La seva petja, per sempre més, al MUME

sala 2 sostre 3.jpg

Miro enrere i recordo perfectament el primer cop que vaig visitar el Museu de l’Exili a La Jonquera. Era un gèlid divendres de gener de 2015. El cel era immensament blau, bufava una tramuntana fortíssima, els embats de la qual et feien perdre el pas, si badaves gaire.

    Em va recomanar la visita, l’amic Jordi Gaitx, l’arxiver de Santa Cristina d’Aro. «Si vols continuar investigant el fons documental del teu avi, et cal anar-hi. Ells t’ajudaran». I així ho vaig fer. Aquell matí, la reunió es va fer curta, com els bons moments de la vida, i tant en Jordi Font qui n’era, en aquells moments, el director com en Miquel Serrano, el conservador, em van atendre amb un tracte exquisit. Gràcies als seus consells, arxivístics i bibliogràfics, les meves investigacions i els meus coneixements sobre l’exili van anar creixent, a còpia d’hores i hores de consultes. Reconec, que sense el seu estimat ajut, res hagués estat possible.

    A partir d’aquella visita, em van convidar a un munt d’esdeveniments relacionats amb l’exili. Acompanyada d’ells dos, vaig posar per primera vegada els peus a Argelers, dins dels actes que programen anualment amb el títol de Camins de la Retirada. Vaig tenir el goig de conversar amb la brillant escriptora francesa  Lydie Salvayre, amb qui per sempre més ens unirà la mateixa pena de l’exili. Vaig conèixer als historiadors de la Catalunya Nord, en Grégory Tuban autor, junt amb Felip Solé de l’impactant llibre, El camp d’Argelers, i l’Eric Forcada comissari de belles exposicions, com aquella de febrer de 2018 amb els magnífics quadres de Martí Vivès—. Amb ells, també, vaig entrar per primer cop al Mas Perxés d’Agullana, l’assolellat dissabte 19 de novembre de 2016, en la ruta literària que programaren i vaig poder escoltar, emocionada, els textos que aquell migdia a la terrassa del mas ens recitaren la Maria Campillo i en Francesc Vilanova.  Vaig participar també, junt amb prop de set-centes persones, en el actes del Dia de l’Exili i la Deportació, un cinc de febrer de 2017, dia que vaig tenir l’honor de conversar amb el conseller d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència de la Generalitat de Catalunya, el brillant Raül Romeva, i unes hores més tard amb la Presidenta del Parlament, l’estimada Carme Forcadell. Aquell mateix dia, també, vaig conèixer el director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, l’amic Josep Puigbert i com no, al meu padrí literari, el professor Salomó Marquès, amb qui sempre estaré en deute per els ànims i l’ajut rebuts quan li vaig fer saber la meva tossuda intenció d’escriure les memòries del meu avi.

 

Dit això, retorno a la visita del primer dia, quan un cop acabada la reunió em van convidar a passejar pel bell i modern edifici.  Ho vaig fer amb el cor encongit. Allà dins s’hi conservava la història de molts petits herois, com la del meu avi, que van patir l’exili per culpa de la guerra civil. En arribar al pis de dalt, a la sala on hi ha un laberint farcit de biografies, vaig llegir una frase escrita en un dels murs, que em va impactar:

La llibertat és lluny d’aquí, i això és l’exili

William Shakespeare

La vaig trobar encertadíssima. De sobte, em vaig adonar del plafó que folra una part important del sostre: un firmament amb milers i milers de petjades sobre la sorra, creat per l’escenògraf Ignasi Cristià. I em vaig posar a plorar. Galtes avall em queien uns llagrimots, que res ni ningú els aturaven. I va ser en aquell precís moment, quan  vaig decidir, que un cop acabés d’escriure el llibre sobre l’exili del meu avi, el seu fons documental, restaria conservat allà dins. La seva petja, per sempre més, al MUME.

106852