#somferes – Pilar Francès

Se't van endur un capvespre,
de pressa i corrents,
dues feres armades.
Tothom et deia que marxessis,
però tu et vas quedar
confiat que res no et passaria.
Però aquella colla de malànimes
ja tenien en ment
quatre delacions ben orquestrades.
Perquè una revenja en va dur una altra,
ganes de sang i fetge,
contra tots els republicans.
Presó preventiva,
judici enverinat,
pena capital.
De matinada, abatut i corprès,
et tragueren de la nevera
i enfilares el darrer camí, el de l'eternitat.
Un pensament per la dona i els fills i els pares,
i en el pervindre tan incert
que els tocarà viure.
Els ho vas deixar dit,
en un retall de paper:
No ploreu per mi!
Fou difícil,
mai no entengueren
el perquè de tanta maldat.
A trenc d'alba.
quatre soldats
t'esbardellaren el pit.
Un tret de gràcia,
sorra i calç viva,
una vida s'apagava.
Això creien...
I, entretant,
s'imposà el silenci,
ningú no gosà aixecar el cap.
Però han passat els anys,
i he decidit que ja n'hi ha prou
i que mai més no deixaré de lluitar.
Com avui,
que amb l'agulla i el fil de la memòria,
embasto el teu record,
pintat de dol i d'enyorança,
perquè els quatre vents sàpiguen
que entre nosaltres ets sempre present.

Cortar, decapitar, rajar, aserrar, rebanar y, en resumidas cuentas, rebajar es una vieja afición común a todos los enanos del mundo.
JOSÉ LUIS DE VILALLONGA, Homenaje

Jo també vaig patir, com bé explicava ahir l’escriptora Eva Piquer, una greu difamació quan es va publicar el meu treball de recerca sobre la repressió franquista a Santa Cristina d’Aro, la tardor de 2021.

Una néta dels represaliats —que no va assistir a la presentació, tot i estar convidada—, quan va haver llegit la biografia del seu avi va penjar un post a les xarxes socials on lamentava que l’arxiu municipal m’hagués encarregat el treball; on afirmava que tot el que deia era fals i, en acabat, escopia verí tot titllant-me de “Belén Esteban de les lletres catalanes”.

No cal que us digui, perquè em coneixeu sobradament, que tot el que vaig escriure a la biografia d’aquell bon home, ho vaig treure dels documents de l’època, com ara el seu consell de guerra —que consti que ella no l’havia llegit mai—, i que els textos van ser revisats de dalt a baix per la persona responsable de la publicació.

Dit això, el més greu i lamentable de tot plegat és que ningú no va fer res per aturar aquesta difamació, ans al contrari. A mesura que passaven els dies veia, amb una profunda decepció, que cap de les persones amb qui havia treballat colze a colze per tirar endavant el projecte no feien res per ajudar-me. Res. Aquell post es va quedar allà penjat, de per vida.

Tothom va seguir fent el seu camí, funcionaris i càrrecs electes, i, la néta, va seguir emetent grunys, esbufecs i improperis cada vegada que coincidíem en algun lloc de la ciutat.

Em sentia tan impotent, que no vaig gosar fer res. Callar i entomar la decepció. Fins i tot la seva mare —una dona que ha patit molt a la vida i que em té gran estima— em va convidar a dinar i, en tot moment, vaig declinar la invitació per por de represàlies.

Per fortuna, un temps després, arribaren el Premi Empordà de Novel·la, la Beca d’Estudis Històrics President Irla, la II Beca Tardor de l’Escala i un munt de llibres i articles publicats.

Els reconeixements literaris i històrics van callar la difamació d’una i la innacció dels altres. Al capdavall, la paraula sempre guanya.

Etiqueta: #somferes

El fil de la memòria

Trencar la impunitat