La repressió franquista a Santa Cristina d’Aro (1939-1944)

El juliol de 2020 l’Arxiu Municipal m’encarregà un treball de recerca sobre la repressió franquista a Santa Cristina d’Aro un cop acabada la Guerra Civil. Ja s’havien fet algunes publicacions sobre el tema i es tenia coneixement que onze homes patiren un consell de guerra i penes de presó.

El primer que vaig fer va ser buidar la Llista de procediments militars judicials que facilita l’Arxiu Nacional de Catalunya (n’hi ha un total de 66.644!) i me’n van sortir vint. Setze d’ells es corresponien al perfil que buscàvem i quatre, no, tot i que finalment vam decidir incloure’ls al final del llibret. D’aquests setze, dos els afusellaren, tretze passaren per la presó i un fou absolt. A més, també, hi llegireu la biografia d’Eusebi Vicens, mort als camps nazis, perquè també patí les conseqüències de la repressió.

Un cop anotats els números de les causes o sumaris, ens vam desplaçar al l’Arxiu del Tribunal Militar Tercer de Barcelona per obtenir-ne una còpia. En acabat, vaig estudiar la Causa general sobre la revolución marxista en Santa Cristina de Aro i un cop vaig tenir transcrits tots els documents —ja que només es poden fer fotografies—, vaig contactar els familiars per indagar més dades.

No m’estendré a parlar de la guerra. El 18 de juliol de 1936 es va produir un aixecament militar contra la legítima República de conseqüències nefastes pel país. Deriva en una guerra civil, lenta, llarga, de desgast, que devasta la terra i la moral de la gent.

Els nostres homes es posicionen en contra d’aquest aixecament, són republicans, d’esquerres. Alguns d’ells formen part del Comitè de Milícies Antifeixistes, acaten ordres del govern de la Generalitat: confisquen béns, propietats, reparteixen aliments i roba, s’ocupen dels refugiats que mica en mica arriben a la vila, treuen les campanes per fondre-les per munició, l’escola religiosa passa a ser laica… Alguns van al front, a lluitar al costat del bàndol republicà, i un cop perduda la guerra, marxen a França o bé tornen a casa, tot pensant que no els passarà res.

Per què aquesta repressió un cop acaba el conflicte bèl·lic? Per què no hi ha una amnistia general? Per què el país es divideix en vencedors i vençuts?

Les primeres instruccions, l’abril de 1936 quan s’estava gestant el cop d’estat, en boca del general Mola foren les següents: Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta, para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado. Desde luego, serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al Movimiento, aplicándose castigos ejemplares a dichos individuos, para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas.

Uns mesos més tard, encara era més bel·ligerant: Hay que sembrar el terror. Hay que dar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros. Nada de cobardías.

Franco era del mateix parer. Per a ell la gent d’esquerres eren éssers infrahumans; bruta, repugnant, degenerada, escòria depravada, criminals… Utilitzava aquests d’adjectius pejoratius quan es referia a tots ells. Alhora, tenia una absoluta indiferència per la pèrdua de vides humanes. Era del parer que en una guerra civil, es preferible una ocupación sistemática del territorio, acompañada por una limpieza necesaria, a una rápida derrota de los ejércitos enemigos que deje el país infestado de adversarios.

Presons plenes, camps de concentració, batallons de treball, execucions massives. Faig meva la frase que fa poc llegia de J.B. Culla en un magnífic article al Diari Ara: l’escorxador del camp de la Bota en ple rendiment. La presó de Girona, la de Salt a partir de 1943, la paret del cementiri de Girona… en ple rendiment. En els seus murs s’hi executaren més de 500 persones.

Perduda la guerra, un nou règim s’estableix al país. El 4 de febrer de 1939 les tropes nacionals, popularment coneguts com els soldats d’en Franco, alliberen Santa Cristina d’Aro. Unes noves autoritats prenen possessió del consistori: un alcalde falangista, un representant de la Falange i la Guàrdia Civil, en aquest cas a les casernes de Sant Feliu de Guíxols i Llagostera. A partir d’aquell moment, la maquinària es posa en marxa. Franco es vanagloriava de tenir en nuestro archivo más de dos millones de nombres catalogados con las pruebas de sus crímenes. Quan conquerien una plaça, requisaven tots els papers d’ajuntaments, seus de partits polítics, casals, etc. i els feien arribar a Salamanca. Dins dels despatxos es preparà la política de repressió.

Les primeres detencions tenen lloc el març de 1939, quan fa un mes i escaig que ha arribat el nou ordre. El primer detingut fou Joan Llambí i el darrer Narcís Provensal, per un fet que no tenia res a veure amb la guerra. D’entrada passen una nit en una cambra de l’ajuntament cristinenc fins que són enviats a la presó de Sant Feliu de Guíxols. El trajecte, el fan a peu. No estan racionats, la família els ha de dur el menjar. Tot sovint, quan passen per davant de la font del Pi, la mainada els apedrega i els insulta per rojos.

Un cop dins del calabós, els prenen declaració i demanen informes a les autoritats falangistes: alcalde, el secretari, cap de la Falange… El sergent es desplaça a Santa Cristina per parlar amb ells. A partir d’aquell moment: dan comienzo las actuaciones por delito de rebelión militar… Un cop reuneixen les proves, les fan arribar al jutjat de l’Auditoria de Guerra de la Cuarta Región Militar. Un mes després són traslladats a la presó provincial de Girona. Tampoc no estan racionats. Se’ls obre un sumaríssim/causa i s’eleven les actuacions a un Consell de Guerra. S’anomena un defensor i 48h després —o abans!—, se’ls jutja. Generalment no pot fer gran cosa, es tracta d’un pur tràmit.

L’any 1939, ja els han jutjat, a dos els han afusellat, la resta és a la presó tot complint condemna: 20, 15, 12 i 6 anys. La resta els abosolen però hi passen dos mesos perquè se’ls aplica la Llei de Resposabilitats Polítiques.

Els presos republicans són tractats com merdes. L’abril de 1940, el director de la presó Model de Barcelona, Isidro Castrillón, es va dirigir als tots ells amb aquestes paraules: Tenéis que saber que un preso es la diezmillonésima parte de una mierda.

No us penseu pas que la repressió s’acaba rere els barrots, ans al contrari, la repressió continua, perquè llurs famílies paguen un preu ben alt.

Les nétes d’Àngel Sala i Pepita Costa m’ha deixat llegir les cartes —més d’un centenar!— que conserven dels seus avis mentre ell va estar tancat a la presó. Són un testimoni valuosíssim per conèixer de primera mà com van patir durant les albors del franquisme.

En una d’elles ell li demana que li expliqui coses boniques i ella li contesta: Siempre sueño con guardias sibiles y cosas de tener po. I en una altra, aquest plany: No puc més, tot el dia estic de mala lluna. Aquí dins penso que et deu passar el mateix, però jo aquí em sento tan sola que si necessités un favor no sabria a qui demanar-li. Estic trista. Algun cop m’has dit que em veus un xic estranya. Es veritat, visc espantada. Sempre em sembla que em vénen a treure de casa. Quan m’escriguis no em parlis de segons quines coses ja que tot em capfica.

La por l’ofega, sense treva.

No estan racionats. Són a Girona. Un cop per setmana les dones els pugen menjar. El dia de visita per les dones de Santa Cristina és el dissabte. Ells passen gana i elles s’organitzen per fer-los arribar més queviures. Aprofiten el viatge d’altres i cada dimarts la dona del carrabiner de Sant Pol marxa amb un farcell per a ells. Els plats calents o la llet, els ho porten de fora. Ell es queixa en una carta de que sigui tan dolent: Fa dies que la carn que ens porten amb els guisats, principalment patates amb suc, no és gaire bona. Segurament deu ser vedella vella o bé carn molt ordinària. Si és així preferim, tant el meu germà com jo, que el dinar ens el portin d’una altra casa ja que el d’avui l’hem hagut de llençar.

Tot sovint quan pugen no els poden veure. Ningú no els dóna cap explicació i es veuen obligades a deixar les carmanyoles a un funcionari i marxen amb la incertesa de si els ho entregaran. He pogut esbrinar que el viatge d’anada i tornada des de Santa Cristina d’Aro a Girona amb el Carrilet costava onze pessetes. Si el quilo de pa es venia a cinc d’estraperlo, no poder-los veure suposava una doble pena, la moral i l’econòmica.

Per part de les autoritats falangistes, també pateixen repressió. Per qualsevol cosa que facin, els han de demanar papers. Salconduits, certificats de bona conducta… En una carta ella explica això: dissabte vaig anar a l’Auditoria i em van dir que si volia la còpia de la sentència l’havia de demanar a una autoritat del poble, que sinó no en treuen cap. Imagina’t les ganes que tinc de demanar-los res, perquè totes les acusacions que diuen ells volen que siguin veritat. I en una altra, et faig arribar el paper de la Falange amb el segell. L’home va quedar parat d’haver oblidat de posar-lo.

Les autoritats tergiversen la història, fan seu un relat que no es correspon gens amb la realitat. La Pepita explica al seu marit una anècdota que li passa dalt del tren Quan tornava de Girona hi havia un home assegut al meu costat i em va dir que em coneixia. Vam parlar. Era el marit de la filla del forner de Llagostera, aquell que està a la plaça. Em va preguntar per tu i jo li vaig explicar on eres i em va dir llàstima que no fossis de Llagostera que sortiries de seguida. Es veu que el cap de la Falange d’allà, que estava assegut davant nostre, ha fet molt de bé pels presos. No us ho creieu pas, perquè he escrit la biografia d’Eugeni Gurnés Bou, alcalde cenetista llagosterenc afusellat el 1943 al cementiri de Girona, i les autoritats no van fer res per salvar-li la pell.

El clero també juga un paper cabdal en la repressió contra els qui consideren del bàndol contrari. A la processó del matí, com era de preveure, totes les Autoritats i els de la Falange formats amb els nens i nenes de l’Escola desfilaven amb l’orquestra a l’Ofici. També hi havia els vostres companys. Portaven un ciri. Vam tenir d’adornar els balcons i van dir unes paraules. Les havien de dir davant de la barberia d’en Jaume Figueras, però com que tenia d’afaitar no ha pogut ser i em van demanar de fer-ho davant de l’aparador de casa i els vaig dir que sí. Així és que la festa la van fer a les teves parets, quin contrast! Tu aquí dins per aquestes coses i a casa teva de cerimònia. Sí, ell condemnat a dotze anys de presó per despenjar el crucifix de l’escola de nens.

Són temps difícils. Pateixen econòmicament. Els impostos els ofeguen. No hi ha menjar. Tot passa pel racionament. No hi ha pa, no hi ha farina, no tenen res per donar als conills ni les gallines, es moren abans d’engreixar-les.

Els nens, també reben de valent. Es mofen d’ells, innocents com són. Al fill d’Àngel i Pepita, li fan dir un discurs davant de les autoritats el dia que aquests vénen a repartir las libretas de la Caja de Ahorros —cinc pessetes i un panet amb un tall de xocolata—. El mestre, un mossèn jove, li prepara el discurs. En un fragment s’hi llegeix això: considerando nuestra debilidad y teniendo presente lo poco bueno de lo que somos capaces, miramos con amor a nuestro maestro y con particular cariño y agradecimiento a las autoridades que nos protejen. D’altra banda, quan arriben les festes de Nadal, els menystenen. La mare va a comprar-li una bufanda i un llapis, ho faig perquè estigui content, perquè els de l’ajuntament fan Reis a molts però al nostre fill no, perquè és massa gran. Excuses!

I mentre tot això passa, el 25 d’agost de 1941, arriba la Causa General de la revolución marxista en Santa Cristina d’Aro. És com passar el rasclet per veure si ha quedat res pendent.

Què s’hi detalla, els fets delictius comesos a la vila durant el domini roig. Tampoc no m’estendré a detallar-los, només transcriuré el que el cap de la Falange assegura en un moment: Afortunadamente a Dios gracias en esa Demarcación no se efectuó ningún asesinato ni siquiera detención de la gente de orden, todo lo contrario, ya que en cierta ocasión los dirigentes rojos locales tuvieron que imponerse a un grupo de desalmados forasteros que querían asesinar a unas cuantas personas de orden, lo que no les fue posible lograr a pesar de intentarlo repetidas veces, debido a la tenaz oposición que los dirigentes locales hicieron para evitarlo.

Sí, tot això que diuen és cert i jo em demano, per què la repressió contra tots ells va ser tan dura? Per què no es van poder commutar llurs penes, sobretot les dues de mort? Preguntes que mai no tindran resposta, preguntes que et fan mal al cor.

Col·lecció de temes cristinencs, vuitè volum.

📷 Arxiu Municipal de Santa Cristina d’Aro

✒📖

La repressió franquista a Santa Cristina d’Aro (1939-1944)

Disponible en línia

✒📖

Invitació acte:

Activitats cap de setmana de memòria històrica:

Imatges de l’homenatge celebrat el divendres 15 ‘octubre a les set de la tarda a l’Espai Ridaura.

Imatges de la visita guiada pels llocs de memòria de la repressió franquista, dissabte 16 d’octubre de 2021.

✒📖

Angel Sala Padrés compartí estones a la presó de Girona amb algun membre de La Principal de la Bisbal. Amb els anys, Conrad Saló, el seu director, composà una sardana, En Saleta i amics, que s’estrenà el 1972. Dissabte al migdia, acabada la visita guiada, ells mateixos ens l’interpretaren magistralment a la plaça de l’església de Romanyà de la Selva.

✒📖

Notes de premsa

Reportatge als represaliats del franquisme de Santa Cristina d’Aro, per Maria Pagès, a Televisió Costa Brava.

Ressenya a la Revista del Baix Empordà per Glòria Jara.

Ressenya a El Ridaura

✒📖