Cau la nit quan sortim a passejar. Els comerços abaixen les persianes i els cambrers endrecen les terrasses, apressats. A peu de platja, ens amarem d’un indret de postal. Sentim com les onades arriben cansoses a la vora, respirem al seu compàs. Caminem i, de tant en tant, un calfred ens fa pessigolles a l’ànima. Quanta bellesa! Sense adonar-nos ens separem, deixem que cadascú s’encanti on més li plagui i quan ens mirem de reüll, els rostres ens espurnegen de felicitat.
Jo vaig en direcció a l’església i, tot d’una, albiro una mainada ran del mur de pedra. M’hi atanso i els saludo amb un bonsoir amical. Tres nenes i un nen aixequen el cap. Són rere un taulell de capses de cartró, folrat d’una tela negra que fa que els seus tresors llueixin impecables. Elles parlen poc, només riuen, mig avergonyides. Ell, en canvi, és més decidit. Alt i prim, cara rodó, de pell blanqueta i cabells negrosos, és educadíssim. Va molt ben vestit i de seguida em dóna corda. Quan em sent dir «què és això tan bonic!» em pregunta si els en compraré una. Faig veure que no ho sé i ell desplega tot un ventall d’arguments del bell art de la venda. Que. Si han escollit les més boniques, que si els retoladors són permanents i les seves creacions mai no s’esborraran…
D’entrada descarto les que han dibuixat amb monstres de Halloween. Ell es justifica, tot dient, que hi ha molta demanda. Riem. Tot seguit ja em diu els preus. Les petites, a cinquanta cèntims. Les grans, un euro, i, en acabat, sort que hi ha poca llum perquè el riure se m’escapa per sota el nas.
—Aquestes no li agraden? —em demana, nerviós, mentre assenyala un grup de còdols pintats de colors llampants.
—No, no gaire —li confesso amb la veu del cel.
No es dóna per vençut i sento com diu:
—I aquesta?
—Tampoc, la forma no m’acaba de fer el pes.
Hi torna.
—I aquesta?
—Oh! —exclamo sorpresa i li agafo de les mans. J’adore!—li confesso.
—L’he feta jo.
—De veritat?
—Sí, aquesta tarda.
Els meus ulls es passegen per l’arc de tonalitats rosades.
—Si li dóna la volta, hi ha un missatge.
Me’l miro, adoro els seus ulls rodons que s’amaguen rere unes ulleres amb la muntura de pasta negra.
—Giri-la! —m’apressa a fer-ho.
I el crec i ho faig i quan ho veig li dono les gràcies per tanta tendresa.
—Se la queda, madame?
Un nuset a la gola m’impedeix parlar i li dic que sí amb el cap mentre cerco la moneda dins la bossa. Quan li entrego, els demano amb què pensen gastar-se els calerons i, emocionats, responen a l’uníson:
—C’est pour des xurros!
Aix, per menjar-se’ls!
Pilar Francès 