El dia que el vaig conèixer jugava a tennis en una pista del darrera d’aquell immens casalot. Tan bon punt s’adonà de la meva presència, plantà els contrincants i vingué a trobar-me, decidit. Fetes les presentacions, només volia saber si era cert allò que unes hores abans li havia confessat el meu home, que jo cuinava com els àngels. Ho era, no li podia pas negar, si sempre es guardava un bocinet de pa per escurar les cassoles! Riguérem, a plenes dents, amb l’acudit. Va ser sentir-li dir: «Rosa, els fogons de casa són vostres!» i em vaig emocionar.
I així fou com, any rere any, de Sant Joan fins el setembre, a diari l’home es delia per els meus guisadets. Qui m’ho havia de dir, que tots ells acabarien anotats en un bellíssim quadern de color vermell. Oca amb peres, vedella amb bolets, ànec amb salsifins… Ho vaig saber el dia que en feia cent que es menjava un arròs amb carxofes i bacallà. Aquell matí em cridà al seu despatx.
—Entri, entri, Rosa, que avui és festa grossa.
—Quines coses! Què celebrem?
—Un centenar de plats deliciosos!
—M’afalaga, don Narcís.
I sabeu què, que em va dir que li podia demanar el que volgués. I jo, sense rumiar-m’ho massa, li vaig dir que res no em faria més feliç que veure el meu vailet, en Mateu, assegut en un dels pupitres de l’escola que ben aviat inaugurarien. Que aprengués de lletra.
I sempre més l’ajudà i es feu gran entre sumes i restes, enciclopèdies, diccionaris il·lustrats, mapes, globus terraqüis i lliçons magistrals i quan acabà el batxiller, amb unes notes brillants, entrà d’escrivent a les aigües de San Narciso, aquelles tan digestives com les sopes de farigola que li preparava al seu propietari sempre que tenia un empatx.
No, si ja m’ho deia la mare, als homes se’ls conquereix per l’estómac!
Pilar Francès 