner del vaixell naufragat».
Potser Quim Nadal a la Fosca amb una mena de barnús, com els que utilitzava Josep Puig Pujades als balnearis francesos: «Esmorzava a la terrassa, abillat amb un barnús blanc, mentre el sol li acaronava la pell». Fins i tot el suïcidi té un toc de bellesa: «Els corrents el bressolaven i es deixà anar i aquell remordiment, aquell pes que fins ara l’ofegava, s’esvaí mar endins».
Un monumental manual de com transformar la vida ensopida en un prat d’infinites sensibilitats.
Fins i tot per a encendre el foc: «El primer petó arribà un fredorós capvespre d’hivern, quan ell acabava de pujar un cistell de llenya per encendre-li la llar de foc. S’havia agenollat i fins que les flames no emprengueren el vol i els estellicons i les pinyes crepitaren no s’incorporà. La tenia just darrere seu quan es girà. Aquell «merci» fou la guspira que aflamà el desig. Quanta tendresa!»
Li podria dir a la Pilar per privat que el llibre m’ha agradat molt, però prefereixo fer-ho urbi et orbi i recomanar a tothom que el llegeixi. Per a mi ha estat un elixir de civilització.
Vaig acabar fa dies el teu llibre i n’estic encantat! Moltes gràcies per compartir-nos aquesta història familiar d’aquesta manera tan íntima, informada i brillantment escrita! Una història particular en la què al mateix temps s’hi reconeixen moltes d’altres i col·labora a la comprensió d’un temps, del pas del temps, d’una idea de vida, de les coses dites i dels silencis que ens envolten. Ha estat molt emocionant llegir-te amb tantes portes generosament obertes.
M’ho he passat molt bé llegint-te també amb una mínima familiaritat amb els espais per on transcorren les diverses vivències, com ara el Llemosí o Sant Feliu. Al menjador de casa tinc un cartell original anglès de The Spanish Gardener, perquè t’imaginis una altra de les meves dèries! És un llibre on “s’hi entra”, no ja per simpatia envers els que van passar aquelles circumstàncies des d’un posicionament ètic i comportaments admirables (que és un bon a priori), sinó perquè els sentits i els sentiments seus ens arriben. Almenys a mi m’arribava la calor, el fred, les olors de la cuina, l’acceptació tolerant del que de vegades a la vida personal no pot ser, la tendresa subtil del que és fet i no sempre dit, la comprensió dels altres i la relativitat de les nostres diferències, … Bé, si no m’explico, per això està el llibre, per dir-ho molt millor! I mira, una història d’una petita gent en la què em reconec i de la que donen ganes de fer-ne part. Felicitats per aquesta banda també; res no és fàcil, però fa molta alegria el que has viscut amb els teus, o com tu ho has viscut, i com aleshores ho has expressat per escrit. Alegria, per no dir enveja!!
Pilar Francès 