La sal de la vida

La consellera Salma assegura que no escollí pas el seu ofici per vocació, sinó més aviat empesa per les circumstàncies de la vida. La crisi l’enganxà de ple, quan li quedaven encara no cinc anys per jubilar-se. Aquesta merda de crisi, que s’ho havia endut tot pel davant —com una torrentada violenta que baixa sense aturador—, el present i el futur d’ella, i el de milions de famílies del país.

Fins aleshores sempre havia trobat una sortida, gràcies a la seva manera de ser, oberta i decidida, i què carai, que sabia fer de tot! Ja li deia l’àvia Conxa, des que era petitona, «en aquesta vida tot ho sàpigues fer i res no hagis de menester».

Si l’hagués vista, amb els pas dels anys, com s’havia hagut d’espavilar tota sola. Començà de secretària als despatxos d’aquells magatzems tan importants del Portal de l’Àngel i quan, de la nit al dia, uns altres els van absorbir, també ho feren amb ella i del disgust es va aprimar tant, que durant un temps a penes tenia cul per seure. Es va poder refer un xic en un consorci hipotecari de l’Eixample, on feia una mica de tot, allò que a l’estranger en deien ser un «multitasques». Hi estava bé allà, el senyor Palomares la tractava de meravella, perquè enforcaven amb la pala grossa, però quan es va descobrir el pastís, una estafa descomunal que tenia més a veure amb les piràmides fictícies que no pas amb les egípcies, tornà de nou a passar-les ben magres. Sort que els inspectors d’Hisenda, no van trobar cap signatura seva per enlloc —només als comprovants de correus i als dels missatgers—, sinó hagués anat de pet a la garjola, com ho feren el senyor director i quatre dels seus assessors.

Dos anys sense feina i la mort dels pares pel mig, semblava que mai més no tornaria a veure sortir el sol en el seu paisatge particular. No us ho penseu pas, que la roda, tot i que a voltes xerrica, mai no s’atura!

Seguidament, treballà uns anys de dependenta en una parada de fruita de la Boqueria; es casà amb un eixerit viatjant que freqüentava cada dissabte el mercat i quan un vespre, en tancar la persiana del petit negoci, s’hi va enganxar la mà i la dugueren, corrents i de pressa, al Clínic per cosir-li el tall, s’acabaren les consideracions: tastar els fruits més exòtics, un acolorit ram de flors pel seu sant i el paquetet de torrons per festes. L’endemà mateix, l’encarregat es presentà a casa seva, no pas per interessar-se per a la seva salut, sinó amb la carta d’acomiadament.

Passat l’ensurt —més ben dit els tres, perquè com bé llegireu més endavant, el casori va fer la fi d’en Cagaelàstics—, cuidà una senyora gran, la Rosa, qui tothora desvariejava, i quan ja s’havia avesat a seguir-li el ritme, la pobra morí d’un atac de cor fulminant. Vengué assegurances porta a porta, enciclopèdies i cassoles i, més d’un cop temé per la seva integritat i, al final, també provà sort venent entrades en un cinema que malauradament, al cap d’un temps, acabà enderrocat i convertit en un trist solar, propietat d’un banc el nom del qual, avui en dia, cap dels seus clients no recordava.

Als cinquanta-nou anys ja no la volia ningú, com aquell qui diu ni els funcionaris del SOC, perquè cada vegada que la veien aparèixer per la porta, no sabien quina resposta donar-li. Quanta impotència!

Una tarda assistí, desanimada, a una d’aquelles reunions que s’organitzaven, de tant en tant, al centre cívic del barri per encoratjar els aturats de llarga durada a trobar feina. Res de bo no n’esperava. Efectivament, tot allò que li plantejaren, no li feu el pes —refer el currículum, com afrontar una entrevista, saber vendre’s…— i quan ja donaven per closa la sessió, la dona que es va seure al seu costat li va proposar si li venia de gust anar a prendre un cafè. Ja us podeu imaginar que parlaren de tot i, del que més, de les misèries de la vida. En un moment de la conversa, emperò, ella li feu una pregunta: «No t’has plantejat mai de treure rendiment a aquesta veu tan dolça que tens?». Mira que li havien dit coses a la vida però, això, no! I continuà amb: «Jo de tu, donaria d’alta una línia de telèfon i repartiria consells, que la gent vaga pel món ben perduda».

Durant el capvespre hi pensà, i també tota la nit, perquè no aclucà els ulls ni amb una llet amb mel ben calentona. Aquella desconeguda, sense voler, havia sembrat una llavor dins seu que desitjava créixer ben amunt, com l’heura quan troba un mur on aferrar-se.   

A trenc d’alba agafà paper i llapis i esborrallà una llista amb totes les coses que hauria de menester. Vés per on, tornava a ser una secretària com als vells temps. Què costa donar-se d’alta d’autònoms, com funcionen aquestes línies de pagament, caldrà que ho anunciï a la premsa, quin nom li donaré, a quin banc obriré un compte, necessitaré un gestor, caldrà que em formi, preparar un llistat amb els telèfons i les adreces més importants i les activitats per recomanar: tallers, exposicions, conferències…

I dit i fet, en un mes ho tingué tot enllestit. S’engiponà un despatx a l’antiga habitació de l’àvia, perquè creia fermament que en els orígens és on hi ha la força i, de tots els de casa, ella era la que li havia dedicat les paraules més boniques, un bàlsam que li serví per superar els embats quan venien mal dades. Encara recordava la bonica conversa que tingueren totes dues, una tarda tot tornant d’escola, assegudes a la taula de la cuina:  

—Ets molt llesta, nina, i te’n sortiràs de tot a la vida —li pronosticà, la Conxa, mentre li acaronava delicadament els cabells.

—Com ho sap vostè, això? —demanà, la petitona, sorpresa.

—Perquè tens un do per les coses, hi poses voluntat i estima, una recepta que no falla mai! —assenyalà, convençuda.

—Què és una recepta, iaia? —insistí, encuriosida.

—La barreja dels millors ingredients per aconseguir l’èxit —argumentà, la més gran.

—Com aquesta llet amb Cola Cao que m’estic prenent per berenar? —li deixà anar la néta sense embuts.

—Ha, ha, ha… Aquesta sí que és bona! —exclamà, la Conxa, amb l’acudit.  

Escollí el dia de la Mercè per obrir el negoci. Dos n’eren els motius. Un regal pel seu sant i, també, perquè si aquella dona li havia dit que la gent anava perduda a diari, més ho faria un festiu. Quins nervis passà aquell matí!

La primera trucada que rebé, cap a quarts de deu, fou la d’un home de mitjana edat de Les Corts, que feia encara no un any que s’havia separat. Ella, l’escoltà amb atenció. L’individu explicava, nerviós, que ho havia perdut tot, i el que més li recava, no veure créixer els seus dos fills. La seva ex se’ls havia endut a Berga, va conèixer un paio per la Patum i d’ençà, res no va ser el mateix. Es queixava dels farts de treballar que es feia, d’anar tothora amunt i avall, i de pagar, segons ell, per bonàs. Un cop hagué abocat el cove, i després d’un breu silenci, la Mercè, magistralment, va fer un gir a la conversa, per endur-se’l al seu terreny.

—Quin dia vau néixer? —li demanà com aquell qui no vol la cosa.

—Per què m’ho pregunta això? —protestà, sorprès.

—Per donar-li els millors consells per posar en pràctica a partir d’ara. Tot el que m’ha explicat pertany al passat —contestà, la Salma, segura i amb el seu to de veu melós.

—El disset de desembre —confessà, vençut.

—Miri, Jaume, veig que té un punt fort, l’ordre. Posi’l a la seva vida —l’advertí, ella.   

—Òndia! —exclamà, astorat.

—Animi’s i surti a divertir-se, faci vida social —seguia, ella, amb els consells—No tingui mai més un no per resposta quan el convidin.  

—Però si jo…

—No treballi tant i cregui’m, no doni tanta importància a les coses materials —continuava resolta.

—Caram! I com ho sap vostè que sempre n’hi he donat? —demanà desconcertat.

—Faci exercici, surti a córrer cada vespre —ni cas, ella ja havia agafat la directa—. I cuidi’s una miqueta.

—Això ho tinc difícil —replicà, l’home, un xic decebut—. Treballo en el comerç exterior i a penes sóc per casa.

—I a vostè que li agrada tan l’art… —embolica que fa fort!— no s’ha planteja d’inscriure’s en un taller de pintura o de ceràmica?   

—Pintar? Però si això jo ja ho volia fer de petit i a casa no m’ho van permetre mai de la vida! —es lamentava tot recordant temps passats.   

—Pensi, Jaume, que el mai més és cosa dels morts i vostè, pel què copso, és molt jove i té tota la vida per endavant.

En penjar, li van agafar uns tremolors, que res ni ningú els aturaven. Ara bé, quan li arribà el missatge de valoració, amb la nota d’un vuit i mig i en comprovar l’estona, trenta-sis minuts, cinquanta-set segons, es calmà de cop. Mercedites, prova superada!

Ai, que en va fer de sort quan va trobar aquell llibre als Encants, Els secrets que amaguen els aniversaris d’un tal Max Graham, un volum de gairebé mil pàgines, en molt bon estat, que li costà encara no deu euros, una mena de guia per conèixer la personalitat de cadascú. Punts forts, punts dèbils i unes pinzellades sobre el tarannà de les persones. Se’l llegí de cap a peus i a cada dia s’hi va fer una petita fitxa, amb un resum, i així quan aconseguís esbrinar la data de naixement de qui telefonava, aniria al gra i semblaria que era tota una experta. Quin gran encert!

La segona trucada, es feu esperar. Fins havent dinat, no sonà de nou el telèfon. Aquesta vegada era l’Amèlia, una iaia de vuitanta anys a qui la seva filla estava a punt de fúmer la casa i, tot s’ha de dir, de tancar-la en un geriàtric. Es veu que necessitava els dinerets per ampliar el capital de la fàbrica. Ella, això, no s’ho creia. Segons tenia entès, el matrimoni collava amb gent de molt nivell i segur que els volien per anar de viatge. Sospitava, per donar la volta al món. Que n’hi va explicar de coses, pobrissona. Tota la vida estalviant, dues propietats, en jubilar-se, la de Barcelona per a la filla i la del Montseny pel seu home i ella. Feia cinc anys que s’havia quedat vídua. Els néts ja no la venien a veure. «Com ha canviat tot, eh! I pensar que fins fa quatre dies, avis, pares, fills i néts feien sempre vida junts a totes les cases». Malgrat la decepció, era feliç envoltada d’aquells avets centenaris, vora la llar de foc i cuidant del seu jardinet, no necessitava res més. Es podia pagar una minyona un cop per setmana i vivia bé, gràcies a la paga que li va quedar del seu difunt marit, al cel sigui. Perruqueria, casal, cinema i alguna què altra excursioneta, més que suficient! Quan van comprar la casa, el primer que van fer va ser adequar-la per quan es fessin grans i ara que en podia gaudir, ara la seva filla la volia tancar a Moià, en una residència d’un conegut seu. «S’imagina, senyoreta Salma, allà on Déu Nostre Senyor va perdre l’espardenya!», plorava desconsoladament. «Jo no tinc ningú que m’ajudi i d’aquí dos dies em temo que em quedaré sense tot això que tant m’estimo!».

La Mercè, aquesta vegada, anà al gra. No hi havia temps per perdre, més que res perquè aviat entraria en vigor la Llei de Protecció de Dades i a partir d’aquell moment, segons quines informacions ja no es podrien aconseguir tan fàcilment.

—Quin dia va néixer la seva filla? —gosà preguntar-li.

—Un trenta d’agost a les quatre de la tarda —contestà, la dona, a l’instant.

—Mala peça al teler —que consti que ho va treure del llibre, no pas perquè ho sabés—. És ferma com una roca.

—Li dono la raó, senyoreta, és dura com una pedra —declarà la mare.

—Miri Amèlia, primer de tot m’ha de prometre que, el que passi a partir d’ara, no ho explicarà a ningú —es llençà decidida.

—Seré com una tomba —jurà, l’àvia, convençuda.

—Em donarà el seu telèfon —determinà.

—El que vostè digui, senyoreta Salma —obeí.

—I confiï amb mi. Ja veurà que… —si res no es torça, pensava— tot anirà bé.

—Té paper i bolígraf per anotar, sis vint-i-quatre… Que em sent? Sí? És que sentia un sorollet estrany. Sis vint-i-quatre disset quinze…

L’endemà al matí, quan faltaven cinc minuts per les nou, la trucà. L’enxampà atrapada en un embús a la ronda del Litoral i, per ser fidels a la veritat, l’empresària treia foc pels queixals.

—Bon dia, senyora Martí.

—Bon dia —respongué, ella, amb desgana, a la trucada amb el número ocult.

—Sóc el seu àngel de la guarda —ja hi som pel tros!

—Com diu? —sorpresa.

—Pensi que aquestes converses només es tenen un cop a la vida —li engaltà, la Salma, coratjosa.

—Deu ser una broma, no? Que potser em truca d’un programa de ràdio? —intrigada.

—Si ho té tot, per què en vol més? —afegí sense embuts.

—Ara sí que no hi entenc res, què vol dir amb tot? —li començava a pujar la mosca al nas.

—Deixi de controlar els qui l’envolten, deixi’ls viure! —seguí amb els retrets.

 —Controlar? No em toqui els nassos que li penjo, eh! —quin perill!

—Vostè està a punt de cometre una injustícia, vostè no admet raons —prosseguí, tot fent cas omís de l’amenaça.   

—Injustícia? —s’oposà, atabalada.

—Faci una excepció, i escolti. No sigui tan autoritària, sigui més flexible, el seu fetge en dirà bé —patapam!

—Fetge, com ho sap vostè que tinc problemes de fetge? —tocada i enfonsada!

—Ja li ho he dit de bon principi, sóc el seu àngel de la guarda —argumentà dolçament.

—Però si d’àngels no… —res més que això gosà dir la pobra.

—Cuidi’s i faci el bé, a vostè i als altres i, de tant en tant, porti els seus dos fills a fer una abraçada a l’àvia —continuà, la consellera, tot burxant-la—. Que són els seus orígens, on començà tot.   

—Però… però qui és vostè? —suplicà, ella.

—Que acabi de passar un bon dia, senyora Martí —donà per finalitzada la conversa.

Quatre dies més tard, l’Amèlia la contactà de nou per dir-li que la seva filla s’ho havia repensat i, de moment, les coses es quedaven tal i com estaven. També li anuncià, emocionada, que diumenge els tenia a tots a dinar, gendre i néts inclosos, i que havia decidit fer canelons, que li sortien boníssims perquè tenia la mà trencada amb la beixamel, però que la seva noia no en menjaria, es veu que s’estimava més mongeta tendra bullida i unes rodelles de rap a la planxa que s’havia posat a dieta. I abans de penjar, li va dir que si alguna vegada anava a Sant Antoni de Vilamajor, que la passés a veure que, per a ella, la porta sempre estaria oberta.

De la iaia del Montseny no va pas tenir cap valoració al final de la trucada, però sí dues satisfaccions: un bon resultat i l’hora i vint-i-tres minuts de conversa. A partir d’aquell moment, així va ser cada dia, perquè el telèfon tothora sonava. Un actor vilanoví a qui li havien proposat de fer de torero en una pel·lícula i ell era el president d’una protectora d’animals. —Quin dilema!—. Una carnissera de les Borges Blanques a qui se li enrampaven els dits i tenia por de fer-se un xabec quan tallava una peça. —Quina por!—. Una infermera de l’Hospital General de Mallorca que es va tornar aprensiva després de tenir bessonada. —Quines coses!—. I un planxista de Castellfollit de la Roca que sospitava que un dels seus clients s’entenia amb la seva dona i, més d’un cop, quan li duia el cotxe a repassar de planxa i pintura li agafaven ganes de manipular-li els frens i que s’estimbés al primer revolt. —No, home, no, que fem el boig!—.

De mica en mica el seu comptador es va anar fent gran, com també les xifres del seu compte corrent. De la nit al dia passaren de les dues —que en feia d’anys que les tenia així de congelades!— a les tres i, en un obrir i tancar d’ulls, a les quatre. Fins i tot, el seu assessor personal del banc la volia veure. «Senyora Mercè, que tindria una estoneta per passar per l’oficina, m’agradaria proposar-li unes cosetes». Ara, era la senyora Mercè i, fins fa poc, una rampoina. Encara recordava la vergonya que va passar quan se li acudí fer un ingrés de tres-cents euros, diners que cobrà uns dies després d’enterrar la senyora Rosa, en agraïment per com de bé es va portar amb ella. I el molt poca-solta va tenir la barra de preguntar-li si estava blanquejant capital. «Miri que si no m’explica d’on els ha tret, em veuré obligat a bloquejar-li el compte!». I, pensar, que la sola cosa que havia emblanquit a la vida eren les camises de popelín del seu pare!

 Ara bé, no us penseu pas, que tot van ser flors i violes, perquè patí més d’un ensurt. La molestaven sovint per si tenia ganes de practicar sexe a distància —quin turment!—. Tingué algun què altre maldecap amb una pitonissa que la trucava tothora per si volia ampliar el seu negoci, que hi veia molt futur —quin suplici!—, i amb un home, que assegurava ser un vident, i l’acusava d’haver-li plagiat el seu anunci. Copiar? Però si ella se’l va inventar un migdia, després de cruspir-se un bistequet amb quatre patatones fregides, i fins aleshores no n’havia vist mai cap a la vida!

El pitjor de tot, emperò, va ser la trucada que li féu la Marta, una dietista menorquina que només plorava. El fet de no trobar consol en res, li va recordar els mals moments que ella passà, anys enrere, amb el Santiago. «No hi ha res més trist a la vida que no ser correspost. Sembles un pidolaire reclamant una almoina la qual no veus caure mai dins el pot», pensava mentre l’altra es confessava obertament. Pobre noia, era sentir-la parlar i veure-s’hi ben reflectida. La metgessa, s’havia enamorat d’una companya de feina, un xic bala perduda i es veu que les hi feia passar magres. Se l’havia de treure del cap, com va fer ella uns anys abans amb el seu home, que sempre val més estar sol que mal acompanyat.

Quan van morir els seus pares, pràcticament amb mig any de diferència, la Mercè, es va sentir molt desemparada. L’animà el fet de trobar feina a la Boqueria. De ben segur que el contacte diari amb els clients, faria que conegués gent nova. I així va ser. Freqüentava la parada un home alt i ben plantat, de cara llarga i bigoti espès, i de conversa agradable. Feia de viatjant per una de les botigues de teixits més importants de la ciutat i el cap de setmana se l’agafava per descansar. Li encantava menjar plàtans i pomes a l’hivern i a l’estiu, cireres. Ella, sempre li triava les millors peces. «Algun cop m’agradaria sortir amb tu», li xiuxiuejà un dissabte al matí mentre ella li tornava el canvi.

Aquella tarda mateix es trobaren per prendre una xocolata amb melindros al Zurich i, de mica en mica, entrà a la seva vida. Després d’un breu festeig, es casaren un assolellat migdia de primavera a l’església de Santa Maria del Mar, davant mossèn Artigas i rere un reduït nombre de convidats. Pel viatge de noces ella volia anar a Florència, i al final s’escaparen quatre dies a Mallorca. Itàlia la deixaren per més endavant. El nuvi s’instal·là a viure a casa d’ella, al piset que heretà dels pares, al Born. Només es veien els caps de setmana, els festius i per vacances. Ambdós s’hi van conformar, fins que, de cop i volta, li va notar un canvi. Ja no volia sortir a passeig, l’evitava i el més greu de tot, ni carícies ni petons. Les baralles no trigaren a treure el nas, s’enganxaven a la mínima ocasió i, cada vegada, les paraules eren més gruixudes. «Ets una dona freda!», li engaltà una matinada mentre eren tots dos al llit. «Freda? Però si fa temps que no em toca!», pensà, ella, mentre galtes avall se li escapaven mil llagrimots.

Com que d’aquella manera no podia estar, va decidir agafar el toro per les banyes. El Santiago era home de costums i no li va ser gaire difícil enxampar-lo. Cada dijous la trucava per dir-li l’hora que arribaria l’endemà. Aquell capvespre li confirmà que era a Sitges, que tenia previst tornar divendres al migdia i, bona nit i tapa’t. Ella, mitja hora més tard, ja era dalt d’un taxi que la deixà, quan encara no havia passat una horeta, a l’entrada de l’Hotel Terramar, el seu cau predilecte. No es mouria d’allà fins treure’n l’aigua clara. Cap a quarts d’onze el veié arribar, agafat de bracet d’una pèl-roja guapíssima a qui devorava golafre a petons. Com que, afortunadament, el seu home no la va veure, va poder evitar, allò que no volia, muntar un espectacle. Tornà amb el mateix taxi cap a casa i, tota la nit, anà amunt i avall, preparant-li les maletes. En fer-se clar, trucà a l’encarregat de la parada i li digué que, si no li feia res, aniria a treballar un xic més tard, perquè havia de solucionar un assumpte. Penjà i l’esperà asseguda a la banqueta del rebedor i quan, a quarts de dotze, sentí que introduïa la clau al pany, respirà fondo, omplí d’aire els pulmons, el seu futur li agrairia. Ell, no comptava pas trobar-la allà, com tampoc descobrir totes les seves pertinences tan ben posades en un pilonet.

—A mitjanit t’he vist amb aquella dona —Aquest va ser el seu bon dia—. Mai no m’has petonejat així. Em sembla que, si dus una doble vida, el millor que pots fer és anar-te’n de casa.   

Ell, no va obrir la boca per res, ni per un «ho sento», ni un «perdona’m», allò que tants cops, ella, havia escoltat a les pel·lícules. Això sí, abans de marxar, tingué la barra de demanar-li la calaixera de caoba de l’àvia Conxa, tot i que no l’hagués coneguda, aquell moblet li tenia el cor robat.

—Saps perfectament que no te la donaré —agafà arrencada—. Sempre t’he dit que és una de les coses que més m’estimo en aquesta vida, però si vols endur-te’n un record seu, em sembla que al traster encara hi ha el cassó d’alumini on s’escalfava la llet. He vist en alguna revista de decoració que ara els fan servir per posar-hi coses i queden la mar de bonics. —Tot això ho va dir amb un filet de veu, net i clar, i sense entrebancar-se.

Quan sentí que es tancava la porta de l’ascensor, va començar a riure i a plorar, una barreja d’emocions, un èxit assegurat, com la llet i el Cola Cao.

I no voldria acabar aquesta història sense explicar-vos quatre cosetes, perquè vull que us adoneu que res no és etern a la vida i el que té de bo tot allò dolent és que quan marxa, ho recordes, però no ho enyores.

Dos anys porta responent trucades, el negoci rutlla. Ganes de jubilar-se, poques. Ja no deu res a ningú, ha pintat el pis, ha canviat les persianes de fusta per unes d’alumini i els mobles més atrotinats, per uns de suecs, moderns i confortables. A la terrassa hi té plantades margarites i assutzenes, flors que segons llegí al llibre són les més adients pels nascuts sota el signe de Taure i damunt del seu despatx hi reposa una pedra de quars rosa, que asseguren els entesos que els calma i, al mateix temps, els inspira. Vesteix discretament i es tenyeix els cabells d’un color mel, com li ha agradat sempre. Va al cinema quan en fan una de romàntica i, al teatre si estrenen un musical. Els diumenges al migdia, de tornada de fer una volteta pel Parc de la Ciutadella, es compra un tortell de massapà, la seva debilitat. De tant en tant, s’agafa uns dies de vacances, per desconnectar: Montserrat, la Mare de Déu del Món, Tavertet, el Delta de l’Ebre, Camprodon… i fa unes setmanes que li ronda pel cap d’inscriure’s i fer una paga i senyal al viatge a Itàlia que organitza el centre cívic del barri per aquesta primavera. Farà bé. Ella no ho sap encara, però al sorteig dels seients de l’autobús li tocarà anar de costat amb en Mateu Sorribes, un professor de matemàtiques jubilat, vidu i sense fills, afable i rialler, amb qui no trigarà a sumar coses boniques cada dia i, alguna matinada, a multiplicar el desig.

I em sembla que només em queda parlar-vos de com va anar això del nom, que fins ara us ho he explicat gairebé tot i aquest tema ha quedat pendent. No hi busqueu res d’exotismes, ni d’actrius de cinema, que la cosa és ben simple, ara ho veureu. La Mercè és molt de posar un toc de sal gruixuda a la carn o als peixos que cuina. Ha provat totes les marques i la que més li agrada és la Maldon. Un migdia, mentre es cruspia un bistec de vedella a la planxa, acompanyat de quatre patates fregides, i feia llistes del que li calia pel seu negoci, els seus ulls es van quedar fixos en el paquetet i seu el cap, va començar a barrinar: salmaldon, donsalmal, maldonsal… i finalment en sortí, «el don de la Salma», tot recordant aquella qualitat que sempre li havia dit l’àvia que tenia.

Com són les coses, eh, d’un cartronet de res, en va néixer un nom que li ensalgà la vida, si més no per fer-li més gustosa.   

Vicenç Francès, en el record

Dir-te adéu avui, tio Vicenç, és dir adéu a un munt de records i al fil invisible que m’unia al teu passat. 

Eres un home de poble, un home de carrer i molt de casa. De caràcter fort, a estones difícil; tossudament tossut i exagerat, sovint; de valentia poruga i agraït quan calia. Amic dels teus amics, de un no res en feies conversa i tenies una memòria prodigiosa.

Un padrí fidel, de tortell de Rams i regal d’aniversari. Un enamorat del cinema, dels artistes en blanc i negre, dels westerns de paper cartró, d’en James Bond i dels clàssics de sempre. Un gourmet de platillos, de rostits de festa major, de dolços típics, de vins de bóta i de xampany. Un culé fins al moll de l’os, un enamorat de la Principal de la Bisbal, un lector de diari, un viatger incansable davant el televisor, un pescador pacient i un boletaire enamorat de l’Empordà i dels seus racons secrets.

Vares néixer un 1930 i d’ençà, cada pas que vas donar a la vida te’l vas guardar al calaix de la memòria. Cada vegada que n’obries un, tornaves a la vida a qui fa temps ens va deixar.

Era anomenar l’àvia i les cassoles bullien per moments. Era parlar de Montjuic, de Barcelona, del Portal de l’Àngel, de la padrina, del carrer, de la fàbrica i semblava que el temps s’hagués aturat allà i tots hi fossin. Anomenaves el papa o l’avi i els tenies al costat, a tocar.

Dir-te adéu avui, és dir adéu també a tots ells.

Desitjo que d’aquí una estona, quan enfilis el camí de l’eternitat te’ls vagis trobant, un a un; que feu el camí plegats, assaborint cada pas, i que junts, tots junts, pares, mare, germà, avis, tiets, parents i amics reposeu tots en pau.

14 de març de 2016

Allà on menys t’ho esperes

Sovint em pregunteu quines són les meves fonts d’inspiració a l’hora d’escriure un conte. La veritat és que tot ve d’un moment.

Aquesta setmana, per exemple, va ser en veure, damunt d’un dels prestatges del rebost, aquest llibre, Mémento Agricole, una petita enciclopèdia editada per Larousse l’any 1923, sobre el bell art de l’agricultura.

Algú el regalà al meu avi i a la primera pàgina hi escrigué una dedicatòria preciosa:

À mon cher, José

jardinier émerite

No puc saber qui li atorgà aquest bell títol honorífic, perquè la signatura la van esborrar. És l’avantatge del llapis, si no vols que tot aquell qui ve rere teu ho llegeixi, agafes una goma, la passes per sobre i llestos!

«Què hi farem!», penso, mentre l’obro i el fullejo. La terra, l’engreix, els cereals, l’hort, els arbres fruiters, els animals, les granges… De tant en tant, una plana amb gravats, n’hi ha un total de sis-cents. M’entretinc en la que parla de les pomes i veig que en aquells anys hi havia sis varietats. Sota seu, s’hi veuen els seus quatre enemics, uns bitxets que fan basarda.

En acabat, el tanco i el deso de nou al seu lloc.

Aquella mateixa tarda, m’assec davant de l’ordinador, i esborrallo una història, que fa estona que em ronda pel cap. Quatre personatges —escollits a l’atzar—, són els protagonistes: una lletraferida, aquest llibre, un pèrit agrònom i un gos. La idea és fer un conte curt, que no abasti més d’un full, com l’efímera amistat virtual que vull que tinguin. De fet, és el que es porta ara. Vivim en un món de realitats fictícies i on tot ha de ser immediat. Els experts en diuen «obsolescència programada». Jo, que m’he educat a l’antiga, prefereixo anomenar-ho: «pa per avui, fam per demà».

Ja fa temps que dura aquest conte xinès. —Volia escriure “cuentu xinu”, però no sé si tothom m’entendrà—. Rere un perfil, sovint, res no és el que sembla. Aquells qui, des de dalt, maneguen els fils ens ho han posat fàcil. A través de les xarxes, ara podem jugar a enamorar-nos, fer veure que volem la cosa. Ara és tan fàcil despertar emocions en la distància, tant com inventar històries que saps del cert que mai no passaran.

Una llàstima, perquè en el bell art del festeig, els afalacs han de ser reals, tangibles.  

✒ P.S. El conte és preciós —què us he de dir—, tot i que no acaba bé, és divertit. El vaig escriure amb una ploma, perquè no tinc ganes de que s’esborri. Tal vegada els bitxets ho faran el dia que puguin llegir-lo i sàpiguen que la història que explico, si mai va passar, a dia d’avui ja és anècdota.  

Quanta pau en un instant

L’avi Josep va néixer la matinada del 31 de gener de 1906 a Onil, Alacant, en una caseta davant de l’església que a dia d’avui ja no existeix, ara és una plaça. L’inscrigueren amb un nom compost: José Pedro, perquè no fos dit que duia el nom del germanet que morí, uns mesos abans d’enterocolitis, quan sa mare ja el duia a la panxa. Fou el segon de set germans i amb els anys, el gran dels tres que quedaren vius.

Avui es compleixen 115 anys d’aquesta efemèride i si com mana la tradició hauria de ser jo qui li fes un regal, darrerament és ell qui m’obsequia amb moltes sorpreses: l’anell, la recerca de les dones jueves, antics amics amb qui contactar… “És ell que pensa en tu”, m’assegura convençuda l’estimada Mimí quan li explico les meves troballes durant les nostres larguíssimes videoconferències. Jo, també ho crec.

Aquesta fotografia, de 1942, és de les darreres que he trobat. L’avi, que porta la seva peculiar salopette, és a l’exterior de la ferme de madame Queheillard, amb els gossos, Marlène i Jackie, i una nena petita, molt ben vestida, que parla. Deu dir alguna cosa interessant perquè el fox terrier se la mira embadalit. Ell fuma una cigarreta i no se les té totes amb l’altre i el reté per evitar mals majors. Cosit al seu braç esquerre el distintiu de “rotspanier”. Tot i que ja ha recuperat la dignitat -lluny queden les penúries dels camps d’Argelés i d’Agde-, té feina, un sostre on aixoplugar-se i un plat a taula ben calentó, és un treballador estranger i s’ha d’identificar.

Eren temps difícils, malgrat que a l’imatge no ho sembli. La guerra era a tocar, la pau d’un instant preciós, també.

Une chronique parisienne

À 16h j’arrive à la majestueuse Gare de Lyon. Le temps est frais mais il y a du soleil. Je prends un taxi qui me dépose vingt minutes plus tard à l’hôtel. La réceptionniste ne trouve pas ma réservation. Ça tombe mal. Elle cherche et recherche. Elle m’énerve. Par moments elle tremble. Finalement mon nom apparaît sur l’écran. Elle l’écrivait mal. Elle s’excuse. Quel soulagement ! Je me voyais au milieu de la rue.

Ma chambre, située au premier étage, est petite, agréable. J’adore le papier peint brodé de roses. Elle donne sur une cour blanche, carrée, impeccable. Calme, garanti. Une heure après, je sors. Je prends un taxi direction la Madeleine. Je suis heureuse. Paris me rend toujours heureuse. Il me dépose en face.

Voilà, madame, je vous laisse à la porte —me dit le chauffeur.

—Merci. Je vous dois combien ?

Huit euros.

Je les cherche dans mon porte-monnaie et j’entends…

Madame, je peux vous poser une question ?

—Bien sûr !

Vous entrez ?

—Où ?

A l’église?

—Non, pourquoi ?

Parce que je voulais vous demander de prier pour moi.

J’esquisse un petit sourire. Je ne lui dis pas mais j’ai l’intention d’aller prier en face, chez Ladurée, dans une table de n’importe quel salon. J’ai hâte d’être entourée d’un beau décor et de parisiens. Écouter leurs conversations, la vie qu’ils mènent, leurs chagrins, leurs bonheurs.

Un chocolat chaud et des macarons à la rose me réconfortent. Le temps s’écoule, lentement. Deux dames, habillées d’une petite robe noire, dévorent un mille-feuille praliné. Elles boivent du thé. Entre gorgée et gorgée, elles se confessent. Elles chuchotent des secrets inconfessables, comme deux gamines. Je regarde par la fenêtre, dehors tout le monde est pressé. Dedans, une sorte de bonheur nous entoure, nous sommes heureux, sans malice.

Fulls de colorins

Aquest migdia, una amiga m’ha portat el regal de Nadal que tenia encarregat en una llibreria: l’agenda 2021 amb frases de Paulo Coelho. El Papa Noël aquest any no va passar per casa. Estava molt enfeinat, el pobre, massa. No es pas que em portés malament, sinó que aquest cop no tocava. Es veu que quan està tan atabalat i s’adona que no podrà ser a per tot, algú queda exclòs. Sembla ser que sempre reben els mateixos, els solitaris. Diuen que fa un sorteig, ràpid, quatre lletres dins d’un mitjó i una mà innocent que les agafi. El capvespre del vint-i-quatre la primera lletra que va sortir va ser la “efa”. Ja us podeu imaginar, bona nit i tapa’t. Tot això ho sé perquè m’he trobat una nota dins del regal on m’ho explica. Insisteix en que les coses no me les agafi malament, al contrari, diu que intenti agafar-me-les com vénen, a voltes calmadament, a voltes a torrentades. A partir d’ara, li faré cas.

En fi, que ja la tinc i és tan maca, que no me’n puc estar de dir-vos-ho! Mira que em costa escollir, no és el meu fort, ho confesso. Sobretot quan hi ha varies opcions. Però aquest cop l’he ben encertat. Pintada de mandales de colorins, d’ocellets blaus i de fulles de tiges impossibles d’un verd maragda, de flors exòtiques i cors i estels i paraules boniques. Porta per títol, Trobades, i penso en les del 2020, que van ser poquetes però precioses.

Ara, asseguda vora la llar de foc, l’estrenaré. Hi escriuré pensaments bonics, cures per a l’ànima. Ens ho passarem bé, ella i jo, el cor m’ho diu…

El conte d’aquest Nadal

No abaixeu la guàrdia, no us confieu. Jo, que sóc una persona que visc sola i només tinc contacte amb els amics i familiars a l’exterior -enmig d’un bosc o a tocar del far- acabo de passar una grip amb dos dels símptomes estrella de la Covid-19: febre alta -sostinguda- i mal de cap.

El calvari va començar avui fa una setmana quan acabava de fer la meva ruta boscana habitual. Vaig tornar plorant, esgotada. Aquella nit ja vaig tenir febre i el dolor -pessics- corria per dins del meu cos. L’endemà a la tarda, primera trucada a urgències. Ha de venir. Ara no, que estem col·lapsats. Millor a les vuit del vespre. Test ràpid, negatiu. Controli’s la febre, prengui paracetamol. Els dos consells de la doctora, una jove de veu càlida i gestos decidits.

La febre anava a la seva. Cada vegada que em prenia una píndola, amarga com la solitud, s’enlairava, amunt, amunt. He fet pics sostinguts de 39.

Dos dies després, nova trucada al CAP. Aquesta vegada, un metge, amabilíssim em diu que m’ho faci com vulgui però que hi he de tornar. Test ràpid, negatiu. Oxígen, perfecte. Febre! PCR, que marxa aquell mateix vespre cap al laboratori. De cop em poso a plorar. Tinc por. Molta. El jove cordovès que m’atén i m’escolta amb un posat de clergue bonhomiós, em diu que no ho faci, que ells em cuidaran, que són allà les 24 hores del dia pel que faci falta. El dec trasbalsar perquè les meves mostres no arriben al laboratori, s’extravien. Me n’assabento dos dies més tard, quan els contacto de nou per dir-los que la febre no baixa. “Hauria de venir”. No, doctor, no m’ho faci això, que fa un fred d’espant, el meu cotxe dorm al carrer i deu estar congelat. “Ara venim”. Com diu? “Sí, ara vinc amb una infermera i li fem una nova PCR. Mitja horeta més tard, dos àngels, disfressats d’astronautes, entren a casa per primer cop a la vida. Jo, que sempre m’he sentit atreta per l’únic satèl·lit natural de la Terra, ric per sota la mascareta perquè imagino que seran acienciats. Els rebo amb pijama i pantofles, acato les seves ordres. Oxígen, correcte. Oscultació, també. Marxen apressats. Els ofereixo xocolata. Refusen. Estan tips, com jo. Ells, de dolços. Jo, de tanta incertesa.

Mentre no tinc els resultats que faci el que he fet fins ara. Aquella matinada la febre fa el seu pic màxim: 39.1. La templa zumzeja, incansable. Les mans em bullen. Amb el paracetamol, encara més. No puc dormir. Escalfo aigua. Quan bull, hi poso unes gotes d’olis essencials. L’olor d’eucaliptus em porta fins a l’Ermedàs, a aquell camí d’arbres gegants que em té el cor robat.

Finalment, no és coronavirus. Dóno negatiu. El metge que em truca em recomana que torni a urgències perquè un company em visiti. Massa dies amb febre sostinguda.

Havent dinat hi torno. El metge que m’atén inicia l’interrogatori. La meva tranquilitat el deu fer sospitar perquè de cop em pregunta: “Què ha fet aquestes festes? Qui ha entrat a casa seva? Qui l’ha visitat?”. Ningú, doctor. El tercer “segur?”, m’incomoda.

Avui, des de la distància ho entenc perquè som uns inconscients. A tall d’exemple us diré que una amiga em va dir que al Barri Vell de Girona s’havien llogat pisos turístics per dues nits i les festes, amb entrada i sortida de gent, eren memorables. D’altra banda, sembla ser que qui s’ha contagiat més és tot aquell qui, sota els efectes de l’alcohol ha perdut el nord.

Finalment, em creu. Ara ja em diu “el seu aspecte és bo”. Innocent, que el cap m’explota!

Una setmana després la febre va marxant, amb pas lent. El mal de cap, també. El meu cos ha patit un tropell, per emmarcar. Us he explicat tot això perquè sigueu prudents. No tot gira al voltant del maleït bitxet, una grip pot ser igual o més virulenta.

No voldria acabar aquesta història sense donar les gràcies a totes les persones, de cor generós, que m’heu acompanyat durant aquest difícil procés. Els vostres mots, a cau d’orella, eren el bàlsam per curar totes les meves pors. I a tots aquests àngels de la guarda que treballen incansablement en els centres de salut: GRÀCIES, DE TOT COR!

Coses de l’avi

Cada any per Nadal em demanava que l’ajudés a escriure les postals que enviava a familiars i amics, aquests últims sobretot francesos. Em deia que jo feia més bona lletra i cap falta d’ortografia. Excuses. Amb el temps em vaig adonar que era per tenir-me al seu costat, una tarda per ell sol i per explicar-me un munt d’històries viscudes.

Les postals les comprava a l’oficina de correus i sempre eren les d’Unicef. Venien en unes capses de cartró blau i amb la tapa transparent, i a dins n’hi havia deu unitats, cadascuna d’elles més bonica que l’anterior. L’avi en necessitava tres, de tantes que n’enviava. M’encantava treure-les totes i exposar-les una al costat de l’altra a sobre de la taula amb l’única finalitat d’escollir. La més maca de totes era per a la Janette Daunizeau; la següent per a madame Fabry; la tercera, per als Hervé; per als Navarro, una de normaleta; per a la padrina Isabel, una amb flors, i així ho anava fent fins acabar-les.

Junts escrivíem el text, ideat a partir d’unes frases extretes del llibre Savoir écrire des lettres, i en fèiem un esborrany en un tros de paper que anàvem modificant segons el destinatari.

Paràvem per berenar o si la història s’ho mereixia, com quan ens arribà a les mans una postal amb un dibuix naïf i que duia per títol: «Place des Vosges sous la neige».

–Avi, que me la regala? És de París, el meu amor platònic.

Va fer veure que es resistia amb un «ja ho veurem», però al final va cedir. Ho sabia. A més del regal, encara me’n va fer un altre, em va explicar un petit conte.

La primera vegada que va posar els peus a París va ser en aquesta plaça. Havia nevat i ell duia unes botes de cautxú que li van durar el temps de fer un pas. Les soles se li van obrir i li sortiren el mitjons i uns quants dits del peu plens de penellons. Tot això va passar als anys quaranta, quan un dia hi acompanyà al seu patron, monsieur Julien Picard, d’Aulnay-la-Rivière.

Quan calmin els mals vents, tornaré

Coses de l’avi, pàg. 292

Ho heu endevinat?

Cada matí, quan la Rosa arriba a la platja, ell ja fa estona que hi és assegut arran d’aigua, a tocar de les roques. Avui, i encara no sap ben bé perquè, l’observa amb deteniment. No l’hi pot treure els ulls de sobre. El seu cos, vell i arrugat, reposa damunt d’una cadira que fa temps que ha perdut el seu blanc original. L’estructura de ferro, clapejada pel rovell, l’ha devorat a queixalades. Les ones li remullen els peus, rogencs, inflats, i ells agraeixen la fredor. De tant en tant, també li mullen el cul. El seient, de ratlles blaves i blanques, està tan donat que gairebé li toca a terra. Això que està prim, amb la pell i l’os, el pobre. La seva camisa, d’un groc incert, reposa rere la seva esquena. No du ulleres de sol i per evitar que els rajos el molestin es cobreix el cap amb una gorra de roba beix que té més anys que la picor. Segurament la devia aconseguir en alguna promoció. Qui sap si aquell estiu dels anys seixanta Piz Buin la regalava amb la compra del bronzejador. Les lletres a penes es veuen, però aquell sol marró a la Rosa li és ben familiar. Les puntes esfilagarsades voleien rere el seu clatell empeses per la brisa.

Mai no parla amb ningú, tot ell és un misteri. De cop, la Rosa s’adona que mou els dits de la mà dreta, com si fes sumes i restes. Ara ha arribat al quatre. Perdó, al cinc. Li ha costat. Ja hi torna. Ara al tres. De nou, mà plana i un dos. Què compta? Els vaixells ancorats? Impossible, necessitaria més de dues mans! Gavines? Tampoc, ara n’hi ha una que reposa damunt d’una boia groga i ell ja va pel dos. Criatures? Castells de sorra? Cubells? No pas. Què deu ser? Ara ho veu!

El banc de Cartellà

Ignoro qui va tenir la brillant idea d’instal·lar-lo a tocar dels murs de l’església ni els anys que es fan companyia, perquè sé de la seva existència des de fa relativament poc.

La història del nostre encontre va anar d’aquesta manera.

Ens hem de remuntar al diumenge de Rams de 2017. El cel era net i clar. Aquell matí el paisatge espurnejava. La rosada acollia, agraïda, els rajos de sol. Havia quedat amb mossèn Josep Quer mitja hora abans de dir missa. Li volia parlar sobre els meus avantpassats, més ben dit, sobre la besàvia Clara, aquella nina que algú abandonà una nit d’estiu de 1872 a les portes de la vella església de Sant Feliu. El fet mereixia una conversa.

Quan vaig arribar, era d’hora i encara no hi havia ningú. Vaig aparcar el cotxe a tocar del mur i els meus ulls no donaven a l’abast, no sabien si mirar a la dreta, vers aquell marc de ferro abandonat que et mostra una ínfima part d’aquell bell paratge o, vers l’esquerra, vers el banc que et convida a que t’hi asseguis i t’amaris d’aquell paisatge tan sàviament ben conformat.

El banc, decidit. Els peus i els pensaments, m’hi porten. A la dreta, aquell primer arbre, i rere seu, el petit bosquet, corprèn. M’amaro de verds i d’onades de lluentors que el ventet que bufa fa ballar al seu so.

M’evadeixo, fins el punt de que no sento arribar ningú. Un toc a l’espatlla em torna al present. Una dona alta, espigada, de pell blanca i somriure eixut, em pregunta el meu nom i en acabat em diu que mossèn Quer m’espera al llindar. Si caminem, que sobretot l’acompanyi perquè a penes s’hi veu. Li agraeixo els consells i marxo apressada a trobar-lo. Travesso un passadís antiquíssim, de pedres ennegrides, i a tocar del taronger el veig. El saludo, aixeca el cap i els seus ulls, rere aquells vidres foscos i gruixuts, es queden a les fosques. No s’ha afaitat, una barbeta blanca vol sortir, impacient. La roba que vesteix és vellota, endolada pel pas dels anys. Damunt de les solapes reposa un núvol d’engrunetes del seu esmorzar i sobre les seves espatlles polsim i algun cabell. M’entristeix, veure un home desvalgut de qui ningú no té cura.

Parla, molt, moltíssim, s’atropella amb els mots. S’emociona amb la història que li explico. El deixo dir, savi com és en la matèria.

—Com es deia la seva besàvia? —pregunta, encuriosit.

—Clara Ventura.

—Ventura? Ventura? No recordo pas cap cognom així en aquesta parròquia! —m’ho diu quan som a tocar del petit cementiri.

—Com vol que n’hi hagi cap —li contesto— si és un cognom tret de l’Hospici!

—Però no em negarà que és bonic! —em respon, tot fent una rialla.

I li dono la raó i en acabat riem, mentre passegem agafats de bracet. L’acompanyo fins l’església, a les onze en punt comença la missa. M’hi ha convidat, em quedo, no li faig el lleig. Se sap els salms de memòria, lletanies que amb el pas del temps esdevenen consells per caminar amb el cap ben dret per la vida.

La vella esglesiola té el seu punt, una bellesa decrèpita que et captiva.

Ens acomiadem. Ell agraït em regala una creu, petitona, feta amb fulles de palma. L’ha beneïda i em diu que em protegirà. Gràcies, de tot cor.

Surto i torno al banc i el paisatge encara és més lluent, els colors del migdia senyoregen.

El matí del 17 d’abril de 2017 hi vaig obrir un compte, no pas corrent, sinó extemporani, aquell que no té cap condició afegida i et permet visitar-lo de tant en tant. Ell, agraït, sempre t’acull generós. Les seves fustes, farcides de bretolades, et conviden a seure. Si plores, engoleix les teves llàgrimes. Si rius, esclata de joia. Si t’hi apropes amb companyia, ho celebra, perquè ell és dels qui pensa que quan més siguem, més riurem. Les confidències que escolta mai no les proclama als quatre vents, les guarda dins seu com a bon còmplice.

Cap dels amics que hi he dut no n’ha fet befa, ans al contrari, en acabat tots marxen embolcallats d’una pau d’un valor incalculable.

El banc de Cartellà és un bon banc, dels millors que s’han creat fins ara. Cap interès no el mou, no et cobra comissions, ni s’enfada si no el visites. Ell només vol fer-te feliç, que quan t’allunyis d’ell, t’hagis curat l’ànima.