Les copes de l’àvia Pietat

Quan les he vist al carrer, a terra, al costat del contenidor de les escombraries he pensat en la il·lusió que devia sentir quan es feia el seu aixovar i, sobretot, en l’esforç que li deuria haver suposat adquirir-les. La iaia va servir durant molts anys en una casa de senyors de Girona, cuinava com els àngels i sé del cert que la senyora Busquets tingué un gran disgust quan li comunicà que ho deixava perquè contreia matrimoni amb un lletraferit de Barcelona. Per moments, me l’he imaginada tot fent un raconet o pagant a terminis un joc en un establiment de la capital.

    La Pietat enganyava, perquè rere la seva senzillesa s’amagava una dona que adorava la casa, les taules ben parades i els armaris amb quatre llençols de fil amb puntes de ganxet, autèntics treballs de filigrana. La mama m’explica que moltes coses les obtenia gràcies als cupons de la Cooperativa, un costum que, a dia d’avui, encara perdura. I, així, de mica en mica, als prestatges del seu bufet de vidres bisellats, un joc de cafè de porcellana s’anava engrandint o una col·lecció de copes per beure un glopet de moscatell, la seva debilitat.

    Tot això m’ha vingut al cap mentre m’ajupia i les recollia. Ara són a casa, al costat de les altres, que es facin companyia, que recordin els vells temps quan els de casa les alçaven enlaire per brindar.

    Si aixequés el cap, de ben segur que li ho perdonaria. Faria la vista grossa, perquè tenia debilitat per a ell. Però, el seu avi, no ho crec i el meu tampoc. El primer no va tenir temps de redactar cap testament, un matí marxà a treballar i mai més no tornà a casa, caigué d’una teulada i bona nit i tapa’t. L’altre, en canvi, va poder esperar la mort calmadament i, entretant, observar el tarannà de tots i cadascun de nosaltres. I a ell, res, no li tocà res, ni un trist rull de paper de vàter. Era un visionari, veritat?

Tres cafès, tres vivències

Passen la tarda al rovell de l’ou de l’Empordà. Visiten antiquaris i botigues de decoració, tot cercant un escriptori de fusta. Paren a fer un cafè i es deixen anar. La conversa les porta a parlar de les bajanades que han comès darrerament. Comença la més gran i diu, seriota, que ahir va estar a punt de sortir al carrer sense sostenidors. Riuen. Explica que s’havia vestit, que ja ho tenia tot preparat i ja marxava quan va passar pel bany a perfumar-se. Davant del mirall s’adonà del descuit. Riuen, només de pensar-hi.

La de mitjana edat assegura que ella la va fer més grossa, però no la vol explicar, encara, i deixa que la més jove digui la seva.

Era dins del llit, acabava d’arribar de viatge i havia endreçat la bossa. De cop, pensà en la seva caçadora texana i va veure ben clar que aquell migdia se l’havia descuidat al carrer, damunt de la tarima de fusta de la plaça major. Feia fotos i quan la van cridar, va fer mitja volta i va marxar. I tant, va ser en aquell refotut moment. Es va llevar del llit i va anar a mirar si era dins del seu cotxe. No. Va escriure als amics i a casa d’ells tampoc no hi era. Fins i tot ho demanà a l’oficina de turisme, perquè el concert es feia just al costat. L’endemà al matí rebé la resposta. Negativa. La donà per perduda. Esmorzà tristota i agafà la bossa i marxà cap a treballar. Ja era a la porta quan la va veure ben posada al penjarobes de l’entrada. Riuen, molt.

Tot i amb això, la de mitjana edat insisteix que la seva és més forta, que les guanya. “No et creiem de res”, responen les altres dues, convençudes.

“L’altre dia vaig anar a Blanes per feina. Vaig aparcar el cotxe dins d’un garatge. La reunió va durar unes quatre hores, ben bones. Vaig a buscar el cotxe i quan sóc al davant me n’adono que me l’he deixat engegat i amb les portes obertes”.

Tal qual.

Malànimes

Dilluns passat no me’n vaig poder estar i vaig publicar aquesta fotografia a les xarxes socials, acompanyada d’aquest text:

“Els quadres del passadís de casa dels meus oncles són, aquesta trista nit, a terra, al carrer, al costat del contenidor de les escombraries. Tota una vida, si és que cinquanta anys ho són. Els veia de petitona, quan anava a buscar els Reis o a felicitar al padrí pel Ram… De gran, quan entrava a veure’ls, a cuidar-los o, senzillament, a preguntar si tot estava en ordre. Trista nit la d’avui. N’hi ha hagut d’altres. Veure tots els seus records entaforats en bosses industrials o els mobles estavellats a la vorera del costat de casa. Es així com s’ha de tancar una vida? Em pregunto, aquesta trista nit, sense trobar resposta.

Molts sou els qui m’heu escrit per demanar-me si n’havia agafat algun i tots us he respòs el mateix: “no”. Sabeu per què? Ho descobrireu tot llegint aquesta història verídica.

La Mercè era una dona a qui els diners sempre la van fer córrer. A les acaballes de la seva vida, de la nit al dia, va decidir desprendre’s dels objectes personals. Va començar per un quadre, el retrat del seu pare, un oli preciós de Gabino Rey, pintat per encàrrec els anys trenta del segle passat. Tot aprofitant el meu pas per galeries d’art, un matí em va contactar per demanar-me si la podia ajudar a trobar comprador. De res serviren els meus consells, a fi de treure-li la idea del cap, perquè aviat penjà un parell de fotografies en un portal de venda per internet. Qui li acabà adquirint el quadre fou el nét del pintor i em sembla que li donà uns 150€.

Juraria que encara no havia tingut temps de gastar-se’ls que començà a veure coses estranyes. De nit, es despertava sovint i veia serps dins del seu llit o gent dins la seva cambra. Al cap de poc, va perdre els trucs i va acabar abandonada en una residència ben lluny de casa, aquelles que escullen els fills quan els pares els fan nosa.

No vaig agafar cap quadre de terra del carrer perquè crec que els objectes ténen ànima i dilluns al vespre, la pobra, devia treure foc pels queixals.

Si es pogués tornar enrere!

Defora cau foc. Cerco una ombra on refugiar-me. La trobo sota les vies del tren. El vent, calent, fa voleiar el meu vestit de fil blanc. Sento com es passeja, enjogassat, per les meves cames, suades. No em fa pas sentir millor, ans el contrari. Un grupet de turistes em distreu de les meves cabòries. Una jove es queixa. Pobrissona. Li han robat els diners. Algú li ha obert la motxilla mentre es passejava per la ciutat. Gesticula i jo, serro fort contra el meu pit la bossa que tinc a les mans. Entretant, qui espero, arriba. Pujo al seu cotxe, decidida. Una alenada d’aire fresc em dóna la benvinguda. Parla per telèfon. Em sap greu, no vull molestar. Quan penja, me n’adono que té rogall i estussega. Em diu que aquest matí s’ha llevat així. No du mascareta. Jo tampoc. No hi penso, la tinc a la bossa, la que ara reposa damunt dels meus genolls. Parlem, ens posem al dia. De cop, tus, fort i, en aquell precís instant, ho veig ben clar.

Quin món!

Ahir em deia una amiga que cada dia li costava més tenir una conversa amb la gent. Li vaig donar la raó. Tot sovint, sembla que hem perdut el nord. Les deixem anar com els ases els pets. I tant li fa. L’assertivitat no està à la page. Gens. Ara ens enfotem de tot, sense cap respecte. No mirem si ofenem, tot s’hi val en nom de l’ironia.

Fa una estona m’ha sonat el mòbil. He contestat.

– Hola, Pilar.

– Hola, Tomàs.

– M’han dit que t’han passat per sobre i que t’has aprimat tant!

M’he quedat de pedra i, quan he recuperat l’alè, li he contestat:

– Em van atropellar.

– Ja ho sé! – m’ha dit burleta- t’ho dic perquè riguis.

I li he penjat el telèfon. Ras i curt. Amb amics així, no trobeu que sobren les converses?

El meu àngel

Fa dies que no escric. Ahir ho vaig intentar. Impossible. Tinc el cap ben xarbotat. Perdo vocals i consonants mentre m’endinso pel camí de les frases. No puc posar els colzes damunt la taula, no tinc cul per seure. Però la força m’empeny i, avui, dins del llit, ho intento de nou. Necessito escriure. Necessito parlar-ne, treure-ho. Demà farà una setmana que una furgoneta, de motor ronc i ferotge, em va atropellar. Jo travessava un pas de pietons, tranquil·la, feliç. Acabava de fer “la volta grossa”. L’anomeno així. La caminada del mar i la muntanya. Hora i mitja. Cal Pitxo, un bell ramat d’ovelles, lilàs, cirerers d’arboç, glicines, el cementiri, el moll, els blaus de l’horitzó… Ja estava arribant a casa. Suada, extenuada. I vaig passar. L’enginy era lluny, tot just s’incorporava al carrer estret. Encara havia de passar un pas de zebra i, uns metres després, el meu. “No l’he vista, no l’he vista!”, vaig sentir com deia mentre jo era a terra, mig estabornida. Bé prou que ho sé! Recordo el primer impacte. Dur, precís, sense miraments. Al costat del genoll esquerre. Un crit. Por, una por immensa. Un salt i ja sóc damunt del capó. Segon impacte. Cama i braç. Cop de fre. Ràpid. Surto volant i caic a terra. A l’asfalt, al negre fum. La mà dreta rep. L’operada. Crido. Tot seguit, voltes i cops. Ja no puc més. Vull que s’acabi. Però no paro. Intento frenar amb els colzes i els peus. No puc. Rodolo. Em faig mal. Tres voltes més. Ja està. Finalment, s’acaba. De bocaterrosa i amb les mans que em protegeixen el cap, miro de moure un xic el cos. Res no em fa mal. Salvada! I ploro, ploro molt. Un trist desconsol. Dos angelets em vénen a socórrer. “Plores pel sustu, eh?”, em diu el primer mentre em posa la seva mà damunt la meva espatlla. “Tranquil·la, que ja vé la policia”, diu un altre o el mateix, qui sap, no els puc veure. Algú parla per telèfon. Accident. Ronda de Ponent. Un sergent de paisà s’apropa, decidit. S’agenolla i em parla. Ens coneixem. De petitons havíem jugat al pati de casa i al Molino. Em calma. Un altre àngel. Em fa preguntes. Les responc. No he perdut el coneixement. Noms i xifres surten ordenades de dins del meu cap. Tinc fred. L’asfalt és com de gel. Em tapen amb una manta tèrmica. Cruix damunt meu. “Ja ve l’ambulància”, diuen. Es fa llarga l’espera. Ara sí, la sento. Udola. Tirurit. Tirurit. S’obre una porta. Un home surt, decidit. Dóna ordres. S’atança. S’agenolla. Em parla. Pilar, sempre el meu nom. Em fa preguntes. “Sí, em puc moure. La cama dreta i el genoll. I els colzes” li responc. “Ara et girarem i t’aixecarem”, proposa. Veure el cel, malgrat que sigui del color de la cendra, m’alegra. Tot em dóna voltes. De cop, em pregunta l’edat. “Quants anys tinc?”, li responc. Riu. “No és per lligar!” em diu, burleta. I amb l’acudit riem tots mentre li confesso que en tinc cinquanta-cinc, mitja vida. “Ara, t’aixecarem!”, ordena el meu àngel. Veig com un home em posa els peus bé. El renyen. És aquell qui no m’ha vist. Em trasbalsa que estigui tan amoïnat. No faig cap esforç. Ja estic dreta. Camino amb pas dubtós, erràtic. M’acompanyen dins de l’ambulància. En trepitjo una per primer cop a la vida. Tot plegat, imposa. Em fan moltes preguntes. Massa. M’atabalen. M’atabalo. A algunes els dic que “sí” i, més tard, m’adono que era “no”. Casella equivocada. Constants vitals, bé. Engegem. Em quedo a soles amb el meu àngel. Es guapot, rosset. Porta els cabells esvalotats. Em fa vergonya mirar-lo. M’agradaria veure el seu somriure, però anem tapats. Entretant, truco a la mama. La policia no ha gosat fer-ho. “Massa gran”, diuen. A l’altra banda sento com crida, com plora. La calmo. Penjo. El meu àngel em parla. Em diu que hauré d’agafar la baixa. Sóc escriptora. Em diu que sóc la segona que ha dut a urgències des que treballa. Li parlo de l’avi, tot comença allà. Sembla feliç. Arribem al CAP. M’ajuda a baixar i m’acompanya dins d’un box. Una infermera, amable i de veu dolça, em fa preguntes mentre m’explora. “Ara vindrà la doctora”, em diu i em tapa amb un llençol. Els sento parlar. Expliquen vivències del passat. De morts. De gent a qui no han pogut salvar la vida i de com els ha costat superar-ho. De cop, una altra urgència. Un noi s’ha ferit en un ull. Marxen apressats. L’infermera assegura que ho tindrà tot a punt quan tornin. “Fins ara, Àngel”, li diu quan s’acomiaden. I jo, amb els ulls mig clucs, somric i penso, “ho veus com era el teu àngel!”.

Myriam, in loving memory

Quan et vas assabentar que estava escrivint un llibre et vas endur una grata sorpresa. No t’ho esperaves. Per a una lletraferida com tu, era el millor regal que et podia fer.

La tarda de la presentació, un divendres de febrer d’ara fa tres anys, estaves asseguda a platea, emocionada. Mentre jo parlava, els ulls et brillaven com un far que mai no s’apaga. De tant en tant, collies al vol una llagrimeta que se t’escapava decidida galtes avall.

Acabada la presentació, et vas apropar tremolosa. Em vas felicitar, tot et va sorprendre. A les mans duies dos exemplars, un per a tu i l’altre per a la Nuri. És el primer que vaig dedicar i quan ja estava a punt d’escriure’t la teva, em vas dir, amb un fil de veu:

—Vull que el dediquis a la Marina!

—No m’ho facis això, Myriam! —et vaig contestar incrèdula.

I tu, amb els llavis tremolosos, vas insistir:

—Sí, vull que li dediquis perquè éreu amigues, ella t’estimava i avui estaria molt orgullosa de tu.

Vaig agafar aire i, tot pensant en ella, li vaig escriure quatre mots, plens d’enyor i de tendresa. En acabat, em vaig llevar i em vaig apropar a tu i ens vam fondre en una emotiva abraçada.

El llibre et va encantar. Tot sovint em feies saber que havies venut un exemplar a algun amic que havia vingut a casa teva. Em vas confessar que el tenies a la tauleta de la sala d’estar, allà on tothom el pogués veure.

Seguies la meva trajectòria literària i, en tot moment, m’animaves a continuar.

Durant la pandèmia vaig començar a escriure una novel·la. De cop, se’m va acudir una idea. Al meu personatge principal li passaria una cosa en un restaurant i tindria una conversa amb un matrimoni. D’entrada, no gosava explicar-t’ho, em feia vergonya. Però, una tarda vaig dir «què carai!» i et vaig trucar. «Oh! M’encanta!», deies, mentre reies divertida. «Em dones permís?», et vaig preguntar i de seguida me’l donares. Unes hores després et vaig passar l’esbós, el vam retocar plegades.

Aviat aquesta novel·la veurà la llum i tu ja no la podràs llegir. He fet tard, si sabessis el greu que em sap. Ja no la tindràs a les mans, no t’emocionaràs com quan agafaves un exemplar acabat de sortir de l’impremta amb olor de tinta fresca que tan feliç et feia. I saps, saps què m’agradaria, que la tarda de la presentació algú s’apropés i em digués:

—Vull que el dediquis a la Myriam, éreu amigues, ella t’estimava i avui estaria molt orgullosa de tu.

I jo, amb el cor encongit, et pensaria, t’imaginaria i, mentre t’escriuria quatre mots amarats de dol, et tornaria a la vida, ni que només fos per veure’t somriure.

Amb el mateix menyspreu

Platja d’Argelers, febrer 2022

El 24 de febrer de 1939 el meu avi trepitjava per primer cop el maleït camp d’Argelers, el camp du mépris. Com bé sabeu, perduda la guerra, marxà a l’exili. Ell no passà la frontera a peu, ell ho feu a bord d’un guardacostes republicà. Era mariner, fidel a la legítima República. Després d’un temps al port de Sète, aquest fou el lloc on les autoritats franceses decidiren allotjar-los. Al ras i a la sorra, encerclats de filferrats, desvalguts i acollits amb un menyspreu absolut.
L’avi superà aquesta duríssima prova, malgrat que en sortí amb una úlcera a l’estómac, malaltia que acabà amb la seva vida el març de 1989, quan acabava de fer 83 anys, els mateixos anys que avui fa de la seva arribada al camp.
Com bé sabeu, la lluita per recuperar la dignitat no es va aturar, tot seguit passà per Agde i per diverses companyies de treballadors estrangers. Quan acabà l’altra guerra, es quedà a França.

Passaren els anys i tornà a casa. Per raons burocràtiques, tot sovint es desplaçava a Perpinyà. Si el temps li ho permetia, entrava per la costa, per Banyuls, Cotlliure, on li agradava aturar-s’hi a fer un mos, regat amb un petit rosé que adorava.

A Argelers no hi tornà mai més de la vida. Les passà ben magres. I si no em falla la memòria, ni l’anomenava. Havia desaparegut del seu mapa particular.

Dissabte passat jo hi vaig ser. Vaig visitar el cementiri i vaig caminar per la platja. Ara ja sé on començava el camp i quina era la seva llargària, immensa!

Sorra, vent, fred…

Em costava caminar, em pesaven els seus records, tenia fred a l’ànima. Sempre n’hi tinc quan sóc allà i sempre marxo amb un regust amarg a la gola.

Qui sap si és pel menyspreu, a dia d’avui, perdura.

Hi havia tanta maldat, tanta!

L’endemà de presentar el treball de recerca sobre la repressió franquista a Santa Cristina d’Aro vam reunir-nos a la plaça de l’església de Romanyà de la Selva per escoltar quatre sardanes interpretades per la Principal de la Bisbal.

Jo era sota el vellot porxo de l’esglesiola, meravellada pel so de la tenora, quan es va apropar una dona per felicitar-me pel treball i el discurs de la tarda anterior. Es va presentar, era la néta d’un dels afusellats. No trigà a abocar el cove, recordava tots els mals moments que passà de petitona. Era la néta d’un roig, una taca indeleble. Va carregar les tintes contra el mossèn —un autèntic pocavergonya— i l’escola. Quan va néixer no la va voler batejar, com tampoc uns anys després donar-li la comunió, ho hagué de fer en un altre poble. L’assenyalaven constantment, el menyspreu era a diari. S’ho va passar malament, pobrissona. Era una nena i s’ho mirava tot amb els ulls de l’innocència.

La conversa em va corprendre, tant, que vaig tornar a casa amb l’ànima enfredorida. Des de llavors, la tristor s’ha anat fent gran dins meu, ha crescut sense aturador.

Vaig anar a escola quan estava a punt de complir sis anys, setembre de 1972. Els pares van escollir un col·legi de monges situat al centre del poble, un casalot enorme que feia un xic de basarda. El pati era bonic, les escales de pedra, precioses, i la font, també. Les mestres, totes dones, tenien més aviat un caràcter eixut. Tret d’un parell, la resta semblava que el dinar de migdia els havia fet coragre. Jo, era un nena entremaliada, somiadora, curiosa… a qui a còpia del maltractament, li mataren les il·lusions.

Temia anar a escola, sobretot els dilluns, perquè era la primera a qui cridaven per sortir a la pissarra a explicar la missa del dia abans. A casa no hi anàvem, les lliçons de Déu les trobàvem dins del bosc tot cercant bolets o llenya per a encendre el foc; a la platja, tot fent pallarides; asseguts a taula tot menjant un plat d’arròs a la cassola fet per l’àvia Pietat on hi ballaven els àngels i, tot sovint, dins del sisentó del papa mentre ens duia a conèixer algun bonic paratge. Les nostres catedrals, el xalet Pilu, Canyet, cala Jòncols, Beget, l’Ardenya i l’hort de l’avi.

Jo no feia mai res bé, mai. Ni els deures, ni les manualitats. També, amb el vestir hi trobàven pegues. El meu pichi de quadrets grisos mai no els va acabar de fer el pes. Taques on no n’hi havíen, botons penjats d’un fil, el jersei blanc de coll alt… Al pati, tampoc no jugava com cal i, de tant en tant, rebia un clatellot inesperat. Me’n van caure tants al damunt que ben aviat en vaig perdre el compte.   

Per què em passava tot allò? Precisament a mi i no a una altra? Per què la directora, una monja malcarada i barroera, em tenia tanta i tanta mania. Ara ho sé.

L’avi feia poc que acabava d’arribar de França i s’havia instal·lat a Sant Feliu. L’avi, el roig, el desertor, el soldat republicà, l’exiliat, l’individu marxista que tant els incomodava. Elles n’estaven al corrent, i tant que ho estaven! Les autoritats i el clero ja els havien donat quatre referències. Coneixien la seva història, com el palmell de la seva mà, molt abans que jo l’esbrinés.

Miro enrere i sento tristor pels anys perduts, perquè al seu costat no vam aprendre res de bo. Des que acabà la guerra incivil fins ben entrats els anys setanta predicaven uns valors que mai, mai, no van posar en pràctica.

Els venedors de còdols

Cau la nit quan sortim a passejar. Els comerços abaixen les persianes i els cambrers endrecen les terrasses, apressats. A peu de platja, ens amarem d’un indret de postal. Sentim com les onades arriben cansoses a la vora, respirem al seu compàs. Caminem i, de tant en tant, un calfred ens fa pessigolles a l’ànima. Quanta bellesa! Sense adonar-nos ens separem, deixem que cadascú s’encanti on més li plagui i quan ens mirem de reüll, els rostres ens espurnegen de felicitat.

Jo vaig en direcció a l’església i, tot d’una, albiro una mainada ran del mur de pedra. M’hi atanso i els saludo amb un bonsoir amical. Tres nenes i un nen aixequen el cap. Són rere un taulell de capses de cartró, folrat d’una tela negra que fa que els seus tresors llueixin impecables. Elles parlen poc, només riuen, mig avergonyides. Ell, en canvi, és més decidit. Alt i prim, cara rodó, de pell blanqueta i cabells negrosos, és educadíssim. Va molt ben vestit i de seguida em dóna corda. Quan em sent dir «què és això tan bonic!» em pregunta si els en compraré una. Faig veure que no ho sé i ell desplega tot un ventall d’arguments del bell art de la venda. Que. Si han escollit les més boniques, que si els retoladors són permanents i les seves creacions mai no s’esborraran…

D’entrada descarto les que han dibuixat amb monstres de Halloween. Ell es justifica, tot dient, que hi ha molta demanda. Riem. Tot seguit ja em diu els preus. Les petites, a cinquanta cèntims. Les grans, un euro, i, en acabat, sort que hi ha poca llum perquè el riure se m’escapa per sota el nas.

—Aquestes no li agraden? —em demana, nerviós, mentre assenyala un grup de còdols pintats de colors llampants.

—No, no gaire —li confesso amb la veu del cel.

No es dóna per vençut i sento com diu:

—I aquesta?

—Tampoc, la forma no m’acaba de fer el pes.

Hi torna.

—I aquesta?

—Oh! —exclamo sorpresa i li agafo de les mans. J’adore!—li confesso.

—L’he feta jo.

—De veritat?

—Sí, aquesta tarda.

Els meus ulls es passegen per l’arc de tonalitats rosades.

—Si li dóna la volta, hi ha un missatge.

Me’l miro, adoro els seus ulls rodons que s’amaguen rere unes ulleres amb la muntura de pasta negra.

—Giri-la! —m’apressa a fer-ho.

I el crec i ho faig i quan ho veig li dono les gràcies per tanta tendresa.

—Se la queda, madame?

Un nuset a la gola m’impedeix parlar i li dic que sí amb el cap mentre cerco la moneda dins la bossa. Quan li entrego, els demano amb què pensen gastar-se els calerons i, emocionats, responen a l’uníson:

C’est pour des xurros!

Aix, per menjar-se’ls!