A les sis de la tarda, del dia 6 d’abril de 1872, en Facundo Francés Sempere compareix emocionat davant el jutge municipal de la vila, don Luís Cortés, amb l’objectiu de que s’inscrigui al registre civil un nen nat a les deu de la nit del dia abans, que no és altre que el seu fill legítim, dut al món per la seva muller, la Manuela Vicent i Sirera –qui es dedica a las ocupaciones propias de su sexo– i amb l’ajut del metge cirurgià don Tomàs Escolano i Sempere, tot donant a l’esperat nen el nom de Vicente Eduardo Ramón Emilio Francés Vicent, un nom tan llarg com ho serà de fet la seva vida.
Així comença el capítol que dedico al meu besavi Vicente, al llibre Quan calmin els mals vents, tornaré. Un home extraordinari que va néixer a Onil, Alacant, quan el segle XIX estava a punt d’encetar el seu darrer quart. Era un home eixerit, corpulent i amb unes mans grosses, per agarrar ben fort els embats de la vida.
A dia d’avui, encara hi ha gent que va tenir la sort de compartir estonetes al seu costat. M’expliquen que era tot un personatge. Caminava amb pas ferm per la vida, tothora calçat dins uns esclops de fusta. Era ràpid, llest, intuïtiu i coratjós. Un treballador infatigable, asseguren, coherent amb les idees i competent amb totes les activitats en les quals s’embrancava. Li agradava menjar bé, fumar en pipa, bevia gots de vi i jugava a les cartes. Visqué molts i molts anys. Morí de vellet a Montjuïc, a Casa Pagès, a l’edat de vuitanta-sis. Asseguren que ho feu satisfet i, en pau, amb totes les adversitats amb les que el va sorprendre la vida.
Pilar Francès 