Nulla dies sine línea

Aquest capvespre he presentat, Quan calmin els mals vents, tornaré, a la Biblioteca de Palafrugell. Ho he fet acompanyada del professor i filòleg, Félix Pérez. En acabat, m’ha entregat el seu discurs i me l’ha dedicat. Tota una sorpresa…

La Pilar Francès ha escrit un llibre. M’ha demanat que avui en faci la presentació. Suposo que ara és quan Lope de Vega deixaria anar allò de en mi vida me he visto en tal aprieto. Efectivament, és la primera vegada que m’hi trobo. Fa uns dies, a casa, li vaig dir: “Jo t’introduiré i portaré els entrants, però el plat fort el serviràs tu”.

    Potser que us la presenti: la Pilar va ser alumna meva de Llengua i Literatura Castellana a Batxillerat i COU, al Vedruna de Palamós, durant part de la dècada dels 80. La recordo com una noia prudent, equànime, amable i generosa, treballadora i excel·lent amiga dels seus amics.

    No tinc present que jo li hagués desvetllat explícitament la passió d’escriure, tot i que no vaig perdre mai l’ocasió d’esperonar els alumnes a practicar aquella sentència de Plini el Vell: nulla dies sine línea, invitant-los a portar, si més no, un diari personal; en tot cas m’afalaga que antics alumnes em “culpabilitzin” del seu ofici d’escriptor, com sol fer l’amic Toni Puigvert molt sovint. Sigui quin sigui el motiu, gràcies, Pilar, per la teva invitació.

    Ens vam trobar, fa uns quinze dies, a casa i li vaig fer, d’antuvi, la pregunta de rigor: Per què aquest títol: Quan calmin els mals vents, TORNARÉ? Ella recorda la meva monomania de no precipitar-se en l’elecció del títol definitiu fins que el tema estigui prou desenvolupat. La resposta ja us la donarà ella d’aquí uns moments. Coincidim això sí en què un títol no hauria de ser ni massa sintètic, ni massa explícit, ni tan hermètic o surrealista que incomodi el possible lector. Tenim molt clar tots dos la importància de la presentació, el pròleg, l’epíleg, els agraïments, les fons documentals, la taula de continguts i, sobretot, les il·lustracions (en aquest cas, la portada parla per sí sola i la seixantena de fotos d’escenes familiars, de documents i de col·lectius històrics amenitzen la lectura de forma molt gratificant). En aquella conversa, la Pilar em va parlar amb devoció dels seus prologuistes, Salomó Marquès i Miquel Serrano, i de l’anterior presentador, A Palamós, en Mario Mercader.

    Glossant aquests personatges, reitero i cito textualment que la Pilar: “ho ha fet bé; és una persona que, no provenint del món de la Història, ens presenta una obra ben documentada i explicada”; “aquí cada capítol té la seva pròpia vida i és escrit d’una manera planera, que el fa molt llegidor”; “Déu n’hi do, Pilar! Quines històries i avatars, els del teu avi a França! Un exili més, un testimoni més, però únic i irrepetible…!”.

    Òbviament, no voldria caure en la estupidesa de desvetllar el contingut del llibre, però sí que em permetré fer-vos alguna observació que us ajudi a estimular el desig de llegir-lo:

    Cada capítol va introduït per una cita, sempre oportuna i precisa, fruit, sens dubte, de llargues i profitoses lectures de clàssics antics i moderns (per a mi, “clàssic” és sinònim de “perdurable”; i prou).

    Si aquest llibre hagués estat un exercici acadèmic que jo hagués de qualificar, em quedaria, sobretot, amb les nou pàgines de CASA PAYÉS, una prosopopeia al·legòrica de dalt a baix, on és la pròpia casa qui s’autodefineix, prenent la paraula durant tot el capítol, per descriure cada espai, per narrar amb serenor episodis familiars esgarrifosos, per criticar descarnadament els excessos i malifetes de l’amo i per acaronar amb tendresa els més febles dels seus habitants. Així és de versàtil la ploma de la Pilar!

    Escoltem-la. I llegim-la.

IMG_20190509_222808_153

106852

Temps de flors

20170423_104256-1~2.jpg

Maig era temps de flors a casa els avis. Lliris, geranis, dàlies, muguet… i roses. Quan hi entraves, sempre et trobaves un ram acolorit sobre la taula del menjador. L’àvia tenia la mà trencada, sabia combinar els colors en perfecta harmonia.

    Havent dinat, rentava els plats i endreçava la cuina i mentre les cassoles de terrissa s’assecaven sobre el pedrís, sortia al jardí, arreplegava les tisores al vol i clac, clac, clac, en tallava mitja dotzena per fer-ne un pom.

    En tot moment feia servir el mateix gerro, el lila de cristall, panxut i de boca estreta on grocs, roses, verds, vermells, es feien companyia. L’estança s’omplia d’olor de talc, de tendresa.

    Passaren el anys i qui se n’ocupà fou l’avi. Sovint, me’n guardava una a part i me l’oferia. L’embolcallava amb paper de plata i abans li havia tret les espines. Volia que la seva néta, no es punxés. Sabia prou bé, que de tant en tant, això ja ho feia la vida.

106852

 

Le géant du Puig

beetle-coccinellidae-insecte-121472

Il était une fois un géant qui est né dans les Pyrénées. Le pauvre, il ne s’adaptait pas au froid climat de la montagne, il voulait bien en connaître d’autres, surtout celui de la mer. Un matin, après son grand petit déjeuner, il est parti vers le sud. Il a marché trois jours et deux nuits et finalement il est arrivé dans un très bel endroit, la petite ville de Sant Feliu.

    Les habitants ils ont eu peur avec ce nouveau voisin, si grand, si énorme, car il mangeait tout ce qu’il trouvait sur son parcours. Un soir, les voisins du Puig se sont réunis et ils ont décidé à l’unanimité de tout lui donner : cornichons, citrons, potirons et oignons. Et aussi du pain et des confitures. Quelques-uns lui offrent amandes, viandes et oranges. Les plus petits, leurs bonbons. Les pêcheurs, leurs poissons et même les coccinelles ont décidé de lui offrir des trèfles. Les oiseaux, des miettes de pain et les abeilles, du miel.  

    Le géant s’est assis au quartier du Puig un midi et il a commencé à avaler tous les aliments. Quand il a fini, il faisait déjà nuit et il était si plein, si satisfait qu’il s’est allongé et il s’est endormi. De nos jours, il le fait encore. Et grâce à ses longues jambes, la ville a un port, et sur ses bras et son estomac tout rond, elle a des petites collines. Il paraît que certains l’entendent ronfler, lors d’une tempête et rugir si le vent souffle intensément. Mais rien ne le réveille, ni un bruit, ni la faim.

    Si vous vous décidez a raconter l’histoire du géant du Puig, faites-le avec une petite voix, surtout pour ne pas perturber ses rêves…   

106852   

Vint-i-sis d’abril de 1900

black-and-white-close-up-engagement-17834.jpg

El 26 d’abril de 1900 era un dijous, festiu per a les serventes i els llauraors sense terres. Aquell dia a Onil, Alacant, va ser festa grossa. Els meus besavis es van casar, després d’un llarg festeig. Parlo de l’efemèride a Quan calmin els mals vents, tornaré, en el capítol de En Vicente i la Teresa.

En Vicente, de vint-i-vuit anys, i la Teresa, de vint-i-tres, contrauen matrimoni a l’església parroquial de Santiago Apòstol d’Onil un dijous 26 d’abril de 1900, davant del prevere Don José Donat i actuant de testimonis uns amics del nuvi, en Francisco Vila i en José Esteve i un seu cosí, l’Agustín Sempere. Llarga ha estat l’espera, però ha valgut la pena vist que la novia –errant els vaticinis dels de casa– no s’ha quedat per vestir sants.

La Teresa escull per marit un home eixerit, rialler i bondadós, llest pels negocis, treballador incansable i molt responsable a la feina, emperò no pas a la taula i al llit, doncs en aquests dos llocs és persona d’excessos. Els tiberis li provocaran que de gran tingui sucre i, de vellet, es torni cec, i pel que fa a les dones, les petites infidelitats conjugals faran que el seu sigui un matrimoni d’alts i baixos.

En Vicente tria per muller una dona eixerida, morena, alta i prima, d’ulls tristos i somriure eixut. Coqueta en el vestir i en el pentinat –mai surt de casa sense els seus cabells lligats amb un monyet baix–, neta i polida, com ho seran el seu davantal i les seves espardenyes d’espart, una bona mestressa de casa que cuina com els àngels i amb un caràcter de mil dimonis, com bé comprovaran els seus fills cada vegada que el pare se’n vagi de rositas.

Si voleu conèixer més detalls d’aquesta bonica història, llegiu el llibre, us encantarà!

Plomes agres

blanco-oscuro-palo-394376.jpg

Avui m’han dit que ha mort en Romeu. Que Déu l’hagi perdonat! No pas jo, que una vegada em va fotre els cuartos i aquestes coses jamai no s’obliden.  

    Ell i jo vam ser amics, un mes. El que durà un pagament per avançat. Freqüentava sovint el carrer de casa, interessat en un local on tenia la intenció d’obrir-hi una cerveseria d’aires moderns. Sempre que el veia passar, abillat tan estrambòticament amb aquelles levites llargues i les armilles de coloraines, a mi se m’escapava el riure, no ho podia evitar. I un dia, casualitats de la vida, em saludà.

    —Com us dieu, mestre?

    —Joan Pons, gabiaire, per servir-lo.

    —Sóc en Pere Romeu i aviat serem veïns.

    —Què diu ara!

    —El mes entrant, amb uns socis, inaugurem un hostal als baixos de la Casa Martí. Ja veureu com tindrà molta requesta.  

    —Li heu donat nom?

    —Els 4 Gats.

    —…

    —Per cert, vós, on soleu anar a menjar?

    —Faig un mos a la rebotiga, que la vida està molt cara!

    —Jove, això s’ha acabat, perquè quan estigui obert vindreu a casa i no se’n parli més!

    I dit i fet. El dia de la inauguració, un assolellat catorze de juny de 1897, mudat i clenxinat, ja em teniu cap allà. Carai quin goig que feia aquell hostal, quina modernitat! En Romeu, en veure’m, de seguida em vingué a saludar i, després de presentar-me a alguns dels parroquians, em convidà a seure. Aquell migdia, vés per on, em van servir un bon àpat. A l’hora de pagar, em proposà que si acceptava venir cada dia ―migdia i vespre durant un mes―, que serien vint duros. «Un bon tracte», m’assegurà. Ai las, Joan, com la vas errar! Però què volíeu que fes, si jo no havia vist encara el món per un forat!

    Aquell vespre hi vaig tornar i em van servir el mateix ranxo, rescalfat. Tot i haver avançat els calerons, no vaig dir ni piu. I si em titllaven de llepafils? Però quan en feia tres que em portaven a taula conill rostit, li vaig dir si allò duraria gaire i el molt barrut em contestà «que allà s’hi venia a arreglar el món, no pas a sucar pa a les menges». I per acabar-ho d’adobar, un dels seus amics, un tal Rusiñol crec que es deia, li feu la gara-gara amb un «noi, que aquí alimentem l’esperit».

    Creieu-me si us dic que aquell mes se’m feu llarguíssim, tant com l’eternitat! Mai més hi vaig posar els peus. Bé, per ser fidels a la veritat, sí que hi vaig tornar, la negra nit de la venjança, li havia de tornar al molt penques.

    Tot plegat va anar així. Una tarda, em trobava enllestint un gabial per un adinerat marquès de Les Rambles, quan un vailet vingué a deixar-me un reclam del famós establiment on s’hi llegia:

Es serveix beure y menjar a totes hores

I jo, com aquell qui no vol la cosa, li vaig demanar si me’n podia quedar uns quants per repartir entre la meva clientela. Acceptà de bon grat. En ser a casa, a tots els hi vaig ratllar amb tinta el beure i el menjar, mots que vaig substituir per un de molt més encertat:  

Es serveix cunill y cunill a totes hores

I aquella nit li vaig empastifar l’entrada amb els nous cartellets.

    I quan unes hores més tard entrà a la botiga, esvalotat i cridant com un boig: «Si el conill us fa coragre i la ploma mala sang, a partir d’ara mengeu porc, per allò de que se’n ve de mena!», jo vaig fer com qui sent els ocells piular!

 

Sis d’abril de 1872

20190406_125628-1-1.jpg

A les sis de la tarda, del dia sis d’abril de 1872, en Facundo Francés Sempere compareix emocionat davant el jutge municipal de la vila, don Luís Cortés, amb l’objectiu de que s’inscrigui al registre civil un nen nat a les deu de la nit del dia abans, que no és altre que el seu fill legítim, dut al món per la seva muller, la Manuela Vicent i Sirera –qui es dedica a las ocupaciones propias de su sexo– i amb l’ajut del metge cirurgià don Tomàs Escolano i Sempere, tot donant a l’esperat nen el nom de Vicente Eduardo Ramón Emilio Francés Vicent, un nom tan llarg com ho serà de fet la seva vida.

 

Així comença el capítol que dedico al meu besavi Vicente, al llibre Quan calmin els mals vents, tornaré. Un home extraordinari que va néixer a Onil, Alacant, quan el segle XIX estava a punt d’encetar el seu darrer quart. Era un home eixerit, corpulent i amb unes mans grosses, per agarrar ben fort els embats de la vida.

    A dia d’avui, encara hi ha gent que va tenir la sort de compartir estonetes al seu costat. M’expliquen que era tot un personatge. Caminava amb pas ferm per la vida, tothora calçat dins uns esclops de fusta. Era ràpid, llest, intuïtiu i coratjós. Un treballador infatigable, asseguren, coherent amb les idees i competent amb totes les activitats en les quals s’embrancava. Li agradava menjar bé, fumar en pipa, bevia gots de vi i jugava a les cartes. Visqué molts i molts anys. Morí de vellet a Montjuïc, a Casa Pagès, a l’edat de vuitanta-sis. Asseguren que ho feu satisfet i en pau, amb totes les adversitats amb les que el va sorprendre la vida.

106852

La seva petja, per sempre més, al MUME

sala 2 sostre 3.jpg

Miro enrere i recordo perfectament el primer cop que vaig visitar el Museu de l’Exili a La Jonquera. Era un gèlid divendres de gener de 2015. El cel era immensament blau, bufava una tramuntana fortíssima, els embats de la qual et feien perdre el pas, si badaves gaire.

    Em va recomanar la visita, l’amic Jordi Gaitx, l’arxiver de Santa Cristina d’Aro. «Si vols continuar investigant el fons documental del teu avi, et cal anar-hi. Ells t’ajudaran». I així ho vaig fer. Aquell matí, la reunió es va fer curta, com els bons moments de la vida, i tant en Jordi Font qui n’era, en aquells moments, el director com en Miquel Serrano, el conservador, em van atendre amb un tracte exquisit. Gràcies als seus consells, arxivístics i bibliogràfics, les meves investigacions i els meus coneixements sobre l’exili van anar creixent, a còpia d’hores i hores de consultes. Reconec, que sense el seu estimat ajut, res hagués estat possible.

    A partir d’aquella visita, em van convidar a un munt d’esdeveniments relacionats amb l’exili. Acompanyada d’ells dos, vaig posar per primera vegada els peus a Argelers, dins dels actes que programen anualment amb el títol de Camins de la Retirada. Vaig tenir el goig de conversar amb la brillant escriptora francesa  Lydie Salvayre, amb qui per sempre més ens unirà la mateixa pena de l’exili. Vaig conèixer als historiadors de la Catalunya Nord, en Grégory Tuban autor, junt amb Felip Solé de l’impactant llibre, El camp d’Argelers, i l’Eric Forcada comissari de belles exposicions, com aquella de febrer de 2018 amb els magnífics quadres de Martí Vivès—. Amb ells, també, vaig entrar per primer cop al Mas Perxés d’Agullana, l’assolellat dissabte 19 de novembre de 2016, en la ruta literària que programaren i vaig poder escoltar, emocionada, els textos que aquell migdia a la terrassa del mas ens recitaren la Maria Campillo i en Francesc Vilanova.  Vaig participar també, junt amb prop de set-centes persones, en el actes del Dia de l’Exili i la Deportació, un cinc de febrer de 2017, dia que vaig tenir l’honor de conversar amb el conseller d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència de la Generalitat de Catalunya, el brillant Raül Romeva, i unes hores més tard amb la Presidenta del Parlament, l’estimada Carme Forcadell. Aquell mateix dia, també, vaig conèixer el director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, l’amic Josep Puigbert i com no, al meu padrí literari, el professor Salomó Marquès, amb qui sempre estaré en deute per els ànims i l’ajut rebuts quan li vaig fer saber la meva tossuda intenció d’escriure les memòries del meu avi.

 

Dit això, retorno a la visita del primer dia, quan un cop acabada la reunió em van convidar a passejar pel bell i modern edifici.  Ho vaig fer amb el cor encongit. Allà dins s’hi conservava la història de molts petits herois, com la del meu avi, que van patir l’exili per culpa de la guerra civil. En arribar al pis de dalt, a la sala on hi ha un laberint farcit de biografies, vaig llegir una frase escrita en un dels murs, que em va impactar:

La llibertat és lluny d’aquí, i això és l’exili

William Shakespeare

La vaig trobar encertadíssima. De sobte, em vaig adonar del plafó que folra una part important del sostre: un firmament amb milers i milers de petjades sobre la sorra, creat per l’escenògraf Ignasi Cristià. I em vaig posar a plorar. Galtes avall em queien uns llagrimots, que res ni ningú els aturaven. I va ser en aquell precís moment, quan  vaig decidir, que un cop acabés d’escriure el llibre sobre l’exili del meu avi, el seu fons documental, restaria conservat allà dins. La seva petja, per sempre més, al MUME.

106852