Pregunta, pregunta!

Que per què ho he fet? Però que no ho veu, per ell. Que no deia sempre que quan estigués fart de tot plegat se n’aniria d’aquest món? Ara ja no li cal. Avui fa vuit dies que li vaig passar al davant! Que em podia haver separat. Separat? I mentrestant què, aguantar? Quina barra que té! Clar, com que vostè no ho veia, eh! Però si jo ja no podia més! Que em calmi! Com gosa dir-m’ho això, se-nyo-re-ta ad-vo-ca-de-ta! Sempre em va fer anar a segona línia, rere la seva ombra, com si jo no tingués dret a que em toqués un xic de sol. No he acabat! Nits senceres esperant que arribés de vés a saber quin llit, de vés a saber amb quina barjaula s’hi havia ficat. Calli! I jo, cuinant hores i hores els seus plats favorits perquè davant de la seva mare em digués allò tan lleig de «n’he menjat de millors!». Au va, fins aquí hem arribat! Ara, ara que reti comptes a Sant Pere i, si no, al mateix Satanàs! Que si tinc por? Jo, por de què? Del que em pugui passar? Però, si encara no m’ha condemnat cap jutge! Saps una cosa bonica, escolta’m bé: a casa tota la vida m’han dit que sóc molt llesta, que és la única cosa bona que tinc. I saps què et dic, reineta, tu, pregunta, pregunta, que com et distreguis, me les empescaré per encolomar-te el mort!

La Berta surt del despatx de visites, pàl·lida, desencaixada. Quan la funcionària de la presó la veu, s’apressa a demana-li si es troba bé, i ella, només és a temps de dir-li que… que a tanta maldat no… Però, malauradament, la jove lletrada, acaba de perdre el món de vista.