La nit ha estat llarga. Ara m’acabo de despertar. El cap em fa mal i el cos i l’ànima. Enèssima festassa al costat de casa. Música estrident, cops, cridòria… I no hi ha res a fer. Saben que molesten i avall que fa baixada!
El propietari, qui té línia directa amb ells, no els dóna un toc d’atenció. Els ho podría dir. Res. Ahir, cansat de tants àudios, em recomenava que em llegís les responsabilitats dels propietaris d’un pis llogat. Zero empatia.
La immobiliària tampoc no en vol saber res. Ells no van proposar els clients, ho va fer el propietari. Farts de veure’m, sentència ferma: “Jo no els hagués llogat mai res a aquesta gent”.
La policia ve. Els diuen que parin la música, ho fan i un temps després hi tornen. Nul respecte a l’autoritat.
I jo al costat, patint el que no està escrit. Impotència absoluta.
La festa d’ahir -com totes les que convoquen- va començar a quarts de sis de la tarda. La música -bé, millor dir els bombos i les maraques i la veu de nas d’un curt de gambals que dóna lliçons misògines a la horda de parroquians idiotes- no es podia suportar. I a les vuit, i a les nou, i a les deu, i a les onze… encara anava. Em devia adormir a mitjanit. I m’han despertat. Les criatures jugaven al carrer com si fós de dia. Cops de porta, crits i xiscles. He tornat a agafar el son i m’han tornat a despertar.
A les cinc, la matinada s’ha amarat de tristesa.
He dormit fins a les onze. Matí perdut de diumenge, angoixa al pit. El cap m’explota i els ulls em ploren.
La meva amiga Judith em diu que a les coses se les hi ha de donar llum. Jo només sé fer-ho amb les paraules, avui tenyides de dol.
Pilar Francès 