No hi és i se l’espera

pexels-photo-2230447

Camina per la platja. Sent com sota els seus peus la sorra cruix. Fa un vent gelat, el cel és de color del plom. Ahir a la tarda va veure el cartell, enganxat en un vidre de la biblioteca. «Ajuda’ns a recollir les deixalles que la tempesta Glòria ha dut fins a terra». En una mà subjecta una bossa d’escombraries gegant de color negre, a l’altra, un rascló. Li han fet posar mascareta i guants. El làtex, l’engavanya, de sempre. Li vénen esgarrifances només de pensar-hi. Hi ha grups dispersos, voluntaris que s’ajupen a cada pas i d’altres de genollons. Ningú no s’atura, tothom va per feina. Ella està sola. Recull ampolles, vasos, plats, xarxes, taps de plàstic… tot el que es va trobant pel camí. Ho entafora dins la bossa, que per més que engoleixi merda, sempre està buida. El bitllet de 20 euros, aquest, va directe a la butxaca del xandall. Ningú no se n’adona. Camina, els peus humits, la sorra molesta. Algues, una muntanyeta. Només albira algues que l’atrauen com un imant. A cops de destral, les escampa. Mira de trobar deixalles i no en surten, només fils negres, immensament llargs. L’atrapen, l’entortolliguen. Se’n vol desfer: el peu, la cama i no pot. El veu, alaferit, com li suplica que no ho faci. La destral ensangonada, i ell arrapat al seu peu i ella vol marxar i crida: «No, no, no…».

    —Mama!

    La saccseja.

    —Mama, desperta!

    —Ai, ai, què passa?

    —Mama, tornaves a tenir un malson!

   —Oh! —s’incorpora mentre el cor li surt per la boca—.

     —Mama, te l’has de treure del cap.

    —Amb què em surts tu ara! —contesta desorientada—. Porta’m un vas d’aigua, Pere, sisplau! —li suplica—.

    I ell servicial s’arriba fins a la cuina i li du.

    —Té, mama.

    —Gràcies, fill.

    La Berta se’l beu sense respirar.

    —Oh! —sospira—. Em pensava que m’ofegava!

    —Mama, això d’abans t’ho deia molt seriosament.

    —El què, fill?

    —Que t’has de treure el pare del cap. Des que t’ha deixat per una altra dona, només tens malsons. Quan abans ho acceptis, millor.

    —Sí, fill, ja ho sé. Però és que ara somiava que era a la platja, que recollia coses, no sé què m’ha passat. Ara ja està, no…

    —Em faràs cas, mare?

    —Sí, fill, sí.

    —Gràcies, em fa feliç sentir-t’ho dir!

    Ella badalla, trasbalsada.

    —Per cert, vaig a trucar-lo que fa dies que no parlem. Saps, mare, darrerament només em surt la seva bústia de veu. No ho trobes estrany?

106852