El jardiner de la comtessa

La Constance era l’única filla dels comtes de Schonnenbruck. La seva mare va quedar morta al llit, després d’un part etern, i el pare no es va refer mai de la tragèdia. Diuen que el pobre vivia en un estat depressiu permanent i per no romandre a palau, on tots i cadascun dels racons li recordaven el seu gran amor, sovint s’embarcava en expedicions que el tenien allunyat del continent, mesos i mesos, alguns asseguren que fins i tot lustres.

    La noieta aprengué de llegir, d’escriure i les quatre regles fonamentals del saber estar amb el reguitzell d’institutrius que el seu pare contractava. A quina més esquerpa, a quina més severa, fins que un xafogós matí de juliol arribà la Marthe de Beauvais, procedent de París, ciutat que abandonà a corre-cuita després d’un petit malentès a casa d’uns banquers de família nombrosa. No us malfieu, que res tingué a veure amb qüestions monetàries, sinó més aviat terrenals. Assumptes tèrbols de faldilles, expliquen, es veu que el senyor i un dels seus fills li corrien tothora al darrera.

    Mademoiselle de Beauvais arribà a palau amb cinc baguls, quatre plens a vessar de vestits, barrets, botines, cotilles, camisoles  i xals, i el darrer, de llibres. Manuals de protocol, receptaris de cuina, atles, diccionaris enciclopèdics i, majoritàriament, novel·les.    

    Aquella mateixa nit, ja li oferí el primer, Les Misérables, de Victor Hugo, exemplar que la Constance devorà en un obrir i tancar d’ulls, semblava talment que l’autor parlés d’ella. On a tant abusé du regard dans les romans d’amour qu’on a fini par le déconsidérer. Bé prou que ho sabia del cert. C’est à peine si l’on ose dire maintenant que deux êtres se sont aimés parce qu’ils se sont regardés. Ells dos s’havien estimat sempre així, mirant-se. C’est pourtant comme cela qu’on s’aime et uniquement comme cela. Mirades que deixaven una petja ben presa a la pell de per vida. Le reste n’est que le reste, et vient après. Què vé després ? Per a ells dos, segur que no gran cosa. Rien n’est plus réel que ces grandes secousses que deux âmes se donnent en échangeant cette étincelle. El que per ella era real, és que estimava el seu… Era tanta la vergonya, que no gosava ni dir-ho.