Durant el confinament, a diari m’escrivia, quatre mots que salpebraven el meu avorriment. Sovint, els acompanyava d’una imatge: un mas en ruïnes, un altre amb les obertures de color blau cel, un bosc de pins immensos que plantà de petit al costat del seu pare; prats d’un verd preciós, una finestra amb unes vistes espectaculars, una rosa del color del talc, cels grisos que espolsaven flocs de neu… tot de paratges que corprenien.
De cop, aparegué un vell casalot amb una era enrajolada, esplèndida, i amb xemeneies sàviament ennegrides. Ca n’Heras d’Adri, un oasi de pau enmig d’un espès bosc d’alzines sureres. I ja sigui per aquell salonet amb un fresc que convida els teus ulls a que es perdin horitzó enllà o per un burret, en Vito, del color d’un grapat d’ametlles torrades, que et mira lleganyós i amb aquell nas blanc pigallat de puntets negres; o per l’habitació de la torre, de finestres gòtiques, terra de creus i amb un llit per perdre-s’hi, que jo ho volia veure. Qui sap si amb aquell gest plantà dins meu la llavor de la curiositat, aquella que mai no deixa de créixer si troba un bon redós on aferrar-se.
I el dia arriba. Deixo enrere el banc de Cartellà i l’arbre a tocar del mur de pedra. Me’ls miro de reüll i somric. Encara recordo la tarda que me’l va presentar. Érem a tocar del seu tronc i tot d’una em va dir, mentre alçava el seu cap de cabells arrissats: “és una noguera!”. Una amiga més en el nostre cercle d’amistats boscanes, penso mentre trenco a l’esquerra, vers Adri. Agafo el camí de Sant Joan de Montbó i el meu cor s’embala. Sinuosos revolts, arbres, masos, vinyes i ja hi som. Tot plegat, imposa. Ens rep la Gemma, una jove d’ulls vius i somriure franc. Tot en ella és calidesa. Ens acompanya a la nostra habitació mentre ens endinsem en una casa que captiva. És l’hora de dinar i portem un picnic. En Pap ens diu que podem anar al refugi de l’amo, un mas que queda més avall, amb la condició que ho deixem tot tal i com està. Hi arribem, esbufegant i mortes de gana. Parem taula. He portat unes tovalles que fan tardor, pintades de rogenques magranes i panolles, aquelles que l’àvia Pietat hi cosí una sanefa vermella en ziga-zaga. Amanida de roure fosc, formatges, confitura de gerds, pa, cava, nous, ametlles crues, figues, poma… i conversar, treure coses de dins perquè el verd horitzó les engoleixi.
Havent dinat enfilem el costerut camí de tornada i, de tant en tant, ens ajupim a collir farigola. En faig un bon ram i quan el deso dins del cotxe m’adono que el palmell de la meva mà ha quedat amarat del seu deliciós perfum.
El cel es cobreix de núvols que voleien com els llençols que estenem per assecar-se. El sol s’amaga i un calfred em fa estremir. Entro dins i m’arrauleixo en el sofà de vellut verdós a tocar del mural de la paret. Reposo el cap i el tombo a la dreta per admirar-lo de prop. Quan els meus ulls se saturen de tanta bellesa, llegeixo. Mirall trencat, de la Mercè Rodoreda. «Hi ha gent que amb un record en té per tota la vida… Potser això d’ara en serà un per a tu, d’aquí a molts anys». Els ulls se m’omplen de llàgrimes. Ja ho diu el poeta, els records són fets d’aigua.
Torna el sol, noto la seva escalforeta a través dels rajos que entren per la finestra que tinc rere la meva esquena. Surto de nou a fora, sota el porxo de l’era s’hi està bé. Endolceixo aquell moment amb quatre preses de xocolata que esmicolo com engrunetes de pa. Reprenc la lectura. «Era un home alt, dret i amb una mirada carregada de bondat. Vestia d’una manera impecable…». Somric i escolto en Vito renillar. M’hi atanso. Què em vol dir? Que també hi està d’acord? Li parlo i alça les marronoses orelles que es tornen punxegudes. Li parlo fluixet i li confesso secrets bonics i ell els escolta mentre menja herba a tocar dels meus peus.
A les set en Marc, un jove de pas ferm i decidit, paraula dolça i somriure generós ens ve a buscar. Un regal per l’ànima ens espera, per calmar-la després de tantes emocions. Ens acompanya fins la zona d’aigües naturals i travessem passadissos de pedra que amaguen secrets de vuit generacions. Sota un arc sense portes, poms d’espelmes, de llorer, estufes per escalfar l’aigua, antics biombos de delicats panells finíssims com el paper de fumar, aromes naturals, sabons… Una estona on em retrobo amb mi mateixa, on la pell transpira tot allò que ja no em cal per seguir endavant. Eliminar per il·luminar.
Sopo mig endormiscada en un menjador bellament decorat. La Montse ens serveix les delicadeses que amorosament ha cuinat: un bol de crema de llenties vermelles i un melós pollastre rostit amb codony. Ho acompanyo amb un copa de vi blanc, Bastard, un nom que molt té a veure amb els meus avantpassats. I si la meva besàvia Clara ho era? Tal vegada per això la van abandonar? De postres demano un gelat de xocolata, potent de sabor, que m’enfredoreix.
Pujo al salonet i l’estufa no està encesa. Em sap greu, en aquell moment necessitava sentir la llenya crepitar mentre les mans acaronaven un roig encès. A desgrat marxo a la meva cambra, la petita Montcal, de terra de tova que cruix sota els teus peus i amb un sostre de bigues i cairats que se’t menja a queixalades. S’hi està bé, en Marc ens ha encès l’estufa, sàviament. No tinc ganes de dormir. Agafo el llapis i esborrallo quatre notes que de ben segur es convertiran en un emotiu escrit. Quan els meus ulls volen foscor, tanco el llum. Miro la finestra que tinc a tocar, amb els porticons oberts: un tros de blau i les ombres d’una figuera. A còpia d’observar-la me n’adono que una branca té la forma d’un ocellet amb el bec diminut i les ales esteses per agafar el vol. «El pit se li omplia d’un vent de grandesa». Recordo els mots llegits fa unes hores. Tres puntetes lluents brillen rere els vidres. La ossa major, penso. Com que no puc dormir, em llevo. Un firmament net i clar, espurnejat d’estels em dóna la benvinguda. La darrera nit d’un any difícil, penso. Aviat els cinquanta-tres es quedaran enrera, com els records. De cop, cau un estel. Ample, lluent, generós, magnífic. Surt de sobre del meu cap i desapareix a tocar de l’horitzó. Un desig, curt, un anhel, mentre fa el seu recorregut amb pas ferm i pausat. Me’n torno al llit, sense deixar de mirar per la finestra. Tanco els ulls, m’endormisco, no puc agafar el son, massa emocions en un dia. No me n’adono i ja hi torno a ser al davant, embolcallada amb la manta que m’he dut de casa i amb els peus descalços tot tocant el terra. Ara el vell casalot és una ombra, les llums no il·luminen la seva carcassa. Veig la lluna, un bressol lluent enmig d’un turonet. Una altra meravella. Torno al llit, no vull agafar fred. No dormo. De cop, s’aixeca un fort vent que esborra els dibuixos de la figuera. El pardal ha volat. Somric. Peten portes, en un lloc remot. Timbals en la llunyania. Els corcs deuen estar de festa. Tinc por. També en tenia aquella tarda del còlic nefrític. “No n’has de tenir”, em repetia. I ara, tampoc, què carai! M’arrauleixo dins del meu llit, la llum de la lluna pinta el meu cos de lluentors. Finalment m’adormo, les emocions troben un coixí on descansar plàcidament.
Em desperta un raig de sol primerenc i un cel blau de tramuntana. «M’ho ensenyaràs un dia que faci sol?». Ric mentre em llevo camí del bany per prendre una dutxa. Esmorzem al jardí, a tocar de l’estany i de la torre que ens observa, altiva, ja té una altra nit més a les seves espatlles. En Pap, sempre amable i servicial, ens porta delicadeses: embotits, formatges, pa de figues i nous… Tasto per primer cop la melmelada de cireres d’arboç i el meu paladar s’amara de bosc i fullaraca. Mentre ho escric penso que me n’hauria d’haver comprat un pot. A les onze tocades ens explica un conte, el dels Heras i fem un recorregut per la casa mentre escoltem històries llunyanes. Admiro les lloses i les pedres tan sàviament col·locades perquè resisteixin els embats del temps. Acabem a l’era i recordo que tot començà allà. La primera fotografia, la carreta -ara desmuntada-, les rodes immenses, pedres i verd, vida!
Ens ha quedat per veure el roure immens, a tocar de la propietat. No el trobem. De cop, apareix un jove, rialler. Li demano si ens pot ajudar. Es diu Albert. Estima la terra i aquell lloc, ho diu sense recança. Escolto atenta el que m’explica mentre camino per un sender ple de runa esmicolada i esvorancs. I penso, per què ha aparegut, per què m’explica tot allò, vol dir-me alguna cosa… Abraço el roure i m’aixoplugo sota les llargarudes branques. Diu que fa uns anys en va perdre una, es va escapçar i me l’ensenya. Em corprèn que em parli dels arbres amb tanta delicadesa. M’agraden els homes que em parlen dels arbres, ho vaig aprendre del meu avi. Ens acomiadem. Somriu. Salut! Refaig el camí, tremolosa. Tots nedem en la mateixa peixera, tots perdem branques pel camí, aquells qui ens acompanyaven avui ja no hi són i hem de seguir que la roda no s’atura.
Abans de marxar deixo escrits aquests mots en el llibre de visites que reposa sobre la taula de l’entrada: Ca n’Heras d’Adri és de les petites coses, senzilles i tendres que deixen enyorança quan marxes. Quan els meus peus trepitgen el llindar, ja l’enyoro.
Pilar Francès 