Per bon camí

blur-branches-foliage-38537

Qui em coneix de fa temps sap que sempre havia dit que jo volia ser escriptora. Les lletres m’han acompanyat al llarg de la vida. Aquelles frases que m’emocionaven, les deixava anotades en els marges dels llibres o llibretes. Sovint les rellegia, com a bàlsam. I un dia l’atzar em va posar al davant els documents del meu avi i vaig decidir que la seva història l’explicaria. I tossudament, asseguda a la taula de l’àvia Pietat, vaig anar teixint un relat amb el fil de la memòria. 

    No va ser un camí planer. Els més íntims sabeu com de putes les passo a diari amb la negativitat que brolla al meu voltant, jo que tant valor dono a la paraula, sobretot a les boniques. I com que el que llegia m’agradava i, també, al meu padrí literari, en Món, vaig dir que era un bon senyal. I així ha estat, perquè Quan calmin els mals vents, tornaré, ha brodat un any, per emmarcar.

    Gener, el vaig començar escrivint, tan sols vaig parar per menjar-me el raïm i per conversar amb la Beli, que es trobava a Bagergue, uns ànims i unes rialles que mai no oblidaré. El dia 2 vaig entregar el manuscrit revisat. El 18, començaren les galerades. Quina emoció! Acabarem el 25 i el 28 de gener sortí el llibre, sota el signe d’Aquari com el meu avi, un treball madur, assenyat, senzill, emotiu i savi. Uns dies després, un missatger em portà una capsa amb els exemplars. Els qui heu estat a casa meva, sabeu que tinc un passadís llarguíssim. Aquella tarda el vaig fer mil vegades, amunt i avall, emocionada.

    Febrer, la presentació. Divendres, 15, la sala del Monestir de Sant Feliu de Guíxols plena de gom a gom, per donar-li la benvinguda. Quina emoció tenir a en Món i a en Miquel a tocar i veure a la família, als amics, als mestres i als vilatans tot fent-me costat. I que en acabat la gent s’apropés per dir-te m’has emocionat o m’has sorprès perquè tenia una altra imatge de tu. Bé prou que ho sé, una que no he construït jo, sinó els altres. Com em va agradar sentir-ho, «anem per bon camí», vaig pensar.

    I després vingué la 22 de Girona, Calonge, Palamós, el MUME, Palafrugell, Barcelona, Onil, Santa Cristina d’Aro, Calella de Palafrugell, Cervià de Ter, Olot, Perpinyà i Llagostera. Un total de catorze presentacions, a quina més emotiva.

    M’han entrevistat a la ràdio, en Xavier Solà a La nit dels ignorants i en Romà a Ràdio Estel. He llegit ressenyes a la premsa precioses, La memòria indeleble, d’en Carles Ribera a la República o la que signà fa poc a l’Àncora l’estimat Toni Sala. He fet un club de lectura, he anat a tres fires, al berenar literari de la Llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí i a la Setmana del Llibre en Català de Barcelona. He viscut el meu primer Sant Jordi, a Girona, a casa, a Barcelona i a Palamós. He rebut dos premis literaris i el juny em va portar un regal: un nou projecte de memòria històrica que vaig entregar el matí de Santa Llúcia.

    M’he escapat a Onil, tres dies, he trepitjat els costeruts carrerons de la vila amb en Paco i el seu fill Roberto, he estat davant de la casa del carrer de les Cruces Altas on va néixer el meu besavi i he entrat dins el Santuari de la Maredéu de la Salut, on començà tot. He menjar arròs, fartons, mantecaos i una tarda em van regalar una nina, aquelles diminutes criatures que tanta companyia em van fer durant la meva infantesa. 

    He estat a Cervià de Ter i acabada l’emotiva presentació una senyora bellíssima, de pas recolzat en un bastó, s’apropà per dir-me que recordava a la meva besàvia Clara, una dona rossa, elegant i educada. I a la presentació de Barcelona, la filla del Facundo, el germà petit del meu avi, em regalà el diccionari enciclopèdic il·lustrat Sopena que compraren els meus besavis per a algun dels seus fills. «Això ho has de guardar tu». Emociona recordar-ho. 

    El setembre he viatjat a França, una escapada preciosa, a Niort, Ternay, Thouars… escenaris del meu nou llibre.

    Any de retrobaments, qui sap si ho ha portat remoure vivències del passat. La Montse Pujol ha tornat a la meva vida. La meva consellera, qui em calma quan tinc els astres esvalotats, quin pou de saviesa! I la Myriam, més vulnerable que mai, amb qui plegades hem recordat a la seva mare. El mestre Felix, que tan orgullós està de mi per haver escollit el sender del bell art de l’escriptura. La Cristina, companya d’escola, qui sempre té un missatge a punt per animar-me. L’Enric, amb qui amb una abraçada em vam tenir prou per posar-nos al dia. La Cati, qui va escriure una ressenya al seu blog preciosa i el seu marit, en Manel, qui m’anomena «la meva petita Rodoreda». En Xavier, aquell amor impossible que quan m’escriu sempre acaba els seus missatges amb un «estic orgullós de tu». I amb el meu germà, que tant l’enyorava.

    Any de coneixences, de nous amics. L’Oriol Granados, historiador, un home afable a qui vaig tenir la sort de convidar a casa per parlar de Casa Payés. El matrimoni de Llagostera, en Toni i l’Eugènia, que m’estimen i em cuiden amb tanta tendresa. En Jacques Pirondeau, de Ternay, qui m’espera amb els braços oberts quan es publiqui el nou llibre. En Koldo d’Irún, que cada cop que em truca la seva veu atenorada em fa sentir tan i tan bé. A Olot, a Onil, a Barcelona…

    Any de decepcions, també, perquè formen part de la vida. M’han humiliat, el mateix cretí, el mateix home que tant bruteja d’aspecte com de paraula, dos cops, davant la porta del MUME i a Perpinyà. Que t’aconselli que per trobar feina t’agenollis sota la taula d’un despatx, que davant de desconeguts et digui que li toquis el cul o que simplement vulgui saber si el teu avi a França follava, fa bona la frase que ell sempre deia: «No hi ha fera més ferotge al món que l’home». 

    Un any de tradicions, de dolços, de sopars amb bona companyia, de música, d’aperitius, d’escapades, de banys al capvespre, de parar el sol, de missatges bonics, de passejades vora la mar, de llamps i trons i torrentades; de tertúlies a la fresca, de firmaments espurnejats d’estels, de focs artificials, de tapes, de nits en vetlla i de xuixos i cava i vi blanc i gintònics.

    Un any on, afortunadament, les papallones a l’estómac s’han esvalotat de nou. Sí, quina festa! Que t’esperin en acabat d’una presentació, que et convidin a sopar, que aquella nit els astres estiguin reposant i la vida et posi al davant un home extraordinari, amb qui tens tantes i tantes coses en comú. La inseguretat, per exemple. Va ser sentir-li dir: «He tancat el cotxe?» i vaig riure per sota el nas, perquè jo faig el mateix. I un dia et regala música, El regalo más grande, Stand by me, Vestida de nit… o un missatge que t’alegra el dia. I de cop, un ruixat, que et deixa sense alè. «Estem en contacte!». I ara ve el més difícil, retornar les papallones al seu cau. Costa, perquè alguna no es conforma, li ha quedat per esbrinar tantes coses! Ahir una em deia: «M’hagués agradat tant saber si en un ball robat dúiem el mateix compàs». I aquest matí una altra: «Jo només hagués volgut caminar al seu costat, per la Devesa, per un camí de ronda…». Costa, però vora la llar de foc, arraulida al sofà i tapada amb una manta, les estic convencent, que s’adormin, que tot anirà bé, que val més poc que gens, que l’any ha sigut bo, que les energies comencen a bellugar-se, tímidament, però es belluguen i que quan calmin els mals vents, un dia no gaire llunyà, tornaran a arrencar el vol i s’emocionaran de nou perquè el 2020 es presenta bé, anem per bon camí.  

106852