Plomes agres

blanco-oscuro-palo-394376.jpg

Avui m’han dit que ha mort en Romeu. Que Déu l’hagi perdonat! No pas jo, que una vegada em va fotre els cuartos i aquestes coses jamai no s’obliden.  

    Ell i jo vam ser amics, un mes. El que durà un pagament per avançat. Freqüentava sovint el carrer de casa, interessat en un local on tenia la intenció d’obrir-hi una cerveseria d’aires moderns. Sempre que el veia passar, abillat tan estrambòticament amb aquelles levites llargues i les armilles de coloraines, a mi se m’escapava el riure, no ho podia evitar. I un dia, casualitats de la vida, em saludà.

    —Com us dieu, mestre?

    —Joan Pons, gabiaire, per servir-lo.

    —Sóc en Pere Romeu i aviat serem veïns.

    —Què diu ara!

    —El mes entrant, amb uns socis, inaugurem un hostal als baixos de la Casa Martí. Ja veureu com tindrà molta requesta.  

    —Li heu donat nom?

    —Els 4 Gats.

    —…

    —Per cert, vós, on soleu anar a menjar?

    —Faig un mos a la rebotiga, que la vida està molt cara!

    —Jove, això s’ha acabat, perquè quan estigui obert vindreu a casa i no se’n parli més!

    I dit i fet. El dia de la inauguració, un assolellat catorze de juny de 1897, mudat i clenxinat, ja em teniu cap allà. Carai quin goig que feia aquell hostal, quina modernitat! En Romeu, en veure’m, de seguida em vingué a saludar i, després de presentar-me a alguns dels parroquians, em convidà a seure. Aquell migdia, vés per on, em van servir un bon àpat. A l’hora de pagar, em proposà que si acceptava venir cada dia ―migdia i vespre durant un mes―, que serien vint duros. «Un bon tracte», m’assegurà. Ai las, Joan, com la vas errar! Però què volíeu que fes, si jo no havia vist encara el món per un forat!

    Aquell vespre hi vaig tornar i em van servir el mateix ranxo, rescalfat. Tot i haver avançat els calerons, no vaig dir ni piu. I si em titllaven de llepafils? Però quan en feia tres que em portaven a taula conill rostit, li vaig dir si allò duraria gaire i el molt barrut em contestà «que allà s’hi venia a arreglar el món, no pas a sucar pa a les menges». I per acabar-ho d’adobar, un dels seus amics, un tal Rusiñol crec que es deia, li feu la gara-gara amb un «noi, que aquí alimentem l’esperit».

    Creieu-me si us dic que aquell mes se’m feu llarguíssim, tant com l’eternitat! Mai més hi vaig posar els peus. Bé, per ser fidels a la veritat, sí que hi vaig tornar, la negra nit de la venjança, li havia de tornar al molt penques.

    Tot plegat va anar així. Una tarda, em trobava enllestint un gabial per un adinerat marquès de Les Rambles, quan un vailet vingué a deixar-me un reclam del famós establiment on s’hi llegia:

Es serveix beure y menjar a totes hores

I jo, com aquell qui no vol la cosa, li vaig demanar si me’n podia quedar uns quants per repartir entre la meva clientela. Acceptà de bon grat. En ser a casa, a tots els hi vaig ratllar amb tinta el beure i el menjar, mots que vaig substituir per un de molt més encertat:  

Es serveix cunill y cunill a totes hores

I aquella nit li vaig empastifar l’entrada amb els nous cartellets.

    I quan unes hores més tard entrà a la botiga, esvalotat i cridant com un boig: «Si el conill us fa coragre i la ploma mala sang, a partir d’ara mengeu porc, per allò de que se’n ve de mena!», jo vaig fer com qui sent els ocells piular!