Amb tanta delicadesa

A les acaballes de la seva vida, l’àvia Clara em confessà un secret: un amor de jovenesa, més platònic que real. Tenien la mateixa edat, tots dos havien nascut quan el segle XIX estava a punt de comptar fins a cent. Ell, un fredorós vuit de març, a la bonica vila de Palafrugell i ella, a pagès, el rogenc capvespre del quinze de setembre, en un mas de la Vall d’Aro. El veié per primer cop a la casa dels senyors Viñas de Sant Feliu de Guíxols. Ella li obrí la porta, aquell assolellat migdia de juny, quan ell hi vingué de visita. Ell era l’escriptor Josep Pla i ella, la minyona de la casa.

Aquell home, gairebé tan alt com ella, d’aparença freda, cap rodó, cara plana, nas aixafat i pòmuls amples i sortits, li causà, en tenir-lo al davant, una gran impressió. El trobà bell, tremendament atractiu i, pel que em va dir, tot ell desprenia una força tan i tan gran, que l’àvia no trobava les paraules justes per descriure-ho, ho feia amb les mans, enlairant-les amunt i portant-les de nou vers el seu pit. Ara, si la tingués a tocar, li diria que d’això se’n diu «tenir un fort magnetisme».

Em parlà dels seus ulls, petits i vius, esplèndids; i de la seva mirada clara i bondadosa, commovedora. Com també d’aquella piga negra, estèticament tan ben posada sota el pòmul esquerre, comparable a una engruneta de pa, aquella que queda mig abandonada sobre les tovalles després de cada àpat. Sempre te l’acabes portant a la boca i la mossegues a poc a poquet, vols fer-la durar, vols assaborir-la, com els desitjos quan s’acompleixen. Vaig quedar estorada en comprovar que el record que tenia d’aquell home era ben viu, malgrat el pas del temps, i que l’àvia em parlés d’ell amb tanta delicadesa. Fins aleshores, només ho havia fet de l’avi.

Em va explicar, amb tot detall, que anava tan ben afaitat i que la pell, lleugerament emmorenida pel sol, li havia agafat un tonalitat del color de la mel de romaní i que els cabells, d’un castany d’ametlles torrades, els duia ben pentinats cap enrere i amb una ratlla perfectíssima al costat esquerre. Tot i la pulcritud, recordava que no feia pas olor de colònia, com d’altres convidats que freqüentaven la casa, ans al contrari, però tot ell desprenia una aroma dolça i tendra, com el pa blanc acabat d’enfornar.

Sembla ser que la saludà amb un bon dia tingui, senyoreta, acompanyat d’un somriure franc, que va fer que la boca grossa i els llavis molsuts s’estiressin com un acordió. Ella a penes li pogué donar la benvinguda, del nus que se li havia entaforat a la gola. Em va assegurar que hi havia música en aquella veu, un so rogallós, un aire d’hores petites i un deix de poc descans.

Li agafà el barret, tremolosa, i, en aquell instant que ella abaixà els ulls, li sorprengué de veure aquelles mans tan ben fetes, primes i fortes, de dits llargs, palmell molsut i ungles ben arreglades, tan diferents a les dels homes de casa, grosses, deformades, aspres i solcades de clivells com la terra que treballaven a diari. Em confessà, amb les galtes enrogides, com l’inquietà tenir-lo al darrera durant el temps en que el conduïa vers l’estança on el senyor Marià l’esperava, fins al punt que, un cop sortí de la cambra i es dirigí novament a l’entrada per desar el tou barret al penja-robes, s’hagué d’eixugar la suor del front amb el mocador que duia a la butxaca del davantal. Un cop a la cuina, agraí la bullidera d’olles i cassoles, perquè la distragueren, però de nou el neguit tornà a apoderar-se d’ella en sentir dir a la mestressa, la senyora Angelita, que anés a servir-los l’aperitiu, aquell que una estona abans ella mateixa havia preparat i que reposava en una safata d’argent sobre la taula de la cuina: un vermut i unes olives verdes, grosses i lluentes, que demanaven a crits que les queixalessin.

Ella, servicial, es dirigí de nou al saló. Els trobà instal·lats vora la finestra i asseguts, un enfront de l’altre, en dos confortables sillonets de balca. La conversa semblava amena i la seva presència no els destorbà pas. Quan deixà la safata damunt de la tauleta, el senyor li demanà de servir-los i així fou com el sentí confessar-se, sense embuts i amb un to solemne, si m’hagués de definir en quatre paraules, amic Marià, us diria amb franquesa, que tinc el cap gros, l’estómac petit, la boca vulgar i el cor divers. Amb la pensada, tots dos rigueren sorollosament i ella sortí de la cambra amb uns tremolors, que res ni ningú els aturaven. Quina manera més bonica d’expressar-se, ella no ho hagués sabut dir millor, malgrat discrepar en gairebé tot, perquè allò del cap gros, no era pas cert, si el tenia perfecte i pel que semblava molt ben moblat. I la boca, a què es referia en considerar-la vulgar, si sempre havia sentit dir que vulgars només ho eren les barjaules, els camàlics i els borratxos. I això de l’estómac petit, s’ho devia inventar, ja que la mestressa el dia abans li havia assegurat que qui venia l’endemà era home de forquilla generosa. Però que digués que era de cor divers, això la desconcertà. Què significaven aquelles paraules, que era un picaflor, que li agradava d’anar ara amb una i ara amb l’altra i al capdavall amb totes? En acabat, la vergonya li esvaí tots els mals pensaments.

A l’hora de dinar, mentre els servia la vedella amb pèsols, descobrí més coses d’ell perquè els digué: sóc un inconformista. I sort que tot seguit s’explicà, perquè la meva àvia poc podia imaginar-se que el que li agradava de debò és que no el manessin gaire i així poder fer les coses a la seva manera. Quan els portà les postres, un tortell de massapà de la confiteria de Can Canals —amb una oloreta que feia caure d’esquenes— i un xic de moscatell, reconeixia, sense pudor, que era home de llàgrima fàcil, i ella s’emocionà, ergo mai a la vida havia sentit dir en boca d’un home una cosa tan bella.

Per fortuna, encara el veié uns quants cops més. Es presentava sempre elegantíssim i amb aquell somriure permanent als llavis. I si era estiu, només li prenia el barret i a l’hivern afegí també aquell abric negre de panyo, que en doblegar-lo ja notà la suavitat del seu tacte i en recolzar-se’l sobre el seu braç esquerre una agradable escalforeta i un pes considerable, tant com el llast del seu secret.

Solien convidar-lo a dinar els dijous, que es menjava un bon arròs a la cassola, i algun festiu quan la mestressa decidia fer una suculenta sarsuela. També l’invitaven a sopar si s’organitzava una vetllada i, com que el senyor Marià acabava sempre interpretant una peça del venerat Chopin —en aquella casa es tocava nit i dia—, ell quedava meravellat davant les notes d’aquell piano. Més d’un cop havia vist, en mirar-lo de reüll, com se li humitejaven els ulls, quanta tendresa!

I així fou com en una sobretaula el va sentir dir, em consideren un home fugisser i a voltes, superficial. Quines coses! I un vespre, assegut al costat de l’impressor Octavi Viader i amb una copeta d’Estomacal Bonet a les mans, li afirmà amb vehemència m’apassionen tant les persones mortes com les vives! I l’àvia, aquell raonament li feia venir esgarrifances només de pensar-hi. I en una tertúlia, quan entrà a servir-los el cafè, un dels convidats li preguntà seriot «si no era pas un home insegur». I ell, amb aquella veu enrogallada i tot rient per sota el nas, li deixà anar, com aquell qui no vol la cosa, diria que sóc més aviat enigmàtic. «I desitjable!», pensà ella.

—Àvia, com és que us vau casar amb l’avi si us agradava l’escriptor? —vaig preguntar-li encuriosida en acabar el seu relat.

I ella, s’aixecà d’una revolada, i em digué que tenia l’olla al foc. Cada vegada que li treia el tema, es tancava en banda, fins que una tarda, després de recollir un escarabat mort al llindar de la porta, m’etzibà: «Per fàstic, el que em va fer el senyor Pla aquell migdia!». «Que li va fer fàstic?». No m’ho podia creure, si n’estava tant!

Ella tornava de mercat, amb el cistell ple de vianda. A mig matí, la senyora Angelita li havia manat que a les dotze anés a recollir els encàrrecs. Acceptà de mal grat perquè, si no els hi tenien a punt, ja no el rebria a la porta. Un cop estigués dins, li seria difícil saludar-lo. S’afanyà, no estigué per orgues amb les pageses i, ja a la Rambla, es dirigí amb pas ferm cap a la casa dels senyors. De sobte, el veié, elegant, com sempre. Vestit de llana freda, camisa blanca impecable, corbata, barret… Sortia del carrer de la Rutlla. El cor se li desbocà, s’ofegava. «Que no entri encara, que ens trobem a la porta», suplicava. No li treia els ulls de sobre. «Què fa ara? Verge dels Set Dolors! Però que s’ha begut l’enteniment!» cridava l’àvia ofesa. «Te’n saps avenir que el molt pocavergonya orinà en el primer arbre que trobà!».

I a mi em va donar per riure i ella, pobrissona, encara s’empipà més! «Ja pots riure, ja, que jo després de veure com s’espolsava la pelleringa amb les mans i aquell bassal escumós a terra, mai més, em sents, mai més no me’l vaig mirar amb bons ulls!».

Vicenç Francès, en el record

Dir-te adéu avui, tio Vicenç, és dir adéu a un munt de records i al fil invisible que m’unia al teu passat. 

Eres un home de poble, un home de carrer i molt de casa. De caràcter fort, a estones difícil; tossudament tossut i exagerat, sovint; de valentia poruga i agraït quan calia. Amic dels teus amics, de un no res en feies conversa i tenies una memòria prodigiosa.

Un padrí fidel, de tortell de Rams i regal d’aniversari. Un enamorat del cinema, dels artistes en blanc i negre, dels westerns de paper cartró, d’en James Bond i dels clàssics de sempre. Un gourmet de platillos, de rostits de festa major, de dolços típics, de vins de bóta i de xampany. Un culé fins al moll de l’os, un enamorat de la Principal de la Bisbal, un lector de diari, un viatger incansable davant el televisor, un pescador pacient i un boletaire enamorat de l’Empordà i dels seus racons secrets.

Vares néixer un 1930 i d’ençà, cada pas que vas donar a la vida te’l vas guardar al calaix de la memòria. Cada vegada que n’obries un, tornaves a la vida a qui fa temps ens va deixar.

Era anomenar l’àvia i les cassoles bullien per moments. Era parlar de Montjuic, de Barcelona, del Portal de l’Àngel, de la padrina, del carrer, de la fàbrica i semblava que el temps s’hagués aturat allà i tots hi fossin. Anomenaves el papa o l’avi i els tenies al costat, a tocar.

Dir-te adéu avui, és dir adéu també a tots ells.

Desitjo que d’aquí una estona, quan enfilis el camí de l’eternitat te’ls vagis trobant, un a un; que feu el camí plegats, assaborint cada pas, i que junts, tots junts, pares, mare, germà, avis, tiets, parents i amics reposeu tots en pau.

14 de març de 2016

Allà on menys t’ho esperes

Sovint em pregunteu quines són les meves fonts d’inspiració a l’hora d’escriure un conte. La veritat és que tot ve d’un moment.

Aquesta setmana, per exemple, va ser en veure, damunt d’un dels prestatges del rebost, aquest llibre, Mémento Agricole, una petita enciclopèdia editada per Larousse l’any 1923, sobre el bell art de l’agricultura.

Algú el regalà al meu avi i a la primera pàgina hi escrigué una dedicatòria preciosa:

À mon cher, José

jardinier émerite

No puc saber qui li atorgà aquest bell títol honorífic, perquè la signatura la van esborrar. És l’avantatge del llapis, si no vols que tot aquell qui ve rere teu ho llegeixi, agafes una goma, la passes per sobre i llestos!

«Què hi farem!», penso, mentre l’obro i el fullejo. La terra, l’engreix, els cereals, l’hort, els arbres fruiters, els animals, les granges… De tant en tant, una plana amb gravats, n’hi ha un total de sis-cents. M’entretinc en la que parla de les pomes i veig que en aquells anys hi havia sis varietats. Sota seu, s’hi veuen els seus quatre enemics, uns bitxets que fan basarda.

En acabat, el tanco i el deso de nou al seu lloc.

Aquella mateixa tarda, m’assec davant de l’ordinador, i esborrallo una història, que fa estona que em ronda pel cap. Quatre personatges —escollits a l’atzar—, són els protagonistes: una lletraferida, aquest llibre, un pèrit agrònom i un gos. La idea és fer un conte curt, que no abasti més d’un full, com l’efímera amistat virtual que vull que tinguin. De fet, és el que es porta ara. Vivim en un món de realitats fictícies i on tot ha de ser immediat. Els experts en diuen «obsolescència programada». Jo, que m’he educat a l’antiga, prefereixo anomenar-ho: «pa per avui, fam per demà».

Ja fa temps que dura aquest conte xinès. —Volia escriure “cuentu xinu”, però no sé si tothom m’entendrà—. Rere un perfil, sovint, res no és el que sembla. Aquells qui, des de dalt, maneguen els fils ens ho han posat fàcil. A través de les xarxes, ara podem jugar a enamorar-nos, fer veure que volem la cosa. Ara és tan fàcil despertar emocions en la distància, tant com inventar històries que saps del cert que mai no passaran.

Una llàstima, perquè en el bell art del festeig, els afalacs han de ser reals, tangibles.  

✒ P.S. El conte és preciós —què us he de dir—, tot i que no acaba bé, és divertit. El vaig escriure amb una ploma, perquè no tinc ganes de que s’esborri. Tal vegada els bitxets ho faran el dia que puguin llegir-lo i sàpiguen que la història que explico, si mai va passar, a dia d’avui ja és anècdota.  

Quanta pau en un instant

L’avi Josep va néixer la matinada del 31 de gener de 1906 a Onil, Alacant, en una caseta davant de l’església que a dia d’avui ja no existeix, ara és una plaça. L’inscrigueren amb un nom compost: José Pedro, perquè no fos dit que duia el nom del germanet que morí, uns mesos abans d’enterocolitis, quan sa mare ja el duia a la panxa. Fou el segon de set germans i amb els anys, el gran dels tres que quedaren vius.

Avui es compleixen 115 anys d’aquesta efemèride i si com mana la tradició hauria de ser jo qui li fes un regal, darrerament és ell qui m’obsequia amb moltes sorpreses: l’anell, la recerca de les dones jueves, antics amics amb qui contactar… “És ell que pensa en tu”, m’assegura convençuda l’estimada Mimí quan li explico les meves troballes durant les nostres larguíssimes videoconferències. Jo, també ho crec.

Aquesta fotografia, de 1942, és de les darreres que he trobat. L’avi, que porta la seva peculiar salopette, és a l’exterior de la ferme de madame Queheillard, amb els gossos, Marlène i Jackie, i una nena petita, molt ben vestida, que parla. Deu dir alguna cosa interessant perquè el fox terrier se la mira embadalit. Ell fuma una cigarreta i no se les té totes amb l’altre i el reté per evitar mals majors. Cosit al seu braç esquerre el distintiu de “rotspanier”. Tot i que ja ha recuperat la dignitat -lluny queden les penúries dels camps d’Argelés i d’Agde-, té feina, un sostre on aixoplugar-se i un plat a taula ben calentó, és un treballador estranger i s’ha d’identificar.

Eren temps difícils, malgrat que a l’imatge no ho sembli. La guerra era a tocar, la pau d’un instant preciós, també.

Une chronique parisienne

À 16h j’arrive à la majestueuse Gare de Lyon. Le temps est frais mais il y a du soleil. Je prends un taxi qui me dépose vingt minutes plus tard à l’hôtel. La réceptionniste ne trouve pas ma réservation. Ça tombe mal. Elle cherche et recherche. Elle m’énerve. Par moments elle tremble. Finalement mon nom apparaît sur l’écran. Elle l’écrivait mal. Elle s’excuse. Quel soulagement ! Je me voyais au milieu de la rue.

Ma chambre, située au premier étage, est petite, agréable. J’adore le papier peint brodé de roses. Elle donne sur une cour blanche, carrée, impeccable. Calme, garanti. Une heure après, je sors. Je prends un taxi direction la Madeleine. Je suis heureuse. Paris me rend toujours heureuse. Il me dépose en face.

Voilà, madame, je vous laisse à la porte —me dit le chauffeur.

—Merci. Je vous dois combien ?

Huit euros.

Je les cherche dans mon porte-monnaie et j’entends…

Madame, je peux vous poser une question ?

—Bien sûr !

Vous entrez ?

—Où ?

A l’église?

—Non, pourquoi ?

Parce que je voulais vous demander de prier pour moi.

J’esquisse un petit sourire. Je ne lui dis pas mais j’ai l’intention d’aller prier en face, chez Ladurée, dans une table de n’importe quel salon. J’ai hâte d’être entourée d’un beau décor et de parisiens. Écouter leurs conversations, la vie qu’ils mènent, leurs chagrins, leurs bonheurs.

Un chocolat chaud et des macarons à la rose me réconfortent. Le temps s’écoule, lentement. Deux dames, habillées d’une petite robe noire, dévorent un mille-feuille praliné. Elles boivent du thé. Entre gorgée et gorgée, elles se confessent. Elles chuchotent des secrets inconfessables, comme deux gamines. Je regarde par la fenêtre, dehors tout le monde est pressé. Dedans, une sorte de bonheur nous entoure, nous sommes heureux, sans malice.

Fulls de colorins

Aquest migdia, una amiga m’ha portat el regal de Nadal que tenia encarregat en una llibreria: l’agenda 2021 amb frases de Paulo Coelho. El Papa Noël aquest any no va passar per casa. Estava molt enfeinat, el pobre, massa. No es pas que em portés malament, sinó que aquest cop no tocava. Es veu que quan està tan atabalat i s’adona que no podrà ser a per tot, algú queda exclòs. Sembla ser que sempre reben els mateixos, els solitaris. Diuen que fa un sorteig, ràpid, quatre lletres dins d’un mitjó i una mà innocent que les agafi. El capvespre del vint-i-quatre la primera lletra que va sortir va ser la “efa”. Ja us podeu imaginar, bona nit i tapa’t. Tot això ho sé perquè m’he trobat una nota dins del regal on m’ho explica. Insisteix en que les coses no me les agafi malament, al contrari, diu que intenti agafar-me-les com vénen, a voltes calmadament, a voltes a torrentades. A partir d’ara, li faré cas.

En fi, que ja la tinc i és tan maca, que no me’n puc estar de dir-vos-ho! Mira que em costa escollir, no és el meu fort, ho confesso. Sobretot quan hi ha varies opcions. Però aquest cop l’he ben encertat. Pintada de mandales de colorins, d’ocellets blaus i de fulles de tiges impossibles d’un verd maragda, de flors exòtiques i cors i estels i paraules boniques. Porta per títol, Trobades, i penso en les del 2020, que van ser poquetes però precioses.

Ara, asseguda vora la llar de foc, l’estrenaré. Hi escriuré pensaments bonics, cures per a l’ànima. Ens ho passarem bé, ella i jo, el cor m’ho diu…

El conte d’aquest Nadal

No abaixeu la guàrdia, no us confieu. Jo, que sóc una persona que visc sola i només tinc contacte amb els amics i familiars a l’exterior -enmig d’un bosc o a tocar del far- acabo de passar una grip amb dos dels símptomes estrella de la Covid-19: febre alta -sostinguda- i mal de cap.

El calvari va començar avui fa una setmana quan acabava de fer la meva ruta boscana habitual. Vaig tornar plorant, esgotada. Aquella nit ja vaig tenir febre i el dolor -pessics- corria per dins del meu cos. L’endemà a la tarda, primera trucada a urgències. Ha de venir. Ara no, que estem col·lapsats. Millor a les vuit del vespre. Test ràpid, negatiu. Controli’s la febre, prengui paracetamol. Els dos consells de la doctora, una jove de veu càlida i gestos decidits.

La febre anava a la seva. Cada vegada que em prenia una píndola, amarga com la solitud, s’enlairava, amunt, amunt. He fet pics sostinguts de 39.

Dos dies després, nova trucada al CAP. Aquesta vegada, un metge, amabilíssim em diu que m’ho faci com vulgui però que hi he de tornar. Test ràpid, negatiu. Oxígen, perfecte. Febre! PCR, que marxa aquell mateix vespre cap al laboratori. De cop em poso a plorar. Tinc por. Molta. El jove cordovès que m’atén i m’escolta amb un posat de clergue bonhomiós, em diu que no ho faci, que ells em cuidaran, que són allà les 24 hores del dia pel que faci falta. El dec trasbalsar perquè les meves mostres no arriben al laboratori, s’extravien. Me n’assabento dos dies més tard, quan els contacto de nou per dir-los que la febre no baixa. “Hauria de venir”. No, doctor, no m’ho faci això, que fa un fred d’espant, el meu cotxe dorm al carrer i deu estar congelat. “Ara venim”. Com diu? “Sí, ara vinc amb una infermera i li fem una nova PCR. Mitja horeta més tard, dos àngels, disfressats d’astronautes, entren a casa per primer cop a la vida. Jo, que sempre m’he sentit atreta per l’únic satèl·lit natural de la Terra, ric per sota la mascareta perquè imagino que seran acienciats. Els rebo amb pijama i pantofles, acato les seves ordres. Oxígen, correcte. Oscultació, també. Marxen apressats. Els ofereixo xocolata. Refusen. Estan tips, com jo. Ells, de dolços. Jo, de tanta incertesa.

Mentre no tinc els resultats que faci el que he fet fins ara. Aquella matinada la febre fa el seu pic màxim: 39.1. La templa zumzeja, incansable. Les mans em bullen. Amb el paracetamol, encara més. No puc dormir. Escalfo aigua. Quan bull, hi poso unes gotes d’olis essencials. L’olor d’eucaliptus em porta fins a l’Ermedàs, a aquell camí d’arbres gegants que em té el cor robat.

Finalment, no és coronavirus. Dóno negatiu. El metge que em truca em recomana que torni a urgències perquè un company em visiti. Massa dies amb febre sostinguda.

Havent dinat hi torno. El metge que m’atén inicia l’interrogatori. La meva tranquilitat el deu fer sospitar perquè de cop em pregunta: “Què ha fet aquestes festes? Qui ha entrat a casa seva? Qui l’ha visitat?”. Ningú, doctor. El tercer “segur?”, m’incomoda.

Avui, des de la distància ho entenc perquè som uns inconscients. A tall d’exemple us diré que una amiga em va dir que al Barri Vell de Girona s’havien llogat pisos turístics per dues nits i les festes, amb entrada i sortida de gent, eren memorables. D’altra banda, sembla ser que qui s’ha contagiat més és tot aquell qui, sota els efectes de l’alcohol ha perdut el nord.

Finalment, em creu. Ara ja em diu “el seu aspecte és bo”. Innocent, que el cap m’explota!

Una setmana després la febre va marxant, amb pas lent. El mal de cap, també. El meu cos ha patit un tropell, per emmarcar. Us he explicat tot això perquè sigueu prudents. No tot gira al voltant del maleït bitxet, una grip pot ser igual o més virulenta.

No voldria acabar aquesta història sense donar les gràcies a totes les persones, de cor generós, que m’heu acompanyat durant aquest difícil procés. Els vostres mots, a cau d’orella, eren el bàlsam per curar totes les meves pors. I a tots aquests àngels de la guarda que treballen incansablement en els centres de salut: GRÀCIES, DE TOT COR!

Coses de l’avi

Cada any per Nadal em demanava que l’ajudés a escriure les postals que enviava a familiars i amics, aquests últims sobretot francesos. Em deia que jo feia més bona lletra i cap falta d’ortografia. Excuses. Amb el temps em vaig adonar que era per tenir-me al seu costat, una tarda per ell sol i per explicar-me un munt d’històries viscudes.

Les postals les comprava a l’oficina de correus i sempre eren les d’Unicef. Venien en unes capses de cartró blau i amb la tapa transparent, i a dins n’hi havia deu unitats, cadascuna d’elles més bonica que l’anterior. L’avi en necessitava tres, de tantes que n’enviava. M’encantava treure-les totes i exposar-les una al costat de l’altra a sobre de la taula amb l’única finalitat d’escollir. La més maca de totes era per a la Janette Daunizeau; la següent per a madame Fabry; la tercera, per als Hervé; per als Navarro, una de normaleta; per a la padrina Isabel, una amb flors, i així ho anava fent fins acabar-les.

Junts escrivíem el text, ideat a partir d’unes frases extretes del llibre Savoir écrire des lettres, i en fèiem un esborrany en un tros de paper que anàvem modificant segons el destinatari.

Paràvem per berenar o si la història s’ho mereixia, com quan ens arribà a les mans una postal amb un dibuix naïf i que duia per títol: «Place des Vosges sous la neige».

–Avi, que me la regala? És de París, el meu amor platònic.

Va fer veure que es resistia amb un «ja ho veurem», però al final va cedir. Ho sabia. A més del regal, encara me’n va fer un altre, em va explicar un petit conte.

La primera vegada que va posar els peus a París va ser en aquesta plaça. Havia nevat i ell duia unes botes de cautxú que li van durar el temps de fer un pas. Les soles se li van obrir i li sortiren el mitjons i uns quants dits del peu plens de penellons. Tot això va passar als anys quaranta, quan un dia hi acompanyà al seu patron, monsieur Julien Picard, d’Aulnay-la-Rivière.

Quan calmin els mals vents, tornaré

Coses de l’avi, pàg. 292

El banc de Cartellà

Ignoro qui va tenir la brillant idea d’instal·lar-lo a tocar dels murs de l’església ni els anys que es fan companyia, perquè sé de la seva existència des de fa relativament poc.

La història del nostre encontre va anar d’aquesta manera.

Ens hem de remuntar al diumenge de Rams de 2017. El cel era net i clar. Aquell matí el paisatge espurnejava. La rosada acollia, agraïda, els rajos de sol. Havia quedat amb mossèn Josep Quer mitja hora abans de dir missa. Li volia parlar sobre els meus avantpassats, més ben dit, sobre la besàvia Clara, aquella nina que algú abandonà una nit d’estiu de 1872 a les portes de la vella església de Sant Feliu. El fet mereixia una conversa.

Quan vaig arribar, era d’hora i encara no hi havia ningú. Vaig aparcar el cotxe a tocar del mur i els meus ulls no donaven a l’abast, no sabien si mirar a la dreta, vers aquell marc de ferro abandonat que et mostra una ínfima part d’aquell bell paratge o, vers l’esquerra, vers el banc que et convida a que t’hi asseguis i t’amaris d’aquell paisatge tan sàviament ben conformat.

El banc, decidit. Els peus i els pensaments, m’hi porten. A la dreta, aquell primer arbre, i rere seu, el petit bosquet, corprèn. M’amaro de verds i d’onades de lluentors que el ventet que bufa fa ballar al seu so.

M’evadeixo, fins el punt de que no sento arribar ningú. Un toc a l’espatlla em torna al present. Una dona alta, espigada, de pell blanca i somriure eixut, em pregunta el meu nom i en acabat em diu que mossèn Quer m’espera al llindar. Si caminem, que sobretot l’acompanyi perquè a penes s’hi veu. Li agraeixo els consells i marxo apressada a trobar-lo. Travesso un passadís antiquíssim, de pedres ennegrides, i a tocar del taronger el veig. El saludo, aixeca el cap i els seus ulls, rere aquells vidres foscos i gruixuts, es queden a les fosques. No s’ha afaitat, una barbeta blanca vol sortir, impacient. La roba que vesteix és vellota, endolada pel pas dels anys. Damunt de les solapes reposa un núvol d’engrunetes del seu esmorzar i sobre les seves espatlles polsim i algun cabell. M’entristeix, veure un home desvalgut de qui ningú no té cura.

Parla, molt, moltíssim, s’atropella amb els mots. S’emociona amb la història que li explico. El deixo dir, savi com és en la matèria.

—Com es deia la seva besàvia? —pregunta, encuriosit.

—Clara Ventura.

—Ventura? Ventura? No recordo pas cap cognom així en aquesta parròquia! —m’ho diu quan som a tocar del petit cementiri.

—Com vol que n’hi hagi cap —li contesto— si és un cognom tret de l’Hospici!

—Però no em negarà que és bonic! —em respon, tot fent una rialla.

I li dono la raó i en acabat riem, mentre passegem agafats de bracet. L’acompanyo fins l’església, a les onze en punt comença la missa. M’hi ha convidat, em quedo, no li faig el lleig. Se sap els salms de memòria, lletanies que amb el pas del temps esdevenen consells per caminar amb el cap ben dret per la vida.

La vella esglesiola té el seu punt, una bellesa decrèpita que et captiva.

Ens acomiadem. Ell agraït em regala una creu, petitona, feta amb fulles de palma. L’ha beneïda i em diu que em protegirà. Gràcies, de tot cor.

Surto i torno al banc i el paisatge encara és més lluent, els colors del migdia senyoregen.

El matí del 17 d’abril de 2017 hi vaig obrir un compte, no pas corrent, sinó extemporani, aquell que no té cap condició afegida i et permet visitar-lo de tant en tant. Ell, agraït, sempre t’acull generós. Les seves fustes, farcides de bretolades, et conviden a seure. Si plores, engoleix les teves llàgrimes. Si rius, esclata de joia. Si t’hi apropes amb companyia, ho celebra, perquè ell és dels qui pensa que quan més siguem, més riurem. Les confidències que escolta mai no les proclama als quatre vents, les guarda dins seu com a bon còmplice.

Cap dels amics que hi he dut no n’ha fet befa, ans al contrari, en acabat tots marxen embolcallats d’una pau d’un valor incalculable.

El banc de Cartellà és un bon banc, dels millors que s’han creat fins ara. Cap interès no el mou, no et cobra comissions, ni s’enfada si no el visites. Ell només vol fer-te feliç, que quan t’allunyis d’ell, t’hagis curat l’ànima.

Els binocles de madame Queheillard

M’escriu la meva cosina per dir-me que surti a veure la Lluna. Aquest vespre està en conjunció amb el planeta Mart. Quin espectacle! M’hi estic una bona estona contemplant-los, fascinada. Ell, petitó, espurneja. Ella, neta i clara, com un llençol de fil blanc.

De sobte, penso en els binocles, aquells que l’avi va dur de França quan tornà de l’exili. Els vaig a buscar i després de graduar-los, me n’adono que la lluna té rius de plata i, a còpia d’admirar-la, diria que em somriu. Ells, pesarosos, reclamen protagonisme.

De petitona, hi jugava, amb molta cura. Recordo que fins i tot l’avi m’hi va lligar una cinta de ras verd perquè me’ls pogués penjar al clatell i no em caiguessin. Després de veure algun avió passar, una formiga que s’enfilava decidida per la branca del llimoner, els pistils de les roses o algun firmament pintat d’estels, els hi tornava, agraïda per tanta bellesa a l’abast dels meus ulls i ell, els desava dins del bufet del menjador tot esperant que la curiositat toqués de nou a la porta.

LEMAIRE FABT PARIS. La marca escrita a cada ullera. Són preciosos, fets de nacre i de metall. Cerco pistes. Ara, rai, que tot se sap, és ben fàcil.

Monsieur Jacques Lemaire començà a fabricar els delicats binocles per a l’òpera l’any 1847. «Els meus són tan antics?», em pregunto. Llegeixo que les lents fan 26 mil·límetres —i tant!—, i que sempre hi gravava el número 61. Em torno ximpleta buscant-lo i finalment el trobo, amagat sota una fina capa de pols ancestral, així com el seu logotip, el dibuix d’una abella, preciosa, la mateixa que hi ha a les ulleres. Somric i segueixo explorant. A l’altra banda, un made in France, en certifica l’origen i sota seu observo una altra xifra G31134. Els que es conserven al National Museum of American History tenen un número més gran. «Els meus tenen més anys!, ric orgullosa.

Eren de madame Queheillard, totes les coses boniques que tinc a casa li pertanyien. No sé quantes òperes o quants teatres contemplà a través de les seves lents i, si algun cop, vessà alguna llagrimeta, d’emoció. Es probable, perquè tot allò que és capaç d’apropar-te a la bellesa, que sembli que per moments la tens a tocar, fa que et tornis vulnerable, que ploris de felicitat.

Aquest vespre, sota la Lluna i Mart, ho he fet. Ho confesso!