M’acaba de trucar un amic del papa. Eren veïns, companys d’escola i de mil batalletes. El dia de Sant Jordi em va comprar dos llibres. El de l’avi, per regalar a la Pilar de Cartellà, i la meva darrera novel·la. Ara mateix l’ha acabat de llegir. M’ha demanat si era massa d’hora, si trucava en un mal moment. He rigut mentre li assegurava que no. Estava emocionat. “Quin final, m’ha arribat al cor!”. Li he demanat si el va acabar ahir vespre i m’ha dit “no, ara mateix”. Corprèn que mentre tu et lleves hi hagi algú que estigui llegint un llibre teu. “Tens una imaginació, és increïble!”. “No ho deixis, creu-me”. “Els llocs, els paratges tan propers, el que expliques de Girona, de la Fosca… tot això jo ho he viscut. De petit hi anava”. “Vés a per un Planeta o un Nobel, creu-me”. “Passi el que passi, no ho deixis, sé que és difícil i a vegades la vida et pot portar cap a d’altres camins. Però tu no ho deixis. Creu-me, no deixis mai la ploma!”.
Paul Auster diu que la literatura és essencialment soledat. S’escriu en soledat, es llegeix en soledat i, malgrat tot, l’acte de la lectura permet una comunicació entre dos éssers humans.
Quan m’escriviu, quan em truqueu, quan m’atureu pel carrer o acabada una presentació per dir-me paraules boniques i per animar-me a continuar tot de papallones voletegen dins del meu estómac com quan estàs enamorat. Ho estic de la meva professió i dels lletraferits com vosaltres a qui les meves històries corprenen.
La coincidència de situacions entre la Inés i Comadira, fa dir a Pilar Francès que «Tot passa dues vegades”, un fantàstic llibre que amb tots els mèrits ha guanyat el Premi Empordà de Novel·la.
Personalment m’ha evocat Narcís Comadira (blau Comadira li diu ella) i els seus articles a Quadern, el suplement en català d’El País, amb aquells acolorits quadres del poeta pintor. Un privilegi gairebé únic en el món del blanc i negre de la premsa escrita.
L’he llegit a poc a poc. Expressament. Per veure i confirmar com el llenguatge dels treballs d’història són molt avorrits si els contrastem amb els de la literatura, molt més lliures i brillants. Ella, precisament, conrea els dos móns: el de la historia i el de la novel·la.
L’argument, barroc en el seu plantejament, presenta aquests dos móns. El del present i el de la construcció biogràfica d’una família que té un final impensat (monges incloses). Les biografies són molt properes i, en el meu cas més, ja que visc en un edifici de Josep Azemar a la Rambla de Figueres.
La sensibilitat és una constant en el text on trobem infinites imatges i ocurrències que ens toquen l’esperit. «Venècia és, en aquest precís instant, d’un roig robí. Un cop més la natura em regala un capvespre de llum encesa, com ho és el record dels teus llavis quan em besen». No ens enganyem, el regal no és de la natura, és de la Pilar.
He après coses, que hi ha les deesses de la menopausa i que la petite mort és un instant de glòria entre dos que s’estimen. O que per descriure una situació incòmoda per al nacionalcatolicisme té una fórmula asèptica: «Quatre fills, dos nois i dues noies, tres joves i un gendre…». O la imatge d’una joveneta a la platja: «En acabat , es recull els cabells dins d’un gorret de plàstic de color rosa i el seu cap sembla una hortènsia». La visió femenina sobre aquell jove que semblava que ja tenia el peix al cove: «Li vam fer grossa al pobre mariner del vaixell naufragat».
Potser Quim Nadal a la Fosca amb una mena de barnús, com els que utilitzava Josep Puig Pujades als balnearis francesos: «Esmorzava a la terrassa, abillat amb un barnús blanc, mentre el sol li acaronava la pell». Fins i tot el suïcidi té un toc de bellesa: «Els corrents el bressolaven i es deixà anar i aquell remordiment, aquell pes que fins ara l’ofegava, s’esvaí mar endins».
Un monumental manual de com transformar la vida ensopida en un prat d’infinites sensibilitats.
Fins i tot per a encendre el foc: «El primer petó arribà un fredorós capvespre d’hivern, quan ell acabava de pujar un cistell de llenya per encendre-li la llar de foc. S’havia agenollat i fins que les flames no emprengueren el vol i els estellicons i les pinyes crepitaren no s’incorporà. La tenia just darrere seu quan es girà. Aquell «merci» fou la guspira que aflamà el desig. Quanta tendresa!»
Li podria dir a la Pilar per privat que el llibre m’ha agradat molt, però prefereixo fer-ho urbi et orbi i recomanar a tothom que el llegeixi. Per a mi ha estat un elixir de civilització.
Pilar Francès 