Darrer sospir

DSC00587Quan va néixer la seva filla, li va posar Cèlia com el seu primer amor. Un nom que va dur per sempre més escrit al cor. Alta, esvelta, cabells rossos com un fil d’or, llavis petoners, amorosa i tendre, així era ella. Tenia però, una debilitat, li agradava beure i això li feia perdre un xic el nord. Un vespre al ball, van partir peres. Tot i el disgust, mai la va oblidar.

            Quan tornava al poble, demanava per ella, com aquell qui no vol la cosa. Tota bona nova, li feia néixer una fiblada ben endins, de ràbia més que de satisfacció. Entre ells dos no hi va haver mai més un rencontre, mai més hi va haver un perdó.

            Les males llengües diuen, que pronuncià el seu nom just abans de deixar aquest món. Ho feu amb tanta passió, que la filla que era a tocar, no va saber mai si era a ella a qui cridava o al seu primer amor.

Viatjant pels records

Llac de Puigcerdà
Llac de Puigcerdà, 1970

De petitona jugava a un joc que dubto molt que fos gaire popular entre la mainada d’aleshores, com tampoc sé si el mot era del tot correcte, però així és com el vaig anomenar quan una tarda el pare ―qui portava estona espiant-me rere el llindar de la porta―, em va preguntar en veure’m tota atrafegada amunt i avall per la meva habitació:

            ―Que jugues a nines?

            ―No, papa, jugo a hotels.

            Amb l’acudit, va esclatar de riure ―encara sembla que el veig― i amb penes i treballs li sortia: «Aquesta sí que és bona!».

            Bona o no, el culpable de que jo hi jugués era seva, bé dels pares, perquè cada vegada que ens anunciaven que el cap de setmana el passaríem fora de casa, a la Cerdanya o a la costa, i que ens hi quedaríem a dormir, l’estómac se m’omplia de papallones, igual que quan estàs enamorat.

            Si ja era de per si emocionant saber que no faries nones per unes nits al teu llit, imagineu-vos això de fer l’equipatge. Impossible decidir-se amb tot el que hi aniria dins, però s’havia de fer, perquè el maleter era el d’un sis-cents i l’havíem de compartir entre tots.

            Per aquella època, jo ja tenia una maleteta de plàstic de color rosa pàl·lid ―amb el dins tot ell folrat de setí gris i amb uns compartiments secrets que era una delícia amagar-n’hi―, que em van portar els Reis un gener que vam anar a esperar-los a Barcelona. Es veu que els pares me la van encarregar als magatzems SEPU ―aquells tan populars que en el seu eslògan anunciaven a bombo i plateret «Quien calcula compra en Sepu»―, situats a la Rambla de Canaletes i com que pernoctàvem al Majestic no els hi va ser difícil trobar-me. Que us ho heu cregut, això? Que no, que us he enredat, com volíeu que ens allotgéssim en un hotel de luxe si viatjàvem amb sisentó!

            Va, centrem-nos, que no vull que perdeu el fil d’aquesta bonica història. Per ser fidels a la veritat, quan anàvem a la capital, ens estàvem al piset de la padrina del tete ―una cosina del papa i que familiarment n’era la de tots, perquè sempre la vam anomenar «padrina Isabel»―, un primer primera d’un edifici històric situat prop de la Sagrada Família. Des d’allà, cada matí després d’esmorzar, sortíem a fer excursions, que si al Tibidabo a badar una estona davant dels autòmats o al zoo a veure bestioles, que si amb les golondrines a navegar un xic pel port, que si a llençar veces als coloms de Plaça Catalunya o a passejar per les Rambles ―agafats ben forts de la mà del pares per no perdre’ns― i per acabar comprant exquisideses per l’hora de dinar a les boniques parades del mercat de la Boqueria.

            A mi, m’agradava molt aquell piset de cambres petitetes i farcit d’antiguitats com també la seva propietària, perquè havia viscut uns anys a França i n’havia guardat les maneres. Tota ella era elegant i l’envoltava una aura misteriosa. Els matins sortia de la seva habitació enfundada en una bata de setí de coloraines, amb el monyo ben fet i els llavis lleugerament pintats de color rosa. Esmorzava amb nosaltres i es servia el cafè amb un posat que semblava que s’anés a trencar. Aquelles mans, de dits tan llargs i d’ungles pintades amb lluna blanca m’encantaven i per més que es barallés amb la mantega o suqués una torradeta dins la tassa de porcellana, ni es despentinava ni se li esborrava aquella pinzellada de carmí dels llavis.

         Com que també venia a passeig amb nosaltres, l’havíem d’esperar que s’empolainés ―això el papa ho portava un xic malament i sempre rondinava― i quan ja estava a punt, feia goig de veure, vestida amb aquells abrics tres quarts de xeviot acampanats, els guants de pell, les faldilles de tub d’una llargada per sota dels genolls, les mitges amb costura al darrera i unes sabates de xarol negre relluent i de taló d’agulla de més d’un pam, que em tenien robat el cor.

            I per fer-ho tot plegat encara més bonic, havia conservat un deix en la parla i a vegades se li escapaven mots afrancesats, com ara «mé» quan volia dir però o repàs per àpat i a mi em deia «filleta», cosa que m’agradava moltíssim perquè ho trobava diferent.

Però bé, tornem al joc de les nines i dels hotels, un fet que us ajudarà a entendre la meva passió per viatjar. Dins la meva habitació hi havia dos llits individuals i al mig una tauleta, és a dir, que si m’organitzava bé, disposava de cinc espais per jugar. Mig llit per recepció, l’altre per menjador, el moblet pels fogons de la cuina, seguidament mig per piscina i jardí i el darrer per les habitacions. I jo anava amunt i avall atrafegada, perquè igual tenia el dinar al foc, com la Nancy volia parar el sol o el Baby Mocosete s’estava esperant impacient al taulell per pagar i marxar. Perquè gratis no els hi costava, que jo ho veia quan marxàvem dels hotels que el papa deixava anar uns quants bitllets de color verd i a vegades només li’n tornaven de marronosos acompanyats d’un grapat de monedes. Als estadants de casa jo també els hi feia factures ―en retallets de paper―, que em pagaven amb les monedes de la caixa d’un supermercat, una joguina que poc cas li vaig arribar a fer, però que vaig saber treure un bon rendiment dels petits complements monetaris.

            Que me n’hi havia passat de tardes allà dins! Només ho deixava per anar a berenar un got de llet amb sucre i quatre galetes Maria o quan el meu tete em venia a buscar per dir-me que ja tenia el fortapache muntat i que si volia anar amb ell a jugar. I després d’un petit estira i arronsa, hi anava una estona, delerosa per veure aquella preciositat de fusta amb el seu saloon i els abeuradors pels cavalls i malgrat saber, per endavant, que em tocaria comandar els pobres indis. La guerra de mentida durava fins que em cansava de que tota la colla de pistolers esvalotats ―sota les ordres del meu germà―, es carreguessin sense pietat tots i cadascun dels meus efectius o encara pitjor, fins que ell s’avancés als esdeveniments. Sí, ara us ho explico, que sembla complicat però ja veureu que no té gaire secret la cosa. No suportava que em digués: «Ara posa un indi amagat aquí i jo passaré amb el cavall i com que li veuré les plomes li…». I jo li suggeria: «No, millor tanca els ulls, que jo els amago i a veure si els trobes». I com que no hi estava d’acord, perquè un cop ja ho vam fer i va perdre i ell sempre ho havia de tenir tot controlat i en canvi jo era més d’anar fent sobre la marxa, doncs això que em cansava de que em donés ordres i me’n tornava al meu hotelet a passar-hi la tarda.

 

De nena, amb els pares i el meu germà vam viatjar per tota Catalunya i la veritat és que no em puc queixar, ans al contrari, perquè el papa era un molt bon conductor i millor guia. Observador de mena, sovint ens deia mireu a la dreta quin castell o aquella colla de vaques com pasturen i els nostres caps es giraven alhora per a contemplar aquelles meravelles. I si estàvem a punt de travessar per una avinguda de plàtans ―això el tenia fascinat!― ens avisava a temps i a mi em semblava que passàvem sota les cames d’immensos gegants.

            El dia abans de partir, la mare ens deixava la roba preparada sobre el llit i cadascú s’encarregava de guardar-la dins la seva maleteta. A la meva hi desava mudes, mitjons o leotardos si n’era el temps, pantalons i jerseis, sense oblidar una rebeca per si es girava fred i mocadorets per si esternudàvem. No la tancava mai sense posar-hi una llibreta, que venia a ser el meu quadern de viatge, on cada vespre després de sopar hi acabaria anotant les meves impressions sobre el lloc que havíem visitat. Ara veureu que aquestes eren breus i concises i les acompanyava sempre d’una imatge, per allò tan encertat de que val més que mil paraules.

            Si ara el fullegéssiu ―com ho estic fent jo―, us trobaríeu, per exemple, que a sota de Ripoll hi poso «mol bunic» i tot seguit hi ha enganxat un rodal blanc ribetejat de color carbassa, de vés a saber quin lloc, on hi he escrit a dins una vintena de vegades «sol» i al costat l’entrada col·lectiva al monestir de Santa Maria. De Castelló d’Empúries, «m’a agradat mol» amb una postal de la magnífica portalada de la catedral de l’Empordà i de Setcases «neva i fa fret» amb l’embolcall d’un sucre de la Fonda Tiranda, establiment on teníem per costum allotjar-nos.

            Faig un punt i a part, per parlar-vos d’aquest centre neuràlgic, ja que era des d’aquí on fèiem excursions que les recordo amb nostàlgia, com quan ens passàvem el dia sencer a la Torre d’Estoll a Alp, veient com munyien les vaques, jugant a fet i amagar dins l’immens paller o compartint amb els masovers de la casa una escudella i carn d’olla per llepar-se’n els dits. O quan per les festes de Nadal anàvem a Missa del Gall a la bellíssima esglesiola de Sant Cristòfol de Beget, a pregar davant la imponent Majestat a qui jo sempre li demanava «ser feliç» i aquella nit de tornada a la fonda, començaven a caure quatre flocs, preludi d’un endemà ben emblanquinat i en ser de nou dins l’establiment, enfredorats de cap a peus, els amos ens esperaven amb una tassa de xocolata ben calentona que t’ajudava a agafar més aviat el son.

            També varem anar a Ribes de Fresser i a Núria amb el cremallera, a Camprodon a degustar embotits i acabades les vacances i de tornada cap a casa, sempre paràvem a Castellfollit de la Roca a comprar galetes a Cal Enric, aquelles que estaven perfectament col·locades dins de capses rodones de plàstic i que un cop ens les havíem cruspit la mama me les donava per guardar-hi els meus tresors.

            De Sitges, hi escric que «mol macu» i ara ve la sorpresa: Monestir de Santa Maria de Poblet, «mucho miedo». Mucho, ja us asseguro jo que és poc. I com que ara ja han passat més de quaranta anys i suposo que el delicte deu haver prescrit, no crec que a aquestes alçades de la vida ningú em vingui a buscar les pessigolles per contar aquesta anècdota tal i com va anar.

            Arribàrem a mig matí a l’esplanada, vam aparcar-hi el nostre sisentó i entrarem en visita lliure. Recordo que estàvem badant sota l’arcada del panteó reial, quan se’ns va apropar un monjo i li devíem fer gràcia perquè ens va començar a fer preguntes, que molt amablement els pares van contestar. D’on veníem ―Costa Brava―, teniu dos fills ―sí, nen i nena―, us agrada el que veieu ―molt!― i en sentir-lo dir: «Voleu que us ensenyi un tresor?», tots quatre contestàrem a l’uníson que sí. I ja el tens que va fer mitja volta, va remenar sota els seus faldons, va treure una clau més llarga que un dia sense pa i ens va dir que el seguíssim. I com xaiets així ho vam fer i en arribar davant d’una portella i després d’obrir-la amb penes i treballs ens va convidar a entrar-hi ―el papa es va haver d’ajupir perquè sinó hagués deixat mig cos a fora― i quan varem ser tots a dins ens va demanar de tancar la porta i ens quedarem muts i a les fosques. «Esteu preparats?». I tant que ho estàvem! Encengué una llum ―una bombeta rònega que penjava d’un fil elèctric tot ell entortolligat de teranyines― i patapam: una mòmia! Mecasumdenes quin tutu que em va fotre! Del bot que vaig fer ja em tens amagada sota la gavardina de la mama i de tant en tant estirava els pantalons del papa i li deia amb veu baixa: «Marxem, que tinc pooor». Inclús ho vaig intentar amb allò tan efectiu de «tinc pipí» i res, ells quatre continuaven palplantats davant d’aquell cadàver dessecat i vinga parlar de que si eren les restes d’un noble de la Corona d’Aragó, que si tal vegada les d’un príncep, que si feia tants segles, que si mireu que ben conservat… El religiós no parava de donar explicacions i els de casa de preguntar.

            En sortir d’aquell cau, mig marejada pel tropell, el frare ens va insistir en el fet de que no ho expliquéssim a ningú, perquè si corria la veu, tothom la voldria veure i això no podria ser. «No pateixi, que us guardarem el secret», va respondre el papa. Els grans no sé si ho van fer però jo i tant que el vaig guardar, només de pensar que si trencava la promesa aquell cap de cabells esvalotats, ulls sortits i dents esmolades em vindria a perseguir, vaig guardar-m’ho ben endins, fins que anys més tard, en una excursió amb l’escola i en ser just al davant de la portella ―tot fent-me la interessant―, li vaig demanar al monjo que ens feia de guia: «Eh que aquí dins hi guardeu una mòmia en una urna de vidre?». I el bon home, tot sorprès, no va dir ni si ni no ―allò que tan bé saben fer els polítics―, això sí em va fulminar amb la mirada, que encara sembla que el veig, i vaig decidir que del tema no se’n parlaria mai més, fins avui que, viatjant pels records, ho he tret a la llum.

Velles arts

Nueva imagen

Ella acaba de fer vint-i-dos anys i ell gairebé li triplica l’edat. Ella l’admira obertament, ell la desitja amagament. A ell l’afalaga veure-la asseguda sempre a primera fila. Ella simplement no vol perdre’s cap detall. Història de l’Art, dos apassionats. Entre ells dos s’ha forjat una mena de complicitat, tres anys de lliçons compartides ho avalen. Ella treu unes notes brillants, així ho proclama ell davant la resta dels alumnes quan n’avalua els resultats.

              S’apropa el final de carrera, ai las!

            Un matí ell li demana si en plegar pot passar un moment pel seu despatx. Res important, només vol ensenyar-li un llibre que per Pasqua va comprar a Viena sobre l’obra d’en Gustav Klimt. Ella hi va de bon grat.

            —Quina preciositat, professor! —exclama la jove emocionada en tancar el voluminós exemplar.

            —Tu sí que n’ets de preciosa! —li deixa anar el vell professor, com aquell qui no vol la cosa.

            S’imposa un silenci eixordador que solsament ell gosa trencar amb cinc mots malencertats: «és que sempre m’has agradat».

            —No continuï, professor —li diu ella educadament, aquest camí no ens durà enlloc.

            —De quin color dus les calcetes? —li etziba ell mig tremolós. No pateixis que no et tocaré, només les vull veure. Ensenya-me-les! —li suplica bavejant.

            Ella se’l treu del damunt com pot, obre la porta del despatx i surt corrents escales avall, engolint apressada els esglaons de dos en dos i tota ella amarada de ràbia i de vergonya. Ell crida i crida que torni. Ella ja ni el sent.

              Aquell vespre ella truca al seu noviet per explicar-li l’ensurt i el sent com riu pels descosits i al bell mig de la conversa se’n fa creus quan li pregunta mig burleta:

            —Com anaves vestida per posar tan calent al pobre professor?

Tercer premi del III Concurs de Microrelats “Dones” de Santa Cristina d’Aro.

Cant de l’enyor

Serà fàcil veure’t a l’horitzó, quan la lluna plena s’entesti en convertir les nits en quasi dies.

El compàs d’un ball robat ens porta20181012_091407rà als teus braços i les teves mans ens guiaran per no perdre’ns.

El so d’una havanera ens durà la teva veu melosa i aquesta esdevindrà el nostre himne.

Quan bufi el garbí incansable i sense treva, et sentirem remugar de valent, animant-nos a no defallir.

La lluentor de l’escata serà el reflex dels teus ulls petits i vius, com un far que mai s’apaga, i quan la tramuntana faci endreça i ens regali un cel ben blau, seràs rere el sol, dins l’onada, bufant les veles i empenyent la barca, perquè tots els racons han quedat amarats de la teva presència.

Un llibre, un pensament

Vaig a dinar a casa de la mama i, de sobte, me’n recordo que hauria d’anar a fer una ullada als diccionaris que encara conservo de la meva època d’estudiant perquè segur que, en algun moment, em seran d’utilitat a l’hora d’escriure.

            Entro a la meva antiga habitació i, en un no res, els localitzo als prestatges. Me’n quedo tres i mentre els poso dins la bossa de roba escolto un cop sec. Pam! Ha caigut alguna cosa. Aixeco el cap i me n’adono que és un llibre vell. L’agafo. El líder de Harold Robins. Li dono la volta, llegeixo la ressenya i em detinc en aquesta frase: el lenguaje utilizado en esta novela es directo, sin disimulos, que puede escandalizar. Ric per sota el nas, el deso al seu lloc, tanco la porta i me’n vaig.

            M’acomiado de la mama i quan estic a punt de sortir, la meva veueta interior em parla: torna a buscar el llibre, que no te n’adones que ha arribat a les teves mans per alguna cosa, no tens curiositat de saber perquè.

            Sense rumiar-m’ho massa, faig mitja volta, entro de nou a la cambra, l’arreplego al vol i l’afegeixo a la bossa amb els altres.

escanear0001

            Arribo a casa, em preparo una infusió de fruits vermells, m’assec al sofà i li dedico una mica més d’atenció. El títol original, Memories of another day, m’agrada. L’anoto a la meva llibreta de futuribles idees. Segueixo. L’autor el va escriure l’any 1979 i aquí es va publicar el 1984. Se’m gela la sang. Aquest és el darrer llibre que va llegir el papa. Que fort! Intento recordar, si tal vegada li vaig regalar per Sant Jordi i per això el conservo, però la meva memòria no arriba a saber si és del tot cert. Continuo. Veig un punt a la plana cinquanta-tres. L’obro. Un certificat de garantía d’un rellotge, marca Duward, expedit a Barcelona amb data vuit d’abril de 1978. El pare no duia un rellotge d’aquesta marca, el seu era un Seiko, però l’avi sí. Dedueixo que després de llegir-lo, li va passar i aquest no el deuria acabar. És possible, en morir el seu fill, el juliol de 1984, ja no va ser el mateix, res no em fa ni fred ni calor, solia dir-nos sovint.

            La curiositat em venç i decideixo llegir-lo. Vull saber com escrivia l’autor preferit del meu pare. En dos dies l’enllesteixo. Una bona novel·la, per a la seva època. Un xic de tot, acció, intriga, escenes de sexe explícit —més ben dit d’alt voltatge—, això sí, farcit d’estereotips sexistes que a dia d’avui, afortunadament,  han quedat obsolets. A mida que vaig avançant, observo, que la traducció és pèssima. Confesso que, més d’un cop, m’agafen ganes de corregir-les amb el llapis que tinc a les mans, però no sé si puc posar tan alt el llistó, que de tot plegat fa trenta quatre anys.

            Anoto en una llibreta, les frases que em fan pensar:

He sido despedido de más trabajos de los que cualquiera de vosotros pueda soñar que existan.

            Igual que el papa i quan decidí plantar-se pel seu compte i obrir una fàbrica de sabó, un càncer s’emportà el seu somni pel davant.

 Quisiera un hijo que sintiera como siento yo. Que tenga los mismos sueños que tuve cuando era niño, que perciba la belleza en la gente y en las cosas que nos rodean y para quién la vida no tenga que ser una sucesión de explicaciones lógicas.

            Així és la teva filla, papa.

Sostenía en una mano un puro y en la otra un vaso de whisky. Era corpulento y tenía unas espaldas y un torso que cuadraban con unas caderas que descansaban en unas piernas recias y firmes. Era un hombre fuerte. Lo sabía.

            Si eliminem el whisky i ho canviem per una copeta de vieux armagnac, tal qual.

No me gusta —sentenció su padre—. Creo que lo ves demasiado a menudo. Deberías salir con más chicos de tu edad.

—Los muchachos de mi edad no me interesan, papá. Les falta madurar…

            Sempre que em venia a buscar a la porta de la discoteca, solíem tenir en tornar cap a casa, una conversa semblant.

Fa poc vaig llegir aquesta bonica frase: Seeing someone reading a book you love, is like seeing a book recommending a person. Difícil és que a aquestes alçades de la vida, algú pugui recomanar-me al meu pare, però estic convençuda que va ser l’atzar qui va posar aquest llibre a les meves mans perquè descobrís més coses sobre com era ell i que, sense voler, el seu autor preferit me’l tornés de nou al meu costat, ni que només fos per una estoneta.

 

D’amagat i en silenci

1536653669856Al jardí de casa hi ha dos llimoners que ben aviat farà cent anys que es fan companyia. Han vist de tot, rialles, ploralles, fred viu i calorades intenses. Aparentment s’assemblen. Troncs vellots, ennegrits pel temps i tot de branques verdoses que any rere any s’enlairen cel amunt amb pas feixuc. Les llimones són delicioses. Pell rugosa, gruixuda de dit i amb una polpa groguenca farcida de grills perfectament ordenats. Les d’un porten pinyol, a les de l’altre mai n’hi trobes. Les fulles, quan es fan grans, sovint arriben a la mida del palmell de la mà i si, quan envelleixen, no te les mires atentament corres el risc de confondre-les amb un fruit. De tant en tant, en neix una amb forma de cor. Petitona, perfecta. En veure-la, sempre m’he pensat que ells dos s’estimen amb bogeria i que sota terra les seves arrels s’entortolliguen amoroses com els cóssos dels vells amants, d’amagat i en silenci.

Tinc una debilitat

Ho confesso, no me’n puc estar, perquè a la primera cullerada, quan el cacau es fon a la meva boca i, lentament, s’allunya gola avall sento com si un riuet de benestar recorregués tots i cadascun dels raconets del meu cos. Una bona tassa de xocolata, ho té això, com els bons moments. La gran Isabel Allende en diu un quitapenas. Totalment d’acord. Jo hi afegiria que és d’aquelles coses que fan bé al cos, a l’ànima i, posats a dir, al cor.