Velles arts

Nueva imagen

Ella acaba de fer vint-i-dos anys i ell gairebé li triplica l’edat. Ella l’admira obertament, ell la desitja amagament. A ell l’afalaga veure-la asseguda sempre a primera fila. Ella simplement no vol perdre’s cap detall. Història de l’Art, dos apassionats. Entre ells dos s’ha forjat una mena de complicitat, tres anys de lliçons compartides ho avalen. Ella treu unes notes brillants, així ho proclama ell davant la resta dels alumnes quan n’avalua els resultats.

              S’apropa el final de carrera, ai las!

            Un matí ell li demana si en plegar pot passar un moment pel seu despatx. Res important, només vol ensenyar-li un llibre que per Pasqua va comprar a Viena sobre l’obra d’en Gustav Klimt. Ella hi va de bon grat.

            —Quina preciositat, professor! —exclama la jove emocionada en tancar el voluminós exemplar.

            —Tu sí que n’ets de preciosa! —li deixa anar el vell professor, com aquell qui no vol la cosa.

            S’imposa un silenci eixordador que solsament ell gosa trencar amb cinc mots malencertats: «és que sempre m’has agradat».

            —No continuï, professor —li diu ella educadament, aquest camí no ens durà enlloc.

            —De quin color dus les calcetes? —li etziba ell mig tremolós. No pateixis que no et tocaré, només les vull veure. Ensenya-me-les! —li suplica bavejant.

            Ella se’l treu del damunt com pot, obre la porta del despatx i surt corrents escales avall, engolint apressada els esglaons de dos en dos i tota ella amarada de ràbia i de vergonya. Ell crida i crida que torni. Ella ja ni el sent.

              Aquell vespre ella truca al seu noviet per explicar-li l’ensurt i el sent com riu pels descosits i al bell mig de la conversa se’n fa creus quan li pregunta mig burleta:

            —Com anaves vestida per posar tan calent al pobre professor?

Tercer premi del III Concurs de Microrelats “Dones” de Santa Cristina d’Aro.