Han vingut perquè l’assistència puntuava, no perquè els interessés res del que explicava l’Esther sobre els Brigadistes Internacionals que van passar per la ciutat en temps de guerra.
Era més interessant -molt més!-, estar pendent del whatsapp o d’instagram, de les converses sense solta ni volta, dels cabells llisos d’una influencer sense tres dits de seny, dels balls que quatre sonats munten al bell mig d’un carrer, de les arracades que estan de moda o del preu d’uns esclops que ben segur que si se’ls compra li duraran com un pet a la mà.
Ja em perdonareu el to. Però he sortit de la conferència traient foc pels queixals!
Una d’elles ha preguntat: “Què és brigadista?” -Copseu el nivell?- I la del seu costat ha respòs: “Brigadista és Brigadista Internacional”. “Ah! És clar!” -El copseu, també, l’altre nivell? De manual, oi?-
I això és tot.
Una hora amb el cap cot pendents de la pantalla del mòbil. Parlant, rient, molestant al senyor del costat. Tant se val! Elles a la seva bola -es diu així, veritat?-
Em demano què han vingut a fer, a buscar la millor nota de la mala educació?
Després de passejar una estoneta per la Place des Vosges decideixo entrar a la cafeteria del Museu de Víctor Hugo a prendre una infusió. Li dic al cambrer el que vull i m’assec defora. Fa un solet bonic, la llum és preciosa. Cada vegada entra més gent, la terrassa és aviat plena. De cop, dues velletes cerquen seient i no en troben. Els ofereixo que s’asseguin a la meva taula, aviat marxaré. Accepten. Veig que acaben de visitar el museu. Surten pletòriques. Es veu que era un gran col·leccionista d’objectes. Demano quant temps cal per visitar-lo i la més grandeta em diu que com a mínim em calen tres horetes. Demà al matí ho faria, però no disposo de tant temps. Insisteix. Hi ha molta cosa per veure. I de cop, em diu, mentre mira el seu rellotge: “Miri, nosaltres hem entrat a les tres i veu, ara són… ara són, dos quarts de quatre”.
Veig que la fan al costat d’on m’estic i no me la vull perdre. Tothom en parla. I bé. L’entrada em costa 5€ i no m’ho puc creure. “Le printemps du cinéma”, em diu el venedor. Mentre miro la propaganda m’adono que dura tres hores i quart. “Caram!”, penso mentro espero que ens obrin la porta. M’instal·lo i em deixo portar per la història. Trenta milions d’euros de pressupost. No m’estranya. Està tan ben feta, tant! París, anys trenta. El nazisme s’albira a l’horitzó. Dos amics, un alemany i un francès, director d’un diari. Col·laboren amb fraternitat. Fins que arriba l’ocupació del territori. Ara ja parlem de col·laboracionisme, de fer els ulls grossos davant la tragèdia.
Vaig sortir del cinema tan esverada que no sabia si cridar o vomitar. Em va remoure tants sentiments. L’avi sempre present.
No us la perdeu. De fet ja estic mirant quin dia em puc escapar a Perpinyà per tornar-la a veure!
Deicideixo anar a Saint Germain-des-Prés, tot passejant. La tarda acompanya. Hi ha una llum, preciosa. Soparé aviat i lleuger. Demà matino. Entro decidida al Café de Flore, tota una institució. M’assec en una taula de la glorieta, una del xamfrà, la vista és espectacular. I bado. Davant meu dos homes fan l’aperitiu. Xerren pels descosits. Un em sona, molt. Em penso que és un cantant famós dels anys vuitanta. Aquella cara m’és coneguda. Baixet, morè, el nas petitó… Em mira i li somric. Ell, estorat, també. Qui deu ser? I pensar que a hores d’ara encara no sé com es diu!
L’ambient està caldejat. Les portades dels diaris són agressives. A la televisió, els informatius pinten bastos. Pels carrers els policíes caminen de quatre en quatre. Quin món! Entro en una llibreria i en un raconet llegeixo aquest proverbi turc:
Quan un pallasso s’instal·la dins d’un palau, no esdevé rei. És el palau que es converteix en un circ.
Avui és diumenge de Rams i, també, el dia internacional dels núvols. Us agraden? Jo els adoro. De sempre, aquesta barreja de vapor i cristalls en suspensió, m’ha fascinat. De petitona m’agradava mirar-los tot cercant animalons o monstres endormiscats. De gran hi busco d’altres emocions, com el fil invisible que m’uniex als qui ja no hi són o a aquells qui viuen lluny de casa. Compartim el mateix cel i em fa sentir bé. Els núvols són el meu refugi. Com ells, tot passarà. I en vindran d’altres i s’esvairan, com així ha de ser.
Ara m’adono que el jove que estava assegut davant meu ha oblidat les bambes sota del seu seient. Quan he pujat dalt del tren, dormia. Hem passat la frontera, també. A Perpinyà el seu pare l’ha despertat. Volia anar al lavabo. L’havia de deixar passar. S’ha llevat, mig endormiscat, i li ha pres el lloc, seient de la finestra. Dos segons i ja pesava figues. A Narbona, els pares li han manat la pressa. Se’ls escapava el tren, duiem retard. I res, que ara m’adono de la magnitud de la tragèdia. Deu haver baixat a l’andana amb mitjons. Espero que no ho fes descalç!
Una de dos: o la son li ha fet perdre la realitat o, com deia l’avi, a aquest jove li faltava un bull com les guixes!
De postres he demanat un crumble de poma amb llet condensada. Quants records quan l’he tinguda a la boca! Mira que n’és de bona! Em faria mal, ho confesso! De petita ja me’n feia!
Quan ja gairebé estava, mitja dotzena de pardals feien vols de reconeixement al meu voltant, com aquell qui no vol la cosa. I, tot d’una, els he apropat el plat.
Quin festí! S’acostaven amb cautela i, un rere l’altre, a pispar bocinets de galeta o poma. Com més grans, millor!
Els he esperat pacient amb la càmera i aquesta n’és la prova. Tots hem fet postres!
Camí del cementiri, et penso. A cada pas, un record, un somriure, una vivència. I una cançò. Amor particular. Lluís Llach. "I passaran els anys, i vindrà l'adéu, com així ha de ser". Amb tu no va ser així. L'adéu es va avançar, decidit. Els anys, claudicaren, abatuts. La teva vida es va apagar i també la teva història.
Avui que en fas vuitanta-vuit, camí del cementiri, et penso.
Si este libro se perdiese, como puede suceder, suplico al que se lo encuentre que lo sepa devolver. Le daré para tabaco y también para papel y si no sabe mi nombre más abajo lo pondré.
Pepa Pérez García
Notes de la meva àvia materna llegides dins d’un llibre que, en el decurs de la seva llarga vida, utilitzà moltíssim.
Un desig escrit, amb lletra lligada, d’una gran, gran “apañá”!
Les vigílies de festius -com avui- o els dissabtes solíem anar a sopar a casa de l’avi. Sabíem que tenia la llar de foc encesa. Impossible deixar-s’ho perdre.
O ell o el papa s’encarregaven de fer les torrades. Hi tenien la mà trencada. Quan em demanaven si en volia una, jo sempre contestava el mateix: “Sí, però que no siguin gaire torrades”.
Amb el meu acudit, reien pels descosits. Encara sembla que els veig. Però me les feien, i tant que sí. Amb cura, aconseguíen que les llesques quedessin lleugerament embrunides.
Ara que me n’estic menjant una, feta davant de la mateixa llar de foc d’aleshores, escolto com cruixen els records.
Pilar Francès 