Hola, que podria parlar amb la Pilar? Jo mateixa. Miri sóc la Maria Bordas —noranta-dos anys i amb la salut delicada—i li truco per felicitar-la. He llegit el seu llibre i m’ha agradat molt. Maria, quina il·lusió sentir-li la veu. Com està? Bé, d’aquella manera. Miri jo li volia dir que el seu llibre m’ha fet recordar coses que ja havia oblidat, com ara el tel de la llet. Que n’era de bo amb una llesca de pa. I pensar que les meves nétes se’l treuen, sap que a vegades en queda una mica quan acabes de bullir la llet. I tant! Doncs se’l treuen i nosaltres… Nosaltres, Maria, si era espès millor, eh? Sí! —Riu, riu molt—. I després volia dir-li que Déu ni do tot el que va passar el seu pare… Avi, Maria, avi. Ai, sí, el seu avi al camp d’Argelers. Jo hi vaig tenir un oncle allà, també. Misèria, molta, i també molta pena. I d’això, també li volia dir que quan la guerra ha passat i vostè explica la història amb aquella dona, la Renée —les es les allarga—, vull dir-li que se’m va posar pell de gallina. —Ja em començo a emocionar—. Quina dona, quina història tan maca i que bé que ho explica. I també li vull dir que m’ha fet recordar coses de la guerra, terribles, perquè es va passar molta gana i molta por, perquè va ser terrible, sobretot als pobles i, que cap al final, quan vaig veure la foto del seu pare… La del meu avi, Maria. I dale, amb el seu pare, el seu avi. Doncs això, quan vaig veure la foto, aquella tan maca amb els gossos vaig recordar-lo, perquè jo l’havia vist a aquest home, la seva fesomia m’era familiar. I tant, Maria! Miri comprava la carn a Can Planas, els pollastres a mercat amb la Nati, el cafè i les ametlles torrades a Can Bonet… Ai, Can Bonet, que maco que era! —Riu, riu molt—. Quin colmado que ens vam deixar perdre, com ha canviat tot, eh! I a la seva àvia, la Pietat de les olives, també la recordo i el carrer de les Parres i sap, amb la Fina Romaní, vam sortir algun estiu. Ella es va casar i va marxar a Barcelona, no sé si ho sap, i de tant en tant venia i, quan es va quedar vídua, com que passava temporades a Sant Feliu, havíem sortit a fer una volta pel passeig i a prendre una orxata. Ai, sí, quants records que m’ha portat el seu llibre. I res jo la trucava per dir-li tot això i per donar-li les gràcies, perquè m’ho he passat molt bé llegint-lo i, també, per la dedicatòria tan maca que vostè em va fer pel meu aniversari, quina lletra! Ah! I m’ha dit la meva filla que n’està escrivint un altre? Sí, Maria, ja està quasi acabat i si tot va bé, sortirà el mes d’abril. A veure, avisin’s quan surti per comprar-lo i ja li diré si és tan maco com aquest. I no la vull entretenir més, que deu tenir feina i jo, ja veu, a casa poca cosa tinc a fer, i gràcies, per tot, i també per ser com és, perquè em fa que vostè és molt maca i, bona persona, em fa… —Bufff!—. Ah! I dir-li també, que si no hagués sigut per l’escrit de l’Àncora, aquell tan maco d’en Toni Sala, que jo no hagués pas sabut res del seu llibre. I bé, que de tot plegat me n’alegro molt i d’aquesta conversa, també.
Pilar Francès 