Savis consells

pexels-photo-1907784

El primer en adonar-se de la magnitud de la tragèdia fou Hemingway qui, avesat com estava a passar les nits en vetlla, de seguida notà que monsieur Pierre feia una eternitat que no trepitjava l’estança. Cert era que, darrerament, l’havia vist entrar amb pas insegur però, malgrat la seva feblesa, el vellard feia el mateix ritual de sempre. Agafava un volum a l’atzar ―Austen, Laclos, Radiguet, Blondin, Morand…―, se servia una generosa copa d’armanyac, encenia un havà ―dels bons, gruixut de dit i de perfum deliciós―, s’asseia a la seva clivellada butaca de pell marró i, acompanyat d’una llum tènue, llegia fins a les petites. Mmmm… el que donaria l’agosarat escriptor —l’ànima al diable, si calgués!— per olorar de nou aquelles flaires!

    Quan la curiositat guanyà la partida, ho comentà a la Duras amb qui, des del principi, els seus lloms es feien companyia. Ella, d’entrada, no se’l cregué. Fins i tot, s’hi enfadà. Ernest, pel cap sempre et ronden mals pensaments! I Conan Doyle, que reposava a la lleixa del damunt, en sentir-la rondinar posà els ulls en blanc i, educadament, l’advertí que s’equivocava. Marguerite, veus, però no observes!

    Aquella mateixa tarda, era el tema de totes les converses. L’important és no deixar mai de fer-se preguntes, els animava Einstein des del raconet on l’havien entaforat. El poeta Guillaume Apollinaire li féu saber a la sensual Anaïs Nin i aquesta, de l’esglai, espantà Gustave Flaubert qui, just en aquell moment, exposava a madame Bovary els veritables motius que el dugueren a reservar-li el seu tràgic final. I ella, en cap mot no hi trobava consol, ella hagués desitjat que la seva història amb el bell Rodolphe acabés bé. Yourcenar preguntà a Camus si havia vist algun moviment i ell, en no saber què dir-li, demanà el parer a Kipling i aquest ho feu a Diderot. I un rere l’altre —com si els guiés la batuta d’un director d’orquestra—, el talentós Henry Miller, l’enigmàtica Virginia Woolf, l’apassionat Oscar Wilde, el pessimista Schopenhauer, el desesperançat Cioran, el pacífic Thoreau, l’intrèpid Saint-Exupéry, el perspicaç Tolstoi, el lúcid Honoré de Balzac, el detallista Marcel Proust, el brillant Victor Hugo, la combativa Simone de Beauvoir qui no trobava el seu estimat Jean-Paul Sartre per enlloc… Tots temeren pel seu més que futur incert, sobretot en sentir dir a Shakespeare, sabem què som però no el que podem arribar a ser. Ells, en el pitjor dels casos, cendres!

    Passaren els dies i les seves corresponents nits i, de nou, s’avesaren al silenci fins que un matí, a primera hora, arribaren tres homes de fesomies i maneres ben dispars i a còpia d’escoltar la conversa conegueren els veritables motius de l’absència de monsieur Pierre. Dels tres, qui parlava més, el tipus alt, calb, orellut i ben vestit. Narrava fil per randa ―amb una veu atenorada― la mort del propietari. «Una d’igual per tots volguda», assegurava. «Un atac de cor mentre dormia». Oh, pobrissó! Lloava el seu caràcter bonhomiós, la generositat per tothom sabuda, la memòria excel·lent, la vasta cultura… Tot eren floretes. Fins que arribaren els laments. Per què hi ha d’haver sempre un però a la vida? La llosa que li havia caigut al damunt en anomenar-lo marmessor de la seva fortuna. «La propietat i els diners rai, aviat ho tindré repartit, emperò què n’he de fer jo, pobre de mi, d’aquesta biblioteca?». N’hi hagués que ho sabessin, barrut!

    Feia veure que l’escoltava l’individu de mitjana edat, un home baix, gras, cara rodó i de maneres nervioses a qui dins el seu cap, només hi ballaven xifres. «Vint metres lineals. Trenta-vuit per cinc. Vint-i-quatre per tres. Setanta per dos. Superem amb escreix el miler d’exemplars. A pes, cinquanta cèntims el quilo». En ser-li demanada una estimació, no volgué córrer riscos. «Pel cap baix, uns, uns… deixeu-m’ho calcular, que no voldria pas equivocar-me». I els deixà palplantats i se n’anà a seure en un raconet i allà s’hi estigué, una eternitat, fent sumes, restes i un fotimer de multiplicacions, les quals anotava en una llibreteta que la pobra tenia ben avorrits els seus números i només somiava veure arribar el moment en què l’amo hi deixaria escrita una lletra, ni que només fos un dia, un mes o un conforme.

    I finalment, el més jove, un xicot morè, seriot i ben plantat, que s’ho mirava amb els ulls ben esbatanats i en tot moment suplicava al primer: «No es precipiti, si us plau, no es precipiti».

    Aquell matí, per fortuna, no es tancà cap tracte, com tampoc quatre dies més tard que l’orellut ―si sabés que l’anomeno així!― hi tornà amb un home esprimatxat que a penes tenia cul per seure i com que les mides i les xifres cada vegada s’anaven empetitint més ―com les seves nobles parts―, en un moment de la conversa s’escoltà un «deixi-m’ho pensar», que en realitat volia dir que ells dos mai més es tornarien a veure.

    De nou els visità el jove, un parell de vegades, amb el cap ple d’idees —això deia—, ara bé, si volem ser fidels a la veritat, no eren només seves, sinó les de molts lletraferits que, en assabentar-se de la troballa, volien salvar els llibres. Semblava ben bé que a tots els hi anés la vida!

    I un xafogós matí de juliol ―s’assolirien amb escreix els quaranta graus al migdia― es decidí el futur de la noble biblioteca i res tingué a veure amb usurers, ni amb mercats dels encants, ni amb gent sense ànima. Per sorpresa de tothom, la proposta vingué d’una mestra, d’estranya bellesa, paraula dolça, edat incerta i maneres agradoses, qui en els llibres sempre hi sabé trobar el bàlsam per curar totes les malures i en ser davant per davant de tots aquells bellíssims exemplars, els ulls se li ompliren de llàgrimes i, tímidament, demanà si els podia tocar. Quines coses!—. «I tant, vostè mateixa». I amb les gemes dels dits els acaronà suaument i ells, agraïts per tanta tendresa, tremolaren en silenci. «Li agradaria que els enviéssim al Senegal?». Aquesta sí que ningú se l’esperava!. «Hi ha una onegé interessada per endur-se’ls a l’escola que han muntat». Silenci a la cambra, no pas als prestatges. Quin rebombori!. Cap d’ells tenia ganes d’emprendre un llarg viatge, ni que els separessin. Ara ho havien de fer, precisament ara que havien aconseguit llimar tantes i tantes diferències i vivien en perfecta harmonia. El xivarri durà poquet. S’esvaí quan, encertadament, Sir Herbert George Wells sentencià per què hem de tenir por dels canvis? Tota la vida és un canvi! Emmudiren.

    I quan al marmessor li quedà ben clar que tot plegat no li costaria res —monetàriament parlant—, tan sols la feixuga tasca de buidar les lleixes i d’empaquetar-los ―suà de valent, en dono fe!―, acceptà de bon grat que partissin terra enllà i clos el tracte, es dirigí a la dona amb un «si voleu us en podeu quedar un» i ella, sense dubtar ni un moment, agafà Paris est une fête. Sabeu per què? Perquè sempre s’havia sentit atreta pels homes més grans que ella, una debilitat difícil de vèncer, i això que… que res, que jo no sóc ningú per opinar sobre el desig, pobre de mi! Tot i que, deixeu-me que us faci una pregunta: què seriem sense ell? Eh! Què seriem? No creieu que no gran cosa?

106852