Núvols de tendresa

man-holding-ice-cream-cone-under-cloud-1262302

Cada diumenge al mati, quan sentia que la mare tancava la porta de casa amb clau, ella es llevava per fer el mateix ritual de sempre. Amb el pijama i els cabells esvalotats, abandonava el seu llit descalça i caminava apressada vers el cau on dormia el seu estimat gegant. El veia poquet, les comandes de sabons i de lleixius feien que estigués tota la setmana lluny de casa. Les abraçades, i els festius, curtejaven. Calia aprofitar aquell matí, omplir-lo de tendresa.

   Quan notava la seva presència, ell feia veure que tenia un ensurt, dels grans. Es queixava dels seus peus congelats, o de les mans, i un cop abraçats sota els llençols, reien pels descosits mentre cercaven on dormien mandroses les pessigolles. S’hi estava bé, dins d’aquell llit, tot repassant la setmana: les lliçons apreses a escola, les de la vida, les sumes que llevaven o alguna què altra endevinalla. La son sempre el vencia. Ella es quedava quieta i en silenci, per res del món no volia destorbar-lo, i quan estava ben adormit, aprofitava per dibuixar i li omplia de nuvolets tota l’esquena.  

    Diuen que sobre de la seva taula sempre té a punt un trosset de paper i un llapis i si atén una trucada que va per llarg o bada, l’omple de cels encapotats, qui sap si per calmar l’enyor, aquell que està fet d’aigua i t’humiteja els ulls quan toca a la porta d’imprevist.