L’endemà de presentar el treball de recerca sobre la repressió franquista a Santa Cristina d’Aro vam reunir-nos a la plaça de l’església de Romanyà de la Selva per escoltar quatre sardanes interpretades per la Principal de la Bisbal.
Jo era sota el vellot porxo de l’esglesiola, meravellada pel so de la tenora, quan es va apropar una dona per felicitar-me pel treball i el discurs de la tarda anterior. Es va presentar, era la néta d’un dels afusellats. No trigà a abocar el cove, recordava tots els mals moments que passà de petitona. Era la néta d’un roig, una taca indeleble. Va carregar les tintes contra el mossèn —un autèntic pocavergonya— i l’escola. Quan va néixer no la va voler batejar, com tampoc uns anys després donar-li la comunió, ho hagué de fer en un altre poble. L’assenyalaven constantment, el menyspreu era a diari. S’ho va passar malament, pobrissona. Era una nena i s’ho mirava tot amb els ulls de l’innocència.
La conversa em va corprendre, tant, que vaig tornar a casa amb l’ànima enfredorida. Des de llavors, la tristor s’ha anat fent gran dins meu, ha crescut sense aturador.
Vaig anar a escola quan estava a punt de complir sis anys, setembre de 1972. Els pares van escollir un col·legi de monges situat al centre del poble, un casalot enorme que feia un xic de basarda. El pati era bonic, les escales de pedra, precioses, i la font, també. Les mestres, totes dones, tenien més aviat un caràcter eixut. Tret d’un parell, la resta semblava que el dinar de migdia els havia fet coragre. Jo, era un nena entremaliada, somiadora, curiosa… a qui a còpia del maltractament, li mataren les il·lusions.
Temia anar a escola, sobretot els dilluns, perquè era la primera a qui cridaven per sortir a la pissarra a explicar la missa del dia abans. A casa no hi anàvem, les lliçons de Déu les trobàvem dins del bosc tot cercant bolets o llenya per a encendre el foc; a la platja, tot fent pallarides; asseguts a taula tot menjant un plat d’arròs a la cassola fet per l’àvia Pietat on hi ballaven els àngels i, tot sovint, dins del sisentó del papa mentre ens duia a conèixer algun bonic paratge. Les nostres catedrals, el xalet Pilu, Canyet, cala Jòncols, Beget, l’Ardenya i l’hort de l’avi.
Jo no feia mai res bé, mai. Ni els deures, ni les manualitats. També, amb el vestir hi trobàven pegues. El meu pichi de quadrets grisos mai no els va acabar de fer el pes. Taques on no n’hi havíen, botons penjats d’un fil, el jersei blanc de coll alt… Al pati, tampoc no jugava com cal i, de tant en tant, rebia un clatellot inesperat. Me’n van caure tants al damunt que ben aviat en vaig perdre el compte.
Per què em passava tot allò? Precisament a mi i no a una altra? Per què la directora, una monja malcarada i barroera, em tenia tanta i tanta mania. Ara ho sé.
L’avi feia poc que acabava d’arribar de França i s’havia instal·lat a Sant Feliu. L’avi, el roig, el desertor, el soldat republicà, l’exiliat, l’individu marxista que tant els incomodava. Elles n’estaven al corrent, i tant que ho estaven! Les autoritats i el clero ja els havien donat quatre referències. Coneixien la seva història, com el palmell de la seva mà, molt abans que jo l’esbrinés.
Miro enrere i sento tristor pels anys perduts, perquè al seu costat no vam aprendre res de bo. Des que acabà la guerra incivil fins ben entrats els anys setanta predicaven uns valors que mai, mai, no van posar en pràctica.
Pilar Francès 