El jardiner de la comtessa

IMG-20190112-WA0005

La Constance era l’única filla dels comtes de Schonnenbruck. La seva mare va quedar morta al llit, després d’un part etern, i el pare no es va refer mai de la tragèdia. Diuen que el pobre vivia en un estat depressiu permanent i per no romandre a palau, on tots i cadascun dels racons li recordaven el seu gran amor, sovint s’embarcava en expedicions que el tenien allunyat del continent, mesos i mesos, alguns asseguren que fins i tot lustres.

    La noieta aprengué de llegir, d’escriure i les quatre regles fonamentals del saber estar amb el reguitzell d’institutrius que el seu pare contractava. A quina més esquerpa, a quina més severa, fins que un xafogós matí de juliol arribà la Marthe de Beauvais, procedent de París, ciutat que abandonà a corre-cuita després d’un petit malentès a casa d’uns banquers de família nombrosa. No us malfieu, que res tingué a veure amb qüestions monetàries, sinó més aviat terrenals. Assumptes tèrbols de faldilles, expliquen, es veu que el senyor i un dels seus fills li corrien tothora al darrera.

    Mademoiselle de Beauvais arribà a palau amb cinc baguls, quatre plens a vessar de vestits, barrets, botines, cotilles, camisoles  i xals, i el darrer, de llibres. Manuals de protocol, receptaris de cuina, atles, diccionaris enciclopèdics i, majoritàriament, novel·les.    

    Aquella mateixa nit, ja li oferí el primer, Les Misérables, de Victor Hugo, exemplar que la Constance devorà en un obrir i tancar d’ulls, semblava talment que l’autor parlés d’ella. On a tant abusé du regard dans les romans d’amour qu’on a fini par le déconsidérer. Bé prou que ho sabia del cert. C’est à peine si l’on ose dire maintenant que deux êtres se sont aimés parce qu’ils se sont regardés. Ells dos s’havien estimat sempre així, mirant-se. C’est pourtant comme cela qu’on s’aime et uniquement comme cela. Mirades que deixaven una petja ben presa a la pell de per vida. Le reste n’est que le reste, et vient après. Què vé després ? Per a ells dos, segur que no gran cosa. Rien n’est plus réel que ces grandes secousses que deux âmes se donnent en échangeant cette étincelle. El que per ella era real, és que estimava el seu… Era tanta la vergonya, que no gosava ni dir-ho.

Pregunta, pregunta!

blue-knife-sharpened-pencil-56902.jpg

Que per què ho he fet? Però que no ho veu, per ell. Que no deia sempre que quan estigués fart de tot plegat se n’aniria d’aquest món? Ara ja no li cal. Avui fa vuit dies que li vaig passar al davant! Que em podia haver separat. Separat? I mentrestant què, aguantar? Quina barra que té! Clar, com que vostè no ho veia, eh! Però si jo ja no podia més! Que em calmi! Com gosa dir-m’ho això, se-nyo-re-ta ad-vo-ca-de-ta! Sempre em va fer anar a segona línia, rere la seva ombra, com si jo no tingués dret a que em toqués un xic de sol. No he acabat! Nits senceres esperant que arribés de vés a saber quin llit, de vés a saber amb quina barjaula s’hi havia ficat. Calli! I jo, cuinant hores i hores els seus plats favorits perquè davant de la seva mare em digués allò tan lleig de «n’he menjat de millors!». Au va, fins aquí hem arribat! Ara, ara que reti comptes a Sant Pere i, si no, al mateix Satanàs! Que si tinc por? Jo, por de què? Del que em pugui passar? Però, si encara no m’ha condemnat cap jutge! Saps una cosa bonica, escolta’m bé: a casa tota la vida m’han dit que sóc molt llesta, que és la única cosa bona que tinc. I saps què et dic, reineta, tu, pregunta, pregunta, que com et distreguis, me les empescaré per encolomar-te el mort!

   

La Berta surt del despatx de visites, pàl·lida, desencaixada. Quan la funcionària de la presó la veu, s’apressa a demana-li si es troba bé, i ella, només és a temps de dir-li que… que a tanta maldat no… Però, malauradament, la jove lletrada, acaba de perdre el món de vista.

106852

8 de juny de 1906

pàgina 46 - iaia Pietat de joveneta

Tal dia com avui, a les set de la matinada, naixia la Pietat a la bonica vila de Cervià de Ter, una dona que amb el temps es convertí amb la meva àvia.

    Molts són els capítols de Quan calmin els mals vents, tornaré on n’és la protagonista, ja que mentre l’avi era lluny a l’exili, ella va haver de fer front a la duríssima postguerra.

    He triat uns quants fragments de la valenta i decidida cervianenca. Espero que llegint-los us l’imagineu per moments.

LA MARIA PIETAT

La petitona de Cal Ribot no és gaire afavorida, ho són més les seves germanes, però és espavilada, responsable i decidida, en això les guanya. Alta i apersonada –segons diuen a l’època–, rodoneta de cara, de cabells bruns i pell blanca, té un caràcter fort, és poc sociable, discreta i molt reservada, ni pregunta ni li agrada que li preguntin. Això sí, té un gran cor.

Va a escola als matins i a les tardes, quan torna, aprèn a fer ganxet a la falda de la mare, a qui tota la vida ha vist vestida de fosc, i això que no porta dol. No triga a posar els peus a la cuina, una de les seves grans passions, i amb llapis i paper anota tots els plats que més li fan el pes. Sopes, arrossos, rostits, salses, truites i les menges de Quaresma…

    Aprèn a trinxar, a farcir, a fer un bon sofregit, a dessalar el bacallà, a matar pollastres i a plomar aus. Amb les salses, hi té la mà trencada i les mesures no se li resisteixen mai, sap quina mida és una unça i mitja, una lliura o un polsim.

LA PIETAT DE LES OLIVES

Acabats de casar, els meus avis arrenden un local al carrer Major, a tocar de la rambla del Portalet, on obren un comerç d’olives i pesca salada.

La botiga és petiteta, a penes fa deu metres quadrats, però hi cap sense problema un taulell, unes balances, quatre lleixes i hi sobra espai, rere unes cortines, per una mica d’habitatge i magatzem.

I mentre atén la clientela, la Pietat a cada moment dona un consell i si veu que una dona és negada pel cuinar, tanca la porta una estona i avisa la parròquia amb un cartellet on es pot llegir:

Ara tornu

I marxa a la casa a ensenyar a la mestressa com es fa un bon sofregit. Gràcies a aquestes anades i vingudes es farà un nom i, amb el temps, acabarà anant a les cases a cuinar.

UNA, GRANDE Y… TRISTE

La iaia no va ser mai de la crosta, ni tampoc es mostrà en cap cas públicament com una devota cristiana, si ho podia evitar s’escapolia i, si no hi havia més remei, es col·locava al cap la mantellina negra i baixava a fer el paperot mig amagada en un banc dels laterals a escoltar els sermons de mossèn Dalmau, aquell qui li fascinava repetir obsessivament aquells mots tan espantosos: «venciendo Franco, ha vencido la Iglesia, ha vencido Dios».

    Tot això a la Pietat li era ben indiferent, per a ella era molt més important mantenir una conducta ètica exemplar, un comportament que va tenir fins al seu llit de mort.

COSES DE L’AVI

A casa de tota la vida hem estat gent de tradicions. L’àvia Pietat ho era molt i ens ho va inculcar. Els diumenges per esmorzar ens feia torradetes de Santa Teresa, per Sant Josep no faltava mai a taula un plat de crema –sense cremar, amb uns talls de pela de llimona gruixuda, que es notés que eren de casa, i un parell de branques de canyella, i pel damunt n’hi escampava en pols–, rostit i rebosteria de postres el dia de la festa major, fer bunyols el Dijous Sant i bacallà amb salsa de tomàquet l’endemà, que aquell dia no es menjava carn.

EL RETORN DEFINITIU

Una de les coses que més empipa l’àvia és quan una tarda el seu home es presenta a casa amb una gosseta de a penes un mes, embolcallada en una tovallola. Quin tropell! Ella, que això dels gats i els gossos sempre ho ha dut molt malament. Ja pot cridar, ja, que no hi té res a fer, la dàlmata perfectament pigallada es queda, perquè, com li assegura l’avi, «els farà molta companyia». La Linda, de pas lleuger i segur, és desperta com un gínjol i res ni ningú se li escapa. Borda en sentir la porta i a vegades et salta al damunt i perilles de rebre alguna queixalada si et passeges a prop d’on té el seu jaç. L’avi li construeix una cabana al costat del safareig perquè dintre a casa l’àvia no la vol, i per no sentir-la rondinar, sovint la lliga, i així ella pot fregar el terra sense que inoportunament l’altra el vingui a trepitjar, o  pot cuinar tranquil·lament sense que li vingui a somicar un trosset de vianda perquè en sentir la flaire ja se l’imagina coll avall. Un i altre cedeixen, per evitar mals majors.

Falsa identitat

pàgina 131 - carte identité falsa

Un dels documents que conservava el meu avi Josep, en tornar de l’exili, era una carta d’identitat falsa, un paper que acreditava el seu pas per la Resistència Francesa.    

    Va ser apassionant, estudiar-la en detall i, descobrir tots i cadascun dels secrets que amagava.

    D’entrada, el que em va sobtar més va ser veure la fotografia, la d’un home envellit, amb un pentinat diferent a l’habitual, sense clenxa al costat, sinó amb els cabells enrere. Vestit amb tons foscos i de complexió forta, segurament per la quantitat de capes de roba que duia posades. Compareu-la amb la fotografia de la coberta del llibre i, tot i adonar-nos de que es tracta de la mateixa persona, veureu que el seu aspecte és diferent.

    Pel què fa a les dades, aquest és el text:

ÉTAT FRANÇAIS

CARTE D’IDENTITÉ DE

CITOYEN FRANÇAIS

DÉPARTEMENT de la Seine

COMMUNE A COUBEVOIE

CARTE D’IDENTITÉ

Enregistrée sous le Nº 134556

Nom : BELLOUIN

Prénom : Joseph Henri

Profession : Cultivateur

Né le : 15 Avril 1908

À : ORAN

Département : Algérie

Domicile : 68, Avenue de la Défense

à COURBEVOIE (Seine)

SIGNALEMENT

Taille : 1m 68

Cheveux : châtains

Moustache : rasée

Yeux : marrons

Nez : ordinaire

Forme générale du visage : ovale

Teint : coloré

Signes particuliers : néant

Empreintes digitales (2 pouces)

Signature du Titulaire Bellouin

À COURBEVOIE le 2 février 1944

 

De la meitat en amunt, tot és fals, només a partir d’on llegiu Signalement, les dades són certes. Anem per pams. Un cop l’avi abandona sa i estalvi els camps de concentració d’Argelers i d’Agda, s’enrola a les Companyies de Treballadors Estrangers. Per què ho fa? Perquè sap perfectament que a casa no hi pot tornar, la repressió contra els republicans que van marxar de la terra és ferotge. Durant un any, treballa d’agricultor en una ferme a Aulnay-la-Rivière, una població situada al nord de França, a tocar de París. Hi estava bé allà. La família Picard era bona gent i no el van mirar mai com un estrany, ans al contrari.

    Un cop França perd la guerra i amb l’imminent arribada dels alemanys, ha de fugir vers la zona no ocupada. Un primer pas per Llemotges, el seu destí definitiu serà La Corresa, en plena campagne. Diverses seran les companyies per on passarà i, com que en té els collons plens de les barbàries comeses pels nazis, col·laborarà amb la Resistència Francesa. Rien pour les boches, és la consigna.

    Si en algun moment els soldats francesos o alemanys et demanaven que t’acreditessis,  imagino que et calia saber bé el perquè de les teves dades falses. Els interrogatoris estaven a l’ordre del dia, no podies cometre cap errada, t’hi jugaves el coll!

    Analitzem-les. Joseph André, el seu nom de pila afrancesat. André, vés a saber. Nat a Orà, Algèria, una terra que l’avi es coneix com el palmell de la mà, perquè hi fa el servei militar, a la Marina, dalt del Cañonero Lauria. La data, 15 d’abril de 1908, no és fruit de l’atzar. Més o menys correspon al dia que va néixer la seva estimada germana, la malaurada Isabel, una nina que deixa aquest món de joveneta. Expedit a Courbevoie, impossible, perquè és una ciutat al nord de París i el meu avi allà no hi va posar els peus mai de la vida.

    En quant a la resta, tot és cert. No era molt alt, els seus cabells eren castanys ho dono per bo, tot i que quan el vaig conèixer ja els tenia blancs, blancs, com el cotó fluix, no duia bigoti, el seu rostre era ovalat i això del nas, en llegir-ho sempre em fa riure, perquè discrepo un xic. Ordinari, diu. El diccionari ho defineix com: «segons l’ordre establert». I en un apartat, afegeix, «d’escàs mèrit». El seu nas, no ho era, més aviat el tenia gran, com la bonhomia, del tot abundosa.

106852

 

   

Diari de l’exili, maig de 1939

Camp d'Agda
©Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà

Fa 80 anys, l’avi abandonava el camp d’Argelers -el camp du mépris- per anar a raure al d’Agda, al departament de l’Hérault, un lloc més digne que aquell horror que, afortunadament, pot deixar enrere. Aquests tres mesos, sobreviure, ha estat la millor recompensa.

Així ho explico a Quan calmin els mals vents, tornaré, al final del capítol titulat, El camp d’Argelers.

A primers de maig, s’acceleren les sortides i els avisen que aviat seran transferits a un altre camp, probablement al d’Agda, però no els diuen ni el dia ni l’hora, només que estiguin a punt. Recullen les quatre coses que els resten i en fan un farcell ben lligat, esperant ordres.

            Finalment, el 15 de maig de 1939, l’avi s’enfila dalt d’un llarguíssim comboi de camions replets de refugiats –en total en surten del camp sis mil quatre-cents trenta–, camí d’un futur incert i tot guanyant, de moment, una batalla, la de sobreviure a les penúries d’Argelers, força desmillorat per la pèrdua de vint quilos i amb una úlcera a l’estómac que tota la vida durà el record del camp, com ho faran també la gana, el fred i la por passades durant aquests interminables dos mesos i mig.

           El seu proper destí, el camp d’Agda, el camp dels catalans, un lloc en millors condicions.

              Adéu, maleïda sorra d’Argelers!

106852

 

Per emmarcar

ancient-antique-classic-2011173.jpg

 

Dues persones, a qui admiro des de fa molt temps, han llegit el llibre. En acabat em van fer arribar unes paraules precioses. Aquí les teniu. Em fa feliç que em permetin compartir-les amb tots vosaltres…

 


 

Benvolguda senyora Francès,

He començat a llegir el seu llibre, i no l’he pogut deixar fins acabar-lo. L’enhorabona, per la recerca familiar, per les descripcions emocionals sense caure en el sentimentalisme. No solament ha sabut perfilar el personatge central, sinó que la narració conté una estructura i unes situacions que encomanen al lector tensió narrativa en voler saber quin serà el desenllaç. El pintor Clavé, l’escriptor i dibuixant “Tísner”, el novel·lista Benguerel i el meu sogre (cirurgià metge), els quatre em van parlar abastament sobre tot el que van viure en aquelles platges de la Catalunya Nord convertides en espais de dolor i de mort. Tant em va impressionar aquell fet històric, embolicat en la inhumanitat diabòlica i culpable dels polítics francesos, que no vaig resistir anar a veure i caminar per aquella sorra infernal.
Li puc dir que, per l’experiència personal amb tanta gent que he conegut, la curiositat i l’amor és més fort en els néts que en els fills. La felicito per aquesta prova emocionant (m’ha emocionat molt) i emocionada d’amor de néta.
LLUÍS PERMANYER

✒📖

Benvolguda Pilar,

Gràcies per aquest magnífic llibre, ben escrit i trenat. Ple de tendresa i sensibilitat. Ple dignitat i noblesa, fent honor a qui l’inspira.
Gràcies per immortalitzar una història que representa tantes històries. M’has ajudat a lligar caps relacionats amb el nostre Sant Feliu, a recordar persones (com el doctor Rubió o en Lluís Cruanyes, gran Lluís, la primera persona que va creure en mi quan vaig començar a fer ràdio, m’esponsoritzava els programes, sempre em deia que si).
M’has traslladat a la meva infantesa pels carrers, llocs i persones de referència, removent la memòria silent dels qui, com vosaltres, hem respirat aquells anys i aquells llocs.
Gràcies per aquesta narració delicada i directe, plena d’emocions, que ens ajuda a entendre una mica més d’on venim i a qui ens devem. Una història plena de matisos encisadors i dolors indescriptibles; unes essències que trasllades al lector amb franquesa i claredat. Impacten a l’âme. (Ja mai més no podré deixar de parar l’atenció en les persones de llavis prims; i quan es facin referències a un nas, acabaré amb un bon detrás.
 
Gràcies per mantenir viva la memòria de tantes persones que van ser abandonades i rebutjades de la manera més miserable; per dignificar-les d’una manera tan col·lectivament personal.
Gràcies per l’immens treball de documentació que has fet, raó que dota el teu treball d’una consistència pròpia dels millors guions i professionals. I per destacar-ho al final, valorant el treball de tantes persones que vetllen pel tresor de la nostra memòria.
Et diria moltes més coses però crec que l’esperit d’aquest escrit ja transmet la intenció, per això, quedem que dilluns ho intentarem plasmar mútuament en l’entrevista que et faré, tot animant a sumar-se als oients a la teva presentació de dimecres.
Xavier Solà
✒📖
L’entrevista a La nit dels ignorants de Catalunya Ràdio.
✒📖
106852

El millor amic

José López Muñoz
L’amic López retratat davant la porta de la barberia de Neuhammer on treballava l’any 1944.

 

Dins la capsa de llauna, on l’avi amagava la vida secreta de l’exili, hi havia tres cartes i mitja dotzena de fotografies d’uns amics que mai vam saber qui eren. Avui us parlaré d’en José López Muñoz, un jove alt, morè i ben plantat, un home que tenia una profunda simpatia per el meu avi.

    Es conegueren a l’Archa, al departament de La Corresa, quan tots dos estaven enrolats en el mateix grup de treballadors estrangers, el 651è, moment en que els alemanys els anomenaven Rotspanier, espanyols rojos. Ambdós treballaven en l’agricultura, malgrat que tenien d’altres oficis. L’un era xofer l’avi i l’altre, barber.

    Quan els nazis creen la TODT, la terrible i poderosa organització alemanya del treball, en José és declarat APTE i marxa de França, l’estiu de 1943. El destinen a Sagan, una localitat polonesa on hi ha un stalag, un camp de detenció.

    L’avi va conservar dues cartes que transcric en un dels capítols de Quan calmin els mals vents, tornaré, el que porta per títol Els amics que no tornenon el jove li detalla el seu dia a dia. De dilluns a dissabte, treballa de barber en un Friseur Salon Haar de Neuhammer i segons explica guanya moltes propines, perquè ell talla els cabells amb les tisores, no pas amb la màquina elèctrica. Fa festa els diumenges, estona que aprofita per tocar la trompeta amb una orquestra francesa.

    No us penseu però, que per a en José tot van ser flors i violes, perquè en un moment determinat li confessa al meu avi: yo tengo que ir a Sagan el domingo, porque si no voy aquella gente cuando me vean me pegan, fue lo primero que me dijeron ¡como no vengas los domingos a cortarnos el pelo te ahorcamos! Fa feredat llegir aquest paràgraf, perquè te n’adones de quan fràgil era la vida dels pobres republicans exiliats en terres europees.

    Mai més es tornaren a veure. L’avi li va perdre el rastre a les acaballes de la guerra. Penso que se’l devia estimar moltíssim, al buen amigo e “hijo” que te aprecia de veras, perquè un només conserva les coses dels bons amics, aquells qui per una raó o altra, et deixen escrita una petja al cor.

106852