La por de mentida

pantufles

De petitona era molt i molt poruga. Tant és així, que recordo com si fos ara que abans d’anar-me’n a dormir havia de comprovar si dins l’armari o a sota del meu llit hi havia algú amagat. No ajudava gens compartir habitació amb el meu germà gran qui, un cop la mare ens havia acotxat amb un petó de bona nit i tancat el llum, començava a dir-me amb veu espectral: uuu… uuu… asotadelteullithihaunnnfantaaaasssssmaaaaaa…

            I jo espaordida cridava la mare:

            ―Mama, mama, vine que el tete em fa por!

           I la cosa no es calmava fins que ella no tornava a posar pau i, tot sigui dit, després d’haver comprovat que a sota meu hi seguia no havent-hi ningú.

         Un vespre, farta de sentir-lo, el vaig amenaçar dient-li que si continuava atemorint-me li llençaria les sabatilles daltabaix del balcó. Poca broma, perquè aleshores vivíem en un quart pis sense ascensor i el seu calçat era nou de trinca.

            Amb l’amenaça que li vaig engaltar, la cosa es calmà uns dies però, una nit, tot gallet, engegà de nou l’espantós uuuuuuuuuu de rigor i jo, sense demanar ajut a ningú, vaig encendre el llum de la tauleta, em vaig llevar del llit decidida, vaig arreplegar-li les sabatilles al vol, vaig pujar un xic la persiana i la primera sortí disparada i al darrera hi anà la segona i tots dos ens quedàrem muts fins sentir el primer pataplaf al terra, acompanyat del segon.

            ―Mama, mama, que la teta n’ha fet una de molt grossa! Que ja no tinc calçat! ―cridava enfilat dalt del seu llit, esveradíssim.

            I ella en entrar de nou a la cambra i en veure l’altercat m’ordenà:

            ―Posa’t la bata i baixa a buscar-li les sabatilles al teu germà!

          I jo, no vaig tenir més remei que fer-ho i baixar els noranta-vuit esgraons a peu, sortir a mig al carrer, recollir-les i refer el camí de tornada escales amunt, sempre vigilada per la mama, tot s’ha de dir.

           Aquella nit s’acabà la por de mentida, el meu germà no me’n feu mai més, però l’altra, la de veritat, la que et corre per dins, aquesta no ha marxat mai del tot, la molt garsa algunes nits encara ronda.