La lleva dels innocents

L’Antoni era un vailet que volia anar a la guerra. La de mentida ja li agradava de petit. Allò d’idear estratègies, de liderar escamots, d’escollir les pedres que feien més mal o els amagatalls perfectes perquè ningú no el descobrís, eren el seu joc predilecte.
Quan el 18 de juliol de 1936 esclatà, a l’altra punta del país, la de veritat, ell ja hagués marxat a combatre l’enemic, perquè dins de les seves venes la sang que corria era ben roja. Els pares i les germanes tenien treballs per retenir-lo, cada vegada que li agafava el rampell, i s’embrancaven en unes discussions que només les aturaven el fort cop de puny del pare sobre la taula de la cuina.
Esvaït el tremolor, tots emmudien, no pas el seu rau-rau, aquest el duia ben arrapat a la consciència, com l’heura que no abandona mai la paret que es fa seva.
A diari freqüentava el Centre Republicà, on s’assabentava de les notícies que arribaven de Barcelona i de retruc, del front. I mentre el seu temps s’escolava lentament, entre fam, fred i misèria, els nacionals avançaven a grans passes. Conquerien fàcilment la terra, castigaven cruelment els vençuts.
I arribà el moment, el refotut moment, que al front mancaren homes i l’Antoni fou cridat a files. Juliol de 1938, amb disset anys acabats d’estrenar.
Una muda, una flassada, una tovallola de fil, un bon calçat i un plat i cobert, foren el seu aixovar. Tot el que va cabre dins d’un sac de roba, aquell que li cosí la mare amb un retall d’un antic matalàs.
Arribà l’hora dels adéus, l’hora dels sentiments contraposats. Ell, feliç, pletòric, gallet. La resta, embolcallats de pena i amb el regust amarg de la incertesa dins de les seves goles. Tres dies de viatge, tres dies idealitzant un horitzó on fer-se un home. La instrucció autodidacta practicada a les muntanyes de Cuevas del Almanzora, on jugava de petitó, de res li serví. La bomba que li esclafà el pit, amagava dins del seu cor mil bocinets de metralla. Els barrancs de Pàndols acolliren, trasbalsats, el seu cos sense vida.
Una setmana més tard una carta informà la família de la seva mort. «En combat», llegiren. Ras i curt. I el pare embogí, fins el punt, que una matinada, es llevà del llit i se n’anà a buscar-lo. Volia que el seu fill reposés al cementiri de Badalona al costat dels seus.
Mai més no tornà. Mai més no tornaren.

A la meva àvia materna, en el record

Tal dia com avui, de 1902, naixia a Cuevas del Almazora, Josefa Pérez García. Filla d’Antonio i Isabel, era una dona menuda, grassoneta i de caràcter fort. Feia veure que trepitjava la vida amb pas ferm, només en aparences, perquè era més aviat poruga.

Es recollia els seus llarguíssims cabells grisos en un monyet baix i sempre vestia de dol, portava al damunt la suma de moltes penes: la pèrdua d’algun fill, la fam, la guerra, la mort del seu germà petit a la batalla de l’Ebre i, uns mesos més tard, la tràgica desaparició del seu pare.

Sabia llegir i escriure i adorava sentenciar una conversa amb un refrany. Supersticiosa fins al moll de l’os, evitava de totes, totes, provocar la malastrugança. Bevia llet d’ametlles per esmorzar i, quan li demanaves amb la veu del cel, et cuinava unes migas i dins del plat hi veies ballar els àngels.

Quan els pares em deixaven a Palafrugell, per fer allò tan bonic anomenat «fer companyia als avis», en tot moment m’arraulia a la seva falda perquè m’amanyagués amb paraules boniques mentre m’explicava històries d’altres terres. Ara bé, no us penseu pas que tot eren flors i violes, perquè quan s’enfadava, t’amenaçava amb un «mira que me saco el alpargate» i fugies espantada, tot tement mals majors. Dormíem juntes en un llit altíssim, sota un cobrellit sedós de color granat que em tenia robat el cor i, abans de tancar el llum, em xiuxiuejava uns mots a cau d’orella, que tot i saber que no eren certs, adorava:

—De tots els néts, a qui més estimo és a tu! —assegurava amb els ulls clucs—.

Mentia, perquè per a tots i cadascun tenia una debilitat, però que bonic era saber que, tot just en despuntar de la vida, ja eres important per algú, no trobeu?