En una altra onda

food-france-morning-breakfast.jpg

Ens acomiadem apressats de la mare, amb un petonet a cada galta, i marxem carregats com mules, que abans hem d’aturar-nos a comprar l’esmorzar i no volem fer tard a escola. De camí, estem tan embrancats decidint què ens comprarem, que ni ens adonem que per el carrer no hi corre ni una ànima. 

    Què voldràs, un croissant o una trena de crema? em pregunta el meu germà, encuriosit.

I jo li contesto que, quan ho tingui al davant, ja ho decidiré.

Sempre fas el mateix! em diu mig foteta.

    Ja saps que sóc una cagadubtes! li etzibo abans que el maleït adjectiu surti dels seus llavis.

En aquestes que ens plantem davant del forn de Ca la Nati i el trobem tancat i barrat i sense cap cartellet que ens en doni la raó.

Que estrany! exclama el meu germà.

Comprem-ho a l’Espiga d’Or! li proposo.

I ell assenteix amb el cap i continuem caminant i, ara sí que ens fixem que la resta de botigues també estan tancades i, els carrers buits de gent. Quan som a tocar de la rambla del Portalet ens creuem amb l’àvia Cervera qui ens demana on anem i nosaltres li responem a l’uníson:  A escola!

A escola? ens diu tota esverada. Però que no sabeu què ha passat?

Nooooo… li diem ben sorpresos.

Que no escolteu la ràdio cada matí a casa vostra?

Mai!

Avui no hi ha escola i per dies que no en tindreu! ens assegura la velleta.

Ah, no? I com ho sap vostè, això? li pregunta el meu germà.

Perquè s’ha mort en Francuuuu!

106852

La fi de la innocència

201472_1671275183954_2995324_o

Nosaltres, les nétes de la legítima República, ja fa temps que l’hem perduda. Es descolorí quan, passat el dol, vam voler desempolsar la brutícia dels anys negres del franquisme. Érem petitones quan de tot allò no se’n parlava. La por s’havia apoderat de la parla dels nostres parents, ningú gosava aixecar la llebre.

    I un dia t’arriba un llibre a les mans i t’obre el ulls i la gana, i, ja res ni ningú, mai més no t’aturen.

    Assistim des de fa uns dies a un blanqueig indecent i consentit!de la figura del dictador. Ens volen fer creure que tot en ell era bonhomia. Fins i tot han gosat dir que va dur la pau i la prosperitat a tots i cadascun dels racons que va trepitjar. 

    Enumeraré, solament, els pobles que em toquen de ple: Sant Feliu de Guíxols, 9 afusellats; Cervià de Ter, 3; Palamós, 10; Palafrugell, 3; Llagostera, 9… Fins assolir la indeleble xifra de 489 gironins!

    Un d’ells va ser l’Eugeni Gurnés Bou, alcalde de Llagostera, un home bo que pagà amb la vida el fet de pertànyer a l’anarcosindicalisme. Ell és el protagonista del meu nou treball. Contextualitzo les seves cartes, aquelles que la seva dona conservà, com un preuat tresor, fins el seu darrer alè. 

    A diari m’endinso en el seu món, descabdello el dolorós fil de la memòria, i, a voltes, el torno a la vida. Costa, no us penseu pas que sigui senzill, has de gratar, la crosta és dura. És de calç viva, la que usaren per cobrir el seu cos ensangonat.

    Així blanquejaven les injustes sentències de mort que ell signava, així, amb un bon tou de calç viva. Que no se’ns oblidi.

106852

Sons del passat

black-and-white-brand-data-145707

Avui he anat a una entrevista de feina. Al principi, només tenia al davant a la directora de l’establiment, una dona de mitjana edat, educada i de maneres agradoses. De cop, s’ha incorporat a la conversa, un xicot que devia rondar la quarantena, seriot i de posat impecable. S’ha presentat com a el comptable del negoci. Ens escoltava i, de tant en tant, feia preguntes. Quan reia, els seus ulls petits, el deixaven a les fosques, m’ha fet gràcia perquè m’ha recordat a l’avi que sempre ho deia.

    Qualitats, defectes, quin tipus de feina t’agrada més, idiomes, horaris, sou, festius… Ets bipolar? Patapam! Què dius tu ara? La directora el renyava. L’home dels números, reia.

    El cor m’ha fet un bot i dins del meu cap només hi eres tu. Per què ho eres, veritat? Mai en vam parlar obertament, mai m’ho vas voler confessar. Va ser la teva mare que, en una conversa íntima, m’ho va explicar. Allunya’t d’ell, t’ho dic per un bé teu. Sembla que no et volies medicar, perquè et pensaves que solet podries lluitar contra la fera que dins teu habitava.

    Juguem a endevinar músiques? Tatata… Deep Purple! De tanto… Julio Iglesias. Maaaadd… Nina Simone. Al partir… Nino Bravo! Simply… Tina Turner. Te les sabies totes. Rèiem, arraulits sota el nòrdic, les fredoroses nits d’hivern. I de cop, deies allò, te n’hauries d’anar. La por s’apropava a grans passes. Fins que un dia vaig decidir no tornar més. No t’ho esperaves, veritat?. Estaves molt segur de tu mateix. Però jo, mai més vaig tornar i, a poc a poc, vas començar a escriure la crònica de la teva mort anunciada. La fera guanyà la partida, res ni ningú va poder evitar-ho. Ara quan surti d’aquí, m’ingressaré en una clínica per curar-me i quan estigui bé, em vull casar amb tu perquè ets la dona de la meva vida, em sents? Una hora després, entraves en coma.

    Avui, en una entrevista de feina, un mal ànima m’ha preguntat si jo era bipolar. Se bastasse una bella canzone a far piovere amore, si potrebbe cantarla un milione, un milione di volte… 

El jardiner de la comtessa

IMG-20190112-WA0005

La Constance era l’única filla dels comtes de Schonnenbruck. La seva mare va quedar morta al llit, després d’un part etern, i el pare no es va refer mai de la tragèdia. Diuen que el pobre vivia en un estat depressiu permanent i per no romandre a palau, on tots i cadascun dels racons li recordaven el seu gran amor, sovint s’embarcava en expedicions que el tenien allunyat del continent, mesos i mesos, alguns asseguren que fins i tot lustres.

    La noieta aprengué de llegir, d’escriure i les quatre regles fonamentals del saber estar amb el reguitzell d’institutrius que el seu pare contractava. A quina més esquerpa, a quina més severa, fins que un xafogós matí de juliol arribà la Marthe de Beauvais, procedent de París, ciutat que abandonà a corre-cuita després d’un petit malentès a casa d’uns banquers de família nombrosa. No us malfieu, que res tingué a veure amb qüestions monetàries, sinó més aviat terrenals. Assumptes tèrbols de faldilles, expliquen, es veu que el senyor i un dels seus fills li corrien tothora al darrera.

    Mademoiselle de Beauvais arribà a palau amb cinc baguls, quatre plens a vessar de vestits, barrets, botines, cotilles, camisoles  i xals, i el darrer, de llibres. Manuals de protocol, receptaris de cuina, atles, diccionaris enciclopèdics i, majoritàriament, novel·les.    

    Aquella mateixa nit, ja li oferí el primer, Les Misérables, de Victor Hugo, exemplar que la Constance devorà en un obrir i tancar d’ulls, semblava talment que l’autor parlés d’ella. On a tant abusé du regard dans les romans d’amour qu’on a fini par le déconsidérer. Bé prou que ho sabia del cert. C’est à peine si l’on ose dire maintenant que deux êtres se sont aimés parce qu’ils se sont regardés. Ells dos s’havien estimat sempre així, mirant-se. C’est pourtant comme cela qu’on s’aime et uniquement comme cela. Mirades que deixaven una petja ben presa a la pell de per vida. Le reste n’est que le reste, et vient après. Què vé després ? Per a ells dos, segur que no gran cosa. Rien n’est plus réel que ces grandes secousses que deux âmes se donnent en échangeant cette étincelle. El que per ella era real, és que estimava el seu… Era tanta la vergonya, que no gosava ni dir-ho.

Pregunta, pregunta!

blue-knife-sharpened-pencil-56902.jpg

Que per què ho he fet? Però que no ho veu, per ell. Que no deia sempre que quan estigués fart de tot plegat se n’aniria d’aquest món? Ara ja no li cal. Avui fa vuit dies que li vaig passar al davant! Que em podia haver separat. Separat? I mentrestant què, aguantar? Quina barra que té! Clar, com que vostè no ho veia, eh! Però si jo ja no podia més! Que em calmi! Com gosa dir-m’ho això, se-nyo-re-ta ad-vo-ca-de-ta! Sempre em va fer anar a segona línia, rere la seva ombra, com si jo no tingués dret a que em toqués un xic de sol. No he acabat! Nits senceres esperant que arribés de vés a saber quin llit, de vés a saber amb quina barjaula s’hi havia ficat. Calli! I jo, cuinant hores i hores els seus plats favorits perquè davant de la seva mare em digués allò tan lleig de «n’he menjat de millors!». Au va, fins aquí hem arribat! Ara, ara que reti comptes a Sant Pere i, si no, al mateix Satanàs! Que si tinc por? Jo, por de què? Del que em pugui passar? Però, si encara no m’ha condemnat cap jutge! Saps una cosa bonica, escolta’m bé: a casa tota la vida m’han dit que sóc molt llesta, que és la única cosa bona que tinc. I saps què et dic, reineta, tu, pregunta, pregunta, que com et distreguis, me les empescaré per encolomar-te el mort!

   

La Berta surt del despatx de visites, pàl·lida, desencaixada. Quan la funcionària de la presó la veu, s’apressa a demana-li si es troba bé, i ella, només és a temps de dir-li que… que a tanta maldat no… Però, malauradament, la jove lletrada, acaba de perdre el món de vista.

106852

8 de juny de 1906

pàgina 46 - iaia Pietat de joveneta

Tal dia com avui, a les set de la matinada, naixia la Pietat a la bonica vila de Cervià de Ter, una dona que amb el temps es convertí amb la meva àvia.

    Molts són els capítols de Quan calmin els mals vents, tornaré on n’és la protagonista, ja que mentre l’avi era lluny a l’exili, ella va haver de fer front a la duríssima postguerra.

    He triat uns quants fragments de la valenta i decidida cervianenca. Espero que llegint-los us l’imagineu per moments.

LA MARIA PIETAT

La petitona de Cal Ribot no és gaire afavorida, ho són més les seves germanes, però és espavilada, responsable i decidida, en això les guanya. Alta i apersonada –segons diuen a l’època–, rodoneta de cara, de cabells bruns i pell blanca, té un caràcter fort, és poc sociable, discreta i molt reservada, ni pregunta ni li agrada que li preguntin. Això sí, té un gran cor.

Va a escola als matins i a les tardes, quan torna, aprèn a fer ganxet a la falda de la mare, a qui tota la vida ha vist vestida de fosc, i això que no porta dol. No triga a posar els peus a la cuina, una de les seves grans passions, i amb llapis i paper anota tots els plats que més li fan el pes. Sopes, arrossos, rostits, salses, truites i les menges de Quaresma…

    Aprèn a trinxar, a farcir, a fer un bon sofregit, a dessalar el bacallà, a matar pollastres i a plomar aus. Amb les salses, hi té la mà trencada i les mesures no se li resisteixen mai, sap quina mida és una unça i mitja, una lliura o un polsim.

LA PIETAT DE LES OLIVES

Acabats de casar, els meus avis arrenden un local al carrer Major, a tocar de la rambla del Portalet, on obren un comerç d’olives i pesca salada.

La botiga és petiteta, a penes fa deu metres quadrats, però hi cap sense problema un taulell, unes balances, quatre lleixes i hi sobra espai, rere unes cortines, per una mica d’habitatge i magatzem.

I mentre atén la clientela, la Pietat a cada moment dona un consell i si veu que una dona és negada pel cuinar, tanca la porta una estona i avisa la parròquia amb un cartellet on es pot llegir:

Ara tornu

I marxa a la casa a ensenyar a la mestressa com es fa un bon sofregit. Gràcies a aquestes anades i vingudes es farà un nom i, amb el temps, acabarà anant a les cases a cuinar.

UNA, GRANDE Y… TRISTE

La iaia no va ser mai de la crosta, ni tampoc es mostrà en cap cas públicament com una devota cristiana, si ho podia evitar s’escapolia i, si no hi havia més remei, es col·locava al cap la mantellina negra i baixava a fer el paperot mig amagada en un banc dels laterals a escoltar els sermons de mossèn Dalmau, aquell qui li fascinava repetir obsessivament aquells mots tan espantosos: «venciendo Franco, ha vencido la Iglesia, ha vencido Dios».

    Tot això a la Pietat li era ben indiferent, per a ella era molt més important mantenir una conducta ètica exemplar, un comportament que va tenir fins al seu llit de mort.

COSES DE L’AVI

A casa de tota la vida hem estat gent de tradicions. L’àvia Pietat ho era molt i ens ho va inculcar. Els diumenges per esmorzar ens feia torradetes de Santa Teresa, per Sant Josep no faltava mai a taula un plat de crema –sense cremar, amb uns talls de pela de llimona gruixuda, que es notés que eren de casa, i un parell de branques de canyella, i pel damunt n’hi escampava en pols–, rostit i rebosteria de postres el dia de la festa major, fer bunyols el Dijous Sant i bacallà amb salsa de tomàquet l’endemà, que aquell dia no es menjava carn.

EL RETORN DEFINITIU

Una de les coses que més empipa l’àvia és quan una tarda el seu home es presenta a casa amb una gosseta de a penes un mes, embolcallada en una tovallola. Quin tropell! Ella, que això dels gats i els gossos sempre ho ha dut molt malament. Ja pot cridar, ja, que no hi té res a fer, la dàlmata perfectament pigallada es queda, perquè, com li assegura l’avi, «els farà molta companyia». La Linda, de pas lleuger i segur, és desperta com un gínjol i res ni ningú se li escapa. Borda en sentir la porta i a vegades et salta al damunt i perilles de rebre alguna queixalada si et passeges a prop d’on té el seu jaç. L’avi li construeix una cabana al costat del safareig perquè dintre a casa l’àvia no la vol, i per no sentir-la rondinar, sovint la lliga, i així ella pot fregar el terra sense que inoportunament l’altra el vingui a trepitjar, o  pot cuinar tranquil·lament sense que li vingui a somicar un trosset de vianda perquè en sentir la flaire ja se l’imagina coll avall. Un i altre cedeixen, per evitar mals majors.

Falsa identitat

pàgina 131 - carte identité falsa

Un dels documents que conservava el meu avi Josep, en tornar de l’exili, era una carta d’identitat falsa, un paper que acreditava el seu pas per la Resistència Francesa.    

    Va ser apassionant, estudiar-la en detall i, descobrir tots i cadascun dels secrets que amagava.

    D’entrada, el que em va sobtar més va ser veure la fotografia, la d’un home envellit, amb un pentinat diferent a l’habitual, sense clenxa al costat, sinó amb els cabells enrere. Vestit amb tons foscos i de complexió forta, segurament per la quantitat de capes de roba que duia posades. Compareu-la amb la fotografia de la coberta del llibre i, tot i adonar-nos de que es tracta de la mateixa persona, veureu que el seu aspecte és diferent.

    Pel què fa a les dades, aquest és el text:

ÉTAT FRANÇAIS

CARTE D’IDENTITÉ DE

CITOYEN FRANÇAIS

DÉPARTEMENT de la Seine

COMMUNE A COUBEVOIE

CARTE D’IDENTITÉ

Enregistrée sous le Nº 134556

Nom : BELLOUIN

Prénom : Joseph Henri

Profession : Cultivateur

Né le : 15 Avril 1908

À : ORAN

Département : Algérie

Domicile : 68, Avenue de la Défense

à COURBEVOIE (Seine)

SIGNALEMENT

Taille : 1m 68

Cheveux : châtains

Moustache : rasée

Yeux : marrons

Nez : ordinaire

Forme générale du visage : ovale

Teint : coloré

Signes particuliers : néant

Empreintes digitales (2 pouces)

Signature du Titulaire Bellouin

À COURBEVOIE le 2 février 1944

 

De la meitat en amunt, tot és fals, només a partir d’on llegiu Signalement, les dades són certes. Anem per pams. Un cop l’avi abandona sa i estalvi els camps de concentració d’Argelers i d’Agda, s’enrola a les Companyies de Treballadors Estrangers. Per què ho fa? Perquè sap perfectament que a casa no hi pot tornar, la repressió contra els republicans que van marxar de la terra és ferotge. Durant un any, treballa d’agricultor en una ferme a Aulnay-la-Rivière, una població situada al nord de França, a tocar de París. Hi estava bé allà. La família Picard era bona gent i no el van mirar mai com un estrany, ans al contrari.

    Un cop França perd la guerra i amb l’imminent arribada dels alemanys, ha de fugir vers la zona no ocupada. Un primer pas per Llemotges, el seu destí definitiu serà La Corresa, en plena campagne. Diverses seran les companyies per on passarà i, com que en té els collons plens de les barbàries comeses pels nazis, col·laborarà amb la Resistència Francesa. Rien pour les boches, és la consigna.

    Si en algun moment els soldats francesos o alemanys et demanaven que t’acreditessis,  imagino que et calia saber bé el perquè de les teves dades falses. Els interrogatoris estaven a l’ordre del dia, no podies cometre cap errada, t’hi jugaves el coll!

    Analitzem-les. Joseph André, el seu nom de pila afrancesat. André, vés a saber. Nat a Orà, Algèria, una terra que l’avi es coneix com el palmell de la mà, perquè hi fa el servei militar, a la Marina, dalt del Cañonero Lauria. La data, 15 d’abril de 1908, no és fruit de l’atzar. Més o menys correspon al dia que va néixer la seva estimada germana, la malaurada Isabel, una nina que deixa aquest món de joveneta. Expedit a Courbevoie, impossible, perquè és una ciutat al nord de París i el meu avi allà no hi va posar els peus mai de la vida.

    En quant a la resta, tot és cert. No era molt alt, els seus cabells eren castanys ho dono per bo, tot i que quan el vaig conèixer ja els tenia blancs, blancs, com el cotó fluix, no duia bigoti, el seu rostre era ovalat i això del nas, en llegir-ho sempre em fa riure, perquè discrepo un xic. Ordinari, diu. El diccionari ho defineix com: «segons l’ordre establert». I en un apartat, afegeix, «d’escàs mèrit». El seu nas, no ho era, més aviat el tenia gran, com la bonhomia, del tot abundosa.

106852