Si es pogués tornar enrere!

Defora cau foc. Cerco una ombra on refugiar-me. La trobo sota les vies del tren. El vent, calent, fa voleiar el meu vestit de fil blanc. Sento com es passeja, enjogassat, per les meves cames, suades. No em fa pas sentir millor, ans el contrari. Un grupet de turistes em distreu de les meves cabòries. Una jove es queixa. Pobrissona. Li han robat els diners. Algú li ha obert la motxilla mentre es passejava per la ciutat. Gesticula i jo, serro fort contra el meu pit la bossa que tinc a les mans. Entretant, qui espero, arriba. Pujo al seu cotxe, decidida. Una alenada d’aire fresc em dóna la benvinguda. Parla per telèfon. Em sap greu, no vull molestar. Quan penja, me n’adono que té rogall i estussega. Em diu que aquest matí s’ha llevat així. No du mascareta. Jo tampoc. No hi penso, la tinc a la bossa, la que ara reposa damunt dels meus genolls. Parlem, ens posem al dia. De cop, tus, fort i, en aquell precís instant, ho veig ben clar.

Quin món!

Ahir em deia una amiga que cada dia li costava més tenir una conversa amb la gent. Li vaig donar la raó. Tot sovint, sembla que hem perdut el nord. Les deixem anar com els ases els pets. I tant li fa. L’assertivitat no està à la page. Gens. Ara ens enfotem de tot, sense cap respecte. No mirem si ofenem, tot s’hi val en nom de l’ironia.

Fa una estona m’ha sonat el mòbil. He contestat.

– Hola, Pilar.

– Hola, Tomàs.

– M’han dit que t’han passat per sobre i que t’has aprimat tant!

M’he quedat de pedra i, quan he recuperat l’alè, li he contestat:

– Em van atropellar.

– Ja ho sé! – m’ha dit burleta- t’ho dic perquè riguis.

I li he penjat el telèfon. Ras i curt. Amb amics així, no trobeu que sobren les converses?

El meu àngel

Fa dies que no escric. Ahir ho vaig intentar. Impossible. Tinc el cap ben xarbotat. Perdo vocals i consonants mentre m’endinso pel camí de les frases. No puc posar els colzes damunt la taula, no tinc cul per seure. Però la força m’empeny i, avui, dins del llit, ho intento de nou. Necessito escriure. Necessito parlar-ne, treure-ho. Demà farà una setmana que una furgoneta, de motor ronc i ferotge, em va atropellar. Jo travessava un pas de pietons, tranquil·la, feliç. Acabava de fer “la volta grossa”. L’anomeno així. La caminada del mar i la muntanya. Hora i mitja. Cal Pitxo, un bell ramat d’ovelles, lilàs, cirerers d’arboç, glicines, el cementiri, el moll, els blaus de l’horitzó… Ja estava arribant a casa. Suada, extenuada. I vaig passar. L’enginy era lluny, tot just s’incorporava al carrer estret. Encara havia de passar un pas de zebra i, uns metres després, el meu. “No l’he vista, no l’he vista!”, vaig sentir com deia mentre jo era a terra, mig estabornida. Bé prou que ho sé! Recordo el primer impacte. Dur, precís, sense miraments. Al costat del genoll esquerre. Un crit. Por, una por immensa. Un salt i ja sóc damunt del capó. Segon impacte. Cama i braç. Cop de fre. Ràpid. Surto volant i caic a terra. A l’asfalt, al negre fum. La mà dreta rep. L’operada. Crido. Tot seguit, voltes i cops. Ja no puc més. Vull que s’acabi. Però no paro. Intento frenar amb els colzes i els peus. No puc. Rodolo. Em faig mal. Tres voltes més. Ja està. Finalment, s’acaba. De bocaterrosa i amb les mans que em protegeixen el cap, miro de moure un xic el cos. Res no em fa mal. Salvada! I ploro, ploro molt. Un trist desconsol. Dos angelets em vénen a socórrer. “Plores pel sustu, eh?”, em diu el primer mentre em posa la seva mà damunt la meva espatlla. “Tranquil·la, que ja vé la policia”, diu un altre o el mateix, qui sap, no els puc veure. Algú parla per telèfon. Accident. Ronda de Ponent. Un sergent de paisà s’apropa, decidit. S’agenolla i em parla. Ens coneixem. De petitons havíem jugat al pati de casa i al Molino. Em calma. Un altre àngel. Em fa preguntes. Les responc. No he perdut el coneixement. Noms i xifres surten ordenades de dins del meu cap. Tinc fred. L’asfalt és com de gel. Em tapen amb una manta tèrmica. Cruix damunt meu. “Ja ve l’ambulància”, diuen. Es fa llarga l’espera. Ara sí, la sento. Udola. Tirurit. Tirurit. S’obre una porta. Un home surt, decidit. Dóna ordres. S’atança. S’agenolla. Em parla. Pilar, sempre el meu nom. Em fa preguntes. “Sí, em puc moure. La cama dreta i el genoll. I els colzes” li responc. “Ara et girarem i t’aixecarem”, proposa. Veure el cel, malgrat que sigui del color de la cendra, m’alegra. Tot em dóna voltes. De cop, em pregunta l’edat. “Quants anys tinc?”, li responc. Riu. “No és per lligar!” em diu, burleta. I amb l’acudit riem tots mentre li confesso que en tinc cinquanta-cinc, mitja vida. “Ara, t’aixecarem!”, ordena el meu àngel. Veig com un home em posa els peus bé. El renyen. És aquell qui no m’ha vist. Em trasbalsa que estigui tan amoïnat. No faig cap esforç. Ja estic dreta. Camino amb pas dubtós, erràtic. M’acompanyen dins de l’ambulància. En trepitjo una per primer cop a la vida. Tot plegat, imposa. Em fan moltes preguntes. Massa. M’atabalen. M’atabalo. A algunes els dic que “sí” i, més tard, m’adono que era “no”. Casella equivocada. Constants vitals, bé. Engegem. Em quedo a soles amb el meu àngel. Es guapot, rosset. Porta els cabells esvalotats. Em fa vergonya mirar-lo. M’agradaria veure el seu somriure, però anem tapats. Entretant, truco a la mama. La policia no ha gosat fer-ho. “Massa gran”, diuen. A l’altra banda sento com crida, com plora. La calmo. Penjo. El meu àngel em parla. Em diu que hauré d’agafar la baixa. Sóc escriptora. Em diu que sóc la segona que ha dut a urgències des que treballa. Li parlo de l’avi, tot comença allà. Sembla feliç. Arribem al CAP. M’ajuda a baixar i m’acompanya dins d’un box. Una infermera, amable i de veu dolça, em fa preguntes mentre m’explora. “Ara vindrà la doctora”, em diu i em tapa amb un llençol. Els sento parlar. Expliquen vivències del passat. De morts. De gent a qui no han pogut salvar la vida i de com els ha costat superar-ho. De cop, una altra urgència. Un noi s’ha ferit en un ull. Marxen apressats. L’infermera assegura que ho tindrà tot a punt quan tornin. “Fins ara, Àngel”, li diu quan s’acomiaden. I jo, amb els ulls mig clucs, somric i penso, “ho veus com era el teu àngel!”.

La lleva dels innocents

L’Antoni era un vailet que volia anar a la guerra. La de mentida ja li agradava de petit. Allò d’idear estratègies, de liderar escamots, d’escollir les pedres que feien més mal o els amagatalls perfectes perquè ningú no el descobrís, eren el seu joc predilecte.
Quan el 18 de juliol de 1936 esclatà, a l’altra punta del país, la de veritat, ell ja hagués marxat a combatre l’enemic, perquè dins de les seves venes la sang que corria era ben roja. Els pares i les germanes tenien treballs per retenir-lo, cada vegada que li agafava el rampell, i s’embrancaven en unes discussions que només les aturaven el fort cop de puny del pare sobre la taula de la cuina.
Esvaït el tremolor, tots emmudien, no pas el seu rau-rau, aquest el duia ben arrapat a la consciència, com l’heura que no abandona mai la paret que es fa seva.
A diari freqüentava el Centre Republicà, on s’assabentava de les notícies que arribaven de Barcelona i de retruc, del front. I mentre el seu temps s’escolava lentament, entre fam, fred i misèria, els nacionals avançaven a grans passes. Conquerien fàcilment la terra, castigaven cruelment els vençuts.
I arribà el moment, el refotut moment, que al front mancaren homes i l’Antoni fou cridat a files. Juliol de 1938, amb disset anys acabats d’estrenar.
Una muda, una flassada, una tovallola de fil, un bon calçat i un plat i cobert, foren el seu aixovar. Tot el que va cabre dins d’un sac de roba, aquell que li cosí la mare amb un retall d’un antic matalàs.
Arribà l’hora dels adéus, l’hora dels sentiments contraposats. Ell, feliç, pletòric, gallet. La resta, embolcallats de pena i amb el regust amarg de la incertesa dins de les seves goles. Tres dies de viatge, tres dies idealitzant un horitzó on fer-se un home. La instrucció autodidacta practicada a les muntanyes de Cuevas del Almanzora, on jugava de petitó, de res li serví. La bomba que li esclafà el pit, amagava dins del seu cor mil bocinets de metralla. Els barrancs de Pàndols acolliren, trasbalsats, el seu cos sense vida.
Una setmana més tard una carta informà la família de la seva mort. «En combat», llegiren. Ras i curt. I el pare embogí, fins el punt, que una matinada, es llevà del llit i se n’anà a buscar-lo. Volia que el seu fill reposés al cementiri de Badalona al costat dels seus.
Mai més no tornà. Mai més no tornaren.

A la meva àvia materna, en el record

Tal dia com avui, de 1902, naixia a Cuevas del Almazora, Josefa Pérez García. Filla d’Antonio i Isabel, era una dona menuda, grassoneta i de caràcter fort. Feia veure que trepitjava la vida amb pas ferm, només en aparences, perquè era més aviat poruga.

Es recollia els seus llarguíssims cabells grisos en un monyet baix i sempre vestia de dol, portava al damunt la suma de moltes penes: la pèrdua d’algun fill, la fam, la guerra, la mort del seu germà petit a la batalla de l’Ebre i, uns mesos més tard, la tràgica desaparició del seu pare.

Sabia llegir i escriure i adorava sentenciar una conversa amb un refrany. Supersticiosa fins al moll de l’os, evitava de totes, totes, provocar la malastrugança. Bevia llet d’ametlles per esmorzar i, quan li demanaves amb la veu del cel, et cuinava unes migas i dins del plat hi veies ballar els àngels.

Quan els pares em deixaven a Palafrugell, per fer allò tan bonic anomenat «fer companyia als avis», en tot moment m’arraulia a la seva falda perquè m’amanyagués amb paraules boniques mentre m’explicava històries d’altres terres. Ara bé, no us penseu pas que tot eren flors i violes, perquè quan s’enfadava, t’amenaçava amb un «mira que me saco el alpargate» i fugies espantada, tot tement mals majors. Dormíem juntes en un llit altíssim, sota un cobrellit sedós de color granat que em tenia robat el cor i, abans de tancar el llum, em xiuxiuejava uns mots a cau d’orella, que tot i saber que no eren certs, adorava:

—De tots els néts, a qui més estimo és a tu! —assegurava amb els ulls clucs—.

Mentia, perquè per a tots i cadascun tenia una debilitat, però que bonic era saber que, tot just en despuntar de la vida, ja eres important per algú, no trobeu?