Les copes de l’àvia Pietat

Quan les he vist al carrer, a terra, al costat del contenidor de les escombraries he pensat en la il·lusió que devia sentir quan es feia el seu aixovar i, sobretot, en l’esforç que li deuria haver suposat adquirir-les. La iaia va servir durant molts anys en una casa de senyors de Girona, cuinava com els àngels i sé del cert que la senyora Busquets tingué un gran disgust quan li comunicà que ho deixava perquè contreia matrimoni amb un lletraferit de Barcelona. Per moments, me l’he imaginada tot fent un raconet o pagant a terminis un joc en un establiment de la capital.

    La Pietat enganyava, perquè rere la seva senzillesa s’amagava una dona que adorava la casa, les taules ben parades i els armaris amb quatre llençols de fil amb puntes de ganxet, autèntics treballs de filigrana. La mama m’explica que moltes coses les obtenia gràcies als cupons de la Cooperativa, un costum que, a dia d’avui, encara perdura. I, així, de mica en mica, als prestatges del seu bufet de vidres bisellats, un joc de cafè de porcellana s’anava engrandint o una col·lecció de copes per beure un glopet de moscatell, la seva debilitat.

    Tot això m’ha vingut al cap mentre m’ajupia i les recollia. Ara són a casa, al costat de les altres, que es facin companyia, que recordin els vells temps quan els de casa les alçaven enlaire per brindar.

    Si aixequés el cap, de ben segur que li ho perdonaria. Faria la vista grossa, perquè tenia debilitat per a ell. Però, el seu avi, no ho crec i el meu tampoc. El primer no va tenir temps de redactar cap testament, un matí marxà a treballar i mai més no tornà a casa, caigué d’una teulada i bona nit i tapa’t. L’altre, en canvi, va poder esperar la mort calmadament i, entretant, observar el tarannà de tots i cadascun de nosaltres. I a ell, res, no li tocà res, ni un trist rull de paper de vàter. Era un visionari, veritat?

A la meva àvia materna, en el record

Tal dia com avui, de 1902, naixia a Cuevas del Almazora, Josefa Pérez García. Filla d’Antonio i Isabel, era una dona menuda, grassoneta i de caràcter fort. Feia veure que trepitjava la vida amb pas ferm, només en aparences, perquè era més aviat poruga.

Es recollia els seus llarguíssims cabells grisos en un monyet baix i sempre vestia de dol, portava al damunt la suma de moltes penes: la pèrdua d’algun fill, la fam, la guerra, la mort del seu germà petit a la batalla de l’Ebre i, uns mesos més tard, la tràgica desaparició del seu pare.

Sabia llegir i escriure i adorava sentenciar una conversa amb un refrany. Supersticiosa fins al moll de l’os, evitava de totes, totes, provocar la malastrugança. Bevia llet d’ametlles per esmorzar i, quan li demanaves amb la veu del cel, et cuinava unes migas i dins del plat hi veies ballar els àngels.

Quan els pares em deixaven a Palafrugell, per fer allò tan bonic anomenat «fer companyia als avis», en tot moment m’arraulia a la seva falda perquè m’amanyagués amb paraules boniques mentre m’explicava històries d’altres terres. Ara bé, no us penseu pas que tot eren flors i violes, perquè quan s’enfadava, t’amenaçava amb un «mira que me saco el alpargate» i fugies espantada, tot tement mals majors. Dormíem juntes en un llit altíssim, sota un cobrellit sedós de color granat que em tenia robat el cor i, abans de tancar el llum, em xiuxiuejava uns mots a cau d’orella, que tot i saber que no eren certs, adorava:

—De tots els néts, a qui més estimo és a tu! —assegurava amb els ulls clucs—.

Mentia, perquè per a tots i cadascun tenia una debilitat, però que bonic era saber que, tot just en despuntar de la vida, ja eres important per algú, no trobeu?