Una imaginació desbordant

Abans que s’acabés l’any vaig anar a una casa on hi havia un vailet que estava fent els deures de català. El mestre els havia demanat escriure un petit dietari on expliquessin el que havien fet durant les vacances de Nadal. Si no recordo malament, cinc dies diferents, cinc línies per cadascun. 

Si l’haguéssiu vist com esbufegava, perquè no sabia ni per on començar. «I què hi poso?» «I què explico?» demanava a la seva mare ben atabalat. 

I de mica en mica, vaig anar entrant en el seu joc i li llençava propostes al vol com aquella qui no vol la cosa. «A quina hora t’has llevat avui?» «Què has menjat per esmorzar?» «Per Nadal, on vas dinar?» Al principi em mirava desconfiat, seriot, una mica com «què diu ara aquesta!», però ben aviat me’l vaig fer meu i cada vegada que dins del seu caparró esclatava una idea, s’aixecava de la cadira i s’apropava decidit per fer-me-la saber. Em va agradar aquella estoneta, farcida de complicitat.

Avui, la seva mare m’ha enviat un missatge amb aquesta fotografia. 

En Xavier, el seu mestre, havia corregit el seu treball. «Molt i molt bé. M’ha agradat molt el teu dietari, és espontani i fresc. Felicitats».

A mi, el que més em va agradar de tot va ser despertar la seva imaginació mig adormida perquè, en realitat, és el que hem de fer, estar per ells, acompanyar-los durant el seu aprenentatge i ajudar a obrir-los la ment que de potencial en tenen per dar i per vendre!

Quin món!

Ahir em deia una amiga que cada dia li costava més tenir una conversa amb la gent. Li vaig donar la raó. Tot sovint, sembla que hem perdut el nord. Les deixem anar com els ases els pets. I tant li fa. L’assertivitat no està à la page. Gens. Ara ens enfotem de tot, sense cap respecte. No mirem si ofenem, tot s’hi val en nom de l’ironia.

Fa una estona m’ha sonat el mòbil. He contestat.

– Hola, Pilar.

– Hola, Tomàs.

– M’han dit que t’han passat per sobre i que t’has aprimat tant!

M’he quedat de pedra i, quan he recuperat l’alè, li he contestat:

– Em van atropellar.

– Ja ho sé! – m’ha dit burleta- t’ho dic perquè riguis.

I li he penjat el telèfon. Ras i curt. Amb amics així, no trobeu que sobren les converses?