Aquesta tarda he quedat amb un amic per fer un cafè. Ens hem trobat en un cèntric establiment a tocar de l’antic Hospital de Santa Caterina. Dins hi havia un home que em coneixia -molt!-, però ha fet veure que no. En tot moment, dissimulava. Pobrissó. Quan ha passat pel davant de la meva taula, amb una safata amb el seu cafè, ha dubtat i, finalment, s’ha assegut al costat de la nostra. No ens vèiem, perquè tot de plantes verdes ens separaven, però escoltar, això sí que podia. Es el que dedueixo, perquè quan el meu amic m’ha preguntat com m’ha anat el dia als arxius, jo li he contestat, tot aixecant un xic la veu: “Només per aquesta frase ja valia la pena venir: SOBRE UNA PEQUEÑA VERDAD SE CIMIENTA UNA GRAN MENTIRA”. I, de cop i volta, l’espia ha marxat, cames ajudeu-me.
Abans que s’acabés l’any vaig anar a una casa on hi havia un vailet que estava fent els deures de català. El mestre els havia demanat escriure un petit dietari on expliquessin el que havien fet durant les vacances de Nadal. Si no recordo malament, cinc dies diferents, cinc línies per cadascun.
Si l’haguéssiu vist com esbufegava, perquè no sabia ni per on començar. «I què hi poso?» «I què explico?» demanava a la seva mare ben atabalat.
I de mica en mica, vaig anar entrant en el seu joc i li llençava propostes al vol com aquella qui no vol la cosa. «A quina hora t’has llevat avui?» «Què has menjat per esmorzar?» «Per Nadal, on vas dinar?» Al principi em mirava desconfiat, seriot, una mica com «què diu ara aquesta!», però ben aviat me’l vaig fer meu i cada vegada que dins del seu caparró esclatava una idea, s’aixecava de la cadira i s’apropava decidit per fer-me-la saber. Em va agradar aquella estoneta, farcida de complicitat.
Avui, la seva mare m’ha enviat un missatge amb aquesta fotografia.
En Xavier, el seu mestre, havia corregit el seu treball. «Molt i molt bé. M’ha agradat molt el teu dietari, és espontani i fresc. Felicitats».
A mi, el que més em va agradar de tot va ser despertar la seva imaginació mig adormida perquè, en realitat, és el que hem de fer, estar per ells, acompanyar-los durant el seu aprenentatge i ajudar a obrir-los la ment que de potencial en tenen per dar i per vendre!
He acomiadat l’any a Cotlliure. Quan vaig llegir que hi hauria focs artificials per cap d’Any vaig decidir escapar-m’hi perquè són una preciositat.
La setmana abans vaig mirar quines activitats havien programat per aquella nit. Música a la plaça del 18 de juny fins les tres de la matinada i paradetes de menjar a l’esplanada de Voramar. Al final, una nota em va cridar l’atenció: la temàtica d’aquest any serà “la fête foraine”. Tothom havia d’anar disfressat!
Ai las! Qui em coneix bé sap que ho detesto. No hi he trobat mai cap gràcia i, per a ser fidels a la veritat, m’avorreix. Però aquest cop, qui sap si pel fet de poder passar desapercebuda, vaig fer una excepció i vaig decidir que aniria de mèdium. La meva amiga Carme em va deixar un conjunt negre i un mocador de colorins i amb la pila de collarets que vaig arreplegar per casa diem que ho semblava.
Tot i tenir la disfressa, trobava a faltar alguna coseta. No podia anar amb les mans buides. I, de cop, se’m va acudir fer unes cartes de presentació i al darrera hi vaig escriure un desig. La meva idea era proposar a la gent un joc, els preguntaria: “Vols conèixer el teu avenir pel 2023?” i ells que escollissin la cartolineta que volguessin.
Al davant s’hi llegia: “Pilú, mèdium éphémère. Collioure. St. Sylvestre 2022” i darrera tot de bons desitjos com ara “Le plus beau reste à venir” o “2023 une année de rois”. A cadascuna hi vaig enganxar una estrelleta i les vaig col·locar dins d’una capsa folrada de lluentons.
I res, arribà la nit i ja em tens preparada per a gaudir de la festa. Tothom mirava el que duia a la mà però ningú no em va demanar què era. Curiós moment. Fins que vaig agafar arrencada i vaig proposar a un cambrer, qui m’acabava de servir quatre porcions de quiche, si volia saber el seu futur, més immediat. El tipus -alt, prim, carallarg i pèl-roig-, va quedar de pedra i amb el somriure congelat. Quan va reaccionar em va mirar mig espantat i em va dir: “I si em surt alguna cosa dolenta?” i jo li vaig respondre: “Tu creus que hauria escrit res de dolent?”. Mig tremolós en va escollir una que deia “2023 l’amour arrivera…” i no li va acabar de fer el pes perquè va posar els ulls en blanc i va esbufegar. Em va confessar que no hi creia en l’amor. Què hi farem!
El següent “client”, un home d’uns seixanta anys, va triar “2023 amour et fois”. Ho va trobar bonic i, alhora, poètic i, tot seguit, em va felicitar per la meva imaginació. Prova superada!
Després li tocà el torn a la seva amiga -una dona eixuta i amb cara de pomes agres-, a qui no li agradà massa que li sortís “un petit voyage en Normandie vous changera la vie”, es veu que ella això de viatjar li suposava un trasbals. Tot seguit, la seva amiga -una colliourenca qui no ha trobat encara el seu lloc al món-, escollí “2023 du bonheur chaque mois”. No li agradà, no hi creia com tampoc -segons ens confessà- la que visità de veritat i li digué que li augurava un futur esplèndid.
I ho vaig deixar córrer perquè no els feia gràcia i avorreix tant, avorrir.
Shakespeare deia que els records que inventem són els més bonics. Ho trobo encertadíssim perquè, aquella tarda que vaig dedicar a fer manualitats, amb una taula plena de cartolines de colorins i estrelletes, tot inventant els rodolins de la fortuna són el millor record. Mentre els escrivia, imaginava la cara de la gent, divertida i rient a cor què vols. Inclús vaig pensar que si algú em demanava si costava res els contestaria: “Un apartament a Collioure”. Vaig riure tant, tant!
Sort de la meva imaginació. Que afortunada sóc de tenir-ne tanta! 🌟
Vaig acabar fa dies el teu llibre i n’estic encantat! Moltes gràcies per compartir-nos aquesta història familiar d’aquesta manera tan íntima, informada i brillantment escrita! Una història particular en la què al mateix temps s’hi reconeixen moltes d’altres i col·labora a la comprensió d’un temps, del pas del temps, d’una idea de vida, de les coses dites i dels silencis que ens envolten. Ha estat molt emocionant llegir-te amb tantes portes generosament obertes.
M’ho he passat molt bé llegint-te també amb una mínima familiaritat amb els espais per on transcorren les diverses vivències, com ara el Llemosí o Sant Feliu. Al menjador de casa tinc un cartell original anglès de The Spanish Gardener, perquè t’imaginis una altra de les meves dèries! És un llibre on “s’hi entra”, no ja per simpatia envers els que van passar aquelles circumstàncies des d’un posicionament ètic i comportaments admirables (que és un bon a priori), sinó perquè els sentits i els sentiments seus ens arriben. Almenys a mi m’arribava la calor, el fred, les olors de la cuina, l’acceptació tolerant del que de vegades a la vida personal no pot ser, la tendresa subtil del que és fet i no sempre dit, la comprensió dels altres i la relativitat de les nostres diferències, … Bé, si no m’explico, per això està el llibre, per dir-ho molt millor! I mira, una història d’una petita gent en la què em reconec i de la que donen ganes de fer-ne part. Felicitats per aquesta banda també; res no és fàcil, però fa molta alegria el que has viscut amb els teus, o com tu ho has viscut, i com aleshores ho has expressat per escrit. Alegria, per no dir enveja!!
Quan les he vist al carrer, a terra, al costat del contenidor de les escombraries he pensat en la il·lusió que devia sentir quan es feia el seu aixovar i, sobretot, en l’esforç que li deuria haver suposat adquirir-les. La iaia va servir durant molts anys en una casa de senyors de Girona, cuinava com els àngels i sé del cert que la senyora Busquets tingué un gran disgust quan li comunicà que ho deixava perquè contreia matrimoni amb un lletraferit de Barcelona. Per moments, me l’he imaginada tot fent un raconet o pagant a terminis un joc en un establiment de la capital.
La Pietat enganyava, perquè rere la seva senzillesa s’amagava una dona que adorava la casa, les taules ben parades i els armaris amb quatre llençols de fil amb puntes de ganxet, autèntics treballs de filigrana. La mama m’explica que moltes coses les obtenia gràcies als cupons de la Cooperativa, un costum que, a dia d’avui, encara perdura. I, així, de mica en mica, als prestatges del seu bufet de vidres bisellats, un joc de cafè de porcellana s’anava engrandint o una col·lecció de copes per beure un glopet de moscatell, la seva debilitat.
Tot això m’ha vingut al cap mentre m’ajupia i les recollia. Ara són a casa, al costat de les altres, que es facin companyia, que recordin els vells temps quan els de casa les alçaven enlaire per brindar.
Si aixequés el cap, de ben segur que li ho perdonaria. Faria la vista grossa, perquè tenia debilitat per a ell. Però, el seu avi, no ho crec i el meu tampoc. El primer no va tenir temps de redactar cap testament, un matí marxà a treballar i mai més no tornà a casa, caigué d’una teulada i bona nit i tapa’t. L’altre, en canvi, va poder esperar la mort calmadament i, entretant, observar el tarannà de tots i cadascun de nosaltres. I a ell, res, no li tocà res, ni un trist rull de paper de vàter. Era un visionari, veritat?
Passen la tarda al rovell de l’ou de l’Empordà. Visiten antiquaris i botigues de decoració, tot cercant un escriptori de fusta. Paren a fer un cafè i es deixen anar. La conversa les porta a parlar de les bajanades que han comès darrerament. Comença la més gran i diu, seriota, que ahir va estar a punt de sortir al carrer sense sostenidors. Riuen. Explica que s’havia vestit, que ja ho tenia tot preparat i ja marxava quan va passar pel bany a perfumar-se. Davant del mirall s’adonà del descuit. Riuen, només de pensar-hi.
La de mitjana edat assegura que ella la va fer més grossa, però no la vol explicar, encara, i deixa que la més jove digui la seva.
Era dins del llit, acabava d’arribar de viatge i havia endreçat la bossa. De cop, pensà en la seva caçadora texana i va veure ben clar que aquell migdia se l’havia descuidat al carrer, damunt de la tarima de fusta de la plaça major. Feia fotos i quan la van cridar, va fer mitja volta i va marxar. I tant, va ser en aquell refotut moment. Es va llevar del llit i va anar a mirar si era dins del seu cotxe. No. Va escriure als amics i a casa d’ells tampoc no hi era. Fins i tot ho demanà a l’oficina de turisme, perquè el concert es feia just al costat. L’endemà al matí rebé la resposta. Negativa. La donà per perduda. Esmorzà tristota i agafà la bossa i marxà cap a treballar. Ja era a la porta quan la va veure ben posada al penjarobes de l’entrada. Riuen, molt.
Tot i amb això, la de mitjana edat insisteix que la seva és més forta, que les guanya. “No et creiem de res”, responen les altres dues, convençudes.
“L’altre dia vaig anar a Blanes per feina. Vaig aparcar el cotxe dins d’un garatge. La reunió va durar unes quatre hores, ben bones. Vaig a buscar el cotxe i quan sóc al davant me n’adono que me l’he deixat engegat i amb les portes obertes”.
Dilluns passat no me’n vaig poder estar i vaig publicar aquesta fotografia a les xarxes socials, acompanyada d’aquest text:
“Els quadres del passadís de casa dels meus oncles són, aquesta trista nit, a terra, al carrer, al costat del contenidor de les escombraries. Tota una vida, si és que cinquanta anys ho són. Els veia de petitona, quan anava a buscar els Reis o a felicitar al padrí pel Ram… De gran, quan entrava a veure’ls, a cuidar-los o, senzillament, a preguntar si tot estava en ordre. Trista nit la d’avui. N’hi ha hagut d’altres. Veure tots els seus records entaforats en bosses industrials o els mobles estavellats a la vorera del costat de casa. Es així com s’ha de tancar una vida? Em pregunto, aquesta trista nit, sense trobar resposta.
Molts sou els qui m’heu escrit per demanar-me si n’havia agafat algun i tots us he respòs el mateix: “no”. Sabeu per què? Ho descobrireu tot llegint aquesta història verídica.
La Mercè era una dona a qui els diners sempre la van fer córrer. A les acaballes de la seva vida, de la nit al dia, va decidir desprendre’s dels objectes personals. Va començar per un quadre, el retrat del seu pare, un oli preciós de Gabino Rey, pintat per encàrrec els anys trenta del segle passat. Tot aprofitant el meu pas per galeries d’art, un matí em va contactar per demanar-me si la podia ajudar a trobar comprador. De res serviren els meus consells, a fi de treure-li la idea del cap, perquè aviat penjà un parell de fotografies en un portal de venda per internet. Qui li acabà adquirint el quadre fou el nét del pintor i em sembla que li donà uns 150€.
Juraria que encara no havia tingut temps de gastar-se’ls que començà a veure coses estranyes. De nit, es despertava sovint i veia serps dins del seu llit o gent dins la seva cambra. Al cap de poc, va perdre els trucs i va acabar abandonada en una residència ben lluny de casa, aquelles que escullen els fills quan els pares els fan nosa.
No vaig agafar cap quadre de terra del carrer perquè crec que els objectes ténen ànima i dilluns al vespre, la pobra, devia treure foc pels queixals.
Fa dies que no escric. Ahir ho vaig intentar. Impossible. Tinc el cap ben xarbotat. Perdo vocals i consonants mentre m’endinso pel camí de les frases. No puc posar els colzes damunt la taula, no tinc cul per seure. Però la força m’empeny i, avui, dins del llit, ho intento de nou. Necessito escriure. Necessito parlar-ne, treure-ho. Demà farà una setmana que una furgoneta, de motor ronc i ferotge, em va atropellar. Jo travessava un pas de pietons, tranquil·la, feliç. Acabava de fer “la volta grossa”. L’anomeno així. La caminada del mar i la muntanya. Hora i mitja. Cal Pitxo, un bell ramat d’ovelles, lilàs, cirerers d’arboç, glicines, el cementiri, el moll, els blaus de l’horitzó… Ja estava arribant a casa. Suada, extenuada. I vaig passar. L’enginy era lluny, tot just s’incorporava al carrer estret. Encara havia de passar un pas de zebra i, uns metres després, el meu. “No l’he vista, no l’he vista!”, vaig sentir com deia mentre jo era a terra, mig estabornida. Bé prou que ho sé! Recordo el primer impacte. Dur, precís, sense miraments. Al costat del genoll esquerre. Un crit. Por, una por immensa. Un salt i ja sóc damunt del capó. Segon impacte. Cama i braç. Cop de fre. Ràpid. Surto volant i caic a terra. A l’asfalt, al negre fum. La mà dreta rep. L’operada. Crido. Tot seguit, voltes i cops. Ja no puc més. Vull que s’acabi. Però no paro. Intento frenar amb els colzes i els peus. No puc. Rodolo. Em faig mal. Tres voltes més. Ja està. Finalment, s’acaba. De bocaterrosa i amb les mans que em protegeixen el cap, miro de moure un xic el cos. Res no em fa mal. Salvada! I ploro, ploro molt. Un trist desconsol. Dos angelets em vénen a socórrer. “Plores pel sustu, eh?”, em diu el primer mentre em posa la seva mà damunt la meva espatlla. “Tranquil·la, que ja vé la policia”, diu un altre o el mateix, qui sap, no els puc veure. Algú parla per telèfon. Accident. Ronda de Ponent. Un sergent de paisà s’apropa, decidit. S’agenolla i em parla. Ens coneixem. De petitons havíem jugat al pati de casa i al Molino. Em calma. Un altre àngel. Em fa preguntes. Les responc. No he perdut el coneixement. Noms i xifres surten ordenades de dins del meu cap. Tinc fred. L’asfalt és com de gel. Em tapen amb una manta tèrmica. Cruix damunt meu. “Ja ve l’ambulància”, diuen. Es fa llarga l’espera. Ara sí, la sento. Udola. Tirurit. Tirurit. S’obre una porta. Un home surt, decidit. Dóna ordres. S’atança. S’agenolla. Em parla. Pilar, sempre el meu nom. Em fa preguntes. “Sí, em puc moure. La cama dreta i el genoll. I els colzes” li responc. “Ara et girarem i t’aixecarem”, proposa. Veure el cel, malgrat que sigui del color de la cendra, m’alegra. Tot em dóna voltes. De cop, em pregunta l’edat. “Quants anys tinc?”, li responc. Riu. “No és per lligar!” em diu, burleta. I amb l’acudit riem tots mentre li confesso que en tinc cinquanta-cinc, mitja vida. “Ara, t’aixecarem!”, ordena el meu àngel. Veig com un home em posa els peus bé. El renyen. És aquell qui no m’ha vist. Em trasbalsa que estigui tan amoïnat. No faig cap esforç. Ja estic dreta. Camino amb pas dubtós, erràtic. M’acompanyen dins de l’ambulància. En trepitjo una per primer cop a la vida. Tot plegat, imposa. Em fan moltes preguntes. Massa. M’atabalen. M’atabalo. A algunes els dic que “sí” i, més tard, m’adono que era “no”. Casella equivocada. Constants vitals, bé. Engegem. Em quedo a soles amb el meu àngel. Es guapot, rosset. Porta els cabells esvalotats. Em fa vergonya mirar-lo. M’agradaria veure el seu somriure, però anem tapats. Entretant, truco a la mama. La policia no ha gosat fer-ho. “Massa gran”, diuen. A l’altra banda sento com crida, com plora. La calmo. Penjo. El meu àngel em parla. Em diu que hauré d’agafar la baixa. Sóc escriptora. Em diu que sóc la segona que ha dut a urgències des que treballa. Li parlo de l’avi, tot comença allà. Sembla feliç. Arribem al CAP. M’ajuda a baixar i m’acompanya dins d’un box. Una infermera, amable i de veu dolça, em fa preguntes mentre m’explora. “Ara vindrà la doctora”, em diu i em tapa amb un llençol. Els sento parlar. Expliquen vivències del passat. De morts. De gent a qui no han pogut salvar la vida i de com els ha costat superar-ho. De cop, una altra urgència. Un noi s’ha ferit en un ull. Marxen apressats. L’infermera assegura que ho tindrà tot a punt quan tornin. “Fins ara, Àngel”, li diu quan s’acomiaden. I jo, amb els ulls mig clucs, somric i penso, “ho veus com era el teu àngel!”.
Pilar Francès 