Núvols de tendresa

Cada diumenge al mati, quan sentia que la mare tancava la porta de casa amb clau, ella es llevava per fer el mateix ritual de sempre. Amb el pijama i els cabells esvalotats, abandonava el seu llit descalça i caminava apressada vers el cau on dormia el seu estimat gegant. El veia poquet, les comandes de sabons i de lleixius feien que estigués tota la setmana lluny de casa. Les abraçades, i els festius, curtejaven. Calia aprofitar aquell matí, omplir-lo de tendresa.

Quan notava la seva presència, ell feia veure que tenia un ensurt, dels grans. Es queixava dels seus peus congelats, o de les mans, i un cop abraçats sota els llençols, reien pels descosits mentre cercaven on dormien mandroses les pessigolles. S’hi estava bé, dins d’aquell llit, tot repassant la setmana: les lliçons apreses a escola, les de la vida, les sumes que llevaven o alguna què altra endevinalla. La son sempre el vencia. Ella es quedava quieta i en silenci, per res del món no volia destorbar-lo, i quan estava ben adormit, aprofitava per dibuixar i li omplia de nuvolets tota l’esquena.  

Diuen que sobre de la seva taula sempre té a punt un trosset de paper i un llapis i si atén una trucada que va per llarg o bada, l’omple de cels encapotats, qui sap si per calmar l’enyor, aquell que està fet d’aigua i t’humiteja els ulls quan toca a la porta d’imprevist.