Etiqueta: #memòriahistòrica

Després de la lectura

Publicat el by pilarfrances

Vaig acabar fa dies el teu llibre i n’estic encantat! Moltes gràcies per compartir-nos aquesta història familiar d’aquesta manera tan íntima, informada i brillantment escrita! Una història particular en la què al mateix temps s’hi reconeixen moltes d’altres i col·labora a la comprensió d’un temps, del pas del temps, d’una idea de vida, de les coses dites i dels silencis que ens envolten. Ha estat molt emocionant llegir-te amb tantes portes generosament obertes.

M’ho he passat molt bé llegint-te també amb una mínima familiaritat amb els espais per on transcorren les diverses vivències, com ara el Llemosí o Sant Feliu. Al menjador de casa tinc un cartell original anglès de The Spanish Gardener, perquè t’imaginis una altra de les meves dèries! És un llibre on “s’hi entra”, no ja per simpatia envers els que van passar aquelles circumstàncies des d’un posicionament ètic i comportaments admirables (que és un bon a priori), sinó perquè els sentits i els sentiments seus ens arriben. Almenys a mi m’arribava la calor, el fred, les olors de la cuina, l’acceptació tolerant del que de vegades a la vida personal no pot ser, la tendresa subtil del que és fet i no sempre dit, la comprensió dels altres i la relativitat de les nostres diferències, … Bé, si no m’explico, per això està el llibre, per dir-ho molt millor! I mira, una història d’una petita gent en la què em reconec i de la que donen ganes de fer-ne part. Felicitats per aquesta banda també; res no és fàcil, però fa molta alegria el que has viscut amb els teus, o com tu ho has viscut, i com aleshores ho has expressat per escrit. Alegria, per no dir enveja!!

David

La lleva dels innocents

Publicat el by pilarfrances

L’Antoni era un vailet que volia anar a la guerra. La de mentida ja li agradava de petit. Allò d’idear estratègies, de liderar escamots, d’escollir les pedres que feien més mal o els amagatalls perfectes perquè ningú no el descobrís, eren el seu joc predilecte.
Quan el 18 de juliol de 1936 esclatà, a l’altra punta del país, la de veritat, ell ja hagués marxat a combatre l’enemic, perquè dins de les seves venes la sang que corria era ben roja. Els pares i les germanes tenien treballs per retenir-lo, cada vegada que li agafava el rampell, i s’embrancaven en unes discussions que només les aturaven el fort cop de puny del pare sobre la taula de la cuina.
Esvaït el tremolor, tots emmudien, no pas el seu rau-rau, aquest el duia ben arrapat a la consciència, com l’heura que no abandona mai la paret que es fa seva.
A diari freqüentava el Centre Republicà, on s’assabentava de les notícies que arribaven de Barcelona i de retruc, del front. I mentre el seu temps s’escolava lentament, entre fam, fred i misèria, els nacionals avançaven a grans passes. Conquerien fàcilment la terra, castigaven cruelment els vençuts.
I arribà el moment, el refotut moment, que al front mancaren homes i l’Antoni fou cridat a files. Juliol de 1938, amb disset anys acabats d’estrenar.
Una muda, una flassada, una tovallola de fil, un bon calçat i un plat i cobert, foren el seu aixovar. Tot el que va cabre dins d’un sac de roba, aquell que li cosí la mare amb un retall d’un antic matalàs.
Arribà l’hora dels adéus, l’hora dels sentiments contraposats. Ell, feliç, pletòric, gallet. La resta, embolcallats de pena i amb el regust amarg de la incertesa dins de les seves goles. Tres dies de viatge, tres dies idealitzant un horitzó on fer-se un home. La instrucció autodidacta practicada a les muntanyes de Cuevas del Almanzora, on jugava de petitó, de res li serví. La bomba que li esclafà el pit, amagava dins del seu cor mil bocinets de metralla. Els barrancs de Pàndols acolliren, trasbalsats, el seu cos sense vida.
Una setmana més tard una carta informà la família de la seva mort. «En combat», llegiren. Ras i curt. I el pare embogí, fins el punt, que una matinada, es llevà del llit i se n’anà a buscar-lo. Volia que el seu fill reposés al cementiri de Badalona al costat dels seus.
Mai més no tornà. Mai més no tornaren.