Nosaltres, les nétes de la legítima República, ja fa temps que l’hem perduda. Es descolorí quan, passat el dol, vam voler desempolsar la brutícia dels anys negres del franquisme. Érem petitones quan de tot allò no se’n parlava. La por s’havia apoderat de la parla dels nostres parents, ningú gosava aixecar la llebre.
I un dia t’arriba un llibre a les mans i t’obre el ulls i la gana, i, ja res ni ningú, mai més no t’aturen.
Assistim des de fa uns dies a un blanqueig —indecent i consentit!— de la figura del dictador. Ens volen fer creure que tot en ell era bonhomia. Fins i tot han gosat dir que va dur la pau i la prosperitat a tots i cadascun dels racons que va trepitjar.
Enumeraré, solament, els pobles que em toquen de ple: Sant Feliu de Guíxols, 9 afusellats; Cervià de Ter, 3; Palamós, 10; Palafrugell, 3; Llagostera, 9… Fins assolir la indeleble xifra de 489 gironins!
Un d’ells va ser l’Eugeni Gurnés Bou, alcalde de Llagostera, un home bo que pagà amb la vida el fet de pertànyer a l’anarcosindicalisme. Ell és el protagonista del meu nou treball. Contextualitzo les seves cartes, aquelles que la seva dona conservà, com un preuat tresor, fins el seu darrer alè.
A diari m’endinso en el seu món, descabdello el dolorós fil de la memòria, i, a voltes, el torno a la vida. Costa, no us penseu pas que sigui senzill, has de gratar, la crosta és dura. És de calç viva, la que usaren per cobrir el seu cos ensangonat.
Així blanquejaven les injustes sentències de mort que ell signava, així, amb un bon tou de calç viva. Que no se’ns oblidi.
Pilar Francès 