8 de juny de 1906

pàgina 46 - iaia Pietat de joveneta

Tal dia com avui, a les set de la matinada, naixia la Pietat a la bonica vila de Cervià de Ter, una dona que amb el temps es convertí amb la meva àvia.

    Molts són els capítols de Quan calmin els mals vents, tornaré on n’és la protagonista, ja que mentre l’avi era lluny a l’exili, ella va haver de fer front a la duríssima postguerra.

    He triat uns quants fragments de la valenta i decidida cervianenca. Espero que llegint-los us l’imagineu per moments.

LA MARIA PIETAT

La petitona de Cal Ribot no és gaire afavorida, ho són més les seves germanes, però és espavilada, responsable i decidida, en això les guanya. Alta i apersonada –segons diuen a l’època–, rodoneta de cara, de cabells bruns i pell blanca, té un caràcter fort, és poc sociable, discreta i molt reservada, ni pregunta ni li agrada que li preguntin. Això sí, té un gran cor.

Va a escola als matins i a les tardes, quan torna, aprèn a fer ganxet a la falda de la mare, a qui tota la vida ha vist vestida de fosc, i això que no porta dol. No triga a posar els peus a la cuina, una de les seves grans passions, i amb llapis i paper anota tots els plats que més li fan el pes. Sopes, arrossos, rostits, salses, truites i les menges de Quaresma…

    Aprèn a trinxar, a farcir, a fer un bon sofregit, a dessalar el bacallà, a matar pollastres i a plomar aus. Amb les salses, hi té la mà trencada i les mesures no se li resisteixen mai, sap quina mida és una unça i mitja, una lliura o un polsim.

LA PIETAT DE LES OLIVES

Acabats de casar, els meus avis arrenden un local al carrer Major, a tocar de la rambla del Portalet, on obren un comerç d’olives i pesca salada.

La botiga és petiteta, a penes fa deu metres quadrats, però hi cap sense problema un taulell, unes balances, quatre lleixes i hi sobra espai, rere unes cortines, per una mica d’habitatge i magatzem.

I mentre atén la clientela, la Pietat a cada moment dona un consell i si veu que una dona és negada pel cuinar, tanca la porta una estona i avisa la parròquia amb un cartellet on es pot llegir:

Ara tornu

I marxa a la casa a ensenyar a la mestressa com es fa un bon sofregit. Gràcies a aquestes anades i vingudes es farà un nom i, amb el temps, acabarà anant a les cases a cuinar.

UNA, GRANDE Y… TRISTE

La iaia no va ser mai de la crosta, ni tampoc es mostrà en cap cas públicament com una devota cristiana, si ho podia evitar s’escapolia i, si no hi havia més remei, es col·locava al cap la mantellina negra i baixava a fer el paperot mig amagada en un banc dels laterals a escoltar els sermons de mossèn Dalmau, aquell qui li fascinava repetir obsessivament aquells mots tan espantosos: «venciendo Franco, ha vencido la Iglesia, ha vencido Dios».

    Tot això a la Pietat li era ben indiferent, per a ella era molt més important mantenir una conducta ètica exemplar, un comportament que va tenir fins al seu llit de mort.

COSES DE L’AVI

A casa de tota la vida hem estat gent de tradicions. L’àvia Pietat ho era molt i ens ho va inculcar. Els diumenges per esmorzar ens feia torradetes de Santa Teresa, per Sant Josep no faltava mai a taula un plat de crema –sense cremar, amb uns talls de pela de llimona gruixuda, que es notés que eren de casa, i un parell de branques de canyella, i pel damunt n’hi escampava en pols–, rostit i rebosteria de postres el dia de la festa major, fer bunyols el Dijous Sant i bacallà amb salsa de tomàquet l’endemà, que aquell dia no es menjava carn.

EL RETORN DEFINITIU

Una de les coses que més empipa l’àvia és quan una tarda el seu home es presenta a casa amb una gosseta de a penes un mes, embolcallada en una tovallola. Quin tropell! Ella, que això dels gats i els gossos sempre ho ha dut molt malament. Ja pot cridar, ja, que no hi té res a fer, la dàlmata perfectament pigallada es queda, perquè, com li assegura l’avi, «els farà molta companyia». La Linda, de pas lleuger i segur, és desperta com un gínjol i res ni ningú se li escapa. Borda en sentir la porta i a vegades et salta al damunt i perilles de rebre alguna queixalada si et passeges a prop d’on té el seu jaç. L’avi li construeix una cabana al costat del safareig perquè dintre a casa l’àvia no la vol, i per no sentir-la rondinar, sovint la lliga, i així ella pot fregar el terra sense que inoportunament l’altra el vingui a trepitjar, o  pot cuinar tranquil·lament sense que li vingui a somicar un trosset de vianda perquè en sentir la flaire ja se l’imagina coll avall. Un i altre cedeixen, per evitar mals majors.