Avui he anat a una entrevista de feina. Al principi, només tenia al davant a la directora de l’establiment, una dona de mitjana edat, educada i de maneres agradoses. De cop, s’ha incorporat a la conversa, un xicot que devia rondar la quarantena, seriot i de posat impecable. S’ha presentat com a el comptable del negoci. Ens escoltava i, de tant en tant, feia preguntes. Quan reia, els seus ulls petits, el deixaven a les fosques, m’ha fet gràcia perquè m’ha recordat l’avi que sempre ho deia.
Qualitats, defectes, quin tipus de feina t’agrada més, idiomes, horaris, sou, festius… Ets bipolar? Patapam! Què dius tu ara? La directora el renyava. L’home dels números, reia.
El cor m’ha fet un bot i dins del meu cap només hi eres tu. Per què ho eres, veritat? Mai en vam parlar obertament, mai m’ho vas voler confessar. Va ser la teva mare que, en una conversa íntima, m’ho va explicar. Allunya’t d’ell, t’ho dic per un bé teu. Sembla que no et volies medicar, perquè et pensaves que solet podries lluitar contra la fera que dins teu habitava.
Juguem a endevinar músiques? Tatata… Deep Purple! De tanto… Julio Iglesias. Maaaadd… Nina Simone. Al partir… Nino Bravo! Simply… Tina Turner. Te les sabies totes. Rèiem, arraulits sota el nòrdic, les fredoroses nits d’hivern. I de cop, deies allò, te n’hauries d’anar. La por s’apropava a grans passes. Fins que un dia vaig decidir no tornar més. No t’ho esperaves, veritat?. Estaves molt segur de tu mateix. Però jo, mai més no vaig tornar i, a poc a poc, vas començar a escriure la crònica de la teva mort anunciada. La fera guanyà la partida, res ni ningú no va poder evitar-ho. Ara quan surti d’aquí, m’ingressaré en una clínica per curar-me i quan estigui bé, em vull casar amb tu perquè ets la dona de la meva vida, em sents? Una hora després, entraves en coma.
Avui, en una entrevista de feina, un mal ànima m’ha preguntat si jo era bipolar. Se bastasse una bella canzone a far piovere amore, si potrebbe cantarla un milione, un milione di volte…
Pilar Francès 