Per Sant Josep, crema i un munt de records

aroma-cinnamon-cinnamon-powder-47046

La meva àvia paterna, la Pietat, cuinava com els àngels. Tenia la mà trencada amb les salses, els arrossos, els guisats i, sobretot, amb la crema catalana, la seva especialitat. Per Sant Josep l’onomàstica de l’avi sempre en feia, i si aquell dia coincidia en festiu, a mi m’agradava estar a prop d’ella per veure com la preparava. Els ingredients, alguns comprats la vetlla, eren els millors de la contrada: la llet de Cals Pagesos, els ous de les gallines de casa, el sucre i les branques de canyella de Can Bonet i la pell rugosa de llimona, dels dos llimoners del jardí.

    En un caçó bullia la llet, que una estona abans havia perfumat amb la canyella i la pela de llimona. Mentre ho tenia al foc, baix, trencava els ous amb una traça que em deixava bocabadada. Amb molta cura, separava les clares que guardava en un bol per el vespre fer-se una truita fada amb un xic de julivertdels rovells i aquests els barrejava primer amb el sucre i, tot seguit, amb la Maïzena i ho remenava, enèrgicament, fins a obtenir una crema. «Veus, ha de quedar ben lligada, que sembli que ja estigui feta», m’explicava. I jo assentia amb el cap, meravellada amb la textura aconseguida.

    Quan la llet arrencava el bull, l’enretirava del foc i amb una escumadora caçava les branques i les peles, decidida. Seguidament, vessava el líquid a la pomada groguenca, ho remenava ràpidament i ho portava de nou al foc perquè s’espessís. No deixava mai de remoure i quan jo sentia dir-li «Veus, ja està!» mentre alçava la cullera de fusta pel damunt del caçó, apagava el foc i abocava el dolç groguenc en una safata ovalada de porcellana blanca i amb un delicat ribet de rosetes que tenia més anys que Matusalem on prèviament hi havia col·locat la canyella i la llimona, bullides. Quan s’havia refredat un xic, em deixava que hi escampés pel damunt tot de nuvolets de canyella en pols.

    «Àvia, que puc escurar el caçó?», li demanava amb la veu del cel, i tot i que no li agradava gens que ho fes, perquè deia que allò eren porqueries, ella mateixa em donava la cullera i, en un no res, el recipient quedava net com una patena.

    Aquell dia, per postres, ens menjàvem un plat de crema, per llepar-se’n els dits, i celebràvem el sant de l’avi i el dia del pare i érem feliços… Quants records!

   

   

Entre tu i jo

foto blog

Què?

Què de què?

No…

No què?

Goses?

I tant!

I doncs, per què…

Perquè no tinc cap pressa.

Em vols fer patir?

Això mai!

Doncs no ho entenc.

És que et miro i recordo…

Futeses. No t’agrado!

I ara, com m’ho pots dir això, si ets el…

A veure amb què em sortiràs tu ara!

No vols que t’ho expliqui?

Sí!

I doncs, per què m’interromps?

Perdona, és que sóc tot desig, saps? I aquestes coses…

Bé prou que ho sé…

El què?

Que ets desig!

T’incomoda?

No, però com que sóc una dolçaferida, és…

Difícil de gestionar?

Molt! Perquè ets el millor bunyol de vent que m’he menjat a la vida.

De veritat?

Sí, ets tan diferent als altres!

En què sóc diferent, va, confessa’t!

El teu cor amaga una mena de farcit esponjós, que quan el tens dins la boca, es fon dolçament.  

Caram! I això em fa únic, segons tu?

Sí! Sospito que el mestre ho deu aconseguir amb el punt just de cocció.

Això no t’ho diré pas, el que passa a l’obrador és secret, secretíssim.

M’ho imagino.

Bé, ja hem parlat prou… No et decideixes, encara?

Sí, em penso que ara ja ha arribat el moment de…

Mossegar-me?

Assaborir-te, diria jo.

Ho faràs lentament.

Sí, com ho he fet abans amb els altres.

Em recordaràs?

Tota la vida!

Quin comiat més poètic, no trobes?

No m’agraden els comiats, però com que sé que l’any que ve tornaràs…

Puntualment, amb la Quaresma.

Mmmmm… que així sia!

Dolços moments

 

IMG-20190315-WA0015

Aquest matí he fet un viatge llampec a Barcelona. Tenia una cita molt important. He conduit en silenci, no volia que cap veu, ni cap música, entorpís els meus pensaments. El cel era blavíssim i un solet m’acaronava l’espatlla. A mig camí, he rebut un missatge. «Segur que és ell», he pensat. «Si ho és, tot anirà bé». Abans d’ahir, em va assegurar que si ho feia —això de pensar en ell—, que em portaria sort. Quan he arribat al segon peatge, he mirat el mòbil de reüll i he rigut en veure que, efectivament, ho havia endevinat. Per moments, els nervis s’han esvaït.

    La Meridiana estava col·lapsada, quin turment! Sort que he arribat puntual al centre. Un cop he aparcat el cotxe, he sortit al bell mig del Passeig de Gràcia. He caminat amb pas ferm, direcció a la Gran Via. Quan he trepitjat la manzana de la discordia, he parat un segon i he retratat la façana de la Casa Amatller. Li he enviat, sé que aquest lloc li té el cor robat. Una estona més tard, m’ho ha agraït.

    He arribat a la Pastisseria Escribà, esgotada. Sovint camino, que res ni ningú m’aturen i quan me n’adono, he fet set o vuit quilòmetres com si res. He demanat una tasseta de xocolata i un croissant, per refer-me. Ella ja hi era i s’havia pres un cafè. Somreia, com sempre. Davant seu, tot és més fàcil, les pors marxen, el coratge retorna. M’ha regalat un llibre, que aviat començaré i el catàleg de l’exposició que va comissar, la del mestre sitgetà Serrano. I pensar que va ser ell, qui va fer que ens coneguéssim. Tot plegat va anar així: estava escrivint les memòries de l’avi i en uns dels capítols que parlo del papa, volia fer una pinzellada del quadre que va comprar del talentós artista en una de les seves estades a Sitges, un ram de cards de color groc, que enamora. Google em va donar el seu nom i la vaig contactar. Quin pou de saviesa! Un premi literari va fer que ens trobéssim al Palau Güell, una xafogosa tarda de juny a Barcelona i d’ençà ens hem fet moltes confidències. Avui, la Beli Artigas, hi havia de ser. Avui era un dels més importants d’aquest 2019 i volia tenir-la ben a prop.

    Parlàvem de tot i res i, de sobte, la porta de l’establiment s’ha obert. Era ell, el pastisser Christian Escribà, en persona. Somreia. Ens hem saludat i de seguida s’ha assegut a la nostra taula. Ha demanat un cafè i, un cop trencat el gel, hem parlat dels motius que m’han dut a visitar-lo. Li he fet memòria. Ha estat un moment màgic. Quantes coses boniques que m’aporta aquest llibre!

   La conversa ha estat amena. M’agrada la gent de món, educada i de paraula agradosa. Sempre m’he sentit bé en entorns com aquests. Adoro escoltar, parlar, conèixer, saber, observar, en definitiva, aprendre. Hem fet un passeig per les nostres costums, per Sitges, per l’art, per la literatura, pels dolços encàrrecs… El temps ha passat volant, quina llàstima. Hagués estat tot el matí, escoltant-lo.

    Li he regalat un exemplar de Quan calmin els mals vents, tornaré. Li ha agradat moltíssim la fotografia de la coberta. Li he explicat que quan el meu editor em va demanar com m’imaginava el llibre, li vaig dir que amb aquesta imatge, la de l’avi somrient i acompanyat dels gossos, la Marlène i en Jacky.

    Al moment del comiat, ens ha regalat una safata de bunyols de vent, deliciosos. Ho he comprovat quan n’he tastat un, a la primera queixalada, es fonen a la boca, són com un petó de sucre.

   

«Explica-m’ho tot», em demana. «Vull saber com és», insisteix. No em costa gens dir-li que és un home altet, de complexió prima, cara rodó, front ample i de cabells grisos, un xic esvalotats. De tarannà mogut, resposta enginyosa, intel·ligent, bon conversador i amb un somriure, franc, dibuixat permanentment als llavis. Els seus ulls, petits i vius, tenen la forma d’un confit. Tot i que els amaga sota unes ulleres grandioses, ells, espurnegen en tot moment, de felicitat. El mateix estat d’ànim que me n’he endut de record, cap a casa.

 

   

   

Furia

book-bindings-bookcase-books-694740

Una lluminosa tarda de finals de setembre la van veure entrar dins una llibreria de vell de la ciutat de Girona. Buscava un llibre —un exemplar esgotat des de feia una pila d’anys— per regalar a un amic, un italià, lletraferit com ella. Li va costar trobar-lo, mirà i remirà un munt de prestatges i, afortunadament, allà estava.

    Les coses impossibles triguen un xic més, però arriben.

    Furia, de José Luís de Vilallonga. Una petita joia literària que, quan ella el va llegir, li deixà una petja a la memòria que a dia d’avui encara conserva. I com que tot llibre amaga una història, aquesta que ara llegireu a continuació és la seva…

El seu avi tornà de l’exili, convertit en un home culte i àvid de coneixements. Cada matí tenia per costum llegir el diari —volia estar al corrent del què passava a casa i al món— i, gairebé cada tarda, una bona novel·la. Clàssics francesos —Flaubert, Proust, Hemingway…— o best sellers que el seu fill li deixava un cop llegits —Harold Robins, Dominique Lapierre…—

    Però no ens allunyem del tema, tornem al principi, als fulls del diari. El llegia de dalt a baix i, per ser fidels a la veritat, preferia els articles d’opinió més que les notícies.  

    Cada dilluns, l’escriptor José Luís de Vilallonga, l’elegant aristòcrata, monàrquic i d’esquerres, escrivia una columna —Cartas desde París—, on no solia deixar cap canya dreta. Sabut és per tothom que la veritat fa mal i més si un polític, un artista o un rei en són els protagonistes.

    La seva néta, algunes tardes,  acostumava a visitar el seu avi. Berenaven junts i conversaven sobre tot i res. En una d’aquestes visites, ell li parlà de l’escriptor. Hauries de llegir aquests articles, creu-me, són boníssims. I ella va seguir el seu consell. No va fallar mai a la seva cita dels dilluns i després de llegir l’article i de comentar-lo plegats, ella el retallava amb cura i quan arribava a casa seva l’enganxava en un àlbum per a el record.

    Acabats els estudis de Turisme, entrà a treballar en una agència de viatges. Habitual era veure-hi clients francesos. Ella no va deixar mai de parlar de llibres i d’un dels seus escriptors preferits, si la conversa ho permetia.

    Un dia, una estiuejant de París, li suggerí un llibre. Furia. El seu predilecte. Te’l deixo, però promet-me que me’l tornaràs, el meu pare me’l va regalar fa temps i no vull perdre’l. Ja em diràs què et sembla.

    Impactant. Duríssim. Brillant. No el va poder deixar, el devorà en dues nits. Quan el va acabar, va plorar per la trista història i perquè allò ja no ho podia comentar amb el seu avi, malauradament havia mort uns mesos abans. Tampoc va poder donar-li la raó per tot el que li va explicar sobre les barbaritats que li va tocar viure durant la guerra civil, abans d’emprendre el duríssim camí de l’exili.

    El llibre va tornar a les mans de la seva propietària, tal i com li havia promès, però la petja va quedar impresa dins seu. El que donaria per tenir un exemplar. I com que no el trobava, va decidir contactar amb l’escriptor, qui sap si ell la podria assessorar en la recerca.

Sant Feliu de Guíxols, Septiembre de 1991.

Señor,

Con Altesse —el primer libro suyo que compré en París nació mi pasión por su obra. Continué con Ma vie est une fête, Gold Gotha, y cómo no, con Furia, la mejor de las mejores.

    Usted dirá que me conformo con poco, pero es que en realidad no he podido hacerme con ningún otro ejemplar. Mis ilusiones se acabaron en las Éditions du Seuil cuándo me dijeron que su obra estaba agotada y debía dirigirme a los bouquinistes.

    A pesar de todo, mi lucha continúa cada año en París.

    Gracias por su obra, por sus crónicas en La Vanguardia dónde demuestra que tiene aún muchas cosas que contarnos y nosotros que aprender, pues qué mejor hacerlo una persona que ha tenido la suerte de pasar por la vida existiendo y, sobretodo, guardando memoria y no rencor.

    Usted hace posible la frase: des riens, des petits riens sans lesquels nous ne serions plus grand chose.

                    Pilar

PS. ¿Existe algún lugar dónde pueda encontrar el resto de su obra?

 

Vint dies després, arribà la resposta.  

 

                        París, 25-9-1991

Querida amiga,

Mis libros, casi todos agotados, van a ser reeditados en su totalidad en dos volúmenes por Éditions Fixot.

Será usted una de las primeras en recibirlos en agradecimiento a todo lo que me dice en su maravillosa carta.

Muy cordialmente suyo,

            José Luís de Vilallonga

            Marqués de Castellvell

 

Tres mesos més tard, el carter li entregà un paquet amb dos llibres preciosos. Le gentilhomme européen i el primer volum de Españas, amb quatre títols, un d’ells Furia.

    Lo prometido es deuda. Va escriure en una de les dedicatòries.

Passà el temps, cinc o sis anys, i ella va anar a fer unes pràctiques en una agència de viatges de Barcelona. En acabar la jornada laboral, li agradava assistir a alguna de les activitats culturals programades. Per res del món se’n volia perdre cap! Quina fou la seva sorpresa que un dijous, el seu escriptor favorit, presentava el seu darrer llibre, La nostalgia es un error, a l’FNAC de Plaça Catalunya.

    Aquella tarda va plegar puntual, va passar pel piset, s’arreglà i baixà corrents Passeig de Gràcia avall. Arribà puntual i va poder escollir seient. No va dubtar d’asseure’s a primera fila. Quan el va veure entrar, tremolava. I pensar que després de tants i tants anys, ara el tenia a tocar.

    Acabada la presentació, arribà el torn de les firmes. Es va posar a la cua i esperà, pacientment, el seu torn. Quan li tocà, amb prou feines li sortien les paraules. ¿A quién tengo el placer de dedicarle este libro? Que difícil va ser respondre. A Pilar. Contestà ella, amb un filet de veu. Mentre ell escrivia, ella es va calmar un xic, agafà aire i li etzibà:

    —Señor, hace tiempo le escribí una carta y usted en agradecimiento me envió dos libros que se acababan de editar en Francia.

    L’escriptor va aixecar el cap, sorprès. Alçà una de les espesses celles i, amb un somriure burleta, li contestà:

    —¡Debió usted de decirme cosas muy bonitas para que yo hiciera eso!

    I, morta de vergonya, marxà eufòrica cap a casa.

(A)punts de llibre

Un d’aquests dos punts de llibre, el trobareu dins les pàgines de Quan calmin els mals vents, tornaré. Els trobo encertadíssims, com també els comentaris que començo a rebre dels primers lectors.

punt llibre 2

Pilar, no vaig poder quedar-me per felicitar-te després de la presentació. L’acte va ser emotiu i molt interessant. Em va semblar que la nodrida assistència reflectia l’interès pel teu treball i la teva família.

punt llibreEn un parell de dies he llegit el llibre. Durant la primera meitat vaig haver de salvar la dificultat de retenir la gran quantitat de personatges que hi surten, l’ordre no cronològic i el meu desconeixement d’algun dels entorns on van viure. Però, quan vaig entrar en la història del teu avi i el seu periple vital, em va enganxar i ja no el vaig deixar.

Entenc que estiguis satisfeta -feliç i possiblement també exhausta- davant del resultat de l’ingent treball fet. I també t’ha de satisfer el servei que ens has fet posant al nostre abast uns fets i unes biografies de “gent corrent” (alguns realment poc corrents) però molt interessant, que podien haver quedat amagades sota la pols del temps.

Enhorabona, de nou.

Ja em convidaràs a la presentació del proper llibre.

Una abraçada,

Xavier

💛💛💛

Estic gaudint del llibre sobre el teu avi. Desconeixia aquesta habilitat que tenies en l’art de l’escriptura. Et felicito de tot cor i t’animo a seguir escrivint per deleitar-nos.

Cristina

💛💛💛

Com ha anat? Tota la tarda que hi penso! Explica-m’ho tot, que avui és un dia xulo de la teva vida! Aquests dies he recordat quan anàvem a la cala de l’escorxador i a cala Margarida, i recolliem cites i les teniem escrites i dibuixavem…

Montse

💛💛💛

Bon dia Pilar. Estic gaudint de la lectura de la teva obra. No és sols l’ interés del que escrius, és com ho escrius, molt agradable de llegir.

Oriol

💛💛💛

Aquesta tarda he plorat quan les tres generacions es trobaven a l’estació de Perpinyà. Després li volia explicar tot al meu home i en aquest punt no podia, em posava a plorar

Ja he acabat, Pilar. Estic toveta, com adolorida i amorosida. Has fet una molt bona feina! Una abraçada. Ja et diré més quan em refaci…

Avui encara m’he sentit colpida. He pensat que a tu sempre se t’ha vist l’àurea de nostàlgia d’algú absent. En vas néixer amarada, ara ho tinc clar.

Montse

💛💛💛

 

 

 

Diari de l’exili, 24 de febrer de 1939

DSC06938

L’avi arriba al camp d’Argelers, al camp du mépris, a primera hora de la tarda. Ha passat un mes sencer a Bésiers, trenta dies d’incertesa. A mesura que s’apropa a la platja, s’adona de la magnitud de la tragèdia. Milers, centenars de milers de persones, homes, dones, nens, fan cua per traspassar uns maleïts filferros, les barbelés, que els confinaran per temps a la sorra. Quina immensa putada! Aviat caurà la nit i el seu jaç, aquell vespre, serà un forat a la sorra humida. Tremola només d’imaginar-s’ho. S’atansa vers els seus companys, converses, ben poques. El desengany, els ha fet emmudir. Què els espera? Es pregunten, amoïnats. Saben del cert, que fam i misèria, però ningú gosa pronunciar cap d’aquests dos mots. Ara per ara, només parlen de l’enyor que els pesa dins el cor, com una llosa.

Bonics records de febrer

IMG-20190216-WA0000

3 de febrer de 1919

«L’estupidesa teatral m’ha com trasbalsat. No tinc son i em quedo al despatx. Per atzar miro el full del calendari i veig que és Sant Blai. Penso automàticament en l’hermano Blas, en el germà Blas del Col·legi de Maristes de Palafrugell. Quedo immers en una mena d’irresistible flonjor sentimental. Era un home petit, ple de vivor, d’una duresa física inoblidable. M’ensenyà de llegir, d’escriure, de pensar d’una manera clara —en realitat m’ensenyà tot el que sé. Sento la necessitat de proclamar que li estic infinitament agraït. Sento així mateix la necessitat de dir que agraeixo als meus pares tot el que han fet per mi, i als meus avantpassats que treballaren obscurament potser —qui sap!— per nosaltres, i als amics que m’han ensenyat tantes coses… Curiós moment! Ha durat un instant. Per què no ha durat més? L’efusió sentimental deu ser la felicitat. Això em fa sospitar que en el fons de tota posició panteista hi ha, més que una preocupació per la veritat, una il·lusió de felicitat».

El quadern gris- Josep Pla

 

Amb aquest fragment del mestre Pla vaig cloure la presentació de la meva primera novel·la, Quan calmin els mals vents, tornaré, el passat divendres 15 de febrer a la ciutat de Sant Feliu de Guíxols. Volia retre homenatge a tots aquells qui m’han ensenyat, des que vaig posar els peus al món, a caminar per la vida.

 Comparteixo amb el savi palafrugellenc, que som el que la família, els mestres i els amics han fet de nosaltres. Jo també tenia la necessitat de dir-ho en veu alta aquell bonic capvespre, perquè a part de la meva família i bons amics, també m’acompanyaven quatre de les meves mestres de l’Escola Vedruna. Elles no em van ensenyar de llegir, ni d’escriure —això ja ho duia après d’unes altres monges, carques i malcarades—, però sí a pensar, a raonar, a percebre la bellesa davant d’una obra d’art, a ser crítica i a aixecar-me després de cada caiguda.

    I tant que som el que els nostres avantpassats han treballat, d’amagat i en silenci, per nosaltres. Després d’escriure aquest passeig per la vida de la meva família paterna, dono fe que tinc un xic del besavi Vicente i de la besàvia Teresa, els d’Onil; i de l’Emili de Cervià de Ter, tal vegada també, i moltíssim de la seva esposa, l’elegant besàvia Clara de Cartellà. I per ser fidels a la veritat, gairebé tot de l’avi Josep i bastant de la valenta àvia Pietat i, com no, dels pares i germà.

    Un xic d’uns, un xic dels altres, m’han fet com sóc, una dona a qui li ha interessat més aprendre que donar-ho tot per sabut, doncs sovint, és en la literatura on trobem les lliçons que la vida no ens ha sabut mostrar.