I de sobte, finals d’agost. T’atures a pensar i t’adones com de diferent ha estat al de l’any passat. Una temperatura perillosament sufocant, de nit i de dia, la qual no ens ha donat cap treva. Ans al contrari. Noves amistats, d’altres que fidelment segueixen al meu costat. Nous riures, nous camins, noves maneres de veure i d’entendre la vida. Adéus per sempre, estels lluents en el meu univers particular. Decepcions, plors i angoixes, mals moments que et fan molt més forta. Incerteses, a pleret. I, de sobte, finals d’agost. T’atures a pensar i dónes les gràcies per totes les coses boniques i per totes aquelles que no ho han estat tant. Aquestes t’ensenyen a aixecar-te i a caminar, amb el cap ben alt. Agrair és el millor camí. Cal fer-ho, per salut mental. Agrair és la millor manera per fer les paus amb un mateix i amb tot el que et toca viure.
Recordo quan escrivia la carta als Reis, sempre m’oblidava d’alguna cosa. Casualitats de la vida, era la primera que em trobava quan obria els paquets. Però si jo no ho havia demanat!
Recordo com, de matinada, els sentia pujar per l’escala -barrim-barram!- i la por que em feia, a primera hora del matí, obrir la porta del menjador. I si me’ls trobava encara dins?
Recordo haver-los deixat menjar i beure i la felicitat de saber que s’havien cruspit alguna coseta.
Recordo quan els anavem a esperar a Barcelona, a casa de la padrina Isabel. I el Portal de l’Àngel i la màgia de les Galerias Preciados. Una vegada, jo era un napbuf, ens trobavem davant de l’establiment, esperant-los. “Ja vénen, ja vénen”, cridaven els grans. El rei Melcior, alt i fort, cara-rodó amb aquella barba blanca espessa i aquella corona de lluentons, es va parar davant meu i em va agafar de la mà i vaig caminar al seu costat fins la porta del magatzem. Em deia coses boniques, mentre saludava la multitud. Els meus peuets van trepitjar una catifa vermella espurnejada de caramels. I vaig ser feliç, malgrat l’espant.
Recordo, mig endormiscada, demanar als pares del llit estant: “Han passat els Reeeiiis?” amb una cantarella que encara ressona dins meu.
Recordo esmorzar plegats una tassa de xocolata desfeta, de la Torras, la de tota la vida, amb un croissant rescalfat al forn. Encara cruix, encara, quan el penso.
Recordo el munt de paquets de colorins i les nines i llurs vestidets i les joguines i els contes vora el foc!
Recordo la il·lusió que em feia tot plegat.
Agraeixo els meus pares l’haver-ho fet possible i haver-me regalat una bella infantesa.
Placa commemorativa instal·lada al carrer de l’Olivera d’Albons
Si hi ha un acte d’amor aquest és la memòria. Montserrat ROIG
Dissabte passat, quan les campanes de l’església de Sant Cugat d’Albons tocaven les dotze del migdia, ens vam aplegar al carrer de l’Olivera per homenatjar un dels seus veïns, Miquel Costa Saló, mort en deportació l’any 1944.
Arran del treball de recerca sobre els escalencs deportats als camps nazis, guanyador de la II Beca Tardor de l’Escala, vaig saber que un d’ells n’era fill. Tot i amb això, un cop va tornar del servei militar, es casà amb l’escalenca Miquela Torres Bofill i marxà a viure a casa d’ella, a l’Escala.
L’ajuntament d’Albons es volia adherir al projecte Stolpersteine i col·locar la seva llamborda a la vorera de la casa on va néixer. Però això no és possible, perquè aquesta pertany a l’Escala. Amb la finalitat d’evitar duplicitats, el Memorial Democràtic té una premissa: el lloc on van viure abans de perdre la llibertat, és a dir, abans d’emprendre el camí de l’exili a primers de 1939. En Miquel, a l’Escala.
És per això que dissabte passat, i gràcies al suport del Consell Comarcal del Baix Empordà, es va poder inaugurar aquesta placa al carrer de l’Olivera, lloc on el va veure néixer la vesprada del 9 de novembre de 1901 on s’hi pot llegir la seva biografia.
L’acte va comptar amb la presència de l’alcalde d’Albons, Josep Ramon Llavero; de l’alcalde de l’Escala, Josep Bofill; dels regidors de cultura dels dos consistoris, Joaquim Guàrdia i Martí Guinart; del conseller de turisme del Consell Comarcal del Baix Empordà, Raimon Trujillo-Coris, i del president de l’Associació Triangle Blau, Lluís Fontané. Tots ells van acompanyar els nombrosos familiars d’en Miquel que van assistir a l’acte.
La coral de la Tallada va interpretar tres peces, l’Emigrant, El cant de la Senyera i Rossinyol que vas a França, les quals donaren un toc d’emotivitat a l’acte.
Una hora abans, i de costat amb l’amic Rafel Bruguera, vam explicar davant d’un públic nombrós tot el que li tocà viure fins el seu assassinat el març de 1944 al camp extern de Zement.
Memòria i compromís per a tots ells, cal fer-ho, és de justícia!
Quan faig una presentació acostumo a arribar amb temps. M’agrada passejar per la sala buida, imaginar qui s’asseurà en una de les cadires previstes. Sempre m’enduc alguna sorpresa. Abans de començar algú entra escopetejat, algú que no sabies que vindria i el cor et fa un salt, d’alegria.
Confesso, ara que no m’escolta ningú, que tot plegat imposa. No perquè no domini el tema, me l’he estudiat durant moltes hores, sinó per por que no s’ompli.
Divendres passat, abans d’encetar la presentació de l’estat de la recerca sobre els escalencs deportats als camps nazis, em vaig anar empetitint, empetitint, d’orgull. Van faltar cadires, no hi havia més espai per encabir-ne.
📸 Robert Carmona
I ara que tot ha passat, que de tot plegat en quedarà un record indeleble a la memòria, us dono les gràcies, per fer-me tan i tan feliç.
Pilar Francès 