Fa estona que ha parat de ploure i decideixo sortir a caminar. Tinc ganes de veure el mar. L’enyoro. M’ha regalat tants moments bonics aquest estiu. Records indelebles.
La llum és bonica. La temperatura agradable, malgrat la humitat. A l’horitzó albiro quatre núvols pintats de rosa, i blaus i més blaus. Les onades s’apressen a tocar la vora. El ritme és acompassat. M’apropo i m’adono de la terbolesa de l’aigua. I m’entristeix. Pobres peixos.
Camino vers el racó de la Gavina i tot fa pudor. Esquivo bassals d’aigua podrida, infecta. I ara una compresa, i ara un preservatiu, i ara un bolquer…
Tot va a parar al mar. Com els meus neguits després de la tempesta.
Després de passejar una estoneta per la Place des Vosges decideixo entrar a la cafeteria del Museu de Víctor Hugo a prendre una infusió. Li dic al cambrer el que vull i m’assec defora. Fa un solet bonic, la llum és preciosa. Cada vegada entra més gent, la terrassa és aviat plena. De cop, dues velletes cerquen seient i no en troben. Els ofereixo que s’asseguin a la meva taula, aviat marxaré. Accepten. Veig que acaben de visitar el museu. Surten pletòriques. Es veu que era un gran col·leccionista d’objectes. Demano quant temps cal per visitar-lo i la més grandeta em diu que com a mínim em calen tres horetes. Demà al matí ho faria, però no disposo de tant temps. Insisteix. Hi ha molta cosa per veure. I de cop, em diu, mentre mira el seu rellotge: “Miri, nosaltres hem entrat a les tres i veu, ara són… ara són, dos quarts de quatre”.
Veig que la fan al costat d’on m’estic i no me la vull perdre. Tothom en parla. I bé. L’entrada em costa 5€ i no m’ho puc creure. “Le printemps du cinéma”, em diu el venedor. Mentre miro la propaganda m’adono que dura tres hores i quart. “Caram!”, penso mentro espero que ens obrin la porta. M’instal·lo i em deixo portar per la història. Trenta milions d’euros de pressupost. No m’estranya. Està tan ben feta, tant! París, anys trenta. El nazisme s’albira a l’horitzó. Dos amics, un alemany i un francès, director d’un diari. Col·laboren amb fraternitat. Fins que arriba l’ocupació del territori. Ara ja parlem de col·laboracionisme, de fer els ulls grossos davant la tragèdia.
Vaig sortir del cinema tan esverada que no sabia si cridar o vomitar. Em va remoure tants sentiments. L’avi sempre present.
No us la perdeu. De fet ja estic mirant quin dia em puc escapar a Perpinyà per tornar-la a veure!
Deicideixo anar a Saint Germain-des-Prés, tot passejant. La tarda acompanya. Hi ha una llum, preciosa. Soparé aviat i lleuger. Demà matino. Entro decidida al Café de Flore, tota una institució. M’assec en una taula de la glorieta, una del xamfrà, la vista és espectacular. I bado. Davant meu dos homes fan l’aperitiu. Xerren pels descosits. Un em sona, molt. Em penso que és un cantant famós dels anys vuitanta. Aquella cara m’és coneguda. Baixet, morè, el nas petitó… Em mira i li somric. Ell, estorat, també. Qui deu ser? I pensar que a hores d’ara encara no sé com es diu!
L’ambient està caldejat. Les portades dels diaris són agressives. A la televisió, els informatius pinten bastos. Pels carrers els policíes caminen de quatre en quatre. Quin món! Entro en una llibreria i en un raconet llegeixo aquest proverbi turc:
Quan un pallasso s’instal·la dins d’un palau, no esdevé rei. És el palau que es converteix en un circ.
De postres he demanat un crumble de poma amb llet condensada. Quants records quan l’he tinguda a la boca! Mira que n’és de bona! Em faria mal, ho confesso! De petita ja me’n feia!
Quan ja gairebé estava, mitja dotzena de pardals feien vols de reconeixement al meu voltant, com aquell qui no vol la cosa. I, tot d’una, els he apropat el plat.
Quin festí! S’acostaven amb cautela i, un rere l’altre, a pispar bocinets de galeta o poma. Com més grans, millor!
Els he esperat pacient amb la càmera i aquesta n’és la prova. Tots hem fet postres!
Recordo quan escrivia la carta als Reis, sempre m’oblidava d’alguna cosa. Casualitats de la vida, era la primera que em trobava quan obria els paquets. Però si jo no ho havia demanat!
Recordo com, de matinada, els sentia pujar per l’escala -barrim-barram!- i la por que em feia, a primera hora del matí, obrir la porta del menjador. I si me’ls trobava encara dins?
Recordo haver-los deixat menjar i beure i la felicitat de saber que s’havien cruspit alguna coseta.
Recordo quan els anavem a esperar a Barcelona, a casa de la padrina Isabel. I el Portal de l’Àngel i la màgia de les Galerias Preciados. Una vegada, jo era un napbuf, ens trobavem davant de l’establiment, esperant-los. “Ja vénen, ja vénen”, cridaven els grans. El rei Melcior, alt i fort, cara-rodó amb aquella barba blanca espessa i aquella corona de lluentons, es va parar davant meu i em va agafar de la mà i vaig caminar al seu costat fins la porta del magatzem. Em deia coses boniques, mentre saludava la multitud. Els meus peuets van trepitjar una catifa vermella espurnejada de caramels. I vaig ser feliç, malgrat l’espant.
Recordo, mig endormiscada, demanar als pares del llit estant: “Han passat els Reeeiiis?” amb una cantarella que encara ressona dins meu.
Recordo esmorzar plegats una tassa de xocolata desfeta, de la Torras, la de tota la vida, amb un croissant rescalfat al forn. Encara cruix, encara, quan el penso.
Recordo el munt de paquets de colorins i les nines i llurs vestidets i les joguines i els contes vora el foc!
Recordo la il·lusió que em feia tot plegat.
Agraeixo els meus pares l’haver-ho fet possible i haver-me regalat una bella infantesa.
Camí del cementiri, et penso. A cada pas, un record, un somriure, una vivència. I una cançò. Amor particular. Lluís Llach. "I passaran els anys, i vindrà l'adéu, com així ha de ser". Amb tu no va ser així. L'adéu es va avançar, decidit. Els anys, claudicaren, abatuts. La teva vida es va apagar i també la teva història.
Avui que en fas vuitanta-vuit, camí del cementiri, et penso.
Dinem plegats. Compartim una amanida de colorins, un rosat fresquet i pa sucat amb moltes experiències. Xalem de valent. Les quatre noies joves ens fan preguntes. Volen aprendre dels qui saben. Tot i amb això, pensen diferent. Tot els diverteix. I a nosaltres, la seva joventut ens fa riure. Tots tres ho hem sigut. Després d’una llarga sobretaula anem a la platja. Em duen al Port de la Selva, a una cala preciosa a tocar del far de s’Aranella. Una joia feta de pedretes. Parem el sol una estona. Ens mig endormisquem. I un anima l’altre i anem a nedar. L’aigua és neta i clara, es veuen les roques del fons. Quatre braçades, reposem i conversem. Quatre braçades, una estrella de mar rogenca i un banc de peixos. Quatre braçades i immensos rams de possidònies ballen sota els nostres peus empesos pels freds corrents. Quatre braçades i arribem a la boia, la fita. Descansem. Davant meu el cap de Cervera de la Marenda i la sinuosa costa de Llançà. Paisatges que em són diferents. Algú em pregunta si l’he vist. Ara sí, majestuós. El Monestir de Sant Pere de Roda. Quina preciositat. Cadascú torna al seu ritme. Jo saborejo cada instant, no vull perdre’m cap detall. Arribo a la vora exhausta. Miro enrere, la boia es veu a la llunyania. El sol ja no crema i ens asseca la pell lentament. I mentre tornen les paraules, alço temples de còdols. Pausadament busco l’equilibri. I, en acabat, els encerclo. Dins meu hi ha calma, tot és acompassat.
“Aquests moments bonics, com el que estem vivint ara, me’ls guardo a la memòria i quan estic trist els recordo i la moral remunta. Entens el que et vull dir? Sí, papa. Et puc fer un petó quan n’esclati un de ben gran? I tant!”
El pare la duu a coll. Ella l’acarona mentre ell li explica coses boniques. Li fa petons a la galta que peten igual que els estels que espurnegen al bell mig de la badia. Els tinc rere meu i els escolto embadalida. Jo també vaig tenir sis anys i anava a veure els focs amb el papa, agafada de la mà o a coll. Qui sap si, un vespre de principis dels anys setanta, vam tenir la mateixa conversa? Qui sap si tot passa dues vegades?
Si este libro se perdiese, como puede suceder, suplico al que se lo encuentre que lo sepa devolver. Le daré para tabaco y también para papel y si no sabe mi nombre más abajo lo pondré.
Pepa Pérez García
Notes de la meva àvia materna llegides dins d’un llibre que, en el decurs de la seva llarga vida, utilitzà moltíssim.
Un desig escrit, amb lletra lligada, d’una gran, gran “apañá”!
De petitona m’agradava quedar-me a sopar a ca l’avi, sobretot els vespres que em cuinava “œufs à la coque”, de les seves gallines. Un cop bullits, els posava dins d’unes oueres pintades de colorins. Els obríem amb molta cura, trèiem la clova a engrunetes, hi afegíem un polsim de sal i hi sucàvem llesquetes de pa torrat, untades amb un bon raig d’oli d’oliva, que una estona abans ell havia preparat a la cuina. Eren deliciosos, com aquest que m’he menjat per dinar. Petites cures per a l’ànima!
