Abans que s’acabés l’any vaig anar a una casa on hi havia un vailet que estava fent els deures de català. El mestre els havia demanat escriure un petit dietari on expliquessin el que havien fet durant les vacances de Nadal. Si no recordo malament, cinc dies diferents, cinc línies per cadascun.
Si l’haguéssiu vist com esbufegava, perquè no sabia ni per on començar. «I què hi poso?» «I què explico?» demanava a la seva mare ben atabalat.
I de mica en mica, vaig anar entrant en el seu joc i li llençava propostes al vol com aquella qui no vol la cosa. «A quina hora t’has llevat avui?» «Què has menjat per esmorzar?» «Per Nadal, on vas dinar?» Al principi em mirava desconfiat, seriot, una mica com «què diu ara aquesta!», però ben aviat me’l vaig fer meu i cada vegada que dins del seu caparró esclatava una idea, s’aixecava de la cadira i s’apropava decidit per fer-me-la saber. Em va agradar aquella estoneta, farcida de complicitat.
Avui, la seva mare m’ha enviat un missatge amb aquesta fotografia.
En Xavier, el seu mestre, havia corregit el seu treball. «Molt i molt bé. M’ha agradat molt el teu dietari, és espontani i fresc. Felicitats».
A mi, el que més em va agradar de tot va ser despertar la seva imaginació mig adormida perquè, en realitat, és el que hem de fer, estar per ells, acompanyar-los durant el seu aprenentatge i ajudar a obrir-los la ment que de potencial en tenen per dar i per vendre!
Vaig acabar fa dies el teu llibre i n’estic encantat! Moltes gràcies per compartir-nos aquesta història familiar d’aquesta manera tan íntima, informada i brillantment escrita! Una història particular en la què al mateix temps s’hi reconeixen moltes d’altres i col·labora a la comprensió d’un temps, del pas del temps, d’una idea de vida, de les coses dites i dels silencis que ens envolten. Ha estat molt emocionant llegir-te amb tantes portes generosament obertes.
M’ho he passat molt bé llegint-te també amb una mínima familiaritat amb els espais per on transcorren les diverses vivències, com ara el Llemosí o Sant Feliu. Al menjador de casa tinc un cartell original anglès de The Spanish Gardener, perquè t’imaginis una altra de les meves dèries! És un llibre on “s’hi entra”, no ja per simpatia envers els que van passar aquelles circumstàncies des d’un posicionament ètic i comportaments admirables (que és un bon a priori), sinó perquè els sentits i els sentiments seus ens arriben. Almenys a mi m’arribava la calor, el fred, les olors de la cuina, l’acceptació tolerant del que de vegades a la vida personal no pot ser, la tendresa subtil del que és fet i no sempre dit, la comprensió dels altres i la relativitat de les nostres diferències, … Bé, si no m’explico, per això està el llibre, per dir-ho molt millor! I mira, una història d’una petita gent en la què em reconec i de la que donen ganes de fer-ne part. Felicitats per aquesta banda també; res no és fàcil, però fa molta alegria el que has viscut amb els teus, o com tu ho has viscut, i com aleshores ho has expressat per escrit. Alegria, per no dir enveja!!
Quan les he vist al carrer, a terra, al costat del contenidor de les escombraries he pensat en la il·lusió que devia sentir quan es feia el seu aixovar i, sobretot, en l’esforç que li deuria haver suposat adquirir-les. La iaia va servir durant molts anys en una casa de senyors de Girona, cuinava com els àngels i sé del cert que la senyora Busquets tingué un gran disgust quan li comunicà que ho deixava perquè contreia matrimoni amb un lletraferit de Barcelona. Per moments, me l’he imaginada tot fent un raconet o pagant a terminis un joc en un establiment de la capital.
La Pietat enganyava, perquè rere la seva senzillesa s’amagava una dona que adorava la casa, les taules ben parades i els armaris amb quatre llençols de fil amb puntes de ganxet, autèntics treballs de filigrana. La mama m’explica que moltes coses les obtenia gràcies als cupons de la Cooperativa, un costum que, a dia d’avui, encara perdura. I, així, de mica en mica, als prestatges del seu bufet de vidres bisellats, un joc de cafè de porcellana s’anava engrandint o una col·lecció de copes per beure un glopet de moscatell, la seva debilitat.
Tot això m’ha vingut al cap mentre m’ajupia i les recollia. Ara són a casa, al costat de les altres, que es facin companyia, que recordin els vells temps quan els de casa les alçaven enlaire per brindar.
Si aixequés el cap, de ben segur que li ho perdonaria. Faria la vista grossa, perquè tenia debilitat per a ell. Però, el seu avi, no ho crec i el meu tampoc. El primer no va tenir temps de redactar cap testament, un matí marxà a treballar i mai més no tornà a casa, caigué d’una teulada i bona nit i tapa’t. L’altre, en canvi, va poder esperar la mort calmadament i, entretant, observar el tarannà de tots i cadascun de nosaltres. I a ell, res, no li tocà res, ni un trist rull de paper de vàter. Era un visionari, veritat?
Passen la tarda al rovell de l’ou de l’Empordà. Visiten antiquaris i botigues de decoració, tot cercant un escriptori de fusta. Paren a fer un cafè i es deixen anar. La conversa les porta a parlar de les bajanades que han comès darrerament. Comença la més gran i diu, seriota, que ahir va estar a punt de sortir al carrer sense sostenidors. Riuen. Explica que s’havia vestit, que ja ho tenia tot preparat i ja marxava quan va passar pel bany a perfumar-se. Davant del mirall s’adonà del descuit. Riuen, només de pensar-hi.
La de mitjana edat assegura que ella la va fer més grossa, però no la vol explicar, encara, i deixa que la més jove digui la seva.
Era dins del llit, acabava d’arribar de viatge i havia endreçat la bossa. De cop, pensà en la seva caçadora texana i va veure ben clar que aquell migdia se l’havia descuidat al carrer, damunt de la tarima de fusta de la plaça major. Feia fotos i quan la van cridar, va fer mitja volta i va marxar. I tant, va ser en aquell refotut moment. Es va llevar del llit i va anar a mirar si era dins del seu cotxe. No. Va escriure als amics i a casa d’ells tampoc no hi era. Fins i tot ho demanà a l’oficina de turisme, perquè el concert es feia just al costat. L’endemà al matí rebé la resposta. Negativa. La donà per perduda. Esmorzà tristota i agafà la bossa i marxà cap a treballar. Ja era a la porta quan la va veure ben posada al penjarobes de l’entrada. Riuen, molt.
Tot i amb això, la de mitjana edat insisteix que la seva és més forta, que les guanya. “No et creiem de res”, responen les altres dues, convençudes.
“L’altre dia vaig anar a Blanes per feina. Vaig aparcar el cotxe dins d’un garatge. La reunió va durar unes quatre hores, ben bones. Vaig a buscar el cotxe i quan sóc al davant me n’adono que me l’he deixat engegat i amb les portes obertes”.
Dilluns passat no me’n vaig poder estar i vaig publicar aquesta fotografia a les xarxes socials, acompanyada d’aquest text:
“Els quadres del passadís de casa dels meus oncles són, aquesta trista nit, a terra, al carrer, al costat del contenidor de les escombraries. Tota una vida, si és que cinquanta anys ho són. Els veia de petitona, quan anava a buscar els Reis o a felicitar al padrí pel Ram… De gran, quan entrava a veure’ls, a cuidar-los o, senzillament, a preguntar si tot estava en ordre. Trista nit la d’avui. N’hi ha hagut d’altres. Veure tots els seus records entaforats en bosses industrials o els mobles estavellats a la vorera del costat de casa. Es així com s’ha de tancar una vida? Em pregunto, aquesta trista nit, sense trobar resposta.
Molts sou els qui m’heu escrit per demanar-me si n’havia agafat algun i tots us he respòs el mateix: “no”. Sabeu per què? Ho descobrireu tot llegint aquesta història verídica.
La Mercè era una dona a qui els diners sempre la van fer córrer. A les acaballes de la seva vida, de la nit al dia, va decidir desprendre’s dels objectes personals. Va començar per un quadre, el retrat del seu pare, un oli preciós de Gabino Rey, pintat per encàrrec els anys trenta del segle passat. Tot aprofitant el meu pas per galeries d’art, un matí em va contactar per demanar-me si la podia ajudar a trobar comprador. De res serviren els meus consells, a fi de treure-li la idea del cap, perquè aviat penjà un parell de fotografies en un portal de venda per internet. Qui li acabà adquirint el quadre fou el nét del pintor i em sembla que li donà uns 150€.
Juraria que encara no havia tingut temps de gastar-se’ls que començà a veure coses estranyes. De nit, es despertava sovint i veia serps dins del seu llit o gent dins la seva cambra. Al cap de poc, va perdre els trucs i va acabar abandonada en una residència ben lluny de casa, aquelles que escullen els fills quan els pares els fan nosa.
No vaig agafar cap quadre de terra del carrer perquè crec que els objectes ténen ànima i dilluns al vespre, la pobra, devia treure foc pels queixals.
Defora cau foc. Cerco una ombra on refugiar-me. La trobo sota les vies del tren. El vent, calent, fa voleiar el meu vestit de fil blanc. Sento com es passeja, enjogassat, per les meves cames, suades. No em fa pas sentir millor, ans el contrari. Un grupet de turistes em distreu de les meves cabòries. Una jove es queixa. Pobrissona. Li han robat els diners. Algú li ha obert la motxilla mentre es passejava per la ciutat. Gesticula i jo, serro fort contra el meu pit la bossa que tinc a les mans. Entretant, qui espero, arriba. Pujo al seu cotxe, decidida. Una alenada d’aire fresc em dóna la benvinguda. Parla per telèfon. Em sap greu, no vull molestar. Quan penja, me n’adono que té rogall i estussega. Em diu que aquest matí s’ha llevat així. No du mascareta. Jo tampoc. No hi penso, la tinc a la bossa, la que ara reposa damunt dels meus genolls. Parlem, ens posem al dia. De cop, tus, fort i, en aquell precís instant, ho veig ben clar.
Ahir em deia una amiga que cada dia li costava més tenir una conversa amb la gent. Li vaig donar la raó. Tot sovint, sembla que hem perdut el nord. Les deixem anar com els ases els pets. I tant li fa. L’assertivitat no està à la page. Gens. Ara ens enfotem de tot, sense cap respecte. No mirem si ofenem, tot s’hi val en nom de l’ironia.
Fa una estona m’ha sonat el mòbil. He contestat.
– Hola, Pilar.
– Hola, Tomàs.
– M’han dit que t’han passat per sobre i que t’has aprimat tant!
M’he quedat de pedra i, quan he recuperat l’alè, li he contestat:
– Em van atropellar.
– Ja ho sé! – m’ha dit burleta- t’ho dic perquè riguis.
I li he penjat el telèfon. Ras i curt. Amb amics així, no trobeu que sobren les converses?
Fa dies que no escric. Ahir ho vaig intentar. Impossible. Tinc el cap ben xarbotat. Perdo vocals i consonants mentre m’endinso pel camí de les frases. No puc posar els colzes damunt la taula, no tinc cul per seure. Però la força m’empeny i, avui, dins del llit, ho intento de nou. Necessito escriure. Necessito parlar-ne, treure-ho. Demà farà una setmana que una furgoneta, de motor ronc i ferotge, em va atropellar. Jo travessava un pas de pietons, tranquil·la, feliç. Acabava de fer “la volta grossa”. L’anomeno així. La caminada del mar i la muntanya. Hora i mitja. Cal Pitxo, un bell ramat d’ovelles, lilàs, cirerers d’arboç, glicines, el cementiri, el moll, els blaus de l’horitzó… Ja estava arribant a casa. Suada, extenuada. I vaig passar. L’enginy era lluny, tot just s’incorporava al carrer estret. Encara havia de passar un pas de zebra i, uns metres després, el meu. “No l’he vista, no l’he vista!”, vaig sentir com deia mentre jo era a terra, mig estabornida. Bé prou que ho sé! Recordo el primer impacte. Dur, precís, sense miraments. Al costat del genoll esquerre. Un crit. Por, una por immensa. Un salt i ja sóc damunt del capó. Segon impacte. Cama i braç. Cop de fre. Ràpid. Surto volant i caic a terra. A l’asfalt, al negre fum. La mà dreta rep. L’operada. Crido. Tot seguit, voltes i cops. Ja no puc més. Vull que s’acabi. Però no paro. Intento frenar amb els colzes i els peus. No puc. Rodolo. Em faig mal. Tres voltes més. Ja està. Finalment, s’acaba. De bocaterrosa i amb les mans que em protegeixen el cap, miro de moure un xic el cos. Res no em fa mal. Salvada! I ploro, ploro molt. Un trist desconsol. Dos angelets em vénen a socórrer. “Plores pel sustu, eh?”, em diu el primer mentre em posa la seva mà damunt la meva espatlla. “Tranquil·la, que ja vé la policia”, diu un altre o el mateix, qui sap, no els puc veure. Algú parla per telèfon. Accident. Ronda de Ponent. Un sergent de paisà s’apropa, decidit. S’agenolla i em parla. Ens coneixem. De petitons havíem jugat al pati de casa i al Molino. Em calma. Un altre àngel. Em fa preguntes. Les responc. No he perdut el coneixement. Noms i xifres surten ordenades de dins del meu cap. Tinc fred. L’asfalt és com de gel. Em tapen amb una manta tèrmica. Cruix damunt meu. “Ja ve l’ambulància”, diuen. Es fa llarga l’espera. Ara sí, la sento. Udola. Tirurit. Tirurit. S’obre una porta. Un home surt, decidit. Dóna ordres. S’atança. S’agenolla. Em parla. Pilar, sempre el meu nom. Em fa preguntes. “Sí, em puc moure. La cama dreta i el genoll. I els colzes” li responc. “Ara et girarem i t’aixecarem”, proposa. Veure el cel, malgrat que sigui del color de la cendra, m’alegra. Tot em dóna voltes. De cop, em pregunta l’edat. “Quants anys tinc?”, li responc. Riu. “No és per lligar!” em diu, burleta. I amb l’acudit riem tots mentre li confesso que en tinc cinquanta-cinc, mitja vida. “Ara, t’aixecarem!”, ordena el meu àngel. Veig com un home em posa els peus bé. El renyen. És aquell qui no m’ha vist. Em trasbalsa que estigui tan amoïnat. No faig cap esforç. Ja estic dreta. Camino amb pas dubtós, erràtic. M’acompanyen dins de l’ambulància. En trepitjo una per primer cop a la vida. Tot plegat, imposa. Em fan moltes preguntes. Massa. M’atabalen. M’atabalo. A algunes els dic que “sí” i, més tard, m’adono que era “no”. Casella equivocada. Constants vitals, bé. Engegem. Em quedo a soles amb el meu àngel. Es guapot, rosset. Porta els cabells esvalotats. Em fa vergonya mirar-lo. M’agradaria veure el seu somriure, però anem tapats. Entretant, truco a la mama. La policia no ha gosat fer-ho. “Massa gran”, diuen. A l’altra banda sento com crida, com plora. La calmo. Penjo. El meu àngel em parla. Em diu que hauré d’agafar la baixa. Sóc escriptora. Em diu que sóc la segona que ha dut a urgències des que treballa. Li parlo de l’avi, tot comença allà. Sembla feliç. Arribem al CAP. M’ajuda a baixar i m’acompanya dins d’un box. Una infermera, amable i de veu dolça, em fa preguntes mentre m’explora. “Ara vindrà la doctora”, em diu i em tapa amb un llençol. Els sento parlar. Expliquen vivències del passat. De morts. De gent a qui no han pogut salvar la vida i de com els ha costat superar-ho. De cop, una altra urgència. Un noi s’ha ferit en un ull. Marxen apressats. L’infermera assegura que ho tindrà tot a punt quan tornin. “Fins ara, Àngel”, li diu quan s’acomiaden. I jo, amb els ulls mig clucs, somric i penso, “ho veus com era el teu àngel!”.
L’Antoni era un vailet que volia anar a la guerra. La de mentida ja li agradava de petit. Allò d’idear estratègies, de liderar escamots, d’escollir les pedres que feien més mal o els amagatalls perfectes perquè ningú no el descobrís, eren el seu joc predilecte. Quan el 18 de juliol de 1936 esclatà, a l’altra punta del país, la de veritat, ell ja hagués marxat a combatre l’enemic, perquè dins de les seves venes la sang que corria era ben roja. Els pares i les germanes tenien treballs per retenir-lo, cada vegada que li agafava el rampell, i s’embrancaven en unes discussions que només les aturaven el fort cop de puny del pare sobre la taula de la cuina. Esvaït el tremolor, tots emmudien, no pas el seu rau-rau, aquest el duia ben arrapat a la consciència, com l’heura que no abandona mai la paret que es fa seva. A diari freqüentava el Centre Republicà, on s’assabentava de les notícies que arribaven de Barcelona i de retruc, del front. I mentre el seu temps s’escolava lentament, entre fam, fred i misèria, els nacionals avançaven a grans passes. Conquerien fàcilment la terra, castigaven cruelment els vençuts. I arribà el moment, el refotut moment, que al front mancaren homes i l’Antoni fou cridat a files. Juliol de 1938, amb disset anys acabats d’estrenar. Una muda, una flassada, una tovallola de fil, un bon calçat i un plat i cobert, foren el seu aixovar. Tot el que va cabre dins d’un sac de roba, aquell que li cosí la mare amb un retall d’un antic matalàs. Arribà l’hora dels adéus, l’hora dels sentiments contraposats. Ell, feliç, pletòric, gallet. La resta, embolcallats de pena i amb el regust amarg de la incertesa dins de les seves goles. Tres dies de viatge, tres dies idealitzant un horitzó on fer-se un home. La instrucció autodidacta practicada a les muntanyes de Cuevas del Almanzora, on jugava de petitó, de res li serví. La bomba que li esclafà el pit, amagava dins del seu cor mil bocinets de metralla. Els barrancs de Pàndols acolliren, trasbalsats, el seu cos sense vida. Una setmana més tard una carta informà la família de la seva mort. «En combat», llegiren. Ras i curt. I el pare embogí, fins el punt, que una matinada, es llevà del llit i se n’anà a buscar-lo. Volia que el seu fill reposés al cementiri de Badalona al costat dels seus. Mai més no tornà. Mai més no tornaren.
Tal dia com avui, de 1902, naixia a Cuevas del Almazora, Josefa Pérez García. Filla d’Antonio i Isabel, era una dona menuda, grassoneta i de caràcter fort. Feia veure que trepitjava la vida amb pas ferm, només en aparences, perquè era més aviat poruga.
Es recollia els seus llarguíssims cabells grisos en un monyet baix i sempre vestia de dol, portava al damunt la suma de moltes penes: la pèrdua d’algun fill, la fam, la guerra, la mort del seu germà petit a la batalla de l’Ebre i, uns mesos més tard, la tràgica desaparició del seu pare.
Sabia llegir i escriure i adorava sentenciar una conversa amb un refrany. Supersticiosa fins al moll de l’os, evitava de totes, totes, provocar la malastrugança. Bevia llet d’ametlles per esmorzar i, quan li demanaves amb la veu del cel, et cuinava unes migas i dins del plat hi veies ballar els àngels.
Quan els pares em deixaven a Palafrugell, per fer allò tan bonic anomenat «fer companyia als avis», en tot moment m’arraulia a la seva falda perquè m’amanyagués amb paraules boniques mentre m’explicava històries d’altres terres. Ara bé, no us penseu pas que tot eren flors i violes, perquè quan s’enfadava, t’amenaçava amb un «mira que me saco el alpargate» i fugies espantada, tot tement mals majors. Dormíem juntes en un llit altíssim, sota un cobrellit sedós de color granat que em tenia robat el cor i, abans de tancar el llum, em xiuxiuejava uns mots a cau d’orella, que tot i saber que no eren certs, adorava:
—De tots els néts, a qui més estimo és a tu! —assegurava amb els ulls clucs—.
Mentia, perquè per a tots i cadascun tenia una debilitat, però que bonic era saber que, tot just en despuntar de la vida, ja eres important per algú, no trobeu?
Pilar Francès 