Aquest estiu he tingut la fortuna de passar tres dies a Collioure. Cada vegada m’hi sento més a gust. Cada vegada m’agrada més.
La tarda que vam arribar, vam decidir anar a la platja. El lleveig era fortíssim. De cop, vaig perdre el barret. Va sortir disparat, sorra enllà fins que va anar a parar a la vora de l’aigua.
Em vaig llevar d’una revolada i vaig córrer a buscar-lo. Quan el vaig atrapar i m’ajupia per recollir-lo, vaig sentir la veueta d’un nen que em deia:
“Madame, us demano perdó per no haver arribat a temps. Us el volia donar, però us heu avançat. Je suis désolé!”.
Li vaig agrair el detall mil vegades. Es deia Martin. M’ho confessà mig avergonyit. Abans de dir-li adéu li vaig acaronar una galtona, corpresa.
De tornada cap a la tovallola, em vaig dir: “És aquí, Pilar, és aquí on has de plantar la tenda!”.
–♡–
Pilar Francès 