Un llibre, un pensament

Vaig a dinar a casa de la mama i, de sobte, me’n recordo que hauria d’anar a fer una ullada als diccionaris que encara conservo de la meva època d’estudiant perquè segur que, en algun moment, em seran d’utilitat a l’hora d’escriure.

            Entro a la meva antiga habitació i, en un no res, els localitzo als prestatges. Me’n quedo tres i mentre els poso dins la bossa de roba escolto un cop sec. Pam! Ha caigut alguna cosa. Aixeco el cap i me n’adono que és un llibre vell. L’agafo. El líder de Harold Robins. Li dono la volta, llegeixo la ressenya i em detinc en aquesta frase: el lenguaje utilizado en esta novela es directo, sin disimulos, que puede escandalizar. Ric per sota el nas, el deso al seu lloc, tanco la porta i me’n vaig.

            M’acomiado de la mama i quan estic a punt de sortir, la meva veueta interior em parla: torna a buscar el llibre, que no te n’adones que ha arribat a les teves mans per alguna cosa, no tens curiositat de saber perquè.

            Sense rumiar-m’ho massa, faig mitja volta, entro de nou a la cambra, l’arreplego al vol i l’afegeixo a la bossa amb els altres.

escanear0001

            Arribo a casa, em preparo una infusió de fruits vermells, m’assec al sofà i li dedico una mica més d’atenció. El títol original, Memories of another day, m’agrada. L’anoto a la meva llibreta de futuribles idees. Segueixo. L’autor el va escriure l’any 1979 i aquí es va publicar el 1984. Se’m gela la sang. Aquest és el darrer llibre que va llegir el papa. Que fort! Intento recordar, si tal vegada li vaig regalar per Sant Jordi i per això el conservo, però la meva memòria no arriba a saber si és del tot cert. Continuo. Veig un punt a la plana cinquanta-tres. L’obro. Un certificat de garantía d’un rellotge, marca Duward, expedit a Barcelona amb data vuit d’abril de 1978. El pare no duia un rellotge d’aquesta marca, el seu era un Seiko, però l’avi sí. Dedueixo que després de llegir-lo, li va passar i aquest no el deuria acabar. És possible, en morir el seu fill, el juliol de 1984, ja no va ser el mateix, res no em fa ni fred ni calor, solia dir-nos sovint.

            La curiositat em venç i decideixo llegir-lo. Vull saber com escrivia l’autor preferit del meu pare. En dos dies l’enllesteixo. Una bona novel·la, per a la seva època. Un xic de tot, acció, intriga, escenes de sexe explícit —més ben dit d’alt voltatge—, això sí, farcit d’estereotips sexistes que a dia d’avui, afortunadament,  han quedat obsolets. A mida que vaig avançant, observo, que la traducció és pèssima. Confesso que, més d’un cop, m’agafen ganes de corregir-les amb el llapis que tinc a les mans, però no sé si puc posar tan alt el llistó, que de tot plegat fa trenta quatre anys.

            Anoto en una llibreta, les frases que em fan pensar:

He sido despedido de más trabajos de los que cualquiera de vosotros pueda soñar que existan.

            Igual que el papa i quan decidí plantar-se pel seu compte i obrir una fàbrica de sabó, un càncer s’emportà el seu somni pel davant.

 Quisiera un hijo que sintiera como siento yo. Que tenga los mismos sueños que tuve cuando era niño, que perciba la belleza en la gente y en las cosas que nos rodean y para quién la vida no tenga que ser una sucesión de explicaciones lógicas.

            Així és la teva filla, papa.

Sostenía en una mano un puro y en la otra un vaso de whisky. Era corpulento y tenía unas espaldas y un torso que cuadraban con unas caderas que descansaban en unas piernas recias y firmes. Era un hombre fuerte. Lo sabía.

            Si eliminem el whisky i ho canviem per una copeta de vieux armagnac, tal qual.

No me gusta —sentenció su padre—. Creo que lo ves demasiado a menudo. Deberías salir con más chicos de tu edad.

—Los muchachos de mi edad no me interesan, papá. Les falta madurar…

            Sempre que em venia a buscar a la porta de la discoteca, solíem tenir en tornar cap a casa, una conversa semblant.

Fa poc vaig llegir aquesta bonica frase: Seeing someone reading a book you love, is like seeing a book recommending a person. Difícil és que a aquestes alçades de la vida, algú pugui recomanar-me al meu pare, però estic convençuda que va ser l’atzar qui va posar aquest llibre a les meves mans perquè descobrís més coses sobre com era ell i que, sense voler, el seu autor preferit me’l tornés de nou al meu costat, ni que només fos per una estoneta.