Els venedors de còdols

Cau la nit quan sortim a passejar. Els comerços abaixen les persianes i els cambrers endrecen les terrasses, apressats. A peu de platja, ens amarem d’un indret de postal. Sentim com les onades arriben cansoses a la vora, respirem al seu compàs. Caminem i, de tant en tant, un calfred ens fa pessigolles a l’ànima. Quanta bellesa! Sense adonar-nos ens separem, deixem que cadascú s’encanti on més li plagui i quan ens mirem de reüll, els rostres ens espurnegen de felicitat.

Jo vaig en direcció a l’església i, tot d’una, albiro una mainada ran del mur de pedra. M’hi atanso i els saludo amb un bonsoir amical. Tres nenes i un nen aixequen el cap. Són rere un taulell de capses de cartró, folrat d’una tela negra que fa que els seus tresors llueixin impecables. Elles parlen poc, només riuen, mig avergonyides. Ell, en canvi, és més decidit. Alt i prim, cara rodó, de pell blanqueta i cabells negrosos, és educadíssim. Va molt ben vestit i de seguida em dóna corda. Quan em sent dir «què és això tan bonic!» em pregunta si els en compraré una. Faig veure que no ho sé i ell desplega tot un ventall d’arguments del bell art de la venda. Que. Si han escollit les més boniques, que si els retoladors són permanents i les seves creacions mai no s’esborraran…

D’entrada descarto les que han dibuixat amb monstres de Halloween. Ell es justifica, tot dient, que hi ha molta demanda. Riem. Tot seguit ja em diu els preus. Les petites, a cinquanta cèntims. Les grans, un euro, i, en acabat, sort que hi ha poca llum perquè el riure se m’escapa per sota el nas.

—Aquestes no li agraden? —em demana, nerviós, mentre assenyala un grup de còdols pintats de colors llampants.

—No, no gaire —li confesso amb la veu del cel.

No es dóna per vençut i sento com diu:

—I aquesta?

—Tampoc, la forma no m’acaba de fer el pes.

Hi torna.

—I aquesta?

—Oh! —exclamo sorpresa i li agafo de les mans. J’adore!—li confesso.

—L’he feta jo.

—De veritat?

—Sí, aquesta tarda.

Els meus ulls es passegen per l’arc de tonalitats rosades.

—Si li dóna la volta, hi ha un missatge.

Me’l miro, adoro els seus ulls rodons que s’amaguen rere unes ulleres amb la muntura de pasta negra.

—Giri-la! —m’apressa a fer-ho.

I el crec i ho faig i quan ho veig li dono les gràcies per tanta tendresa.

—Se la queda, madame?

Un nuset a la gola m’impedeix parlar i li dic que sí amb el cap mentre cerco la moneda dins la bossa. Quan li entrego, els demano amb què pensen gastar-se els calerons i, emocionats, responen a l’uníson:

C’est pour des xurros!

Aix, per menjar-se’ls!

La lleva dels innocents

L’Antoni era un vailet que volia anar a la guerra. La de mentida ja li agradava de petit. Allò d’idear estratègies, de liderar escamots, d’escollir les pedres que feien més mal o els amagatalls perfectes perquè ningú no el descobrís, eren el seu joc predilecte.
Quan el 18 de juliol de 1936 esclatà, a l’altra punta del país, la de veritat, ell ja hagués marxat a combatre l’enemic, perquè dins de les seves venes la sang que corria era ben roja. Els pares i les germanes tenien treballs per retenir-lo, cada vegada que li agafava el rampell, i s’embrancaven en unes discussions que només les aturaven el fort cop de puny del pare sobre la taula de la cuina.
Esvaït el tremolor, tots emmudien, no pas el seu rau-rau, aquest el duia ben arrapat a la consciència, com l’heura que no abandona mai la paret que es fa seva.
A diari freqüentava el Centre Republicà, on s’assabentava de les notícies que arribaven de Barcelona i de retruc, del front. I mentre el seu temps s’escolava lentament, entre fam, fred i misèria, els nacionals avançaven a grans passes. Conquerien fàcilment la terra, castigaven cruelment els vençuts.
I arribà el moment, el refotut moment, que al front mancaren homes i l’Antoni fou cridat a files. Juliol de 1938, amb disset anys acabats d’estrenar.
Una muda, una flassada, una tovallola de fil, un bon calçat i un plat i cobert, foren el seu aixovar. Tot el que va cabre dins d’un sac de roba, aquell que li cosí la mare amb un retall d’un antic matalàs.
Arribà l’hora dels adéus, l’hora dels sentiments contraposats. Ell, feliç, pletòric, gallet. La resta, embolcallats de pena i amb el regust amarg de la incertesa dins de les seves goles. Tres dies de viatge, tres dies idealitzant un horitzó on fer-se un home. La instrucció autodidacta practicada a les muntanyes de Cuevas del Almanzora, on jugava de petitó, de res li serví. La bomba que li esclafà el pit, amagava dins del seu cor mil bocinets de metralla. Els barrancs de Pàndols acolliren, trasbalsats, el seu cos sense vida.
Una setmana més tard una carta informà la família de la seva mort. «En combat», llegiren. Ras i curt. I el pare embogí, fins el punt, que una matinada, es llevà del llit i se n’anà a buscar-lo. Volia que el seu fill reposés al cementiri de Badalona al costat dels seus.
Mai més no tornà. Mai més no tornaren.

La senyora jueva

A finals de 1974, el venedor d’assegurances Plus Ultra regalà al meu avi una agenda petita, de color blau marí, que sempre feu servir de carnet d’adreces i a la primera plana, la del dimecres u de gener de 1975, hi anotà la d’un amic seu que residia a Perpinyà.

Tot passant els fulls, t’adones que moltes estan ratllades amb una creu. Era perquè es deixaven d’escriure o bé perquè havien canviat de domicili ja que més endavant, d’algunes, hi llegim la nova adreça. La majoria dels cognoms francesos em són familiars, els amics que en un moment o altre vingueren a visitar-lo.

Però el nom anotat al quadret del dilluns 13, festivitat de sant Gumersind —mentre ho escric recordo la cara del bonhomiós mossèn de la parròquia de Sant Joan de Palamós que tot sovint venia a dir missa a Les Vedrunes— aquell nom, no n’havia sentit a parlar mai de la vida.

Madame Thérése Yzaspfsztephn

2, Ville Gargliardine

Paris, 2ème

Sabia que va ajudar a molts jueus mentre feia la resistència contra els alemanys, la persecució contra ells i les barbaritats als quals eren sotmesos el van consternar des d’un primer moment. Però, qui era aquella dona jueva? Qui m’ho podria explicar? Trobaria encara vius els seus descendents?

El primer que vaig fer, va ser contactar la Mairie del 2ème arrondissement de París i, gràcies a ells, vaig saber que el carrer no pertanyia a aquest districte, sinó al vintè, i que no tenien constància de ningú que es digués així a la seva base de dades. Tot seguit, vaig escriure a l’altre districte i l’home que em va respondre va ser una mica desagradable, semblava com si la meva consulta el molestés. Amb aquest ruixat, votre demande ne relève pas des compétences d’une mairie d’arrondissement, dont les fonctions principales sont de permettre aux Parisiens d’accomplir leurs démarches administratives et citoyennes, m’ho va deixar ben clar. Malgrat el seu estirabot, va tenir la gentilesa de facilitar-me l’adreça dels arxius de París, als quals vaig demanar ajut. D’entrada, en va, perquè gairebé em van respondre el mateix, que ells no s’ocupaven de la recerca. No em vaig donar per vençuda i vaig insistir i, pocs dies després, vaig poder esbrinar tres coses: l’avi havia escrit el cognom malament, en realitat es deia Szarfsztejn; en aquella adreça als anys setanta s’hi desenvolupava una activitat montage treuil —vaig pensar amb alguna cosa de cotxes— i, finalment, un telèfon de l’època, PYR59.87.

Cap de les tres em van aportar gran cosa i, com a darrer intent, vaig adreçar una carta als descendents, tot esperant que encara residissin allà. Un mes després el carter me la retornà amb una anotació: «desconeguts».

Tot això passà l’estiu de 2017 i com que ja estava escrivint les memòries del meu avi i no m’hi podia dedicar més, ho vaig deixar córrer fins ara fa uns mesos que a còpia de veure les publicacions d’una amiga a facebook, sobre la recerca de persones jueves, se m’acudí contactar-la. Em donà llargues, propi de les patums que només cerquen una bona poltrona on seure. Tot i la decepció, no em vaig donar per vençuda i durant una conversa que vaig mantenir amb un professor d’història jubilat que viu a Ternay, al centre de França, i que m’ha ajudat moltíssim amb el treball de recerca de l’Eugeni Gurnés, li vaig deixar anar la història com aquell qui no vol la cosa. Vaig fer bé, perquè tenia un amic que segur que em podria donar un cop de mà.

I tant que me’l va donar, ja que de seguida em va trobar un obituari, de Brive la Gaillarde —allà on residia el meu avi—, de madame Jeanne Szarfsztejn, una nena que visqué amagada des de setembre de 1943 fins a l’agost de 1944 dins del majestuós convent d’Aubazine. Al final de tot s’hi llegia: la família ret un reconeixement etern a les poblacions de Larche i Aubazine.

Si em punxen no em treuen sang!

Tot i que havia mort feia un any, com que indicaven una adreça de correu electrònic els vaig escriure i, finalment, vaig saber el perquè de tot plegat…

Tres germanes jueves, Thérèse, Clara i Ilda, casades i amb criatures, que residien a París. Eren modistes. Amb l’arribada dels alemanys —i amb la capital ocupada— fugiren a la zona lliure, vers Larche. Per què allà? La família ho desconeix. Les dones estaven amagades en cases particulars, les criatures al convent i els marits lluitaven en la resistència. Cada tarda anaven a cosir a la ferme de madame Queheillard —l’àngel de la guarda del meu avi— i a canvi rebien ous, llegums de l’hort i alguns calerons. Conservo una fotografia de la seva filla on mostra orgullosa un vestit llarg que acaba d’estrenar.

Dos cops per setmana, la Thérèse visitava la seva filla Jeanne i la neboda, Annette, al convent amb l’excusa de dur-les-hi queviures. Feia el trajecte en bicicleta, amb la del meu avi. La mare superiora, Marie Gonzague, digué a tothom: personne ne touchera un cheveux de ces filles. I així va ser, perquè ningú del convent no les delatà mai, com tampoc els vilatans de Larche, totes passaren desapercebudes. El 18 d’agost de 1944, els alemanys assassinaren el marit de Thérèse quan sortia de l’oficina de correus de Limoges. Li acabava d’enviar una carta on li comunicava que aviat es veurien, tenia permís per tornar a casa.

Acabada la guerra, retornaren a París, al carrer de sempre i continuaren cosint i fent jerseis de punt. Vet aquí el negoci, montage treuil, maquinària, els telers de confecció.

De tant en tant, viatjaven a La Corresa i sojornaven a La Feuillade. Aquesta fotografia que els descendents em van fer arribar de 1951 ho corrobora, la d’un dinar a l’exterior de la propietat on s’hi veuen en segon terme mare i filla Szarfsztejn, el meu avi i la filla de madame Queheillard.

Per què deixaren d’escriure’s? La família ho ignora, jo també, però m’hagués agradat conèixer-la, que fos ella qui m’hagués dit allò tan bonic de «entre nosaltres sempre hi havia un espanyol…».

A la meva àvia materna, en el record

Tal dia com avui, de 1902, naixia a Cuevas del Almazora, Josefa Pérez García. Filla d’Antonio i Isabel, era una dona menuda, grassoneta i de caràcter fort. Feia veure que trepitjava la vida amb pas ferm, només en aparences, perquè era més aviat poruga.

Es recollia els seus llarguíssims cabells grisos en un monyet baix i sempre vestia de dol, portava al damunt la suma de moltes penes: la pèrdua d’algun fill, la fam, la guerra, la mort del seu germà petit a la batalla de l’Ebre i, uns mesos més tard, la tràgica desaparició del seu pare.

Sabia llegir i escriure i adorava sentenciar una conversa amb un refrany. Supersticiosa fins al moll de l’os, evitava de totes, totes, provocar la malastrugança. Bevia llet d’ametlles per esmorzar i, quan li demanaves amb la veu del cel, et cuinava unes migas i dins del plat hi veies ballar els àngels.

Quan els pares em deixaven a Palafrugell, per fer allò tan bonic anomenat «fer companyia als avis», en tot moment m’arraulia a la seva falda perquè m’amanyagués amb paraules boniques mentre m’explicava històries d’altres terres. Ara bé, no us penseu pas que tot eren flors i violes, perquè quan s’enfadava, t’amenaçava amb un «mira que me saco el alpargate» i fugies espantada, tot tement mals majors. Dormíem juntes en un llit altíssim, sota un cobrellit sedós de color granat que em tenia robat el cor i, abans de tancar el llum, em xiuxiuejava uns mots a cau d’orella, que tot i saber que no eren certs, adorava:

—De tots els néts, a qui més estimo és a tu! —assegurava amb els ulls clucs—.

Mentia, perquè per a tots i cadascun tenia una debilitat, però que bonic era saber que, tot just en despuntar de la vida, ja eres important per algú, no trobeu?

Als grans mals, encanteris

Conta la llegenda que prop de la font de la Moixina i enmig d’una frondosa roureda, hi havia un casalot tan i tan antic com ho era la pedra col·locada al seu llindar. Qui sabia de lletres hi llegia que fou edificat en lo any 944 de Nostre Senyor i passava de llarg, però qui n’era ignorant hi veia dues cadires i confiat s’asseia a l’entrada una estoneta a reposar. Poc sospitava que havia begut oli, perquè allà dins hi vivia la Maralda, una bruixa vellarda i rondinaire, que d’entabanar als passants en sabia un munt i com que gairebé tots venien assedegats, els oferia un beuratge amb regust a menta, que els deixava mig atarantats i mentre ells perdien el món de vista, ella aprofitava per furgar dins els seus faldons, a veure si trobava la bossa dels calerons.

Acabà fent-se un malnom i jamai ningú no s’apropà a demanar-li consell ni qualque guariment. Passaren els anys ―alguns diuen que fins i tot segles―, i la darrera a remenar la perola dels embruixos fou la Maraldina, descendent directa d’aquella primera, una noieta que pobrissona n’heretà la mala fama i això que era dolça i bona i cap mal volia per ningú. A còpia d’anys de solitud, s’aciençà en remeis i en mil i un encanteris i sabia com guarir el mal d’amors, treure’t un ull de poll o qualsevol de les malures. El seu receptari ―anotat en els gegantins fulls de pergamí dels llibres que reposaven avorrits en un munt de prestatges―, feia goig de veure i en ell s’hi trobaven cal·ligrafiades tot de receptes mil·lenàries: ungüents, pegats, pocions, xarops, melasses, elixirs, tisanes… Unes potingues per alleugerir qui tenia un mal o qui vagarejava amb l’ànima en pena.

Davant del casalot hi creixia ufanós un jardí d’herbes remeieres, que riu-te’n dels de la contrada! Boixerola, morritort bord, cua de cavall, freixurera, tarongina, orella de llebre, xenixell, berruguera, barballó, sajolida… i un sotabosc molsós, jaç de bolets —pentinelles, mataparents, apagallums, fredolics, llenegues, moixernons…—, i de bestioles: serps, ratolins, guineus, sargantanes… A l’eixida un immens gabial amb caderneres, perdius, puputs, picots negres, enganyapastors i mallerengues i dins de la vivenda un rebost farcit de pots de vidre amb pólvores i substàncies que es remuntaven a l’any de la picor, aquell en què una de les seves ancestres preparà una untura per guarir les morenes dels qui lluitaven contra els sarraïns que, segons diuen els entesos, era com posar oli en un llum.

I mentre la Maraldina passava les hores aprenent l’art dels encantaments, uns bancals més avall, la Càndida, una dona menuda i entrada en carns, es lamentava a la seva bona amiga, la Maria, mentre eren totes dues feinejant al tros, de dos dels seus grans mals. El primer, i més greu, el d’en Joan, el seu home, a qui sovint li agafaven unes calentors que ella s’havia d’amagar perquè si l’empaitava de l’embat la deixava ben baldada i l’altre, el seu noi, en Joanet qui, després d’unes febres peregrines, es quedà tan ensopit i sense esma que es passava tot lo dia ajagut i res ni ningú no el bellugava. Ho havia provat tot i cap cosa no els havia fet efecte.

―Per què no us arribeu fins a ca la Maraldina? ―li proposà la Maria.

―Amb què em sortiu vós ara! ―reblà la Càndida tota sorpresa.

―Sí dona, aneu-hi, que segur que us trobarà remei! —insistí, mig avergonyida.

I, sense rumiar-s’ho massa, un rogenc capvespre enfilà caminoi amunt per anar a trobar-la. En ser sota el llindar, on llegí els números i no pas les coses, se senyà i remugà un breu Parenostre perquè Déu la perdonés amb l’atreviment. La jove no se’n sabia avenir que tingués visita i just en el moment en què anava a obrir la boca per agrair-li, la Càndida li engaltà:

―No em serviu cap beuratge ni em deixeu sense cap dobler, que em cal ajuda i no sé a qui acórrer!

Les dues dones parlaren obertament i la sortillera li digué que per preparar-li qualque cosa li calia veure, ni que fos de lluny, els dos homenots. L’endemà mateix, s’arribà fins a la masia amb un cistell ple d’herbes i va fer veure que n’hi venia a oferir. Amb una ullada en tingué prou per saber al gran què li calia ―això s’imaginà!―, i en veure a en Joanet, diuen que li vingueren uns tremolors, senyal que aquell tros d’home era qui li convenia.

Ambdues acordaren, en un xiuxiueig, que quan la lluna fes el ple tindria les dues apòzemes llestes i quan va ser de nou al casalot, decidí que també en faria una per a la mestressa, que la pobra alguna cosa havia de menester.

I dit i fet! Per al gran preparà un beuratge a base d’una unça i mitja d’escarxofera borda, un bri de matapolls, un polsim d’herba santa, aigua de pluja, rovell d’ou i del borrissol de niu de tórtores, asseguren que se n’oblidà. —Ai las!—. Un cop bullit, el deixà a sol i a serena dues nits que la lluna era en quart creixent i un cop reposat, abocà el líquid xaropós dins d’una ampolleta verda perquè no es confongués amb la transparent, que conservava la infusió que feu per al jove a base de pólvores d’herba bellugadissa, raspadures de banya de cabra, crestes de gall i un polsim ―aquí se li’n va anar la mà!― d’herba dels humors picants per fer-lo trempar. I per a la Càndida li reservà, en un bol de terrissa, un bàlsam fet amb llet de burra, calèndula, ametlles i mel, per si la mixtura del seu marit trigava a fer efecte i li calia untar-se les parts després de les sotragades.

I, en acabat, la nit que la lluna feia el seu ple, la Maraldina posà en pràctica per primer cop un breu encanteri i, sense deixar de mirar-la, li implorà que il·luminés els seus astres, perquè feia temps que vagaven perduts i els calia trobar el camí per arrenglerar-se, més que res per allò de l’ordre.

I la història acabà bé, si més no pels joves, perquè en Joanet al cap de poc recuperà l’esma i, per ventura, el senderi i després d’un dolç festeig s’uniren en matrimoni, però sembla ser que el preparat pel gran no anà massa alhora i quan un fredorós matí, vora la llar de foc, la Càndida es va plànyer que tal vegada la jove no s’hi havia esmerçat massa i tota la benastrugança se l’havia endut ella, la Maraldina li respongué:   

―Ai, miri, agafi-s’ho bé i gaudeixi, que qui fa el que pot no està obligat a més!

I amb l’estirabot asseguren, que de l’afer no se’n parlà mai més de la vida.

✒📖 Aquest conte va quedar finalista en el Premi de Narrativa Curta Colada de Lletres 2019.

Engrunes de felicitat

Les tardes d’agost, adoro anar a la platja. Malgrat que no hi cap ni una agulla, sempre trobo un forat, prop dels patins, on plantar el para-sol i la tovallola.

Avui hi he arribat cap a les sis. Bufava un ventet agradabilíssim i el cel era d’un blau perfecte. Dins la mar s’hi dibuixaven tot d’ondulacions que semblaven talment capitells jònics.

De cop m’he adonat que hi havia un nen petit vora meu —d’uns tres anyets—, amb la pell emmorenida i uns ulls negres, rodons, preciosos. Ballava amb el so que feien les veles empeses pel vent, mentre menjava un trosset de brownie de xocolata. No me n’he pogut estar i li he dit «bonjour». M’ha somrigut. Tot seguit, li he demanat com es deia. «Zimong». El seu parlar papissot, enamorava. Reia. Es movia. Tot en ell era felicitat. Queixalava el dolç a bocinets. Els seus ulls espurnejaven. «Mmm… quina olor més bona de xocolata», li he dit mentre ens miràvem. I pres per un rampell, s’ha girat, ha partit el pastisset en dos —tot comprovant que ambdós fossin iguals— i me n’ha ofert un. «Nooo, merciii!», he exclamat sorpresa, «C’est pour toi!» i li he tornat. Ell, l’ha agafat, sense parar de riure.

Damunt del meu palmell m’hi ha quedat una engruneta i li he dit que aquesta sí que me la menjava. I, en un instant, la boca se m’ha omplert d’allò tan bonic que es diu «felicitat».

Una troballa fabulosa

Tot sovint vaig a caminar a Palamós amb la meva cosina Montse. L’altre dia, quan vam acabar de fer la ruta, em va demanar que l’acompanyés al cotxe. “Tinc una cosa per a tu”. I quina cosa, mare meva! El llibre d’aritmètica que feien servir els meus avis materns, Ginés i Maria Josefa, a escola. Data de 1910.
Un cop vaig ser a casa me’l vaig mirar amb deteniment. D’entrada hi trobem escrits els seus noms així com els dels seus germans, Damian i Catalina; una estampa de la Mare de Déu de Lourdes -qui sap si li demanaven un miracle quan s’examinaven-; sumes i divisions a la contraportada i dos retalls de paper, amb un títol “La mosca y el gato”. Escrit amb una cal·ligrafia impecable, sembla que també hi havia dibuixets.

Gràcies al meu amic colivenc, Marcos Pardines, he sabut que es tracta d’una faula recollida en el llibre, “Veladas de invierno” de Manuel del Palacio i publicat el desembre de 1931.

I tant que ho és, perquè en el dibuix s’hi veu el platet de natilles i a tocar, el pit ufanós d’un gat. Llegiu la faula, us agradarà, hi descobrireu un ensenyament, de rabiosa actualitat. Ja ho diuen, que tot torna en aquesta vida, sobretot si les coses es fan malament… res no canvia!

Sobre una rica fuente de natillas
orgullosa una mosca revolaba,
y al verlas tan hermosas y amarillas,
más de una vez pasando las rozaba.

Un gato, de sus amos muy querido,
vio del insecto vil el sucio empeño,
y aunque harto ya del dulce consabido,
del insecto librar quiso a su dueño.

Acostóse a este fin cerca del plato,
y, fingiendo el tunante que dormía,
con el ojo avizor, como de gato,
el vuelo de la mosca perseguía.

A la venganza y al temor ajeno,
detúvose el insecto de repente;
y el gato entonces, de soberbia lleno,
alzó la pata y la metió en la fuente.

La moral de esta fábula sencilla,
es que no fué la mosca, sino el gato,
quien al dueño privó de la natilla,
si no por criminal por insensato

Y de este ejemplo que parece broma,
todo buen español saca este axioma:
—Poder que sólo de imponerse trata,
aun queriendo hacer bien mete la pata.


Tres i no res

Durant el confinament, a diari, l’escrivia, uns mots que salpebraven el seu esplín. Solia acompanyar-los d’una imatge. És pèrit agrònom i sempre era al mig del camp o d’un bosc. Ella en deia «finestres a l’exterior». Li agradava. Per Sant Jordi li envià una rosa del color del talc; una tarda, un núvol d’estornells i un capvespre, una posta de sol rogenca, com el seu desig.

«Quan tornem a ser lliures anirem a dinar», proposava. «Un picnic sota aquells immensos pollancres!» li suplicava. Mai no arribà el dia, perquè quan van recuperar la llibertat, ell havia perdut l’interès.

Ella, no es va donar per vençuda i, a còpia d’insistir, finalment ens van trobar, una xafogosa tarda de juliol, en un banc prop d’una església. Enraonaren, amicalment. «Té, això és per a tu, per l’estima virtual durant la pandèmia». Un llibre, Memento agricole, Larousse, 1923. «Era del meu avi. Llegeix-te’l i ja em diràs què t’ha semblat». Ell no s’ho esperava. Emmudí. De cop, mirà el rellotge. Se n’havia d’anar, sopava amb el seu fill. Dos petons a cada galta, gràcies i fins aviat!

~¤~

A veure, anem per pams! Això del fill no us ho cregueu pas, perquè sopà amb una que duia un perfum, que feia caure d’esquenes i jo vaig anar a parar a la guantera del cotxe. No sé el temps que porto entaforat aquí dins. Estic molt decebut. Condueix com un boig i a cada revolt perdo una lletra. Xst, que ve! Va, on em dus, avui? Gas a fondo, gas! Ep, que frena. Què passa? «Bon dia, sap que vostè anava a 120 quan aquí només es pot córrer a 40?». Viscaaa! «Documentació!». Ric-rac. Oh! Quin solet! Així m’agrada, que em deixis damunt del seient. Quina escalforeta, nano, ara faria un son. Recoi, quins renecs! T’ha empipat la multa, eh? Massa poc! Uix, ja pares? On som? Bub-bub! No se t’acudeixi obrir la porta, que a mi els… No, si et plau, no! Fuig! No m’ensumis. Ecs, quin fàstic, bavallós! Grrr… Em fas mal. Ai! Rac-rac! No em roseguis! No, sisplau, nooo…

~¤~

Plutooo, què has fet? Ostres, que encara no me l’havia llegit! Va, surt d’aquí! Fora! I no em miris amb aquests ulls! Vés-te’n, que t’acabes de carregar una relíquia. I ara què en faig, jo, d’aquesta xixina, eh? Collons, quin matí, per emmarcar! Ei, mare! Com estàs? Feia dies que no… Muac-muac. Va no et queixis, que ets forta com un roure! Quin fred, no? Entrem? Tris-tras. Que què és això que duc a les mans? Res, mare, un pastac! Tens el foc encès?

Qui compta, s’erra!

M’acaba de trucar una amiga i ens hem fet un fart de riure, que em sembla que feia temps que no em divertia tant. Espero que no li sàpiga greu que us ho expliqui, però creieu-me si us dic que la història val la pena.

Es veu que ara fa uns anys va anar al casament d’una seva cosina. Quan va rebre la invitació i va veure que la festa durava dos dies —i les seves dues corresponents nits—, va dir: «A München falta gent!».

Aterrava a l’aeroport de la bella capital bavaresa quan passaven cinc minuts de les dues de la tarda del dijous 13 de febrer de 2014. El comandant els anuncià que feia un fred que pelava —sis graus sota zero—, i els desitjà una bona estada. Recollí l’equipatge i quan la porta de sortida dels passatgers s’obrí de bat a bat, se’ls trobà al davant. Elles dues s’abraçaren, efusivament. Feia una eternitat que no es veien! Quan es deixaren anar, la núvia li digué, emocionada: «Maria, et presento a en Kurt!». Després d’una forta encaixada de mans —on li desmuntà tots els dits—, es van fer dos petons, un a cada galta. Ella, que això de les olors ho té sagrat, de seguida notà que feia un xic de pudor de suor. «Deu ser pels nervis», l’excusà, «hi ha gent que li passa».

Un cop dins del cotxe, la Maria cregué que encara no havia baixat de l’avió de tan gran i modern que era. Quina meravella! Mentre la cosina parlava pels descosits, ella, dissimuladament, repassà el nuvi, el matemàtic que donava classes a la universitat. Era alt, fort, cara rodó, duia els cabells esvalotats i unes ulleres de pasta negra, rodones, que feien pensar en un Harry Potter adult. Damunt del seu jersei blau marí hi reposaven quatre volves de neu, les mateixes que queien defora per donar-li la benvinguda. De tant en tant, ell tallava la conversa —amb una veu atenorada— per fer esment a algun edifici important. Després del nom i de l’any de construcció, sempre hi afegia ressenyes numèriques: trenta metres d’alçada, cinc pisos, vint-i-vuit finestres, sis capes de pintura, cinquanta treballadors, tres-centes bombetes… Tot d’una, la meva amiga pensà que aquell home, no li acabava de fer el pes.

Un cop van arribar al piset, un dúplex en una de les avingudes més luxoses de la ciutat, li ensenyaren la seva habitació. Impecable. Mentre desfeia la maleta i desava la roba dins l’armari, elles es posaren al dia. Es veu que en Kurt era un home encantador, educat, responsable, que si naps que si cols. Tot eren floretes. Després li tocà el torn als vestits, a la cerimònia, a les recepcions… «Em caso un divendres i per Sant Valentí. No puc demanar més!» cridava la núvia, pletòrica. Toc- toc, era ell. Les avisava que en dues hores, quaranta-quatre minuts i disset segons els convidats arribarien a la festa. Els d’avui eren els que no venien al casori, companys d’escola i d’universitat del nuvi. Ostres, i pensar que el més calent era a l’aigüera! Ja les tens totes dues cap a la cuina a preparar els canapès, les amanides verdes i d’arròs, el pa amb tomàquet, les safates de formatges i d’embotits, les torradetes, les confitures… Ell ni brot, només feia la guitza.

Quan ho tingueren tot enllestit —i la taula parada—, la meva amiga els demanà si es podia dutxar. Es volia canviar de roba i arreglar-se un xic, no massa, perquè el sopar era a peu dret, informal. «I tant, tu mateixa, com si fossis a casa teva!». Passà per la seva habitació, agafà el necesser, un jersei rosa de mànigues amples, uns texans, unes calcetes —els sostenidors no se’ls canviaria pas—, i un parell de mitjons. Es dirigí cap al bany. Encengué la llum i quedà garratibada. Era fabulós, com el d’un hotel de luxe. Un cop païda la sorpresa, es desmaquillà davant d’un mirall immens i com que en un raconet n’hi havia un d’augment, aprofità per fer-se un repàs exhaustiu amb les pinces. Tot seguit, es dirigí vers la dutxa. Obrí la porta de vidre i al·lucinà: semblava una nau espaial. Enfront hi trobà un quadre gris metal·litzat amb tot de botonets. «On/Off» aquests els entengué. Sobre seu, tres tipus de ruixades, «la potència», pensà i un núvol, «deu ser el vapor de la sauna». Després, deduí que parlaven de la temperatura el sol i un floc de neu. Per acabar quatre rodonetes de colorins. «Què t’hi jugues que s’il·lumina?» reia, entremaliada.

Es despullà i entrà dins. L’encengué des d’un raconet. Sort, perquè del capdamunt caigué una pluja glacial. Remenà els botonets i de seguida tingué l’aigua calentona, sense que cremés, forta com un ruixat i de tonalitats blau cel. S’ensabonà i mentre s’esbandia tot es tornà de color rosa. Tot seguit de groc i en acabat de verd, mentre un regiment de núvols sortia decidit pels laterals. Quan veié l’off fer pampallugues, li semblà que tornava de la Lluna.  

S’assecà, es vestí, es maquillà un xic i abans de marxar ho deixà tot net com una patena. Obrí la porta i —patapam!—, se’l trobà al davant, blanc ensafranat, com un espectre. El pobre espantava la por.

¡Has estado mucho tiempo ducháaandote! —la a la feu tan llarga com un dia sense pa—.

La meva amiga no sabia on posar-se. Es disculpà, avergonyida, perquè pensà que tal vegada només en tenien un i algú necessitava anar-hi.

Nueve minutosss, quinse segundossssi cada hora paaasan por las tuberíasss no sé cuantos litros —perquè ja no recordava la xifra exacta mentre m’ho explicava— esto quiere desssir que has gassstado …

Ella, en tot moment, li suplicava que la perdonés.

Si en Alemania somosss casi ochenta y tres millonesss de habitantesss y lo multiplicamosss por … son tantos litrosss —les xifres les llegia a la pantalla de la tauleta electrònica que subjectava amb la mà esquerra—.

Aquí ja li començà a pujar la mosca al nas.

En sinco añosss acabaríamosss el agua de los ossseanosss, de los maaaresss….

Home, això sí que no, culpar-la de la desertització per una dutxeta extra sensorial, això sí que no li tolerà i després d’agafar aire li demanà, tan normal:

—¿Que no te duchas, tuuu? —tot fent èmfasi a la u.

Sí, durante tresss minutosss cada mañaaana —contestà, cofoi—.

—Ara ho entenc!

—¿Qué és lo que entencsss? —li preguntà foteta, tot imitant-la.

—¡Que a partir del cuarto te canta el sobaco!

Was ist ein «sobaco»? —li demanà ell amb els ulls oberts com plats.

I ella s’ajupí un segon, per desar tots els seus estris a terra i, en acabat, s’incorporà, aixecà el braç esquerre i amb la mà dreta es dibuixà un cercle imaginari damunt de la seva aixella.

Sembla ser que s’aguantaren la mirada vuit segons —ella els comptà!—, fins que ell, encès com un dels pebrots que feia una estona ella havia escalivat dins del forn, girà cua i marxà empipadíssim. No li dirigí mai més la paraula, ni quan l’acompanyà de nou a l’aeroport el diumenge al matí. La seva cosina se’n feia creus de que no s’haguessin caigut bé. Si, el seu home, era un encant!