Ens acomiadem apressats de la mare, amb un petonet a cada galta, i marxem carregats com mules, que abans hem d’aturar-nos a comprar l’esmorzar i no volem fer tard a escola. De camí, estem tan embrancats decidint què ens comprarem, que ni ens adonem que per el carrer no hi corre ni una ànima.
—Què voldràs, un croissant o una trena de crema? —em pregunta el meu germà, encuriosit.
I jo li contesto que, quan ho tingui al davant, ja ho decidiré.
—Sempre fas el mateix! —em diu mig foteta.
—Ja saps que sóc una cagadubtes! —li etzibo abans que el maleït adjectiu surti dels seus llavis.
En aquestes que ens plantem davant del forn de Ca la Nati i el trobem tancat i barrat i sense cap cartellet que ens en doni la raó.
—Que estrany! —exclama el meu germà.
—Comprem-ho a l’Espiga d’Or! —li proposo.
I ell assenteix amb el cap i continuem caminant i, ara sí que ens fixem que la resta de botigues també estan tancades i, els carrers buits de gent. Quan som a tocar de la rambla del Portalet ens creuem amb l’àvia Cervera qui ens demana on anem i nosaltres li responem a l’uníson: A escola!
—A escola? —ens diu tota esverada. —Però que no sabeu què ha passat?
—Nooooo… —li diem ben sorpresos.
—Que no escolteu la ràdio cada matí a casa vostra?
—Mai!
—Avui no hi ha escola i per dies que no en tindreu! —ens assegura la velleta.
—Ah, no? I com ho sap vostè, això? —li pregunta el meu germà.
—Perquè s’ha mort en Francuuuu!
Pilar Francès 