Fa anys que empares —alguns diuen que fins i tot segles— la mà del qui, abaltit, se t’apropa una estoneta per reposar. I ara un, ara l’altre, desfilen compassats, la fatigada velleta i el seu cabàs capolat. La monja afligida i el seu missal trinxat. Els turistes cruixits i el seu guia descoratjat. L’amant desfet i el seu desig extenuat. La mainadera esbalaïda i els petitons esgotats. El músic atuït i el pidolaire vençut. L’addicte ullerós i el lladre esllomat. El carter rebentat i els missatgers cama-segats…
Aculls, generós, la mà de tots ells i, en aquell frec, en aquell instant, hi deixes pres el coratge per animar-los a continuar.
