Per emmarcar

ancient-antique-classic-2011173.jpg

 

Dues persones, a qui admiro des de fa molt temps, han llegit el llibre. En acabat em van fer arribar unes paraules precioses. Aquí les teniu. Em fa feliç que em permetin compartir-les amb tots vosaltres…

 


 

Benvolguda senyora Francès,

He començat a llegir el seu llibre, i no l’he pogut deixar fins acabar-lo. L’enhorabona, per la recerca familiar, per les descripcions emocionals sense caure en el sentimentalisme. No solament ha sabut perfilar el personatge central, sinó que la narració conté una estructura i unes situacions que encomanen al lector tensió narrativa en voler saber quin serà el desenllaç. El pintor Clavé, l’escriptor i dibuixant “Tísner”, el novel·lista Benguerel i el meu sogre (cirurgià metge), els quatre em van parlar abastament sobre tot el que van viure en aquelles platges de la Catalunya Nord convertides en espais de dolor i de mort. Tant em va impressionar aquell fet històric, embolicat en la inhumanitat diabòlica i culpable dels polítics francesos, que no vaig resistir anar a veure i caminar per aquella sorra infernal.
Li puc dir que, per l’experiència personal amb tanta gent que he conegut, la curiositat i l’amor és més fort en els néts que en els fills. La felicito per aquesta prova emocionant (m’ha emocionat molt) i emocionada d’amor de néta.
LLUÍS PERMANYER

✒📖

Benvolguda Pilar,

Gràcies per aquest magnífic llibre, ben escrit i trenat. Ple de tendresa i sensibilitat. Ple dignitat i noblesa, fent honor a qui l’inspira.
Gràcies per immortalitzar una història que representa tantes històries. M’has ajudat a lligar caps relacionats amb el nostre Sant Feliu, a recordar persones (com el doctor Rubió o en Lluís Cruanyes, gran Lluís, la primera persona que va creure en mi quan vaig començar a fer ràdio, m’esponsoritzava els programes, sempre em deia que si).
M’has traslladat a la meva infantesa pels carrers, llocs i persones de referència, removent la memòria silent dels qui, com vosaltres, hem respirat aquells anys i aquells llocs.
Gràcies per aquesta narració delicada i directe, plena d’emocions, que ens ajuda a entendre una mica més d’on venim i a qui ens devem. Una història plena de matisos encisadors i dolors indescriptibles; unes essències que trasllades al lector amb franquesa i claredat. Impacten a l’âme. (Ja mai més no podré deixar de parar l’atenció en les persones de llavis prims; i quan es facin referències a un nas, acabaré amb un bon detrás.
 
Gràcies per mantenir viva la memòria de tantes persones que van ser abandonades i rebutjades de la manera més miserable; per dignificar-les d’una manera tan col·lectivament personal.
Gràcies per l’immens treball de documentació que has fet, raó que dota el teu treball d’una consistència pròpia dels millors guions i professionals. I per destacar-ho al final, valorant el treball de tantes persones que vetllen pel tresor de la nostra memòria.
Et diria moltes més coses però crec que l’esperit d’aquest escrit ja transmet la intenció, per això, quedem que dilluns ho intentarem plasmar mútuament en l’entrevista que et faré, tot animant a sumar-se als oients a la teva presentació de dimecres.
Xavier Solà
✒📖
L’entrevista a La nit dels ignorants de Catalunya Ràdio.
✒📖

El millor amic

José López Muñoz
L’amic López retratat davant la porta de la barberia de Neuhammer on treballava l’any 1944.

 

Dins la capsa de llauna, on l’avi amagava la vida secreta de l’exili, hi havia tres cartes i mitja dotzena de fotografies d’uns amics que mai vam saber qui eren. Avui us parlaré d’en José López Muñoz, un jove alt, morè i ben plantat, un home que tenia una profunda simpatia per el meu avi.

    Es conegueren a l’Archa, al departament de La Corresa, quan tots dos estaven enrolats en el mateix grup de treballadors estrangers, el 651è, moment en que els alemanys els anomenaven Rotspanier, espanyols rojos. Ambdós treballaven en l’agricultura, malgrat que tenien d’altres oficis. L’un era xofer l’avi i l’altre, barber.

    Quan els nazis creen la TODT, la terrible i poderosa organització alemanya del treball, en José és declarat APTE i marxa de França, l’estiu de 1943. El destinen a Sagan, una localitat polonesa on hi ha un stalag, un camp de detenció.

    L’avi va conservar dues cartes que transcric en un dels capítols de Quan calmin els mals vents, tornaré, el que porta per títol Els amics que no tornenon el jove li detalla el seu dia a dia. De dilluns a dissabte, treballa de barber en un Friseur Salon Haar de Neuhammer i segons explica guanya moltes propines, perquè ell talla els cabells amb les tisores, no pas amb la màquina elèctrica. Fa festa els diumenges, estona que aprofita per tocar la trompeta amb una orquestra francesa.

    No us penseu però, que per a en José tot van ser flors i violes, perquè en un moment determinat li confessa al meu avi: yo tengo que ir a Sagan el domingo, porque si no voy aquella gente cuando me vean me pegan, fue lo primero que me dijeron ¡como no vengas los domingos a cortarnos el pelo te ahorcamos! Fa feredat llegir aquest paràgraf, perquè te n’adones de quan fràgil era la vida dels pobres republicans exiliats en terres europees.

    Mai més es tornaren a veure. L’avi li va perdre el rastre a les acaballes de la guerra. Penso que se’l devia estimar moltíssim, al buen amigo e “hijo” que te aprecia de veras, perquè un només conserva les coses dels bons amics, aquells qui per una raó o altra, et deixen escrita una petja al cor.

106852

Nulla dies sine línea

Aquest capvespre he presentat, Quan calmin els mals vents, tornaré, a la Biblioteca de Palafrugell. Ho he fet acompanyada del professor i filòleg, Félix Pérez. En acabat, m’ha entregat el seu discurs i me l’ha dedicat. Tota una sorpresa…

La Pilar Francès ha escrit un llibre. M’ha demanat que avui en faci la presentació. Suposo que ara és quan Lope de Vega deixaria anar allò de en mi vida me he visto en tal aprieto. Efectivament, és la primera vegada que m’hi trobo. Fa uns dies, a casa, li vaig dir: “Jo t’introduiré i portaré els entrants, però el plat fort el serviràs tu”.

    Potser que us la presenti: la Pilar va ser alumna meva de Llengua i Literatura Castellana a Batxillerat i COU, al Vedruna de Palamós, durant part de la dècada dels 80. La recordo com una noia prudent, equànime, amable i generosa, treballadora i excel·lent amiga dels seus amics.

    No tinc present que jo li hagués desvetllat explícitament la passió d’escriure, tot i que no vaig perdre mai l’ocasió d’esperonar els alumnes a practicar aquella sentència de Plini el Vell: nulla dies sine línea, invitant-los a portar, si més no, un diari personal; en tot cas m’afalaga que antics alumnes em “culpabilitzin” del seu ofici d’escriptor, com sol fer l’amic Toni Puigvert molt sovint. Sigui quin sigui el motiu, gràcies, Pilar, per la teva invitació.

    Ens vam trobar, fa uns quinze dies, a casa i li vaig fer, d’antuvi, la pregunta de rigor: Per què aquest títol: Quan calmin els mals vents, TORNARÉ? Ella recorda la meva monomania de no precipitar-se en l’elecció del títol definitiu fins que el tema estigui prou desenvolupat. La resposta ja us la donarà ella d’aquí uns moments. Coincidim això sí en què un títol no hauria de ser ni massa sintètic, ni massa explícit, ni tan hermètic o surrealista que incomodi el possible lector. Tenim molt clar tots dos la importància de la presentació, el pròleg, l’epíleg, els agraïments, les fons documentals, la taula de continguts i, sobretot, les il·lustracions (en aquest cas, la portada parla per sí sola i la seixantena de fotos d’escenes familiars, de documents i de col·lectius històrics amenitzen la lectura de forma molt gratificant). En aquella conversa, la Pilar em va parlar amb devoció dels seus prologuistes, Salomó Marquès i Miquel Serrano, i de l’anterior presentador, A Palamós, en Mario Mercader.

    Glossant aquests personatges, reitero i cito textualment que la Pilar: “ho ha fet bé; és una persona que, no provenint del món de la Història, ens presenta una obra ben documentada i explicada”; “aquí cada capítol té la seva pròpia vida i és escrit d’una manera planera, que el fa molt llegidor”; “Déu n’hi do, Pilar! Quines històries i avatars, els del teu avi a França! Un exili més, un testimoni més, però únic i irrepetible…!”.

    Òbviament, no voldria caure en la estupidesa de desvetllar el contingut del llibre, però sí que em permetré fer-vos alguna observació que us ajudi a estimular el desig de llegir-lo:

    Cada capítol va introduït per una cita, sempre oportuna i precisa, fruit, sens dubte, de llargues i profitoses lectures de clàssics antics i moderns (per a mi, “clàssic” és sinònim de “perdurable”; i prou).

    Si aquest llibre hagués estat un exercici acadèmic que jo hagués de qualificar, em quedaria, sobretot, amb les nou pàgines de CASA PAYÉS, una prosopopeia al·legòrica de dalt a baix, on és la pròpia casa qui s’autodefineix, prenent la paraula durant tot el capítol, per descriure cada espai, per narrar amb serenor episodis familiars esgarrifosos, per criticar descarnadament els excessos i malifetes de l’amo i per acaronar amb tendresa els més febles dels seus habitants. Així és de versàtil la ploma de la Pilar!

    Escoltem-la. I llegim-la.

IMG_20190509_222808_153

Temps de flors

20170423_104256-1~2.jpg

Maig era temps de flors a casa els avis. Lliris, geranis, dàlies, muguet… i roses. Quan hi entraves, sempre et trobaves un ram acolorit sobre la taula del menjador. L’àvia tenia la mà trencada, sabia combinar els colors en perfecta harmonia.

    Havent dinat, rentava els plats i endreçava la cuina i mentre les cassoles de terrissa s’assecaven sobre el pedrís, sortia al jardí, arreplegava les tisores al vol i clac, clac, clac, en tallava mitja dotzena per fer-ne un pom.

    En tot moment feia servir el mateix gerro, el lila de cristall, panxut i de boca estreta on grocs, roses, verds, vermells, es feien companyia. L’estança s’omplia d’olor de talc, de tendresa.

    Passaren el anys i qui se n’ocupà fou l’avi. Sovint, me’n guardava una a part i me l’oferia. L’embolcallava amb paper de plata i abans li havia tret les espines. Volia que la seva néta, no es punxés. Sabia prou bé, que de tant en tant, això ja ho feia la vida.

106852

 

Le géant du Puig

beetle-coccinellidae-insecte-121472

Il était une fois un géant qui est né dans les Pyrénées. Le pauvre, il ne s’adaptait pas au froid climat de la montagne, il voulait bien en connaître d’autres, surtout celui de la mer. Un matin, après son grand petit déjeuner, il est parti vers le sud. Il a marché trois jours et deux nuits et finalement il est arrivé dans un très bel endroit, la petite ville de Sant Feliu.

    Les habitants ils ont eu peur avec ce nouveau voisin, si grand, si énorme, car il mangeait tout ce qu’il trouvait sur son parcours. Un soir, les voisins du Puig se sont réunis et ils ont décidé à l’unanimité de tout lui donner : cornichons, citrons, potirons et oignons. Et aussi du pain et des confitures. Quelques-uns lui offrent amandes, viandes et oranges. Les plus petits, leurs bonbons. Les pêcheurs, leurs poissons et même les coccinelles ont décidé de lui offrir des trèfles. Les oiseaux, des miettes de pain et les abeilles, du miel.  

    Le géant s’est assis au quartier du Puig un midi et il a commencé à avaler tous les aliments. Quand il a fini, il faisait déjà nuit et il était si plein, si satisfait qu’il s’est allongé et il s’est endormi. De nos jours, il le fait encore. Et grâce à ses longues jambes, la ville a un port, et sur ses bras et son estomac tout rond, elle a des petites collines. Il paraît que certains l’entendent ronfler, lors d’une tempête et rugir si le vent souffle intensément. Mais rien ne le réveille, ni un bruit, ni la faim.

    Si vous vous décidez a raconter l’histoire du géant du Puig, faites-le avec une petite voix, surtout pour ne pas perturber ses rêves…   

106852   

Vint-i-sis d’abril de 1900

black-and-white-close-up-engagement-17834.jpg

El 26 d’abril de 1900 era un dijous, festiu per a les serventes i els llauraors sense terres. Aquell dia a Onil, Alacant, va ser festa grossa. Els meus besavis es van casar, després d’un llarg festeig. Parlo de l’efemèride a Quan calmin els mals vents, tornaré, en el capítol de En Vicente i la Teresa.

En Vicente, de vint-i-vuit anys, i la Teresa, de vint-i-tres, contrauen matrimoni a l’església parroquial de Santiago Apòstol d’Onil un dijous 26 d’abril de 1900, davant del prevere Don José Donat i actuant de testimonis uns amics del nuvi, en Francisco Vila i en José Esteve i un seu cosí, l’Agustín Sempere. Llarga ha estat l’espera, però ha valgut la pena vist que la novia –errant els vaticinis dels de casa– no s’ha quedat per vestir sants.

La Teresa escull per marit un home eixerit, rialler i bondadós, llest pels negocis, treballador incansable i molt responsable a la feina, emperò no pas a la taula i al llit, doncs en aquests dos llocs és persona d’excessos. Els tiberis li provocaran que de gran tingui sucre i, de vellet, es torni cec, i pel que fa a les dones, les petites infidelitats conjugals faran que el seu sigui un matrimoni d’alts i baixos.

En Vicente tria per muller una dona eixerida, morena, alta i prima, d’ulls tristos i somriure eixut. Coqueta en el vestir i en el pentinat –mai surt de casa sense els seus cabells lligats amb un monyet baix–, neta i polida, com ho seran el seu davantal i les seves espardenyes d’espart, una bona mestressa de casa que cuina com els àngels i amb un caràcter de mil dimonis, com bé comprovaran els seus fills cada vegada que el pare se’n vagi de rositas.

Si voleu conèixer més detalls d’aquesta bonica història, llegiu el llibre, us encantarà!

Plomes agres

blanco-oscuro-palo-394376.jpg

Avui m’han dit que ha mort en Romeu. Que Déu l’hagi perdonat! No pas jo, que una vegada em va fotre els cuartos i aquestes coses jamai no s’obliden.  

    Ell i jo vam ser amics, un mes. El que durà un pagament per avançat. Freqüentava sovint el carrer de casa, interessat en un local on tenia la intenció d’obrir-hi una cerveseria d’aires moderns. Sempre que el veia passar, abillat tan estrambòticament amb aquelles levites llargues i les armilles de coloraines, a mi se m’escapava el riure, no ho podia evitar. I un dia, casualitats de la vida, em saludà.

    —Com us dieu, mestre?

    —Joan Pons, gabiaire, per servir-lo.

    —Sóc en Pere Romeu i aviat serem veïns.

    —Què diu ara!

    —El mes entrant, amb uns socis, inaugurem un hostal als baixos de la Casa Martí. Ja veureu com tindrà molta requesta.  

    —Li heu donat nom?

    —Els 4 Gats.

    —…

    —Per cert, vós, on soleu anar a menjar?

    —Faig un mos a la rebotiga, que la vida està molt cara!

    —Jove, això s’ha acabat, perquè quan estigui obert vindreu a casa i no se’n parli més!

    I dit i fet. El dia de la inauguració, un assolellat catorze de juny de 1897, mudat i clenxinat, ja em teniu cap allà. Carai quin goig que feia aquell hostal, quina modernitat! En Romeu, en veure’m, de seguida em vingué a saludar i, després de presentar-me a alguns dels parroquians, em convidà a seure. Aquell migdia, vés per on, em van servir un bon àpat. A l’hora de pagar, em proposà que si acceptava venir cada dia ―migdia i vespre durant un mes―, que serien vint duros. «Un bon tracte», m’assegurà. Ai las, Joan, com la vas errar! Però què volíeu que fes, si jo no havia vist encara el món per un forat!

    Aquell vespre hi vaig tornar i em van servir el mateix ranxo, rescalfat. Tot i haver avançat els calerons, no vaig dir ni piu. I si em titllaven de llepafils? Però quan en feia tres que em portaven a taula conill rostit, li vaig dir si allò duraria gaire i el molt barrut em contestà «que allà s’hi venia a arreglar el món, no pas a sucar pa a les menges». I per acabar-ho d’adobar, un dels seus amics, un tal Rusiñol crec que es deia, li feu la gara-gara amb un «noi, que aquí alimentem l’esperit».

    Creieu-me si us dic que aquell mes se’m feu llarguíssim, tant com l’eternitat! Mai més hi vaig posar els peus. Bé, per ser fidels a la veritat, sí que hi vaig tornar, la negra nit de la venjança, li havia de tornar al molt penques.

    Tot plegat va anar així. Una tarda, em trobava enllestint un gabial per un adinerat marquès de Les Rambles, quan un vailet vingué a deixar-me un reclam del famós establiment on s’hi llegia:

Es serveix beure y menjar a totes hores

I jo, com aquell qui no vol la cosa, li vaig demanar si me’n podia quedar uns quants per repartir entre la meva clientela. Acceptà de bon grat. En ser a casa, a tots els hi vaig ratllar amb tinta el beure i el menjar, mots que vaig substituir per un de molt més encertat:  

Es serveix cunill y cunill a totes hores

I aquella nit li vaig empastifar l’entrada amb els nous cartellets.

    I quan unes hores més tard entrà a la botiga, esvalotat i cridant com un boig: «Si el conill us fa coragre i la ploma mala sang, a partir d’ara mengeu porc, per allò de que se’n ve de mena!», jo vaig fer com qui sent els ocells piular!