– Policia Local, digui?
– Bona tarda, miri que m’acaben de caure les claus de casa dins del contenidor de les escombraries.
– Ja, però nosaltres no hi podem fer res.
– No?
– No, ha de mirar de buidar el contenidor.
– Com vol que el buidi tota sola, si pesa una barbaritat!
– Sí, ja ho sé, però nosaltres no podem fer-hi res.
– I no pot contactar amb els serveis d’escombraries? Ara fa poc he vist passar un camió.
– No, no podem.
– D’acord.
– Miri, parlaré amb el company que està fora i miraré si poden fer alguna cosa.
– Gràcies! Jo miraré de trobar algun veí que em doni un cop de mà.
Trucades. Moltes. Sense resposta. L’espera es llarga, molt. Finalment trobo un veí qui arriba al mateix temps que el cotxe de la patrulla. En Felip du un pal llarg a les mans acabat amb un ganxo. Obrim el contenidor.
– On et penses que han caigut?
– En aquesta part. Veus aquestes dues bosses són les meves. Han d’estar a sota. He sentit el clic.
Remena. Res. De cop, un dels policies diu:
– Em deixa a mi, si-us-plau?
I aixeca el contenidor amb les mans -amb una força descomunal- el tomba, remena i no les troba.
– Senyora, aquí no hi són.
– Doncs jo no les tinc… A veure si me les he deixat posades al pany?
Mentre es rentava les mans amb sabó i aigua ben calentona li he demanat perdó, morta de vergonya.
Pilar Francès 