Han vingut perquè l’assistència puntuava, no perquè els interessés res del que explicava l’Esther sobre els Brigadistes Internacionals que van passar per la ciutat en temps de guerra.
Era més interessant -molt més!-, estar pendent del whatsapp o d’instagram, de les converses sense solta ni volta, dels cabells llisos d’una influencer sense tres dits de seny, dels balls que quatre sonats munten al bell mig d’un carrer, de les arracades que estan de moda o del preu d’uns esclops que ben segur que si se’ls compra li duraran com un pet a la mà.
Ja em perdonareu el to. Però he sortit de la conferència traient foc pels queixals!
Una d’elles ha preguntat: “Què és brigadista?” -Copseu el nivell?- I la del seu costat ha respòs: “Brigadista és Brigadista Internacional”. “Ah! És clar!” -El copseu, també, l’altre nivell? De manual, oi?-
I això és tot.
Una hora amb el cap cot pendents de la pantalla del mòbil. Parlant, rient, molestant al senyor del costat. Tant se val! Elles a la seva bola -es diu així, veritat?-
Em demano què han vingut a fer, a buscar la millor nota de la mala educació?
Aquest migdia he clos l’acte de record als vuit llagosterencs executats per la repressió franquista i als camps nazis que ha tingut lloc al cementiri de Llagostera.
Heus ací el meu escrit.
Se't van endur un capvespre, de pressa i corrents, dues feres armades. Tothom et deia que marxessis, però tu et vas quedar confiat que res no et passaria. Però aquella colla de malànimes ja tenien en ment quatre delacions ben orquestrades. Perquè una revenja en va dur una altra, ganes de sang i fetge, contra tots els republicans. Presó preventiva, judici enverinat, pena capital. De matinada, abatut i corprès, et tragueren de la nevera i enfilares el darrer camí, el de l'eternitat. Un pensament per la dona i els fills i els pares, i en el pervindre tan incert que els tocarà viure. Els ho vas deixar dit, en un retall de paper: No ploreu per mi! Fou difícil, mai no entengueren el perquè de tanta maldat. A trenc d'alba. quatre soldats t'esbardellaren el pit. Un tret de gràcia, sorra i calç viva, una vida s'apagava. Això creien... I, entretant, s'imposà el silenci, ningú no gosà aixecar el cap. Però han passat els anys, i he decidit que ja n'hi ha prou i que mai més no deixaré de lluitar. Com avui, que amb l'agulla i el fil de la memòria, embasto el teu record, pintat de dol i d'enyorança, perquè els quatre vents sàpiguen que entre nosaltres ets sempre present.
Tal dia com avui de 1939 es donava per acabada una guerra que no havia d’haver començat mai. Mai de la vida. El que va venir després va ser molt pitjor: fam, misèria, revenges, delacions, consells de guerra arbitraris, afusellaments d’innocents, empresonaments sense causa, responsabilitats polítiques, multes impagables, estigmatització per “rojos”, camps de concentració, treballs forçats a pic i a pala, desterraments, persecució absoluta de la llengua catalana i de tot allò que tingués a veure amb Catalunya… la llista és llarguíssima, la llista fa feredat.
Placa commemorativa instal·lada al carrer de l’Olivera d’Albons
Si hi ha un acte d’amor aquest és la memòria. Montserrat ROIG
Dissabte passat, quan les campanes de l’església de Sant Cugat d’Albons tocaven les dotze del migdia, ens vam aplegar al carrer de l’Olivera per homenatjar un dels seus veïns, Miquel Costa Saló, mort en deportació l’any 1944.
Arran del treball de recerca sobre els escalencs deportats als camps nazis, guanyador de la II Beca Tardor de l’Escala, vaig saber que un d’ells n’era fill. Tot i amb això, un cop va tornar del servei militar, es casà amb l’escalenca Miquela Torres Bofill i marxà a viure a casa d’ella, a l’Escala.
L’ajuntament d’Albons es volia adherir al projecte Stolpersteine i col·locar la seva llamborda a la vorera de la casa on va néixer. Però això no és possible, perquè aquesta pertany a l’Escala. Amb la finalitat d’evitar duplicitats, el Memorial Democràtic té una premissa: el lloc on van viure abans de perdre la llibertat, és a dir, abans d’emprendre el camí de l’exili a primers de 1939. En Miquel, a l’Escala.
És per això que dissabte passat, i gràcies al suport del Consell Comarcal del Baix Empordà, es va poder inaugurar aquesta placa al carrer de l’Olivera, lloc on el va veure néixer la vesprada del 9 de novembre de 1901 on s’hi pot llegir la seva biografia.
L’acte va comptar amb la presència de l’alcalde d’Albons, Josep Ramon Llavero; de l’alcalde de l’Escala, Josep Bofill; dels regidors de cultura dels dos consistoris, Joaquim Guàrdia i Martí Guinart; del conseller de turisme del Consell Comarcal del Baix Empordà, Raimon Trujillo-Coris, i del president de l’Associació Triangle Blau, Lluís Fontané. Tots ells van acompanyar els nombrosos familiars d’en Miquel que van assistir a l’acte.
La coral de la Tallada va interpretar tres peces, l’Emigrant, El cant de la Senyera i Rossinyol que vas a França, les quals donaren un toc d’emotivitat a l’acte.
Una hora abans, i de costat amb l’amic Rafel Bruguera, vam explicar davant d’un públic nombrós tot el que li tocà viure fins el seu assassinat el març de 1944 al camp extern de Zement.
Memòria i compromís per a tots ells, cal fer-ho, és de justícia!
Aquest matí he fet una xerrada als alumnes de sisè de l’Escola Quermany de Pals sobre el treball de recerca que es publicà la tardor de 2022 amb el títol, Pals: Guerra Civil, franquisme i repressió.
Després d’una breu contextualització de la situació que es vivia al país, els he explicat què ens va dur a la guerra i com ho passaren els vilatans de Pals.
Els he parlat dels morts al front, de l’atemptat amb explosius davant del Sindicat, de la fam, de la violència desfermada… i, evidentment, de la terrible repressió a partir del febrer de 1939.
Els ha corprès conèixer les penes de presó. Les han trobat desproporcionades, se’n feien creus que algú pogués passar tants anys a la garjola per auxiliar una rebel·lió que mai no varen cometre.
Els he explicat que les dones els anaven a visitar un cop per setmana i els duien roba neta i menjar dins d’un cistell. En duc un, amb queviures d’aquella època, que dóna joc per encetar un torn de preguntes. El d’avui, llarguíssim.
Em quedo amb una reflexió dita per un d’ells: “perquè tanta guerra si, en acabat, no duu enlloc”.
Tant de bo aconsegueixin fer un món millor!
✒️📖
PARAULES BONIQUES
Molt bé que encara deixin explicar històries a l’escola, molt bona feina ❤️
Memòria, divulgació i pedagogia. Tres armes per lluitar contra el feixisme. 👏🏻👏🏻👏🏻
Això és fer bona feina per conèixer en profunditat la realitat no explicada.😘
👏👏👏 Molt bé Pilar! Està molt bé que s’expliqui als nens i nenes el que va passar en aquells anys, i tu ets una experta! Segur que qui més qui menys té algun avantpassat directament implicat, i aquest vincle no s’hauria d’oblidar.