Per bon camí

blur-branches-foliage-38537

Qui em coneix de fa temps sap que sempre havia dit que jo volia ser escriptora. Les lletres m’han acompanyat al llarg de la vida. Aquelles frases que m’emocionaven, les deixava anotades en els marges dels llibres o llibretes. Sovint les rellegia, com a bàlsam. I un dia l’atzar em va posar al davant els documents del meu avi i vaig decidir que la seva història l’explicaria. I tossudament, asseguda a la taula de l’àvia Pietat, vaig anar teixint un relat amb el fil de la memòria. 

    No va ser un camí planer. Els més íntims sabeu com de putes les passo a diari amb la negativitat que brolla al meu voltant, jo que tant valor dono a la paraula, sobretot a les boniques. I com que el que llegia m’agradava i, també, al meu padrí literari, en Món, vaig dir que era un bon senyal. I així ha estat, perquè Quan calmin els mals vents, tornaré, ha brodat un any, per emmarcar.

    Gener, el vaig començar escrivint, tan sols vaig parar per menjar-me el raïm i per conversar amb la Beli, que es trobava a Bagergue, uns ànims i unes rialles que mai no oblidaré. El dia 2 vaig entregar el manuscrit revisat. El 18, començaren les galerades. Quina emoció! Acabarem el 25 i el 28 de gener sortí el llibre, sota el signe d’Aquari com el meu avi, un treball madur, assenyat, senzill, emotiu i savi. Uns dies després, un missatger em portà una capsa amb els exemplars. Els qui heu estat a casa meva, sabeu que tinc un passadís llarguíssim. Aquella tarda el vaig fer mil vegades, amunt i avall, emocionada.

    Febrer, la presentació. Divendres, 15, la sala del Monestir de Sant Feliu de Guíxols plena de gom a gom, per donar-li la benvinguda. Quina emoció tenir a en Món i a en Miquel a tocar i veure a la família, als amics, als mestres i als vilatans tot fent-me costat. I que en acabat la gent s’apropés per dir-te m’has emocionat o m’has sorprès perquè tenia una altra imatge de tu. Bé prou que ho sé, una que no he construït jo, sinó els altres. Com em va agradar sentir-ho, «anem per bon camí», vaig pensar.

    I després vingué la 22 de Girona, Calonge, Palamós, el MUME, Palafrugell, Barcelona, Onil, Santa Cristina d’Aro, Calella de Palafrugell, Cervià de Ter, Olot, Perpinyà i Llagostera. Un total de catorze presentacions, a quina més emotiva.

    M’han entrevistat a la ràdio, en Xavier Solà a La nit dels ignorants i en Romà a Ràdio Estel. He llegit ressenyes a la premsa precioses, La memòria indeleble, d’en Carles Ribera a la República o la que signà fa poc a l’Àncora l’estimat Toni Sala. He fet un club de lectura, he anat a tres fires, al berenar literari de la Llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí i a la Setmana del Llibre en Català de Barcelona. He viscut el meu primer Sant Jordi, a Girona, a casa, a Barcelona i a Palamós. He rebut dos premis literaris i el juny em va portar un regal: un nou projecte de memòria històrica que vaig entregar el matí de Santa Llúcia.

    M’he escapat a Onil, tres dies, he trepitjat els costeruts carrerons de la vila amb en Paco i el seu fill Roberto, he estat davant de la casa del carrer de les Cruces Altas on va néixer el meu besavi i he entrat dins el Santuari de la Maredéu de la Salut, on començà tot. He menjar arròs, fartons, mantecaos i una tarda em van regalar una nina, aquelles diminutes criatures que tanta companyia em van fer durant la meva infantesa. 

    He estat a Cervià de Ter i acabada l’emotiva presentació una senyora bellíssima, de pas recolzat en un bastó, s’apropà per dir-me que recordava a la meva besàvia Clara, una dona rossa, elegant i educada. I a la presentació de Barcelona, la filla del Facundo, el germà petit del meu avi, em regalà el diccionari enciclopèdic il·lustrat Sopena que compraren els meus besavis per a algun dels seus fills. «Això ho has de guardar tu». Emociona recordar-ho. 

    El setembre he viatjat a França, una escapada preciosa, a Niort, Ternay, Thouars… escenaris del meu nou llibre.

    Any de retrobaments, qui sap si ho ha portat remoure vivències del passat. La Montse Pujol ha tornat a la meva vida. La meva consellera, qui em calma quan tinc els astres esvalotats, quin pou de saviesa! I la Myriam, més vulnerable que mai, amb qui plegades hem recordat a la seva mare. El mestre Felix, que tan orgullós està de mi per haver escollit el sender del bell art de l’escriptura. La Cristina, companya d’escola, qui sempre té un missatge a punt per animar-me. L’Enric, amb qui amb una abraçada em vam tenir prou per posar-nos al dia. La Cati, qui va escriure una ressenya al seu blog preciosa i el seu marit, en Manel, qui m’anomena «la meva petita Rodoreda». En Xavier, aquell amor impossible que quan m’escriu sempre acaba els seus missatges amb un «estic orgullós de tu». I amb el meu germà, que tant l’enyorava.

    Any de coneixences, de nous amics. L’Oriol Granados, historiador, un home afable a qui vaig tenir la sort de convidar a casa per parlar de Casa Payés. El matrimoni de Llagostera, en Toni i l’Eugènia, que m’estimen i em cuiden amb tanta tendresa. En Jacques Pirondeau, de Ternay, qui m’espera amb els braços oberts quan es publiqui el nou llibre. En Koldo d’Irún, que cada cop que em truca la seva veu atenorada em fa sentir tan i tan bé. A Olot, a Onil, a Barcelona…

    Any de decepcions, també, perquè formen part de la vida. M’han humiliat, el mateix cretí, el mateix home que tant bruteja d’aspecte com de paraula, dos cops, davant la porta del MUME i a Perpinyà. Que t’aconselli que per trobar feina t’agenollis sota la taula d’un despatx, que davant de desconeguts et digui que li toquis el cul o que simplement vulgui saber si el teu avi a França follava, fa bona la frase que ell sempre deia: «No hi ha fera més ferotge al món que l’home». 

    Un any de tradicions, de dolços, de sopars amb bona companyia, de música, d’aperitius, d’escapades, de banys al capvespre, de parar el sol, de missatges bonics, de passejades vora la mar, de llamps i trons i torrentades; de tertúlies a la fresca, de firmaments espurnejats d’estels, de focs artificials, de tapes, de nits en vetlla i de xuixos i cava i vi blanc i gintònics.

    Un any on, afortunadament, les papallones a l’estómac s’han esvalotat de nou. Sí, quina festa! Que t’esperin en acabat d’una presentació, que et convidin a sopar, que aquella nit els astres estiguin reposant i la vida et posi al davant un home extraordinari, amb qui tens tantes i tantes coses en comú. La inseguretat, per exemple. Va ser sentir-li dir: «He tancat el cotxe?» i vaig riure per sota el nas, perquè jo faig el mateix. I un dia et regala música, El regalo más grande, Stand by me, Vestida de nit… o un missatge que t’alegra el dia. I de cop, un ruixat, que et deixa sense alè. «Estem en contacte!». I ara ve el més difícil, retornar les papallones al seu cau. Costa, perquè alguna no es conforma, li ha quedat per esbrinar tantes coses! Ahir una em deia: «M’hagués agradat tant saber si en un ball robat dúiem el mateix compàs». I aquest matí una altra: «Jo només hagués volgut caminar al seu costat, per la Devesa, per un camí de ronda…». Costa, però vora la llar de foc, arraulida al sofà i tapada amb una manta, les estic convencent, que s’adormin, que tot anirà bé, que val més poc que gens, que l’any ha sigut bo, que les energies comencen a bellugar-se, tímidament, però es belluguen i que quan calmin els mals vents, un dia no gaire llunyà, tornaran a arrencar el vol i s’emocionaran de nou perquè el 2020 es presenta bé, anem per bon camí.  

En una altra onda

food-france-morning-breakfast.jpg

Ens acomiadem apressats de la mare, amb un petonet a cada galta, i marxem carregats com mules, que abans hem d’aturar-nos a comprar l’esmorzar i no volem fer tard a escola. De camí, estem tan embrancats decidint què ens comprarem, que ni ens adonem que per el carrer no hi corre ni una ànima. 

    Què voldràs, un croissant o una trena de crema? em pregunta el meu germà, encuriosit.

I jo li contesto que, quan ho tingui al davant, ja ho decidiré.

Sempre fas el mateix! em diu mig foteta.

    Ja saps que sóc una cagadubtes! li etzibo abans que el maleït adjectiu surti dels seus llavis.

En aquestes que ens plantem davant del forn de Ca la Nati i el trobem tancat i barrat i sense cap cartellet que ens en doni la raó.

Que estrany! exclama el meu germà.

Comprem-ho a l’Espiga d’Or! li proposo.

I ell assenteix amb el cap i continuem caminant i, ara sí que ens fixem que la resta de botigues també estan tancades i, els carrers buits de gent. Quan som a tocar de la rambla del Portalet ens creuem amb l’àvia Cervera qui ens demana on anem i nosaltres li responem a l’uníson:  A escola!

A escola? ens diu tota esverada. Però que no sabeu què ha passat?

Nooooo… li diem ben sorpresos.

Que no escolteu la ràdio cada matí a casa vostra?

Mai!

Avui no hi ha escola i per dies que no en tindreu! ens assegura la velleta.

Ah, no? I com ho sap vostè, això? li pregunta el meu germà.

Perquè s’ha mort en Francuuuu!

106852

La fi de la innocència

201472_1671275183954_2995324_o

Nosaltres, les nétes de la legítima República, ja fa temps que l’hem perduda. Es descolorí quan, passat el dol, vam voler desempolsar la brutícia dels anys negres del franquisme. Érem petitones quan de tot allò no se’n parlava. La por s’havia apoderat de la parla dels nostres parents, ningú gosava aixecar la llebre.

    I un dia t’arriba un llibre a les mans i t’obre el ulls i la gana, i, ja res ni ningú, mai més no t’aturen.

    Assistim des de fa uns dies a un blanqueig indecent i consentit!de la figura del dictador. Ens volen fer creure que tot en ell era bonhomia. Fins i tot han gosat dir que va dur la pau i la prosperitat a tots i cadascun dels racons que va trepitjar. 

    Enumeraré, solament, els pobles que em toquen de ple: Sant Feliu de Guíxols, 9 afusellats; Cervià de Ter, 3; Palamós, 10; Palafrugell, 3; Llagostera, 9… Fins assolir la indeleble xifra de 489 gironins!

    Un d’ells va ser l’Eugeni Gurnés Bou, alcalde de Llagostera, un home bo que pagà amb la vida el fet de pertànyer a l’anarcosindicalisme. Ell és el protagonista del meu nou treball. Contextualitzo les seves cartes, aquelles que la seva dona conservà, com un preuat tresor, fins el seu darrer alè. 

    A diari m’endinso en el seu món, descabdello el dolorós fil de la memòria, i, a voltes, el torno a la vida. Costa, no us penseu pas que sigui senzill, has de gratar, la crosta és dura. És de calç viva, la que usaren per cobrir el seu cos ensangonat.

    Així blanquejaven les injustes sentències de mort que ell signava, així, amb un bon tou de calç viva. Que no se’ns oblidi.

106852

Sons del passat

black-and-white-brand-data-145707

Avui he anat a una entrevista de feina. Al principi, només tenia al davant a la directora de l’establiment, una dona de mitjana edat, educada i de maneres agradoses. De cop, s’ha incorporat a la conversa, un xicot que devia rondar la quarantena, seriot i de posat impecable. S’ha presentat com a el comptable del negoci. Ens escoltava i, de tant en tant, feia preguntes. Quan reia, els seus ulls petits, el deixaven a les fosques, m’ha fet gràcia perquè m’ha recordat a l’avi que sempre ho deia.

    Qualitats, defectes, quin tipus de feina t’agrada més, idiomes, horaris, sou, festius… Ets bipolar? Patapam! Què dius tu ara? La directora el renyava. L’home dels números, reia.

    El cor m’ha fet un bot i dins del meu cap només hi eres tu. Per què ho eres, veritat? Mai en vam parlar obertament, mai m’ho vas voler confessar. Va ser la teva mare que, en una conversa íntima, m’ho va explicar. Allunya’t d’ell, t’ho dic per un bé teu. Sembla que no et volies medicar, perquè et pensaves que solet podries lluitar contra la fera que dins teu habitava.

    Juguem a endevinar músiques? Tatata… Deep Purple! De tanto… Julio Iglesias. Maaaadd… Nina Simone. Al partir… Nino Bravo! Simply… Tina Turner. Te les sabies totes. Rèiem, arraulits sota el nòrdic, les fredoroses nits d’hivern. I de cop, deies allò, te n’hauries d’anar. La por s’apropava a grans passes. Fins que un dia vaig decidir no tornar més. No t’ho esperaves, veritat?. Estaves molt segur de tu mateix. Però jo, mai més vaig tornar i, a poc a poc, vas començar a escriure la crònica de la teva mort anunciada. La fera guanyà la partida, res ni ningú va poder evitar-ho. Ara quan surti d’aquí, m’ingressaré en una clínica per curar-me i quan estigui bé, em vull casar amb tu perquè ets la dona de la meva vida, em sents? Una hora després, entraves en coma.

    Avui, en una entrevista de feina, un mal ànima m’ha preguntat si jo era bipolar. Se bastasse una bella canzone a far piovere amore, si potrebbe cantarla un milione, un milione di volte… 

El jardiner de la comtessa

IMG-20190112-WA0005

La Constance era l’única filla dels comtes de Schonnenbruck. La seva mare va quedar morta al llit, després d’un part etern, i el pare no es va refer mai de la tragèdia. Diuen que el pobre vivia en un estat depressiu permanent i per no romandre a palau, on tots i cadascun dels racons li recordaven el seu gran amor, sovint s’embarcava en expedicions que el tenien allunyat del continent, mesos i mesos, alguns asseguren que fins i tot lustres.

    La noieta aprengué de llegir, d’escriure i les quatre regles fonamentals del saber estar amb el reguitzell d’institutrius que el seu pare contractava. A quina més esquerpa, a quina més severa, fins que un xafogós matí de juliol arribà la Marthe de Beauvais, procedent de París, ciutat que abandonà a corre-cuita després d’un petit malentès a casa d’uns banquers de família nombrosa. No us malfieu, que res tingué a veure amb qüestions monetàries, sinó més aviat terrenals. Assumptes tèrbols de faldilles, expliquen, es veu que el senyor i un dels seus fills li corrien tothora al darrera.

    Mademoiselle de Beauvais arribà a palau amb cinc baguls, quatre plens a vessar de vestits, barrets, botines, cotilles, camisoles  i xals, i el darrer, de llibres. Manuals de protocol, receptaris de cuina, atles, diccionaris enciclopèdics i, majoritàriament, novel·les.    

    Aquella mateixa nit, ja li oferí el primer, Les Misérables, de Victor Hugo, exemplar que la Constance devorà en un obrir i tancar d’ulls, semblava talment que l’autor parlés d’ella. On a tant abusé du regard dans les romans d’amour qu’on a fini par le déconsidérer. Bé prou que ho sabia del cert. C’est à peine si l’on ose dire maintenant que deux êtres se sont aimés parce qu’ils se sont regardés. Ells dos s’havien estimat sempre així, mirant-se. C’est pourtant comme cela qu’on s’aime et uniquement comme cela. Mirades que deixaven una petja ben presa a la pell de per vida. Le reste n’est que le reste, et vient après. Què vé després ? Per a ells dos, segur que no gran cosa. Rien n’est plus réel que ces grandes secousses que deux âmes se donnent en échangeant cette étincelle. El que per ella era real, és que estimava el seu… Era tanta la vergonya, que no gosava ni dir-ho.

Pregunta, pregunta!

blue-knife-sharpened-pencil-56902.jpg

Que per què ho he fet? Però que no ho veu, per ell. Que no deia sempre que quan estigués fart de tot plegat se n’aniria d’aquest món? Ara ja no li cal. Avui fa vuit dies que li vaig passar al davant! Que em podia haver separat. Separat? I mentrestant què, aguantar? Quina barra que té! Clar, com que vostè no ho veia, eh! Però si jo ja no podia més! Que em calmi! Com gosa dir-m’ho això, se-nyo-re-ta ad-vo-ca-de-ta! Sempre em va fer anar a segona línia, rere la seva ombra, com si jo no tingués dret a que em toqués un xic de sol. No he acabat! Nits senceres esperant que arribés de vés a saber quin llit, de vés a saber amb quina barjaula s’hi havia ficat. Calli! I jo, cuinant hores i hores els seus plats favorits perquè davant de la seva mare em digués allò tan lleig de «n’he menjat de millors!». Au va, fins aquí hem arribat! Ara, ara que reti comptes a Sant Pere i, si no, al mateix Satanàs! Que si tinc por? Jo, por de què? Del que em pugui passar? Però, si encara no m’ha condemnat cap jutge! Saps una cosa bonica, escolta’m bé: a casa tota la vida m’han dit que sóc molt llesta, que és la única cosa bona que tinc. I saps què et dic, reineta, tu, pregunta, pregunta, que com et distreguis, me les empescaré per encolomar-te el mort!

   

La Berta surt del despatx de visites, pàl·lida, desencaixada. Quan la funcionària de la presó la veu, s’apressa a demana-li si es troba bé, i ella, només és a temps de dir-li que… que a tanta maldat no… Però, malauradament, la jove lletrada, acaba de perdre el món de vista.

106852

8 de juny de 1906

pàgina 46 - iaia Pietat de joveneta

Tal dia com avui, a les set de la matinada, naixia la Pietat a la bonica vila de Cervià de Ter, una dona que amb el temps es convertí amb la meva àvia.

    Molts són els capítols de Quan calmin els mals vents, tornaré on n’és la protagonista, ja que mentre l’avi era lluny a l’exili, ella va haver de fer front a la duríssima postguerra.

    He triat uns quants fragments de la valenta i decidida cervianenca. Espero que llegint-los us l’imagineu per moments.

LA MARIA PIETAT

La petitona de Cal Ribot no és gaire afavorida, ho són més les seves germanes, però és espavilada, responsable i decidida, en això les guanya. Alta i apersonada –segons diuen a l’època–, rodoneta de cara, de cabells bruns i pell blanca, té un caràcter fort, és poc sociable, discreta i molt reservada, ni pregunta ni li agrada que li preguntin. Això sí, té un gran cor.

Va a escola als matins i a les tardes, quan torna, aprèn a fer ganxet a la falda de la mare, a qui tota la vida ha vist vestida de fosc, i això que no porta dol. No triga a posar els peus a la cuina, una de les seves grans passions, i amb llapis i paper anota tots els plats que més li fan el pes. Sopes, arrossos, rostits, salses, truites i les menges de Quaresma…

    Aprèn a trinxar, a farcir, a fer un bon sofregit, a dessalar el bacallà, a matar pollastres i a plomar aus. Amb les salses, hi té la mà trencada i les mesures no se li resisteixen mai, sap quina mida és una unça i mitja, una lliura o un polsim.

LA PIETAT DE LES OLIVES

Acabats de casar, els meus avis arrenden un local al carrer Major, a tocar de la rambla del Portalet, on obren un comerç d’olives i pesca salada.

La botiga és petiteta, a penes fa deu metres quadrats, però hi cap sense problema un taulell, unes balances, quatre lleixes i hi sobra espai, rere unes cortines, per una mica d’habitatge i magatzem.

I mentre atén la clientela, la Pietat a cada moment dona un consell i si veu que una dona és negada pel cuinar, tanca la porta una estona i avisa la parròquia amb un cartellet on es pot llegir:

Ara tornu

I marxa a la casa a ensenyar a la mestressa com es fa un bon sofregit. Gràcies a aquestes anades i vingudes es farà un nom i, amb el temps, acabarà anant a les cases a cuinar.

UNA, GRANDE Y… TRISTE

La iaia no va ser mai de la crosta, ni tampoc es mostrà en cap cas públicament com una devota cristiana, si ho podia evitar s’escapolia i, si no hi havia més remei, es col·locava al cap la mantellina negra i baixava a fer el paperot mig amagada en un banc dels laterals a escoltar els sermons de mossèn Dalmau, aquell qui li fascinava repetir obsessivament aquells mots tan espantosos: «venciendo Franco, ha vencido la Iglesia, ha vencido Dios».

    Tot això a la Pietat li era ben indiferent, per a ella era molt més important mantenir una conducta ètica exemplar, un comportament que va tenir fins al seu llit de mort.

COSES DE L’AVI

A casa de tota la vida hem estat gent de tradicions. L’àvia Pietat ho era molt i ens ho va inculcar. Els diumenges per esmorzar ens feia torradetes de Santa Teresa, per Sant Josep no faltava mai a taula un plat de crema –sense cremar, amb uns talls de pela de llimona gruixuda, que es notés que eren de casa, i un parell de branques de canyella, i pel damunt n’hi escampava en pols–, rostit i rebosteria de postres el dia de la festa major, fer bunyols el Dijous Sant i bacallà amb salsa de tomàquet l’endemà, que aquell dia no es menjava carn.

EL RETORN DEFINITIU

Una de les coses que més empipa l’àvia és quan una tarda el seu home es presenta a casa amb una gosseta de a penes un mes, embolcallada en una tovallola. Quin tropell! Ella, que això dels gats i els gossos sempre ho ha dut molt malament. Ja pot cridar, ja, que no hi té res a fer, la dàlmata perfectament pigallada es queda, perquè, com li assegura l’avi, «els farà molta companyia». La Linda, de pas lleuger i segur, és desperta com un gínjol i res ni ningú se li escapa. Borda en sentir la porta i a vegades et salta al damunt i perilles de rebre alguna queixalada si et passeges a prop d’on té el seu jaç. L’avi li construeix una cabana al costat del safareig perquè dintre a casa l’àvia no la vol, i per no sentir-la rondinar, sovint la lliga, i així ella pot fregar el terra sense que inoportunament l’altra el vingui a trepitjar, o  pot cuinar tranquil·lament sense que li vingui a somicar un trosset de vianda perquè en sentir la flaire ja se l’imagina coll avall. Un i altre cedeixen, per evitar mals majors.

Falsa identitat

pàgina 131 - carte identité falsa

Un dels documents que conservava el meu avi Josep, en tornar de l’exili, era una carta d’identitat falsa, un paper que acreditava el seu pas per la Resistència Francesa.    

    Va ser apassionant, estudiar-la en detall i, descobrir tots i cadascun dels secrets que amagava.

    D’entrada, el que em va sobtar més va ser veure la fotografia, la d’un home envellit, amb un pentinat diferent a l’habitual, sense clenxa al costat, sinó amb els cabells enrere. Vestit amb tons foscos i de complexió forta, segurament per la quantitat de capes de roba que duia posades. Compareu-la amb la fotografia de la coberta del llibre i, tot i adonar-nos de que es tracta de la mateixa persona, veureu que el seu aspecte és diferent.

    Pel què fa a les dades, aquest és el text:

ÉTAT FRANÇAIS

CARTE D’IDENTITÉ DE

CITOYEN FRANÇAIS

DÉPARTEMENT de la Seine

COMMUNE A COUBEVOIE

CARTE D’IDENTITÉ

Enregistrée sous le Nº 134556

Nom : BELLOUIN

Prénom : Joseph Henri

Profession : Cultivateur

Né le : 15 Avril 1908

À : ORAN

Département : Algérie

Domicile : 68, Avenue de la Défense

à COURBEVOIE (Seine)

SIGNALEMENT

Taille : 1m 68

Cheveux : châtains

Moustache : rasée

Yeux : marrons

Nez : ordinaire

Forme générale du visage : ovale

Teint : coloré

Signes particuliers : néant

Empreintes digitales (2 pouces)

Signature du Titulaire Bellouin

À COURBEVOIE le 2 février 1944

 

De la meitat en amunt, tot és fals, només a partir d’on llegiu Signalement, les dades són certes. Anem per pams. Un cop l’avi abandona sa i estalvi els camps de concentració d’Argelers i d’Agda, s’enrola a les Companyies de Treballadors Estrangers. Per què ho fa? Perquè sap perfectament que a casa no hi pot tornar, la repressió contra els republicans que van marxar de la terra és ferotge. Durant un any, treballa d’agricultor en una ferme a Aulnay-la-Rivière, una població situada al nord de França, a tocar de París. Hi estava bé allà. La família Picard era bona gent i no el van mirar mai com un estrany, ans al contrari.

    Un cop França perd la guerra i amb l’imminent arribada dels alemanys, ha de fugir vers la zona no ocupada. Un primer pas per Llemotges, el seu destí definitiu serà La Corresa, en plena campagne. Diverses seran les companyies per on passarà i, com que en té els collons plens de les barbàries comeses pels nazis, col·laborarà amb la Resistència Francesa. Rien pour les boches, és la consigna.

    Si en algun moment els soldats francesos o alemanys et demanaven que t’acreditessis,  imagino que et calia saber bé el perquè de les teves dades falses. Els interrogatoris estaven a l’ordre del dia, no podies cometre cap errada, t’hi jugaves el coll!

    Analitzem-les. Joseph André, el seu nom de pila afrancesat. André, vés a saber. Nat a Orà, Algèria, una terra que l’avi es coneix com el palmell de la mà, perquè hi fa el servei militar, a la Marina, dalt del Cañonero Lauria. La data, 15 d’abril de 1908, no és fruit de l’atzar. Més o menys correspon al dia que va néixer la seva estimada germana, la malaurada Isabel, una nina que deixa aquest món de joveneta. Expedit a Courbevoie, impossible, perquè és una ciutat al nord de París i el meu avi allà no hi va posar els peus mai de la vida.

    En quant a la resta, tot és cert. No era molt alt, els seus cabells eren castanys ho dono per bo, tot i que quan el vaig conèixer ja els tenia blancs, blancs, com el cotó fluix, no duia bigoti, el seu rostre era ovalat i això del nas, en llegir-ho sempre em fa riure, perquè discrepo un xic. Ordinari, diu. El diccionari ho defineix com: «segons l’ordre establert». I en un apartat, afegeix, «d’escàs mèrit». El seu nas, no ho era, més aviat el tenia gran, com la bonhomia, del tot abundosa.

106852

 

   

Diari de l’exili, maig de 1939

Camp d'Agda
©Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà

Fa 80 anys, l’avi abandonava el camp d’Argelers -el camp du mépris- per anar a raure al d’Agda, al departament de l’Hérault, un lloc més digne que aquell horror que, afortunadament, pot deixar enrere. Aquests tres mesos, sobreviure, ha estat la millor recompensa.

Així ho explico a Quan calmin els mals vents, tornaré, al final del capítol titulat, El camp d’Argelers.

A primers de maig, s’acceleren les sortides i els avisen que aviat seran transferits a un altre camp, probablement al d’Agda, però no els diuen ni el dia ni l’hora, només que estiguin a punt. Recullen les quatre coses que els resten i en fan un farcell ben lligat, esperant ordres.

            Finalment, el 15 de maig de 1939, l’avi s’enfila dalt d’un llarguíssim comboi de camions replets de refugiats –en total en surten del camp sis mil quatre-cents trenta–, camí d’un futur incert i tot guanyant, de moment, una batalla, la de sobreviure a les penúries d’Argelers, força desmillorat per la pèrdua de vint quilos i amb una úlcera a l’estómac que tota la vida durà el record del camp, com ho faran també la gana, el fred i la por passades durant aquests interminables dos mesos i mig.

           El seu proper destí, el camp d’Agda, el camp dels catalans, un lloc en millors condicions.

              Adéu, maleïda sorra d’Argelers!

106852

 

Per emmarcar

ancient-antique-classic-2011173.jpg

 

Dues persones, a qui admiro des de fa molt temps, han llegit el llibre. En acabat em van fer arribar unes paraules precioses. Aquí les teniu. Em fa feliç que em permetin compartir-les amb tots vosaltres…

 


 

Benvolguda senyora Francès,

He començat a llegir el seu llibre, i no l’he pogut deixar fins acabar-lo. L’enhorabona, per la recerca familiar, per les descripcions emocionals sense caure en el sentimentalisme. No solament ha sabut perfilar el personatge central, sinó que la narració conté una estructura i unes situacions que encomanen al lector tensió narrativa en voler saber quin serà el desenllaç. El pintor Clavé, l’escriptor i dibuixant “Tísner”, el novel·lista Benguerel i el meu sogre (cirurgià metge), els quatre em van parlar abastament sobre tot el que van viure en aquelles platges de la Catalunya Nord convertides en espais de dolor i de mort. Tant em va impressionar aquell fet històric, embolicat en la inhumanitat diabòlica i culpable dels polítics francesos, que no vaig resistir anar a veure i caminar per aquella sorra infernal.
Li puc dir que, per l’experiència personal amb tanta gent que he conegut, la curiositat i l’amor és més fort en els néts que en els fills. La felicito per aquesta prova emocionant (m’ha emocionat molt) i emocionada d’amor de néta.
LLUÍS PERMANYER

✒📖

Benvolguda Pilar,

Gràcies per aquest magnífic llibre, ben escrit i trenat. Ple de tendresa i sensibilitat. Ple dignitat i noblesa, fent honor a qui l’inspira.
Gràcies per immortalitzar una història que representa tantes històries. M’has ajudat a lligar caps relacionats amb el nostre Sant Feliu, a recordar persones (com el doctor Rubió o en Lluís Cruanyes, gran Lluís, la primera persona que va creure en mi quan vaig començar a fer ràdio, m’esponsoritzava els programes, sempre em deia que si).
M’has traslladat a la meva infantesa pels carrers, llocs i persones de referència, removent la memòria silent dels qui, com vosaltres, hem respirat aquells anys i aquells llocs.
Gràcies per aquesta narració delicada i directe, plena d’emocions, que ens ajuda a entendre una mica més d’on venim i a qui ens devem. Una història plena de matisos encisadors i dolors indescriptibles; unes essències que trasllades al lector amb franquesa i claredat. Impacten a l’âme. (Ja mai més no podré deixar de parar l’atenció en les persones de llavis prims; i quan es facin referències a un nas, acabaré amb un bon detrás.
 
Gràcies per mantenir viva la memòria de tantes persones que van ser abandonades i rebutjades de la manera més miserable; per dignificar-les d’una manera tan col·lectivament personal.
Gràcies per l’immens treball de documentació que has fet, raó que dota el teu treball d’una consistència pròpia dels millors guions i professionals. I per destacar-ho al final, valorant el treball de tantes persones que vetllen pel tresor de la nostra memòria.
Et diria moltes més coses però crec que l’esperit d’aquest escrit ja transmet la intenció, per això, quedem que dilluns ho intentarem plasmar mútuament en l’entrevista que et faré, tot animant a sumar-se als oients a la teva presentació de dimecres.
Xavier Solà
✒📖
L’entrevista a La nit dels ignorants de Catalunya Ràdio.
✒📖
106852