M’agrada la Makena perquè es vesteix amb robes de colorins, porta faldilles llargues i un turbant preciós cargolat damunt del seu cap. M’agrada perquè de les seves orelles pengen unes argolles rodones que brillen com un sol i els braçalets, que envolten els seus canells, dringuen contents a cada pas que donen. M’agrada la seva pell, ennegrida, i que els seus ulls verds, lluents i grossos, tot ho escrutin. I m’agrada perquè es pinta els llavis d’un roig roent i les ungles d’un rosa pàl·lid, perquè per ella cada jorn és una festa. M’agrada perquè camina per la vida amb pas lent —però ferm!—, i mentre contempla com s’escola el temps amb la mirada perduda cap al fons de tot de l’horitzó, cantusseja salms indesxifrables, músiques que la transporten terra enllà. M’agrada perquè tot ho agraeix: una poma, un cafè, una conversa, una paraula bonica o un full de paper. M’agrada perquè sovint em dóna lliçons magistrals, com quan em va dir que aquí tothora confonem la caritat amb la solidaritat i em feu veure que ni l’una ni l’altra estan al mateix nivell, ans al contrari. I sobretot, sobretot, m’agrada perquè riu pels ulls i plora d’amagat —pels seus, per la terra que va haver de deixar enrere…— i en acabat, s’eixuga el plor decidida perquè a dia d’avui res ja no l’espanta, el perill és aigua passada, s’ofegà a bord d’aquella llardosa patera i, ara i aquí, mai més ningú no li farà mal, ara és una dona, una dona ben lliure.
