Ho heu endevinat?

Cada matí, quan la Rosa arriba a la platja, ell ja fa estona que hi és assegut arran d’aigua, a tocar de les roques. Avui, i encara no sap ben bé perquè, l’observa amb deteniment. No l’hi pot treure els ulls de sobre. El seu cos, vell i arrugat, reposa damunt d’una cadira que fa temps que ha perdut el seu blanc original. L’estructura de ferro, clapejada pel rovell, l’ha devorat a queixalades. Les ones li remullen els peus, rogencs, inflats, i ells agraeixen la fredor. De tant en tant, també li mullen el cul. El seient, de ratlles blaves i blanques, està tan donat que gairebé li toca a terra. Això que està prim, amb la pell i l’os, el pobre. La seva camisa, d’un groc incert, reposa rere la seva esquena. No du ulleres de sol i per evitar que els rajos el molestin es cobreix el cap amb una gorra de roba beix que té més anys que la picor. Segurament la devia aconseguir en alguna promoció. Qui sap si aquell estiu dels anys seixanta Piz Buin la regalava amb la compra del bronzejador. Les lletres a penes es veuen, però aquell sol marró a la Rosa li és ben familiar. Les puntes esfilagarsades voleien rere el seu clatell empeses per la brisa.

Mai no parla amb ningú, tot ell és un misteri. De cop, la Rosa s’adona que mou els dits de la mà dreta, com si fes sumes i restes. Ara ha arribat al quatre. Perdó, al cinc. Li ha costat. Ja hi torna. Ara al tres. De nou, mà plana i un dos. Què compta? Els vaixells ancorats? Impossible, necessitaria més de dues mans! Gavines? Tampoc, ara n’hi ha una que reposa damunt d’una boia groga i ell ja va pel dos. Criatures? Castells de sorra? Cubells? No pas. Què deu ser? Ara ho veu!

El banc de Cartellà

Ignoro qui va tenir la brillant idea d’instal·lar-lo a tocar dels murs de l’església ni els anys que es fan companyia, perquè sé de la seva existència des de fa relativament poc.

La història del nostre encontre va anar d’aquesta manera.

Ens hem de remuntar al diumenge de Rams de 2017. El cel era net i clar. Aquell matí el paisatge espurnejava. La rosada acollia, agraïda, els rajos de sol. Havia quedat amb mossèn Josep Quer mitja hora abans de dir missa. Li volia parlar sobre els meus avantpassats, més ben dit, sobre la besàvia Clara, aquella nina que algú abandonà una nit d’estiu de 1872 a les portes de la vella església de Sant Feliu. El fet mereixia una conversa.

Quan vaig arribar, era d’hora i encara no hi havia ningú. Vaig aparcar el cotxe a tocar del mur i els meus ulls no donaven a l’abast, no sabien si mirar a la dreta, vers aquell marc de ferro abandonat que et mostra una ínfima part d’aquell bell paratge o, vers a l’esquerra, vers el banc que et convida a que t’hi asseguis i t’amaris d’aquell paisatge tan sàviament ben conformat.

El banc, decidit. Els peus i els pensaments, m’hi porten. A la dreta, aquell primer arbre, i rere seu, el petit bosquet, corprèn. M’amaro de verds i d’onades de lluentors que el ventet que bufa fa ballar al seu so.

M’evadeixo, fins el punt de que no sento arribar a ningú. Un toc a l’espatlla em torna al present. Una dona alta, espigada, de pell blanca i somriure eixut, em pregunta el meu nom i en acabat em diu que mossèn Quer m’espera al llindar. Si caminem, que sobretot l’acompanyi perquè a penes s’hi veu. Li agraeixo els consells i marxo apressada a trobar-lo. Travesso un passadís antiquíssim, de pedres ennegrides, i a tocar del taronger el veig. El saludo, aixeca el cap i els seus ulls, rere aquells vidres foscos i gruixuts, es queden a les fosques. No s’ha afaitat, una barbeta blanca vol sortir, impacient. La roba que vesteix és vellota, endolada per el pas dels anys. Damunt de les solapes reposa un núvol d’engrunetes del seu esmorzar i sobre les seves espatlles polsim i algun cabell. M’entristeix, veure un home desvalgut de qui ningú no té cura.

Parla, molt, moltíssim, s’atropella amb els mots. S’emociona amb la història que li explico. El deixo dir, savi com és en la matèria.

—Com es deia la seva besàvia? —pregunta, encuriosit.

—Clara Ventura.

—Ventura? Ventura? No recordo pas cap cognom així en aquesta parròquia! —m’ho diu quan som a tocar del petit cementiri.

—Com vol que n’hi hagi cap —li contesto— si és un cognom tret de l’Hospici!

—Però no em negarà que és bonic! —em respon, tot fent una rialla.

I li dono la raó i en acabat riem, mentre passegem agafats de bracet. L’acompanyo fins l’església, a les onze en punt comença la missa. M’hi ha convidat, em quedo, no li faig el lleig. Se sap els salms de memòria, lletanies que amb el pas del temps esdevenen consells per caminar amb el cap ben dret per la vida.

La vella esglesiola té el seu punt, una bellesa decrèpita que et captiva.

Ens acomiadem. Ell agraït em regala una creu, petitona, feta amb fulles de palma. L’ha beneïda i em diu que em protegirà. Gràcies, de tot cor.

Surto i torno al banc i el paisatge encara és més lluent, els colors del migdia senyoregen.

El matí del 17 d’abril de 2017 hi vaig obrir un compte, no pas corrent, sinó extemporani, aquell que no té cap condició afegida i et permet visitar-lo de tant en tant. Ell, agraït, sempre t’acull generós. Les seves fustes, farcides de bretolades, et conviden a seure. Si plores, engoleix les teves llàgrimes. Si rius, esclata de joia. Si t’hi apropes amb companyia, ho celebra, perquè ell és dels qui pensa que quan més siguem, més riurem. Les confidències que escolta mai no les proclama als quatre vents, les guarda dins seu com a bon còmplice.

Cap dels amics que hi he dut no n’ha fet befa, ans al contrari, en acabat tots marxen embolcallats d’una pau d’un valor incalculable.

El banc de Cartellà és un bon banc, dels millors que s’han creat fins ara. Cap interès no el mou, no et cobra comissions, ni s’enfada si no el visites. Ell només vol fer-te feliç, que quan t’allunyis d’ell, t’hagis curat l’ànima.

Els binocles de madame Queheillard

M’escriu la meva cosina per dir-me que surti a veure la Lluna. Aquest vespre està en conjunció amb el planeta Mart. Quin espectacle! M’hi estic una bona estona contemplant-los, fascinada. Ell, petitó, espurneja. Ella, neta i clara, com un llençol de fil blanc.

De sobte, penso en els binocles, aquells que l’avi va dur de França quan tornà de l’exili. Els vaig a buscar i després de graduar-los, me n’adono que la lluna té rius de plata i, a còpia d’admirar-la, diria que em somriu. Ells, pesarosos, reclamen protagonisme.

De petitona, hi jugava, amb molta cura. Recordo que fins i tot l’avi m’hi va lligar una cinta de ras verd perquè me’ls pogués penjar al clatell i no em caiguessin. Després de veure algun avió passar, una formiga que s’enfilava decidida per la branca del llimoner, els pistils de les roses o algun firmament pintat d’estels, els hi tornava, agraïda per tanta bellesa a l’abast dels meus ulls i ell, els desava dins del bufet del menjador tot esperant que la curiositat toqués de nou a la porta.

LEMAIRE FABT PARIS. La marca escrita a cada ullera. Són preciosos, fets de nacre i de metall. Cerco pistes. Ara, rai, que tot se sap, és ben fàcil.

Monsieur Jacques Lemaire començà a fabricar els delicats binocles per a l’òpera l’any 1847. «Els meus són tan antics?», em pregunto. Llegeixo que les lents fan 26 mil·límetres —i tant!—, i que sempre hi gravava el número 61. Em torno ximpleta buscant-lo i finalment el trobo, amagat sota una fina capa de pols ancestral, així com el seu logotip, el dibuix d’una abella, preciosa, la mateixa que hi ha a les ulleres. Somric i segueixo explorant. A l’altra banda, un made in France, en certifica l’origen i sota seu observo una altra xifra G31134. Els que es conserven al National Museum of American History tenen un número més gran. «Els meus tenen més anys!, ric orgullosa.

Eren de madame Queheillard, totes les coses boniques que tinc a casa li pertanyien. No sé quantes òperes o quants teatres contemplà a través de les seves lents i, si algun cop, vessà alguna llagrimeta, d’emoció. Es probable, perquè tot allò que és capaç d’apropar-te a la bellesa, que sembli que per moments la tens a tocar, fa que et tornis vulnerable, que ploris de felicitat.

Aquest vespre, sota la Lluna i Mart, ho he fet. Ho confesso!

Fi d’orella

Imagineu-vos que sou en un poblet de la costa, una xafogosa nit de principis d’agost. Aquell vespre comença la Festa Major. Tothom és a la fira. Una munió de gent, de vint-i-un botó, passeja amunt i avall. Parades de llepolies, rams immensos de globus de colorins, cridòria, núvols de sucre, músiques estridents, joguines, llums de neó, cavallets, pomes rogenques de caramel, olor d’ametlles garapinyades, de xurros, trets d’escopetes de balins, tómboles premiades… De sobte, en Pau, un vailet de cinc anyets, es deixa anar de la mà de la seva mare, sense voler. La multitud l’engoleix. Ella crida, esverada, el seu nom. Ell, espantat, cerca un lloc on anar. Dubta un instant, fa mitja volta i camina decidit vers l’atracció més terrorífica. Quan ell s’adona de la seva presència, baixa del tren i es treu la màscara. L’interroga. El nom de la mare ressona pels altaveus. Poc després, la Berta arriba corrents, sense alè, amb les galtes enrogides i els ulls brillants. Ha plorat. S’abracen. Riuen. Es petonegen. L’ensurt s’esvaeix. «Com és que has vingut fins aquí, fill?» li demana, encuriosida. I, a cau d’orella, ell li respon: «No dius sempre que totes les bruixes tenen sort!».

Escriure els records

Durant el confinament, a diari m’escrivia, quatre mots que salpebraven el meu avorriment. Sovint, els acompanyava d’una imatge: un mas en ruïnes, un altre amb les obertures de color blau cel, un bosc de pins immensos que plantà de petit al costat del seu pare; prats d’un verd preciós, una finestra amb unes vistes espectaculars, una rosa del color del talc, cels grisos que espolsaven flocs de neu… tot de paratges que corprenien.

De cop, aparegué un vell casalot amb una era enrajolada, esplèndida, i amb xemeneies sàviament ennegrides. Ca n’Heras d’Adri, un oasi de pau enmig d’un espès bosc d’alzines sureres. I ja sigui per aquell salonet amb un fresc que convida els teus ulls a que es perdin horitzó enllà o per un burret, en Vito, del color d’un grapat d’ametlles torrades, que et mira lleganyós i amb aquell nas blanc pigallat de puntets negres; o per l’habitació de la torre, de finestres gòtiques, terra de creus i amb un llit per perdre-s’hi, que jo ho volia veure. Qui sap si amb aquell gest plantà dins meu la llavor de la curiositat, aquella que mai no deixa de créixer si troba un bon redós on aferrar-se.

I el dia arriba. Deixo enrere el banc de Cartellà i l’arbre a tocar del mur de pedra. Me’ls miro de reüll i somric. Encara recordo la tarda que me’l va presentar. Érem a tocar del seu tronc i tot d’una em va dir, mentre alçava el seu cap de cabells arrissats: “és una noguera!”. Una amiga més en el nostre cercle d’amistats boscanes, penso mentre trenco a l’esquerra, vers Adri. Agafo el camí de Sant Joan de Montbó i el meu cor s’embala. Sinuosos revolts, arbres, masos, vinyes i ja hi som. Tot plegat, imposa. Ens rep la Gemma, una jove d’ulls vius i somriure franc. Tot en ella és calidesa. Ens acompanya a la nostra habitació mentre ens endinsem en una casa que captiva. És l’hora de dinar i portem un picnic. En Pap ens diu que podem anar al refugi de l’amo, un mas que queda més avall, amb la condició que ho deixem tot tal i com està. Hi arribem, esbufegant i mortes de gana. Parem taula. He portat unes tovalles que fan tardor, pintades de rogenques magranes i panolles, aquelles que l’àvia Pietat hi cosí una sanefa vermella en ziga-zaga. Amanida de roure fosc, formatges, confitura de gerds, pa, cava, nous, ametlles crues, figues, poma… i conversar, treure coses de dins perquè el verd horitzó les engoleixi.

Havent dinat enfilem el costerut camí de tornada i, de tant en tant, ens ajupim a collir farigola. En faig un bon ram i quan el deso dins del cotxe m’adono que el palmell de la meva mà ha quedat amarat del seu deliciós perfum.

El cel es cobreix de núvols que voleien com els llençols que estenem per assecar-se. El sol s’amaga i un calfred em fa estremir. Entro dins i m’arrauleixo en el sofà de vellut verdós a tocar del mural de la paret. Reposo el cap i el tombo a la dreta per admirar-lo de prop. Quan els meus ulls se saturen de tanta bellesa, llegeixo. Mirall trencat, de la Mercè Rodoreda. «Hi ha gent que amb un record en té per tota la vida… Potser això d’ara en serà un per a tu, d’aquí a molts anys». Els ulls se m’omplen de llàgrimes. Ja ho diu el poeta, els records són fets d’aigua.

Torna el sol, noto la seva escalforeta a través dels rajos que entren per la finestra que tinc rere la meva esquena. Surto de nou a fora, sota el porxo de l’era s’hi està bé. Endolceixo aquell moment amb quatre preses de xocolata que esmicolo com engrunetes de pa. Reprenc la lectura. «Era un home alt, dret i amb una mirada carregada de bondat. Vestia d’una manera impecable…». Somric i escolto en Vito renillar. M’hi atanso. Què em vol dir? Que també hi està d’acord? Li parlo i alça les marronoses orelles que es tornen punxegudes. Li parlo fluixet i li confesso secrets bonics i ell els escolta mentre menja herba a tocar dels meus peus.

A les set en Marc, un jove de pas ferm i decidit, paraula dolça i somriure generós ens ve a buscar. Un regal per l’ànima ens espera, per calmar-la després de tantes emocions. Ens acompanya fins la zona d’aigües naturals i travessem passadissos de pedra que amaguen secrets de vuit generacions. Sota un arc sense portes, poms d’espelmes, de llorer, estufes per escalfar l’aigua, antics biombos de delicats panells finíssims com el paper de fumar, aromes naturals, sabons… Una estona on em retrobo amb mi mateixa, on la pell transpira tot allò que ja no em cal per seguir endavant. Eliminar per il·luminar.

Sopo mig endormiscada en un menjador bellament decorat. La Montse ens serveix les delicadeses que amorosament ha cuinat: un bol de crema de llenties vermelles i un melós pollastre rostit amb codony. Ho acompanyo amb un copa de vi blanc, Bastard, un nom que molt té a veure amb els meus avantpassats. I si la meva besàvia Clara ho era? Tal vegada per això la van abandonar? De postres demano un gelat de xocolata, potent de sabor, que m’enfredoreix.

Pujo al salonet i l’estufa no està encesa. Em sap greu, en aquell moment necessitava sentir la llenya crepitar mentre les mans acaronaven un roig encès. A desgrat marxo a la meva cambra, la petita Montcal, de terra de tova que cruix sota els teus peus i amb un sostre de bigues i cairats que se’t menja a queixalades. S’hi està bé, en Marc ens ha encès l’estufa, sàviament. No tinc ganes de dormir. Agafo el llapis i esborrallo quatre notes que de ben segur es convertiran en un emotiu escrit. Quan els meus ulls volen foscor, tanco el llum. Miro la finestra que tinc a tocar, amb els porticons oberts: un tros de blau i les ombres d’una figuera. A còpia d’observar-la me n’adono que una branca té la forma d’un ocellet amb el bec diminut i les ales esteses per agafar el vol. «El pit se li omplia d’un vent de grandesa». Recordo els mots llegits fa unes hores. Tres puntetes lluents brillen rere els vidres. La ossa major, penso. Com que no puc dormir, em llevo. Un firmament net i clar, espurnejat d’estels em dóna la benvinguda. La darrera nit d’un any difícil, penso. Aviat els cinquanta-tres es quedaran enrera, com els records. De cop, cau un estel. Ample, lluent, generós, magnífic. Surt de sobre del meu cap i desapareix a tocar de l’horitzó. Un desig, curt, un anhel, mentre fa el seu recorregut amb pas ferm i pausat. Me’n torno al llit, sense deixar de mirar per la finestra. Tanco els ulls, m’endormisco, no puc agafar el son, massa emocions en un dia. No me n’adono i ja hi torno a ser al davant, embolcallada amb la manta que m’he dut de casa i amb els peus descalços tot tocant el terra. Ara el vell casalot és una ombra, les llums no il·luminen la seva carcassa. Veig la lluna, un bressol lluent enmig d’un turonet. Una altra meravella. Torno al llit, no vull agafar fred. No dormo. De cop, s’aixeca un fort vent que esborra els dibuixos de la figuera. El pardal ha volat. Somric. Peten portes, en un lloc remot. Timbals en la llunyania. Els corcs deuen estar de festa. Tinc por. També en tenia aquella tarda del còlic nefrític. “No n’has de tenir”, em repetia. I ara, tampoc, què carai! M’arrauleixo dins del meu llit, la llum de la lluna pinta el meu cos de lluentors. Finalment m’adormo, les emocions troben un coixí on descansar plàcidament.

Em desperta un raig de sol primerenc i un cel blau de tramuntana. «M’ho ensenyaràs un dia que faci sol?». Ric mentre em llevo camí del bany per prendre una dutxa. Esmorzem al jardí, a tocar de l’estany i de la torre que ens observa, altiva, ja té una altra nit més a les seves espatlles. En Pap, sempre amable i servicial, ens porta delicadeses: embotits, formatges, pa de figues i nous… Tasto per primer cop la melmelada de cireres d’arboç i el meu paladar s’amara de bosc i fullaraca. Mentre ho escric penso que me n’hauria d’haver comprat un pot. A les onze tocades ens explica un conte, el dels Heras i fem un recorregut per la casa mentre escoltem històries llunyanes. Admiro les lloses i les pedres tan sàviament col·locades perquè resisteixin els embats del temps. Acabem a l’era i recordo que tot començà allà. La primera fotografia, la carreta -ara desmuntada-, les rodes immenses, pedres i verd, vida!

Ens ha quedat per veure el roure immens, a tocar de la propietat. No el trobem. De cop, apareix un jove, rialler. Li demano si ens pot ajudar. Es diu Albert. Estima la terra i aquell lloc, ho diu sense recança. Escolto atenta el que m’explica mentre camino per un sender ple de runa esmicolada i esvorancs. I penso, per què ha aparegut, per què m’explica tot allò, vol dir-me alguna cosa… Abraço el roure i m’aixoplugo sota les llargarudes branques. Diu que fa uns anys en va perdre una, es va escapçar i me l’ensenya. Em corprèn que em parli dels arbres amb tanta delicadesa. M’agraden els homes que em parlen dels arbres, ho vaig aprendre del meu avi. Ens acomiadem. Somriu. Salut! Refaig el camí, tremolosa. Tots nedem en la mateixa peixera, tots perdem branques pel camí, aquells qui ens acompanyaven avui ja no hi són i hem de seguir que la roda no s’atura.

Abans de marxar deixo escrits aquests mots en el llibre de visites que reposa sobre la taula de l’entrada: Ca n’Heras d’Adri és de les petites coses, senzilles i tendres que deixen enyorança quan marxes. Quan els meus peus trepitgen el llindar, ja l’enyoro.

Dulces sueños

Anochece en Porto. En una habitación de un hotel, un hombre se siente solo. Escribe mensajes para llenar el vacío. En casa todos están bien, lo que más importa. De repente, se acuerda de ella, aquel amor que hace poco apareció de nuevo en su vida. Lo que daría por saber qué está haciendo en este momento. Sonríe. Con un ¿qué me cuentas?, empieza el juego. A pesar de la distancia, la invita a cenar. ¿Me acompañas? Ella le sorprende con algo todavía mejor. Escucha un fado, “Lágrima” de Dulce Pontes y bailamos· ¿Qué te parece? Y aquella noche él se acuesta con la mejor de las compañías: su recuerdo.

Dotze d’agost

book-1760998_1920

Fa anys, en un dia com avui, començava a sotmetre als de casa al pitjor dels malsons. “Falten dos mesos exactes pel meu aniversari. Què em regalareu?”. Embolica que fa fort!
El papa em contestava contundent: “una estufa!”. La mare, sempre amb evasives: “encara falten dies, ja veurem”. El meu tete se’n reia: “res, elis, elis”. I l’avi em deia sàviament, “arribem-hi!”.
I vingut el dia ja us asseguro jo que de regals ben bonics n’hi havia, com també un bon dinar plegats amb pastís inclòs.
Permeteu-me però que us confessi un secret. D’estufes, el papa, no me’n va regalar mai cap. Ara bé, les abraçades amb les que m’obsequiava tan bon punt posava els peus a terra en llevar-me, eren d’una tendresa que a hores d’ara encara sento l’escalforeta.

Casa d’orenetes, molta sort i amoretes!

barn-swallow-5346611__480

Un vespre de juny me n’anava a dormir i vaig sentir fressa a la finestra. Algú gratava i em vaig pensar que volien forçar la persiana. Em vaig espantar i, finalment, em vaig armar de valor i vaig pujar la persiana per veure si l’enxampava. I res, al carrer no hi havia ni una ànima!

L’endemà, el mateix, però aquest cop amb sorollets al sostre. Què t’hi jugues que són ocells! Fins que un capvespre vaig descobrir que una oreneta tornava decidida al seu cau. Em va fer una il·lusió!

A casa sempre n’hi havia hagut. Recordo perfectament aquell niu de color gris, bellament instal·lat sota el balcó de pedra, que les esperava pacient que tornéssin cada primavera. Amb el temps va desaparèixer i, tristament, les veia volar a prop i aixoplugar-se a casa d’algun veí. De casa, passàven de llarg.

Avui, em fa feliç que cada matí em despertin els seus xiscles i que els capvespres trastegin sota el meu sostre, penso que deuen endreçar el seu loft de vint-i-cinc metres quadrats!!!

Benvingudes orenetes, benvinguda felicitat!

Un tracte profitós

cooking-zone-931434_1920

El dia que el vaig conèixer jugava a tennis en una pista del darrera d’aquell immens casalot. Tan bon punt s’adonà de la meva presència, plantà els contrincants i vingué a trobar-me, decidit. Fetes les presentacions, només volia saber si era cert allò que unes hores abans li havia confessat el meu home, que jo cuinava com els àngels. Ho era, no li podia pas negar, si sempre es guardava un bocinet de pa per escurar les cassoles! Riguérem, a plenes dents, amb l’acudit. Va ser sentir-li dir: «Rosa, els fogons de casa són vostres!» i em vaig emocionar.

    I així fou com, any rere any, de Sant Joan fins el setembre, a diari l’home es delia per els meus guisadets. Qui m’ho havia de dir, que tots ells acabarien anotats en un bellíssim quadern de color vermell. Oca amb peres, vedella amb bolets, ànec amb salsifins… Ho vaig saber el dia que en feia cent que es menjava un arròs amb carxofes i bacallà. Aquell matí em cridà al seu despatx.

    —Entri, entri, Rosa, que avui és festa grossa.

    —Quines coses! Què celebrem?

    —Un centenar de plats deliciosos!

    —M’afalaga, don Narcís.

    I sabeu què, que em va dir que li podia demanar el que volgués. I jo, sense rumiar-m’ho massa, li vaig dir que res no em faria més feliç que veure el meu vailet, en Mateu, assegut en un dels pupitres de l’escola que ben aviat inaugurarien. Que aprengués de lletra.

    I sempre més l’ajudà i es feu gran entre sumes i restes, enciclopèdies, diccionaris il·lustrats, mapes, globus terraqüis i lliçons magistrals i quan acabà el batxiller, amb unes notes brillants, entrà d’escrivent a les aigües de San Narciso, aquelles tan digestives com les sopes de farigola que li preparava al seu propietari sempre que tenia un empatx.

    No, si ja m’ho deia la mare, als homes se’ls conquereix per l’estómac!

@

No hi és i se l’espera

pexels-photo-2230447

Camina per la platja. Sent com sota els seus peus la sorra cruix. Fa un vent gelat, el cel és de color del plom. Ahir a la tarda va veure el cartell, enganxat en un vidre de la biblioteca. «Ajuda’ns a recollir les deixalles que la tempesta Glòria ha dut fins a terra». En una mà subjecta una bossa d’escombraries gegant de color negre, a l’altra, un rascló. Li han fet posar mascareta i guants. El làtex, l’engavanya, de sempre. Li vénen esgarrifances només de pensar-hi. Hi ha grups dispersos, voluntaris que s’ajupen a cada pas i d’altres de genollons. Ningú no s’atura, tothom va per feina. Ella està sola. Recull ampolles, vasos, plats, xarxes, taps de plàstic… tot el que es va trobant pel camí. Ho entafora dins la bossa, que per més que engoleixi merda, sempre està buida. El bitllet de 20 euros, aquest, va directe a la butxaca del xandall. Ningú no se n’adona. Camina, els peus humits, la sorra molesta. Algues, una muntanyeta. Només albira algues que l’atrauen com un imant. A cops de destral, les escampa. Mira de trobar deixalles i no en surten, només fils negres, immensament llargs. L’atrapen, l’entortolliguen. Se’n vol desfer: el peu, la cama i no pot. El veu, alaferit, com li suplica que no ho faci. La destral ensangonada, i ell arrapat al seu peu i ella vol marxar i crida: «No, no, no…».

    —Mama!

    La saccseja.

    —Mama, desperta!

    —Ai, ai, què passa?

    —Mama, tornaves a tenir un malson!

   —Oh! —s’incorpora mentre el cor li surt per la boca—.

     —Mama, te l’has de treure del cap.

    —Amb què em surts tu ara! —contesta desorientada—. Porta’m un vas d’aigua, Pere, sisplau! —li suplica—.

    I ell servicial s’arriba fins a la cuina i li du.

    —Té, mama.

    —Gràcies, fill.

    La Berta se’l beu sense respirar.

    —Oh! —sospira—. Em pensava que m’ofegava!

    —Mama, això d’abans t’ho deia molt seriosament.

    —El què, fill?

    —Que t’has de treure el pare del cap. Des que t’ha deixat per una altra dona, només tens malsons. Quan abans ho acceptis, millor.

    —Sí, fill, ja ho sé. Però és que ara somiava que era a la platja, que recollia coses, no sé què m’ha passat. Ara ja està, no…

    —Em faràs cas, mare?

    —Sí, fill, sí.

    —Gràcies, em fa feliç sentir-t’ho dir!

    Ella badalla, trasbalsada.

    —Per cert, vaig a trucar-lo que fa dies que no parlem. Saps, mare, darrerament només em surt la seva bústia de veu. No ho trobes estrany?

106852